La dignitat de Catalunya (i la d’Aran!, doncs també el PP ha recorregut articles bàsics contra l’autogovern i l’aranès)

Amb el títol La dignitat de Catalunya, publiquen aquest editorial El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen

L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana

Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Millet en Aran

Aran comence era setmana damb suspresa e eth besonh civic per saber ce qu’a passat. Aguesta dimenjada auem sabut qu’era fiscalia a enviat ath jutge deth cas Millet un anonim que denóncie eth pagament de comissions a quauque ajuntament dera Val d’Aran per part der ex president deth Palau dera Musica entara crompa de terrèns. Es tentacles dera trama deth saqueg a ua des institucions mès emblematiques de Catalonha arribe en Aran. Sonque cau confidar ena justícia entar esclariment des hèts, vertadèrs o faussi, pr’amor que, de confirmar-se, son pro preocupants entara credibilitat des institucions locaus, independentament der ajuntament afectat.

Impuestos

[…]

Ahora resulta que heredar una empresa no tributa y recibir una vivienda habitual con un valor de hasta 500.000 euros, tampoco. Correcto. Queda por solventar el legado en metálico y las segundas viviendas. Está muy bien que se busque una salida justa para los trabajadores que ahorran.
 Lo que habría que hacer para compensar esa caída de ingresos que el Estado del bienestar necesita sería crear, por ejemplo, un impuesto para grandes fortunas. Pero seguro que los mismos que defienden la supresión del impuesto de sucesiones dirán que es imposible, que el dinero e mobile y que abandonaría el país. Entonces, en qué quedamos. ¿Todo esto es para beneficiar a las clases medias o al dinero, sin apellido? No se dejen engañar: el sistema fiscal de este país no ha sido heredado, fue creado por los mismos que ahora proclaman que es tan injusto.

Joaquín Romero (El Periódico de Catalunya, 22 de noviembre de 2009)

Mès autogovèrn, mielhors servicis

Eth desplegament der autogovèrn se justifique pera mielhora des servicis que prèste. Era proximitat mos a de perméter era garantia dera competéncia transferida. Èm Aran, perque, totun, bastim eth progrès entre toti, d’ençà des pròpries institucions. Sègles d’experiéncia atau ac permeten concludir, mès enlà, que tanben, deth caractèr aranés e eth sòn determinisme geografic, culturau e lingüistic.

Aué mos cau felicitar peth reconeishement qu’era Generalitat a efectuat per miei der acòrd damb eth Conselh Generau entath finançament deth Plan d’equipaments publics o Plan d’infraestructures damb ua aportacion de 4 milions d’èuros en dus ans. Un Plan gestat peth trabalh desplegat peth sindic d’Aran, Francés Boya, e eth vicesindic 1èr e conselhèr d’Administracion Publica e Finances, Rufino Martínez, en negociacion permanenta damb eth Govèrn catalan.

Era implantacion deth Conselh Generau s’a vist compensat per aguest convèni plan important qu’a de perméter adequar es equipaments basics der autogovèrn. Ua hita plan remercabla encara en contèxte de crisi economica, qu’a de besonh de mesures de reactivacion publica: òbra publica ath servici de toti.

"Tot ei urbanizable" versus "cau un creishement equilibrat"

Plan urbanistic

Eth Plan director urbanistic ei objècte, enes darrères setmanes, d’ua utilizacion partidista feròtge per part dera oposicion politica en Aran e fòrça de govèrn en quauqui ajuntaments. Sens dubte, aguesta ei ua estratègia legitima. Totun, met en evidéncia era sua irresponsabilitat en dar carta de naturalesa ath descontròtle e era arbitrarietat. Pensi qu’ei mielhor auer un Plan urbanistic que non auer-le, perque ei garantia d’ordenacion generau, de proteccion patrimoniau e paisatgistica e, en conseqüéncia, de qualitat toristica. Se volem èster ua destinacion de referéncia, ei de besonh omologar eth creishement as paramètres d’ua estratègia territoriau que met er accent ena preservacion des valors que singularizen Aran (entorn naturau e conjunt patrimoniau), en impuls d’un progrès equitatiu (un urbanisme non massificat) e ena mielhora des comunicacions (N-230, C-28 e es accèssi as pòbles). Se de quauquarren mos a de servir eth Plan ei, entre d’autes causes, entà esvitar projèctes tan mau plantejadi coma eth dera urbanizacion de Ruda, aué en ua situacion d’inseguretat juridica, qu’ei frut, en hons e ena forma, des prèsses e era manca de planificacion. Sense tantes prèsses, eth Plan director, frut deth Plan territoriau de 2006, s’a consensuat damb es ajuntaments e es sectors mès afectadi en un procès que comence en 2004 e qu’ara se tròbe en periòde d’allegacions entà sajar de mielhorar-le. Totun, non ei enquia er an 2000 en qué Andòrra se dòte d’ua lei d’urbanisme. Es resultats son pro evidents ara lum deth principi deth “tot ei urbanizable”. Serà aguest eth “País” que defen Convergéncia?

