Avís entà navegants

Eth Govèrn catalan a adjudicat es òbres de mielhora generau dera C – 28 entre Salardú e Baquèira. Ua actuacion plan demorada peth territòri. Un pas fòrça destacable ena mielhora des comunicacions araneses, dempús d’ans de desbrembes e deishadesa politics. Aguesta actuacion non serà pas frut dera casualitat, senon der èxit dera negociacion politica qu’a amiat a tèrme eth sindic d’Aran dauant dera Generalitat, arrefortida pera sua preséncia ena politica catalana coma deputat que susvelhe pes nòsti interèssi. Vau era pena rebremba’c, quan s’a volut méter en qüestion era capacitat negociadora deth sindic e era sua condicion de representant d’Aran en Parlament. Vos recomani ad aguest respècte er article que li publiquen aué en diari Segre. Aciu l’auetz:

EL SEÑOR BARRERA Y CDA SE DELATAN
Francés X. Boya Alós, síndic d’Aran, diputado en el Parlament y secretario general de Unitat d’Aran

Hace unos días, el presidente de Convergencia en Aran (CDA) se refería a mí en un duro artículo en el que desgranaba una supuesta incompetencia del síndic d’Aran en relación con el gobierno y la actividad legislativa poniendo en entredicho mi doble condición de síndico y diputado. Un artículo que tengo la obligación de responder.

Sorprende que con los antecedentes de CiU en la cuestiones referentes al reconocimiento institucional de Aran, el que fuera síndico de Aran durante doce años utilice los términos en que se expresa. Hay que recordar que a diferencia de lo que hizo el president Tarradellas, Jordi Pujol no reconoció el Conselh Provisionau de Aran fundado por los alcaldes araneses del momento, con la clamorosa ausencia de CDA.

Sería interesante que los responsables de este partido, hoy autoproclamados en radicales del nacionalismo aranés, explicaran qué votó su diputado en el Parlamento catalán cuando se aprobó la Ley de organización comarcal que incluyó Aran como una comarca más de Cataluña. Pues votó a favor. De la misma forma que este partido contribuyó a hacer fracasar todos los proyectos de Ley de Aran, cinco exactamente, que entre 1980 y 1990 se negociaron con distintos consejeros de Gobernación de los gobiernos de CiU.

La siguiente pregunta sería qué defendió CDA en el debate de la Ley de Aran respecto del artículo 3. Su posición fue defender lo contrario de aquello que defienden ahora, es decir que: “Aran por razones demográficas debía depender de divisiones administrativas superiores”, contrariamente a aquello que defendieron el resto de las fuerzas políticas del Parlamento catalán.

El problema de Convergencia es únicamente su apego al poder. Han creído que son los únicos legitimados para gobernar Aran o Catalunya. Aunque eso implique utilizar cualquier discurso por frívolo y falso que sea. Su última hazaña ha sido apropiarse del documento de la nueva Ley de Aran, que durante dos años hemos trabajado el conjunto de las fuerzas políticas del país, para presentarlo por cuenta propia en el Parlament. Toda una falta de honestidad y un ejemplo de desprecio a las formas más elementales de la democracia.

El problema de CDA y del conselhèr Carlos Barrera es que los hechos no son cómplices de sus mentiras y que cualquier ciudadano mínimamente informado sabe que la acción de gobierno desarrollada en Aran en estos años no tiene parangón con la que desarrollaron en su momento CDA y CiU. El Conselh Generau acaba de aprobar sus presupuestos, que han aumentado progresivamente hasta los 35 millones de euros y está licitando obras públicas por valor de más de 7 millones de euros para nuevas inversiones públicas.

En estos años, se han mejorado nuestras escuelas públicas, se ha construido una nueva residencia geriátrica, se han destinado 10 millones de euros para mejorar nuestras carreteras, se han quintuplicado los kilómetros de trayecto de transporte público, se están finalizando las obras que los gobiernos convergentes fueron incapaces de concluir, y la inversión en patrimonio y en equipamientos públicos dejará a estos gobiernos en un estruendoso ridículo.

Estos éxitos son fruto de una buena negociación política y de una presencia de los representantes de Aran en la política catalana defendiendo los intereses de los ciudadanos que viven y trabajan aquí. Cuando ha sido necesario, y a diferencia de lo que hizo CDA en su momento, el gobierno que encabezo se ha sabido “plantar” en la defensa del autogobierno y de los principios que fundamentan nuestra singularidad política, poniendo todo su capital en la defensa del país. Y esta defensa no atañe únicamente a aquellos que tienen un carácter institucional, sino también a aquellos de carácter práctico como la economía, los servicios públicos o las infraestructuras.

