De lin e de lan

Era Val d’Aran a de decidir eth sòn pròpri futur

UA censure es declaracions der alcalde dera Seu d’Urgell entà includir Aran ena vegueria deth Pirenèu

Unitat d’Aran apòste per que sigue era Val d’Aran qui decidisque sus eth sòn pròpri futur territoriau, atau coma a hèt per miei deth Plen deth Conselh Generau, contrari a includir Aran ena vegueria der Alt Pirineu i Aran. En aguest sens, UA censure es declaracions der alcalde dera Seu d’Urgell e deputat de CiU en Parlament, Albert Batalla, qu’a indicat qu’er Ajuntament apòste perque Aran forme part dera vegueria. Entà UA, non ei pas er Ajuntament dera Seu d’Urgell qui a de decidir a on a d’èster era Val d’Aran. Eth posicionament deth consistòri ei era pijor forma de respectar era autonomia aranesa, segontes UA.

En aguest sens, eth partit aranés considère que tant era declaracion institucionau der Ajuntament dera Seu d’Urgell coma es declaracions der alcalde son ua gessuda entà dauant en uns moments plan critics entara lei de vegueries, pera manca de consens e dialòg damb eth conjunt deth territòri. Unitat d’Aran reitère era sua oposicion ara vegueria deth Pirenèu e avertís que, en sègle XXI, es lideratges territoriaus non se pòden arténher per imposicion administrativa, en referéncia as ambicions dera Seu entà èster caplòc d’ua vegueria que, aué per aué, non respècte era autogovèrn dera Val ne respon satisfasentament as besonhs reaus des abitants deth Pirenèu.

(Comunicat d’Unitat d’Aran)

De lin e de lan

Erosa vida

EL DÉU PRESENT

Aquests dies assistim a l’escenificació del principal misteri de l’existència humana. No és tan important aquí que sigui una escena vinculada a una religió concreta. A qualsevol persona que tingui encara un mínim de sensibilitat (malgrat l’ambient anestesiant que provoca la minoria que monopolitza el poder econòmic) la neguiteja no saber per què i per a què és al món. El Nadal cristià pretén respondre a aquests interrogants amb un missatge que molt pocs es prenen seriosament. Es tractaria d’una encantadora llegenda popular: Déu (amb tot el que significa en la nostra cultura) ha pres la condició humana en el nen Jesús, que en la seva maduresa morirà crucificat, però així redimeix els nostres pecats. Si creiem que és Déu, ens concedirà, després de la mort, l’eterna beatitud d’estar amb ell. Explicades així les coses, no convencen un adult del segle XXI amb una certa cultura. L’Església catòlica presumeix de monopolitzar les respostes correctes, però aquestes encara convencen menys. I és que no es tracta de creure o no creure, de tenir fe o de no tenir-ne. És qüestió (fonamental) de llenguatge. El primer que s’ha d’aclarir és la divinitat de Jesús de Natzaret, explicada per la moderna cristologia en termes més raonables i comprensibles.

Sempre s’ha parlat sobre la divinitat de Jesús. Ara es destaca la divinitat en Jesús. No se’l deïfica, se l’entusiasma. El teòleg Karl Rahner sosté que Jesús no és un déu que es revesteix d’humanitat com si fos un vestit. ¿Quin valor exemplar tindrien les seves bones obres si les feia un déu omnipotent? Tenir dues naturaleses (la divina més la humana) no aclareix res i ho complica tot. ¿Quan és humà Jesús i quan no ho és? La realitat és que era un home normal, cada vegada més conscient de la seva vocació o crida divina: la que brota de l’entranya de qualsevol ésser humà; el que de Déu tenim tots pel simple fet d’estar vius. L’encarnació de Déu en Jesús no és una irrupció celestial, sinó una cosa radical de la singular matèria humana, que porta l’empremta de la mà que la va modelar. És el que el bisbe claretià català Pere Casaldàliga en diu «l’ADN diví». Aquella consciència radical és una crida a la responsabilitat social i política. El Déu del profeta galileu és un déu revolucionari que no suporta la injustícia i l’opressió. Qualsevol ésser humà és sagrat. Lluitar contra tota mena de mal que se li faci és un deure religiós que pot comportar viure crucificat. 

