Incongruències convergents

Tenim una oposició que tant a Catalunya com a l’Aran es gasta molta fatxenda. Res de nou sota el cel, però. Sense enrogir ni una mica, Artur Mas, que ha visitat l’Aran de forma oficial sense dedicar ni cinc minuts protocol·laris al Sindic per saludar-lo, assegura que si governessin els convergents a Aran i Catalunya ja tindríem gairebé una nova Llei d’Aran. Una presumpció d’aquest tipus no només acusa una falta d’humilitat, sinó que manifesta la poca honestedat de l’oposició amb ella mateixa i, per tant, amb la societat que representa i aspira a governar.

Potser els seus companys aranesos li haurien d’haver explicat que si els treballs de redacció de la nova llei d’Aran van endarrerits és fruit justament d’una pròrroga al termini de presentació d’esmenes que ha sol·licitat la pròpia Convergència Democràtica Aranesa. Fet fàcilment comprovable mitjançant la demanda formal que en aquest sentit ha adreçat el cap de l’oposició al Sindic d’Aran. És aquesta una incongruència cercada? Perquè si fos així, hom intuïria ràpidament que a Convergència poc li interessa que l’Aran s’atorgui un nou règim especial sota el mandat del sindic Francés Boya (d’Unitat d’Aran), incomplint expressament el mandat estatutari.

I si no fos cercada, llavors hem de convenir que Convergència no té cap tipus d’escrúpol en un afer de país sobre el que no pot impartir cap tipus de lliçó, perquè va ser la principal responsable de l’endarreriment de més de deu anys en l’obtenció de l’autonomia aranesa, així com de la nostra inclusió en el mapa comarcal de Catalunya com una comarca més (llei de 1987). Heus ací l’origen modern de l’encaix mal resolt d’Aran, que ara rebrota amb el debat de les vegueries i que la pròpia CDA, en un altre exercici incongruent, vol esmenar invalidant la mateixa llei d’organització comarcal que els seus aliats catalans van promulgar (tant de bo!), segons es proposa a l’aportació municipal a la nova llei d’Aran, signada també per representants convergents.

Sindròme de Poppea

Poppea represente era ambicion sense limits; utilize era fòrça d’Eros entà conquistar a Neron e hèr-se damb es retnes der Empèri. “Aguesta hemna ac auie tot mens era onestetat”, s’a dit d’era. Dempús de veir, escotar, era sua incoronazione (Monteverdi, 1642), representada per prumèr còp en Licèu, ei mès facil compréner (an passat tres sègles!) qu’en açò dera politica i a dus tipes identificables: es qu’an hame de poder e le vòlen arténher e mantier-s’i a quinsevolh prètz e es que les posse eth besonh de cambiar es causes entà assegurar un present e futur mès abitables, mès confortables. Coma non i a ne blancs ne neri, aguesti tipes transcendissen tot soent era division tradicionau de drèta e quèrra. Era activitat politica ei provisionau: aué i ès, deman sei cap; mentretant, en aguest prètzhèt de pas, er objectiu entà arténher eth poder ei tan comun coma legitim. Non i a societat sense relacions de podèr; totun, entà nosati, se tracte de hèr-les çò de mès democratiques possibles, açò ei, tant en aqueriment coma en exercici deth madeish, eth sistèma obligue ara onestetat damb un madeish e damb qui se deu, eth ciutadan. Quan non ei atau, es poppees de cada dia mos menacen damb cants de sirèna e provocacions insolents. Ara qu’i pensi, dilhèu era desconfidança naturau que genèren, de viatges, es iniciatives de recuperacion dera memòria istorica, qu’ara impulse eth Conselh Generau, pòt devier ua oportunitat de desvolopament, en present, d’ua cultura democratica qu’amasse era discrepància per miei deth respècte en un orizon etic. Era victòria sus Poppea!