1. Unitat. Eth sindic Francés Boya a artenhut, en còr dera representacion deth pòble aranés, eth Plenari deth Conselh Generau, era unitat politica contra era inclusion d’Aran ena vegueria dita de Naut Pirenèu e Aran, concretada ena Declaracion Conjunta deth 16 de seteme, qu’es grops d’Unitat d’Aran, Convergéncia Democratica e Partit Renovador d’Arties e Garòs an aprovat en ua mòstra clara de fòrça intèrna e dera volentat d’auer ua soleta veu ar entorn d’un ahèr tan transcendentau entath futur der autogovèrn. Longa vida ara unitat!

2. Governacion. Eth problèma entà Aran ei qu’era prepausa territoriau deth conselhèr Ausàs se base ena organizacion administrativa de Catalonha sense tocar era integritat dera província. En aguest cas, ei clar qu’Aran non pòt demorar includit en cap entitat territoriau nauèra, pr’amor qu’aguesta inclusion signifique, essenciaument, ua menaça entath principi d’autonomia en suberpassar eth marc especific en exercici des competéncies pròpries.


3. Coeréncia. Des d’aguest punt d’enguarda, era claretat e era coeréncia deth Sindic an estat en tot moment -aué e ager- impecables e irrefutables. Eth sòn esfòrç entà arténher era unitat enes institucions ei frut dera sua volentat entà hèr-mos mès fòrts eneth dialòg damb era Generalitat. A despièch dera desconfidança interessada des que an hèt d’aguest ahèr er unic ahèr dera sua existéncia politica, Francés Boya a exercit eth sòn lideratge e d’ençà d’aguest s’a limitat a deféner eth compromés qu’er alavetz conselhèr Puigcercós aqueric publicament damb Aran e es sues institucions en afirmar que non formarien part de cap vegueria. Mès, tant s’auien creigut era caricatura qu’auien hèt deth Sindic, que s’an mantengut en un estat incomprensible de silènci e estordiment enquiath moment en qué eth cap deth Govèrn d’Aran a requerit eth sòn prononciament public. Benvengudi siguen, dempús deth sòni!

4. Fòrça. Per aquerò, vau era pena persutar-i: era coeréncia e era unitat de toti es grops politics en procès de redefinicion territoriau de Catalonha consitusís era nòsta fòrça, era nòsta integritat coma pòble decidit a deféner eth sòn autogovèrn coma eth melhor esturment entà apregondir ena democràcia dera proximitat e eth pogrès des qu’i demoren, venguen d’a on venguen.

Advertisements

Era darrèra setmana mos dèishe un sentiment que barrege era impoténcia e era misericòrdia dauant dera mòrt accidentau -era mòrt tostemp mos semble accidentau, broma macabra…- des cinc trabalhadors que pujauen per Salient entà survelhar era seguretat des persones contra es lauegi e despreniments enes montanhes. Cinc persones d’orígens ben disparions qu’an amassat eth sòn punt finau en Aran. Era montanha drevelhe ua fascinacion dificila de resistir, mès amague es risques mès dangesori e brutaus. Autentic desafiament, eth capinaut d’un tuc ei immisericòrde.

Les Catalunyes

L’espuri dret a decidir ha esdevingut l’última bandera estrellada que el nacionalisme català oneja amb altivesa i obcecació. Tanmateix, què és la política si no un continu decidir? No decideixen els ciutadans quan voten? I, ai las!, és llavors quan, sobiranament, situen al lloc que creuen convenient les opcions del dret a decidir

Ve això a col•lació per fer palès que mentre el nacionalisme català reclama per a si un equívoc dret per arribar a la meta de la “Catalunya lliure” (com si ara fos víctima d’un règim autoritari), és incapaç de reconèixer en si les diferents Catalunyes que hi conviuen, és a dir, la diversitat interna d’ella mateixa com a país plural (i lliure!) en pertinences culturals i territorials.