Tots, creients o no, coincideixen, per humanitat, a dir que la vida s’ha de regir per l’amor i no per l’odi egoista. En aquest sentit, el cristianisme és la religió més humana, ja que tot ho xifra en l’amor universal sense discriminació i en el seu correlat, el combat no violent per la justícia, la societat sense classes i l’alliberament dels pobles explotats. Des d’una perspectiva cristiana, el capitalisme és un sistema inhumà que clama al cel; un pecat col·lectiu, una substitució sacrílega del Temple pel Mercat.

Sempre s’ha parlat molt del silenci, l’absència i la mort de Déu. Se li ha negat poder i bondat, ja que permet el mal quan no el provoca a través de religions fanàtiques, violentes, intolerants, de moralisme rígid i inhumà. Tot plegat és un reconeixement implícit i espontani que aquest Déu no pot ser veritat. La gent intueix que, si existeix un Déu, no deu ser així. Perquè la naturalesa humana ja sap, després d’uns quants segles, què és humà i què no ho és. L’Església vaticana i jeràrquica ha donat sovint proves d’inhumanitat. En canvi, molts increients han tingut més fe en l’home. La seva increença ho era respecte a la versió oficial de Crist, ja que la seva fe era la mateixa, a la pràctica, que la de Jesús de Natzaret. El teòleg jesuïta González Faus ha dit: «A moltes autoritats eclesiàstiques inquisidores els molesta tant la paraula Jesús que han donat ordre que en catecismes i llibres de text no es digui Jesús, sinó Crist. Potser per això assistim avui a persecucions cruels, que s’excusen dient que alguns […] neguen la divinitat de Jesús. No és que la neguin. És que, a través de Jesús, se li dóna a Déu un rostre que no és el que voldrien els inquisidors. Perquè els posa en evidència».

L’entranyable llegenda de la nostra infància és que un nen pobre (que és Déu) neix en un estable perquè ningú acull la seva mare embarassada en una freda nit d’hivern. Sembla que les coses van anar d’una altra manera, però la llegenda respon a un savi instint popular, l’autèntic: Déu és un déu humà, desvalgut i pobre, que ningú acull. El Déu que es fa present al món (en el doble sentit de presència i regal) s’identifica amb tots nosaltres perquè ens identifiquem amb ell i, igual que Jesús, l’imitem en el seu amor per tots i en el combat per la pau en la justícia. Més enllà del cava, el pessebre i els regals, commemorem (fem memòria junts) el principal misteri de l’existència humana: estem fets a imatge i semblança de Déu. Siguem, doncs, un Déu humà, desvalgut i pobre, perquè ens acullin com a part d’ells els humiliats i ofesos de la Terra.

José Antonio González Casanova
Catedràtic de Dret Constitucional. Autor d’El Dios presente.
(El Periódico de Catalunya, 24-12-09)

De lin e de lan

Es fruts deth coratge

EL PSC DEFIENDE DIVIDIR CATALUNYA EN SIETE ‘VEGUERIES’ Y UNA SOLUCIÓN ESPECÍFICA PARA ARAN

BARCELONA, 21 (EUROPA PRESS) El viceprimer secretario y portavoz del PSC, Miquel Iceta, defendió hoy la división de Catalunya en siete ‘vegueries’ desde el máximo « consenso », por lo que defendió negociar una solución específica para Val d’Aran, para que su eventual incorporación a la vegueria del Alt Pirineu no vaya en perjuicio de su autonomía.

Iceta lo dijo en la rueda de prensa posterior a la última ejecutiva que celebra el PSC en 2009, a escasos días de que el Govern apruebe su anteproyecto de ley relativo a la organización territorial de Catalunya. La previsión es que se haga en el 5 de enero, en el primer Consell Executiu de 2010, para que en 2010 la apruebe el Parlament y sea una realidad antes de agotarse la legislatura.

Esta declaración de intenciones sobre el Val d’Aran se produce después de que, tras trascender detalles sobre la voluntad del Govern de incorporar Aran en la vegueria del Alt Pirineu, los socios del PSC en la zona, Unitat d’ARAN (UA), liderados por el Síndic d’Aran, Francés Boya, hayan amenazado con romper sus relaciones con el PSC si no se introducen cambios en las ‘vegueries’.

Iceta abogó por el « consenso » con el territorio y aseguró que, sobre organización territorial, la prioridad del PSC pasa por tener muy presente el territorio y resolver los posibles conflictos que puedan surgir, y no creando otros nuevos.