En todo caso, ahora lo que debiera de preocupar a aquellos que por su cargo deben de sentirse concernidos en la defensa de los intereses del país, es trabajar en el marco del consenso para hacer frente a las dificultades y demostrar que la unidad de las fuerzas políticas para la defensa de las instituciones aranesas es inquebrantable. El aprovechamiento partidario de esta situación, los ataques personales y la vieja táctica del “tú calumnia que algo queda” resulta impropio de aquellos que gobernaron este país.

Advertisements

L’obsessió pel poder

Una de les claus per entendre els propers cicles electorals, tant a la Generalitat com al Conselh Generau i els nostres ajuntaments, tindrà a veure amb les ganes de poder que mostrin les respectives opcions. No és cap secret que CiU té unes ganes incommensurables per recuperar el govern de la Generalitat. Així cal interpretar la seva prematura campanya electoral, on se les volen prometre molt felices.

El tret de sortida l’han caracteritzat amb un lema que bé podria traduir-se amb “començar (a recuperar el poder) il•lusiona (CiU)”. ¿Com cal entendre, si no, la proclama d’Artur Mas per deixar enrere la “travessa del desert”, al discurs de proclamació com a candidat? Mas explicita que la seva inquietud és estrictament partidària, personal fins i tot, doncs si no torna a eixir, no tindrà més sortida que la de plegar.

Ecos semblants reverberen a les nostres latituds de la mà dels seus companys de CDA, estant o no al poder. L’opció al poder és del tot legítima i forma part de l’ADN dels partits amb vocació majoritària. Ara bé, el problema rau en què aquesta vocació acabi convertint-se en una vertadera obsessió malaltissa que dia rere dia impedeixi un mínim de raciocini en llur activitat pública, en impossibilitar l’acord, fent realitat aquella dita de “ni viu ni deixa viure”. I d’això, malauradament, en tenim proves clamoroses a casa nostra, a Aran.

El president José Montilla ho ha insinuat al debat sobre la situació econòmica celebrat avui al Parlament. La política es basa en un exercici d’humilitat (que té poc a veure amb l’obsessió pel poder), ens ve a dir Montilla, que, una vegada més, s’ha posat al capdavant de la defensa de la unitat i el consens per afrontar les dificultats, com aquí, a Aran, ho fa el síndic Francés Boya.

I té tota la raó. De fet, als propers comicis no només hi haurà una contraposició entre dos projectes de país, sinó entre dos actituds clarament diferenciades per afrontar-los: haurem d’escollir entre la política de la humilitat o la fatxenderia política, que és ben diferent. D’una o d’una altra, en depèn la consecució de l’acord i la unitat o, de facto, el seu trencament, perquè aquests exigeixen la suficient humilitat per cedir i arribar a un denominador comú, que, per cert, la majoria de la gent reclama.

Pressupòsti

Eth Conselh Generau a aprovat aué es sòns pressupòsti entà 2010, en tot arténher ua chifra rècord de 35 milions d’èuros, plan nauta se tenguem en compde eth contèxte de crisi economica e financèra en qué viuen fòrça administracions publiques. Aguesta hita demòstre era bona gestion deth govèrn deth sindic Francés Boya, qu’enguan, sense eth besonh de hons ne ajudes extraordinaris de d’autes administracions, poirà invertir mès de 6 milions d’èuros en òbra publica tà reactivar era economia e eth trabalh deth país.

Coma a assegurat eth conselhèr deth PRAG, José Antonio Bruna, aguesti pressupòsti son es « mès ambiciosi e es mielhors finançadi qu’a presentat eth Conselh enes darrèri ans ». Totun, era presentacion des compdes deth govèrn de toti ei un pas mès ena expansion deth nòste autogovèrn entà possar un aute modèl de creishement a favor deth benèster des persones. Coma? Damb es pès en tèrra, mès damb es ganes sufisentes entà seguir trabalhant laguens des possibilitats d’ua institucion coma eth Conselh.

