Hilat per Aran

Er an s’acabe e afrontam eth 2009 damb naui projèctes e esperances tant personaus coma publiques. De moment, vos convidi a hèr un tastet d’un umil espaci bloguèr aperat HILAT PER ARAN, que vò méter en comun es pensades der encastre progressista e aranesista dera nòsta realitat mès immediata, e qu’aué madeish comence a caminar. Bon an! E entà dempús!

Advertisements

Visió d’Estat

La mediocritat persistent d’alguns dirigents catalans, especialment dels que estan més preocupats en conquistar la presidència de la Generalitat que en articular un projecte creïble d’alternativa, és realment alarmant. Han consagrat el principi de bilateralitat del nou Estatut com una discriminació de facto contra la resta de comunitats autònomes i per això la volen entomar ara contra el Govern central, l’autèntic leitmotiv de la seva existència política, i de retruc -i sobretot- contra els seus aliats polítics al parc de la Ciutadella. A què em sona aquesta actitud?

Les negociacions i les trobades institucionals entre el president Zapatero i la resta de presidents autonòmics per tancar un acord global de finançament després de les exigències justes del president Montilla demostra que Catalunya és de nou el primer motor del desenvolupament de l’Estat autonòmic i federal. I això, en lloc d’esdevenir un motiu d’orgull i satisfacció polítics, provoca vergonya i rebuig a la Catalunya de la crosta, capteniment que arrossega fins i tot alguns dels que volen seguir compartint un projecte amb la resta d’Espanya.

No sé si Catalunya pot resistir més temps per pal·liar el seu dèficit financer, que repercuteix de manera prou evident en les infraestructures i les polítiques socials. I així ho fa palès el Govern de la Generalitat i el conjunt de les forces del Parlament. Ara bé, la justa reivindicació no pot justificar de cap manera el cantonalisme més subtil o més destraler, depenent de qui el defensi, perquè de la mateixa manera que a Madrid, hi falta una projecte més federalitzant de l’Estat, no és menys cert que les mediocritats polítiques es couen també quan a Barcelona s’exhaureix una certa perspectiva d’allò comú sota un mínim sentit de l’Estat.

Ei possible un aute cristianisme?

Ei vertat qu’es institucions economiques, politiques e religioses non passen peth sòn melhor moment. Semble que mentre aguestes van per un costat, era societat s’adrèce en sens invèrs. Era institucionalizacion de quinsevolh grop uman qu’a aquerit quòtes nautes de podèr ath long dera istòria ei lèu inevitable en ua societat, pr’amor qu’es relacions de podèr formen part der ADN dera madeisha. Eth problèma arribe quan er exercici deth podèr deven arbitrari, opac e, en conseqüéncia, injust, en tot abundar enes tèrmes emplegadi en pòst anterior (Eth Pirenèu decidís).

Era democràcia a corregit era ruta dangerosa de quauques institucions politiques (sonque cau pensar en nòste contèxte, dempús deth règim dictatoriau), a despièch des henerecles que se van daurint damb eth ciutadan deth carrèr. Es institucions economiques, totun, s’an de sotméter encara ara sobirana decision d’ues institucions internacionus vertadèrament democratiques, aué inexistentes.

Mès, en quin punt se tròben institucions religioses coma era Glèisa catolica?, mos preguntàuem non hè pas guaire damb un amic vinculat damb es cercles eclesiastics. Aluenhada de quinsevolh atisbe de democràcia, era cúria actuau apregondís eth camin dera anatemizacion damb er eufemistic argument deth pes dera tradicion e eth magistèri, que pese mès qu’era anada entàs hònts ermeneutiques qu’expliquen era sua rason d’èster. En lòc d’acompanhar as persones que vòlen amassar-se coma comunautat, coma pòble de Diu, era Glèisa de Ratzinger s’estime mès era promocion der estigma e er isolament gratuït que sonque un sentiment de ridicul pòt dissimular en aguesta actitud tan inutila coma discriminatòria (atau se mòstre damb era hemna, es divorciats, es gais, era laïcitat e un long eca).

Dilhèu era solucion non passe tant per ua metuda ath dia, coma pera tornada entàs hònts der Evangèli, a on se tròbe « un umanisme que non molèste ad arrés », en paraules deth mèn amic. E mentre rebrembi era convèrsa, un aute anatemizat, eth teològ Juan José Tamayo, apòrte bèra clau entath debat en un article publicat aué en El Periódico, e que vau era pena de referenciar entàs qu’açò deth cristianisme encara mos impòrte.

Eth Pirenèu decidís

dera seccion DE LIN E DE LAN (diari Segre, 6 de deseme de 2008)

Trenta ans de Constitucion permeten d’incidir ena validesa des sistèmes constitucionaus pr’amor qu’exprèssen e prebotgen era garantia des valors fonamentaus e des drets basics des persones. Era Constitucion ei era norma que, subjècta ara possibilitat de reforma, oriente geneticament ath dret e as institucions de cap tara societat, tostemp cambianta. Totun, un Estat constitucionau de dret non ei sonque un sistèma politic concrèt, senon tanben ua cultura democratica de promocion des libertats e dera autonomia des persones e tanben des pòbles e nacions que le intègren.

Jos aguest entramat, se sosten precisament era autonomia d’Aran laguens de Catalonha. Alavetz qu’auem motius tà commemorar era Carta Magna!, perqué supòse un intent continu entà instaurar un orde politic melhor coma expression de libertat contra eth podèr arbitrari. Ena democràcia dera possibilitat, ua coincidéncia en temps met de relèu era oportunitat dera gent deth Pirenèu e es sòns representants legitims entà decidir eth pròpri futur, amassadi aué en Les, eth madeish dia en qu’era Constitucion espanhòla siguec ratificada en referèndum.

Contra er unilateralisme de quauques politiques, era amassada aurie de servir entà persutar ena posicion centrau dera persona que viu en Pirenèu dauant deth dret e es institucions. Eth Pirenèu decidís que vò decidir, mès non coma reclam d’un faus “dret a decidir”, pr’amor que non se tracte sus qui decidís, senon coma averténcia sus eth coma se decidís en politica entà qu’er exercici deth podèr non sonque sigue legau senon tanben just.