Al defender la división de Catalunya en siete ‘vegueries’, el PSC cierra la puerta a dos reivindicaciones en el territorio: la creación de dos nuevas ‘vegueries’, una octava en el antiguo Penedès Històric –Alt y Baix Penedès, Garraf y sur de la comarca del Anoia– y una novena, la del Alt Ter, que agruparía las comarcas del Ripollès y Osona. De hecho, en sus programas electorales desde los comicios de 1999, el PSC ha abogado por las siete ‘vegueries’.

La propuesta de las ‘vegueries’ no determina cuál será su capital, un debate que suscita fuertes polémicas en el territorio, sobre todo en Reus y Tarragona –por la capital y por la denominación de la ‘vegueria’– y, con menos intensidad, entre Vic y Manresa sobre la capitalidad de la vegueria de las comarcas centrales.

De lin e de lan

Coratge e frivolitats

Era fermesa que demòstre eth sindic d’Aran e secretari generau d’Unitat d’Aran, Francés Boya, ena defensa der autogovèrn aranés e era sua singularitat territoriau, comence a dar es sòns fruts. Eth PSC vò posposar ara era naua lei vegueriau e eth prumèr secretari deth PSC des comarques de Lleida e conselhèr d’Agricultura, Alimentacion e Accion Rurau, Joaquim Llena, assegure qu’er autogovèrn d’Aran demorarà garantit en quinsevolh cas. Totun, era persisténcia deth Sindic en rebotjar era inclusion d’Aran ena vegueria deth Pirenèu, en tant qu’unitat descentralizadora des servicis dera Generalitat, ei innegabla, e bona pròva n’ei era menaça plan seriosa deth partit deth quau ei secretari generau entà trencar eth pacte politic que manten damb eth PSC, se aguest acabaue dant supòrt ar auantprojècte de lei vegueriau, en un exercici de coratge politic que non a precedents ena Val d’Aran.

Coma a explicat eth Sindic, eth problèma ei qu’er auantprojècte prevé qu’era vegueria sigue er èish dera descentralizacion dera Generalitat. E aguest extrem non pòt èster pas acceptat peth Conselh Generau, en tant qu’ei era institucion qu’exercís en Aran aquera descentralizacion. D’aquiu qu’era oposicion deth Conselh non sigue ara simpla petanhença a ua província o a ua vegueria, perque Aran forme part aué dera província de Lleida. Ad aguest respècte, vau era pena de liéger er article deth sindic Boya sus er « etèrn retorn » deth debat des vegueries.

Cau tier en compde qu’era vegueria conten ua dobla foncion: coma província, en tot desvolopar activitats de cooperacion locau (causa ara quau ei òbvi que non i a oposicion, perque entre d’autes causes deisharíem as nòsti ajuntamens sense es ajudes qu’actuaument balhe era Deputacion), e coma unitat descentralizadora deth Govèrn catalan (causa ara quau era oposicion ei fèrma e inquebrantabla, perque eth Conselh a de hèr de Generalitat en Aran, en marc des competéncies transferides). Ei vertat qu’aguesti matisi son naui, donques enquia ara non s’auie entrat tant en detalh d’acòrd amb er auantprojècte presentat.

Ara ben, tanben calerie rebrembar que se èm ací, en aguest punt deth debat, ei perque, en hons, era Val d’Aran ei ua comarca mès de Catalonha, perque atau ac volec Convergéncia per miei dera lei d’organizacion comarcau de 1987, dera madeisha forma que retardèc dètz ans era aprobacion dera lei de règim especiau (1990), que mos auesse podut blindar territoriaument dauant eth mapa comarcau que CiU dessenhèc. Mès alavetz, es sòns aliadi en Aran, qu’ara tant de tapatge vòlen generar, non digueren aguesta boca ei mia, ne, encara mens, menacèren damb cap tipe de trencament d’aliança politica. Aguest hèt non pas menor a permetut qu’era Generalitat age hèt ua propòsta territoriau que includís Aran en ua vegueria perque, juridicament, èm, per decision convergenta, ua comarca mès de Catalonha.