Sorprèn (o potser no tant) constatar que aquells (representants de la política i l’opinió publicada) que haurien d’entendre millor la ferma voluntat de la majoria de ciutadans aranesos de no incloure el seu país en la vegueria de l’Alt Pirineu, segons el veredicte indefugible que les urnes han atorgat als partits que s’hi oposen (posicionament explicitat unànimement al Conselh Generau d’Aran en una Declaració Conjunta) i com per altra banda hom pot interpretar a partir de l’Estatut d’Autonomia de 2006 i de la Llei d’Aran de 1990, es comportin amb l’Aran amb el mateix capteniment que una certa Espanya (no cal dir quina) ho fa amb la Catalunya que ara reclama amb tota la justícia del món un millor sistema de finançament.

Potser haurem de concloure que l’arrel homogeneïtzadora del nacionalisme no cívic (per dir-ho d’alguna manera) és comuna en totes les seves variants, ja sigui estatal o perifèriques, i que tanmateix no només la pedagogia pel federalisme és més necessària que mai (en contra del catastrofisme induït), sinó que la reivindicació del dret a conviure en llibertat i en solidaritat amb les diferents comunitats politicoterritorials, a Catalunya i a Espanya, ha de ser l’ensenya dels que volem que les persones puguin desplegar el seu projecte de vida allà on siguin, allà on vulguin.

(Carta ath Director publicada en Segre e La Mañana, de 24 de seteme de 2008)

Solidaritat progressista (I)

Unitat d’Aran – Partit Nacionalista Aranés (UA – PNA) i el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) venim de celebrar enguany els nostres respectius congressos nacionals: el cinquè en el cas d’UA, l’onzè per als socialistes catalans. Des de llavors, esdevé satisfactori constatar que ambdós partits compartim la voluntat ferma de consolidar-nos com l’eix principal de la centralitat política, institucional i social d’Aran i Catalunya, respectivament.

La relació d’UA – PNA i el PSC és fruit i reflex de l’encaix d’Aran a Catalunya com a territori històric amb autogovern i llengua propis. Per això, el PSC sempre ha tingut en compte el principi d’autonomia en reclamar “un tractament particular per al cas de l’Aran”, segons els seus Estatuts (article 33), refrendats a l’últim Congrès. El PSC i UA – PNA són dos partits independents que mantenen una vinculació política a través del protocol signat el 1999 i que ara volem reforçar i millorar per tal d’afermar la voluntat política dels dos en la millora de l’autogovern d’Aran i en l’aprofundiment d’un projecte progressista hegemònic per als propers anys.

Els progressistes d’un costat i un altre som conscients que les nostres aportacions són els puntals de no pas una defensa essencialista d’una identitat preconstituïda, sinó de la construcció d’una identitat cada vegada més compatible amb els valors de la democràcia pluralista. En els nostres anhels, resulta visible la defensa d’una “societat autogovernada amb tants nivells de govern com vulgui”, en paraules d’Isidre Molas, nou president del PSC i gran teòric de la política catalana (Les arrels teòriques de les esquerres catalanes). Això vol dir que la llibertat personal, la igualtat de condicions d’autogovern i la solidaritat voluntàriament assumida constitueixen els principis per unir-nos en societat: per unir-nos en Aran i per unir-nos a Catalunya, a Espanya, a Europa.

Parafrasejant Molas quan parla de Catalunya, podem assegurar que Aran és “una comunitat social que ha de viure com a comunitat política en llibertat i en solidaritat amb les altres comunitats nacionals”, en la mesura que els ciutadans així ho vulguin. Des d’aquesta perspectiva federalitzant, sembla necessari recuperar el “discurs del Pirineu”, com diria el secretari general i síndic d’Aran, Francés Boya.

En vista de la crisi dels Estats – nació i del projecte europeu, el reforç de la singularitat d’Aran no s’ha de veure com una retracció, sinó com una nova forma de concebre la ciutadania que recupera el significat de la democràcia des de baix, en un nivell multilocal, a partir de les localitats regionals, perquè creiem que la democràcia entesa a partir de demos més petits permet que les persones tinguin més possibilitats d’exercir els seus drets de ciutadania.

Diari Segre, suplement Pirineus, 2 de seteme de 2008