(diari Segre, 7 de noveme de 2009)

Reflexió interpel·lant en ple debat sobre el Pla director urbanístic d’Aran i la desafecció política a Catalunya.

Evitar la corrupció

« […] VAL A DIR QUE, A LA PRÀCTICA, ELS CASOS de corrupció s’han donat majoritàriament en els àmbits de la contractació pública i l’urbanisme […]. La concentració de potestats en els ajuntaments és aclaparadora. Ells són els que elaboren i modifiquen els plans, els desenvolupen i els executen, i a més preserven la disciplina urbanística; decideixen on i qui pot construir, autoritzen la urbanització dels terrenys, donen les llicències i controlen que les obres s’executin segons el que s’ha autoritzat.

És cert que les comunitats autònomes són les que aproven els plans generals i les seves modificacions, però la seva vigilància és distant i afecta més qüestions materials que possibles conflictes d’interessos. A més de tota aquesta concentració de poders, els ingressos de l’activitat urbanística reverteixen totalment en els ajuntaments per diverses vies: els aprofitaments urbanístics obligatoris (10% dels nous solars, a més dels equipaments públics), els ingressos per llicències d’obres i urbanístiques, l’impost de construccions, sobre les plusvàlues i finalment sobre totes les propietats construïdes (IBI).

SERIA BÀSIC PER REDUIR LA CORRUPCIÓ en l’àmbit immobiliari la separació de funcions: la mateixa administració no pot planificar el creixement urbà, executar el creixement, controlar aquest creixement i quedar-se amb tots els ingressos que genera. La planificació i la disciplina urbanística haurien d’estar en mans d’ens supramunicipals, i la modificació dels plans, que actualment, des del punt de vista material és gairebé lliure, hauria d’estar més limitada.

Una altra via de millora que té l’urbanisme rau en el control intern que actualment es fa. Hi ha un contrast molt fort entre el sistema de controls de l’activitat econòmica municipal i el control intern urbanístic, en què no està sistematitzat i ni tan sols està regulat qui l’ha de fer. Actualment cada ajuntament ho fa a la seva manera, n’hi ha que utilitzen funcionaris, d’altres personal laboral, sense faltar càrrecs de confiança i assessors externs; tampoc hi ha uniformitat quant a les titulacions exigides. Per últim, l’establiment d’un informe anual urbanístic a l’estil del compte general, on es resumissin totes les actuacions efectuades seria un inestimable ajut a la transparència. »

[Extracte de l’article Evitar la corrupció, de Guillem López Casasnovas i Alfons Méndez Vidal, al diari Avui, 5 de novembre de 2009]

Recomanacions

Tostemp vau era pena de liéger es afinades reflexions de Maria Vergés ena sua naua faceta coma « bloguista », encara que hè quaque mes dejà qu’ei per aguest món, mès aué recomani damb entusiasme eth sòn darrèr pòst, fòrça esclaridor sus era metuda en evidéncia dera oposicion politica en Aran en debat sus eth Plan director urbanistic. De ridicula comedièta ei eth sòn papèr, atau coma podem concludir. Tanpòc pogui deishar de recomanar-vos era pensada deth sindic Francés Boya en madeish sens, en tot assegurar qu’es objectius deth Plan director « semblen rasoables tà un territòri que vò víuer deth torisme en tot aufrir paisatge, qualitat e un patrimòni a recès dera voracitat especulativa ». Quanta rason an andús!