Frut d’aguesta reflexion, ei qu’eth « Alt Pirineu i Aran » non ei pas un invent deth tripartit, coma mos an volut hèr creir, senon qu’eth sòn origen date aumens der an 1995, quan CiU apròve eth Plan territoriau generau de Catalonha, que definís ath « Alt Pirineu i Aran » coma un àmbit foncionau territoriau dera Generalitat. Un aute exemple ben clar ei era creacion, en mandats convergents, d’organismes publics qu’incorpòren eth cognòm deth « Alt Pirineu i Aran », coma ei eth cas der Institut per al Desenvolupament de l’Alt Pirineu i Aran (IDAPA), que nèish en an 2002, un an abantes dera arribada deth malefic tripartit.

Mès, ath dèlà, era incoeréncia convergenta ei paupabla en present quan era federacion nacionalista, aliada dera Convergéncia Aranesa, ven de dar supòrt en Parlament a ua iniciativa entà qu’era Cerdanya pogue auer un règim especiau semblant ath dera Val d’Aran, en un exercici de frivolitat politica evidenta. Fortunosament, era iniciativa a estat rebotjada pes grops politics que dan supòrt ath tripartit (PSC, ERC e ICV), perque auesse significat era dilucion deth nòste autogovèrn en contra dera tradicion istorica e era singularitat culturau reaument existenta.

E arrés pòt assegurar aué en CiU un rehús clar ara vegueria deth « Alt Pirineu i Aran » auent de deputat en sòn grop parlamentari ar alcalde dera Seu d’Urgell, clar partidari dera constitucion d’aguesta vegueria, perque, entre d’autes causes, era sua ciutat aurie mès probabilitats d’èster caplòc.

De lin e de lan

Decision rasoabla

EL PSC VOL AJORNAR LA NOVA LLEI ELECTORAL I LA DE VEGUERIES FINS A LA PRÒXIMA LEGISLATURA

Llena diu que els socialistes estan « cansats » de ser els « germans grans » d’ERC i ICV

El primer secretari del PSC a Lleida i conseller d’Agricultura, Joaquim Llena, vol ajornar la llei electoral catalana i la divisió de Catalunya en vegueries fins a la pròxima legislatura. Tant Llena com l’alcalde de la capital del Segrià, Àngel Ros, van argumentar que la « proximitat » dels comicis locals i autonòmics dificulta el consens polític necessari per aprovar la nova legislació. Llena va afegir que els socialistes estan « cansats d’actuar de germans grans » d’ERC i ICV i va expressar el seu desig de governar en solitari.

El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) planteja ajornar la llei electoral catalana i la nova organització territorial de Catalunya en vegueries fins a la pròxima legislatura, al considerar que la « proximitat » de les eleccions autonòmiques (previstes per a finals del 2010) i les locals (el 2011) dificultarà que els partits arribin a l' »ampli consens polític » que consideren necessari per aprovar aquesta nova normativa. Així ho van afirmar ahir el primer secretari del PSC a Lleida i conseller d’Agricultura, Joaquim Llena, i l’alcalde de la capital del Segrià, Àngel Ros, en una trobada amb mitjans de comunicació lleidatans. Llena va afegir que les vegueries « no són, ni de lluny, la principal preocupació dels ciutadans amb tot el que està passant », amb referència a la crisi. Per la seua part, Ros va destacar que « el més assenyat és aparcar la llei electoral i les vegueries » fins després dels comicis.

Llena, partidari d’una nova divisió territorial pròpia per al Pirineu, i Ros, que va insistir a expressar el seu rebuig a « desmembrar » l’actual província en tres vegueries (la del pla, del Pirineu i de la Catalunya central) es van mostrar d’acord que ajornar la nova ordenació territorial « no implica deixar d’avançar en la descentralització de la Generalitat », en paraules del primer secretari socialista. « El procés ha començat amb delegacions del Govern al Pirineu », va destacar. Llena va assegurar que l’autogovern d’Aran està garantit després que el seu aliat, Unitat d’Aran, amenacés de trencar la coalició si la Val és inclosa a la vegueria del Pirineu.

Llena va expressar el seu desig que el PSC pugui governar la Generalitat en solitari després de les autonòmiques i es va mostrar crític amb els socis de govern del tripartit. « Estem cansats d’actuar de germans grans d’altres que no acaben de millorar », va dir, amb referència a ERC i Iniciativa. El dirigent socialista va continuar amb la metàfora. « Sovint se’ns queda cara de germans grans, responsables i prudents. Voldríem aquest mateix comportament dels altres germans, sense els sobresalts i ensurts que tenim de tant en tant, per governar amb tranquil·litat. »

Ros i Llena van tornar a coincidir a la tarda en la celebració nadalenca del grup municipal del PSC a Lleida, on tots dos es van refermar en el seu desig d’ajornar les vegueries i governar sense socis en la pròxima legislatura.

(R.R., diari Segre, 19 – 12 – 09)

De lin e de lan

Era partidizacion ja ei ací

En aguest país, i a dues manères de hèr politica: era des que cerquen er acòrd e eth consens, e era des que sonque suenhen per interès partidista immediat. Eth Sindic a dat pro mòstres de dialòg, unitat e tanben fermesa damb es fòrces politiques representades en Conselh Generau d’Aran, enes ahèrs mès transcendentaus tath país. N’auem parlat pro aguesti dies, en referéncia ara defensa der Estatut e ara demana entà excludir Aran dera vegueria deth Pirenèu, en contra deth plantejament der auantprojècte de lei d’organizacion vegueriau.

Mès, tot just londeman de pactar ua declaracion conjunta damb eth grop de Convergéncia ena defensa des objectius adès nomentadi, tot just londeman, eth secretari generau, Álex Moga, escriu un irat article en contra deth tripartit tot lançant insidioses acusacions de sospitoses justificacions des sòus que perceben eth sindic Boya e eth director dera Oficina entar Occitan en Catalunya, Jusèp Loís Sans. Era critica ei plan legitima laguens deth debat politic. Entre laguens deth jòc democratic. Ara ben, ¿ère de besonh aguesta utilizacion partidista en uns moments en qué eth principau objectiu ère era recerca dera unitat e eth consens? Eth secretari generau de CDA non s’a caracterizat, precisament, per auer eth dò dera oportunitat.

Er alcalde de Vielha, Pau Perdices, a responut ara crida deth sindic d’Aran entà qu’es ajuntaments se higen ara defensa der autogovèrn aranés, e, mancat de protagonisme mediatic, a profitat era amassada entà, non vos ac perdatz, criticar era « pòga ambicion » deth Sindic en aguest ahèr. ¿Li semble pòga, londeman qu’Unitat d’Aran, deth quau Francés Boya n’ei eth sòn secretari generau, age menaçat ath PSC de trencar eth pacte politic, s’es socialistes acaben aprovant era lei de vegueries, enes actuaus tèrmes? A qui sage de préner eth peu er alcalde de Vielha? ¿Non serà que li dò que justament eth Sindic age agut eth coratge, que d’auti non an, en dar un còp de fòrça ena defensa des drets politics dera Val d’Aran?

Çò que mès lamenti d’aguesta situacion tan incomòda ei era pèrta d’unitat que pòt suposar era actitud irresponsabla e desleiau der alcalde e deth secretari generau de CDA. Èm pògui e, ath dessús, mos discotim en quaquarren en qué mos calerie èster mès amassa que jamès. Semble, ath delà, que a quauqu’un li shautarie que gessesse entà dauant aguesta lei de vegueries, se non, non s’enten. Eth president d’UA, Arturo Calbetó, qu’ager protagonizèc era jornada damb era sua menaça contra eth PSC, ja avertic, en acte de commemoracion deth Conselh Generau Provisionau, que « era division intèrna a estat era desencusa entà retardar era consolidacion der autogovèrn ». Non aprenem dera experiéncia dempús de trenta ans, donques n’er alcalde de Vielha n’eth secretari generau de CDA se’n vòlen dar per alludidi.

De lin e de lan

Comunicat d’Unitat d’Aran

UNITAT D’ARAN SE PLANTEGE TRENCAR DAMB ETH PSC SE DA SUPÒRT ARA INCLUSION D’ARAN EN UA VEGUERIA

Unitat d’Aran – Partit Nacionalista Aranés se plantege, seriosament, un trencament deth pacte politic que manten d’ençà der an 1991 damb eth Partit des Socialistes de Catalunya (PSC), se aguest partit acabe dant supòrt, enes actuaus tèrmes, ara lei d’organizacion vegueriau que propòse eth Departament de Governacion e Administracions Publiques (ERC). Atau s’a manifestat aué eth president d’UA – PNA, Arturo Calbetó, qu’avalòre plan positivament era relacion qu’UA manten damb eth PSC e que “plan boni resultats electoraus a balhat entà andues formacions en Aran”.

Mès, segontes Calbetó, “UA a uns principis as quaus non pòt renonciar de cap manèra ena sua defensa der autogovèrn aranés, er emparament der aranés e era singularitat politica, culturau e territoriau d’Aran, dehòra dera vegueria deth Pirenèu o de quinsevolh encastre territoriau que non sigue eth madeish, segontes establís era lei de regim especiau de 1990, que reconeish e empare er Estatut d’Autonomia de 2006”.

Arturo Calbetó a dat supòrt as prononciaments qu’eth sindic d’Aran e secretari generau d’UA, Francés Boya, a hèt publics aguesti dies entà excludir Aran dera vegueria deth Pirenèu e reconéisher Aran coma ua Entitat Territoriau Autonòma, perque “eth Conselh Generau ei eth govèrn autonòm e eth resultat en Aran dera descentralizacion administrativa dera Generalitat”.

Eth president d’UA a soslinhat que “non a sentit qu’Aran sigue includit en un encastre administratiu supracomarcau dera Generalitat, perque desnaturalizarie er autogovèrn qu’es aranesi an sabut deféner ath long des sègles”. “Ua lei poderà acabar damb es aliances politiques, mès non pas damb era volentat istorica de tot un pòble”, a sentenciat.

De lin e de lan

De la propaganda a la realitat

Benvinguts a la Catalunya real, o sigui, plural. Perquè Catalunya no és, efectivament, independentista. Però és que semblava que sí ho era, en els últims mesos, segons la construcció que n’han fet, d’aquest país ideal, molts opinadors, molts mitjans de comunicació, de titularitat pública i privada. Encara sobta la crònica d’avui d’aquests que construeixen països ideals, com si un 27 % de participació en les consultes (molt per sota del referèndum de l’Estatut, per sota també del de la Constitució Europea) fos una mera anècdota.

I no ho és. És, en tot cas, un percentatge discret, i més tenint en compte que el partit es jugava a casa, on el sobiranisme és preponderant o de fort arrelament (les opcions sobiranistes sumen un 50 % o més), que la propaganda política ha estat contínua als citats mitjans (encara ahir als informatius de TV3), que les regles del joc han estat establertes per un dels dos equips que, en principi, hi havien de jugar (dret de vot dels qui no el tenen a les eleccions oficials, és a dir, joves majors de 16 anys i immigrants), i que estàvem davant de la primera oportunitat de dir sí a la independència, fet que, en si, ha d’abrandar els sobiranistes per anar a votar (però ni tan sols s’han superat els 240.000 vots que CiU i ERC van aconseguir a les últimes eleccions autonòmiques).

De tota manera, és important respectar escrupulosament la iniciativa cívica d’unes persones honestes que defensen el que creuen convenient per al seu país, malgrat que, no sé per què, un portaveu de la « moguda » és diputat d’ERC i un altre, exvocal del Consell General del Poder Judicial a proposta de CiU. I tanmateix, cal posar les coses al seu lloc just: les consultes són un acte de propaganda política. Res a objectar. Amb límits i condicions, la propaganda és ben legítima. Fins i tot, pot servir per donar el tret de sortida a la candidatura de Joan Laporta.

En tot aquest afer, l’error polític l’ha protagonitzat Convergència, al donar suport a la « consultada indepe », deixant sol al PSC en la defensa de l’Estatut aprovat pels catalans i els aranesos, l’instrument més útil per avançar en l’autogovern i, no ho oblidem, en el reconeixement del dret a l’autonomia de l’Aran, així com en l’empara de l’aranès com a llengua oficial arreu del Principat. És força il·lustrativa l’ambivalència que hem viscut: mentre CiU es consultava el seu grau d’independentisme, el Govern de la Generalitat feia realitat la línia 9 de metro, una de les infraestructures més esperades per millorar la mobilitat a Barcelona i la seva àrea metropolitana. Realitats tangibles.

De lin e de lan

Non volem vegueria

Reprodusisqui, peth sòn interès, eth posicionament deth Govèrn deth Conselh Generau d’Aran dauant era lei d’organizacion vegueriau, que vò portar entà dauant eth Departament de Governacion e Administracions Publiques.

Eth Sindic rebotge totaument era inclusion d’Aran en ua vegueria

Demane qu’era Generalitat reconeishe era Val coma ua Entitat Territoriau Autonòma

Eth sindic d’Aran, Francés Boya, a tornat a mostrar eth refús totau e absolut deth Conselh Generau a includir era Val d’Aran en ua vegueria o en quinsevolh encastre territoriau que non sigue eth pròpri. Boya vò hiscar ath Govèrn dera Generalitat a que prengue en consideracion era volentat deth Plen deth Conselh, manifestada en ua declaracion conjunta eth 16 de seteme de 2008, entà qu’Aran non sigue pas includit ena organizacion vegueriau de Catalonha, que se prevé de desvolopar en ua lei, ne en cap de division territoriau que non sigue era madeisha, cossent damb çò qu’establís era Lei de Regim Especiau de 1990, pr’amor qu’eth Govèrn aranés enten que “era inclusion d’Aran en ua vegueria desvirtuarie totaument era singularitat politica e er exercici deth sòn autogovèrn”, consolidat d’ençà de 20 ans d’experiéncia.

Eth Sindic a proposat qu’eth Govèrn catalan incorpòre ena naua lei d’organizacion vegueriau era reconeishença dera Val d’Aran coma ua Entitat Territoriau Autonòma laguens de Catalonha, mès dehòra de quinsevolh vegueria, en tot reivindicar era singularitat d’Aran enes sues relacions bilateraus damb era Generalitat. Boya a defenut era propòsta aranesa entara reforma dera lei de regim especiau, qu’establís qu’Aran “non s’intègre en cap de division territoriau entara organizacion des servicis dera Generalitat” e se relacione e coordine damb aguesta de forma dirècta e bilaterau (article 62). En aguest sens, eth Govèrn a previst de consensuar ua naua declaracion conjunta entà deféner er Estatut, er autogovèrn e era singularitat territoriau d’Aran.

Conselh Generau d’Aran, 11 de deseme de 2009

De lin e de lan

Heretgies

Parlarem clar i català: Catalunya és, sens dubte, una nació. En l’eufemisme constitucional, és una nacionalitat, que és com dir « nació ». Així ho demostra la seva història, la seva cultura i, sobretot, la voluntat popular expressada al Parlament. Per això, perquè així ho creu el Parlament, que, « recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària » (preàmbul de l’Estatut), cap sentència adversa de cap tribunal constitucional no ho podrà revocar. Es podrà manllevar d’un text normatiu, però no pas de tota una voluntat col·lectiva.

Ni es podrà revocar la voluntat ferma dels aranesos per fer prevaldre el seu autogovern i la seva llengua en un Aran autònom, dins de Catalunya, però al marge de qualsevol vegueria o de divisó territorial que no sigui la pròpia. I sembla mentida que els qui malden per fer prevaldre la nació catalana a l’Estatut i, és més, promouen, des de CDC a ERC, consultes independentistes per arreu, vulguin passar pel sedaç català la singularitat política de l’Aran, que també tindria molt a dir no només de la independència catalana, sinó, sobretot, del seu futur com a territori autònom. El que ens cal, a catalans i aranesos, és aprofundir en el nostre autogovern i millorar els recursos i el finançament per millorar les polítiques públiques que afecten el benestar de les persones, com així estan fent els governs que encapçalen el president Montilla i el sindic Boya.
 
Ara bé, que Catalunya sigui una nació, clau de volta del catalanisme polític, o que la majoria de catalans així la consideri, no pot donar carta de naturalesa als qui tenen la punyetera mania d’expedir carnets de catalanitat, a la recerca tan perillosa, perquè mai es mesuren prou les conseqüències, del mal català o botifler irredempt. I a això juguem. Així és la religió, necessitada sempre d’expiar els seus errors en l’heretgia dels tolerants. No ens equivoquessim, el nacionalisme és l’última religió secular, i l’independentisme, el seu fonamentalisme necessari.
 
El problema de l’independentisme és que no suposa un sí a Catalunya, sino un no a Espanya (i l’una i l’altra són difícilment explicables per si soles). El seu motor ideològic es basa en un sentiment negatiu: l’aversió a tot el que representa Espanya. I la veritat és que Espanya hi ha contribuït massa vegades, a aquesta rèplica separatista, perquè on hi ha separatistes hi ha separadors. Certament. Però molts no hi volem jugar, ni al gat ni al gos, perquè, entre altres coses, a vegades no se sap qui es qui i, perquè, ai las!, confiem en la intel·ligència de la política, que és com dir del pacte. Una heretgia en la Catalunya que pretenen exorcitzar.