Er Executiu aranés ven de realizar ua ingent òbra de govèrn que, en matèria de politica sociau, infraestructures, educacion, eca, contrastarà coma era net e eth dia damb es anteriors govèrns convergents. Deishatz-me remercar tanben qu’açò da compde der èxit dera negociacion politica e dera preséncia des representants aranesi ena politica catalana, en Parlament concrètament, entà deféner es nòsti interèssi e es nòstes illusions coma pòble… ne mielhor ne pijor, mès diferent, en tot cas.

Díder pegaries

Quan tot just venguíem de dar era benvenguda ath bon umor expressat ena paròdia « polonesa » deth sindic d’Aran en TV3, ara mos cau regretar eth pèssim monològ qu’un suposat especialiste der umor mos acabe de lançar as aranesi en forma de macabra ofensa, ena Barcelona Television. Era ironia e eth sarcasme son un estil, que, de cap forma, a sabut resòlver aguest personatge. Coma diden en casa, guarda (oeita!), que ne hèn de pegaries tà guanhar-se eth pan (ena television)!

Mès era perplexitat non s’acabe ací, quan, ja de punh e letra, quan es arguments son mès pensadi, a despièch que de viatges ei tot un díder laugèr, descurbisqui tanben er opròbi vomegat en forma d’article d’opinion contra era Val d’Aran peth sòn, ai!, espanholisme irredemp. Ja ei ben vertat qu’era ignorància ei atrevida…

Eth « valent » dera denóncia s’apère Víctor Alexandre. Semblarie que forme part d’aqueth grop de gent comprometuda (« els millors »?) qu’an renegat deth « tripartit », perque, de forma latenta, son incapables de digerir er hèt qu’eth president dera sua Catalunya imaginària se hèsque a díder « José » e non pas Josep, coma mane era sua religion. Per aguest motiu, un des arguments de nauta volada intellectuau que hè a servir eth tipe entà demostrar er « espanholisme » deth Sindic ei que se hè a díder « Paco », perque « sona més espanyol ». En fin, cada persona país coma li tolère eth còs.

O sigue que ja vedetz que quan eth nacionalisme uniformista indigèste trè a passejar es sòns dimonis. Era pauta de comportament ei era madeisha, ací, en Barcelona, en Madrid o ena China populara, que didie er aute. Qui non profèsse era fe « nacionalista », d’aguest nacionalisme uniformista, ei tot seguit anatemizat pes sòns profètes. Aran s’a atrevit a lheuar era votz, pròpria, dispariona, atau coma ei eth sòn pòble, e es intolerants de tostemp li meten eth dit en uelh. Tanplan qu’en diden de pegaries tà guanhar-se eth pan!

Lectures de dimenge

Dempús dera chocanta paròdia deth sindic Francés Boya en programa « Polònia » de TV3 (quin besonh auem deth sentit der umor!), era premsa d’aguesta dimenjada a tornat a reflectir es reivindicacions araneses, plan ben sintetizades en diari Segre, que tanben publique un article d’opinion deth Sindic en referéncia ara Lei der aranés. Aguesta norma, qu’a iniciat eth tràmit parlamentari a iniciativa deth Govèrn d’Entesa, serà era prumèra lei de proteccion e foment dera lengua pròpria d’Aran.

Atau madeish, tanben podetz liéger era entrevista que Joan Tort a hèt a Boya, publicada dissabte en diari Avui e que, ara seguida, vos transcriui (damb soslinhats mèns):

« A L’ARAN LA QÜESTIÓ COU, I DE QUINA MANERA! »

Entrevista a Francés Boya, Síndic d’Aran i diputat del PSC al Parlament

Més conegut al Parlament per la implicació en afers culturals (és escriptor i músic), Paco Boya (Les, 1960), Síndic d’Aran però també diputat socialista, ha saltat a primera línia amb la llei de vegueries i la defensa identitària de l’Aran. És la veu occitano-aranesa al Parlament.

És factible la província reclamada?
Dependrà de l’Estat i de la modificació de lleis orgàniques, però ara estem afectats per un avantprojecte de llei que posa en qüestió identitat, història, cultura i autogovern. Ser província o entitat territorial autònoma és una aspiració a què si Catalunya no arriba potser nosaltres sí. Fins a l’any 1834 no havíem estat enlloc i l’Estat ens va incloure a la província de Lleida. Amb l’Estat ja es veurà què passa, però que no siguin les lleis catalanes les que ens integrin en una vegueria, que tampoc no serà efectiva si Madrid no modifica lleis orgàniques. Mentre això no passi, que l’Aran quedi fora de qualsevol altra organització territorial que no sigui ella mateixa.

Catalunya vol integrar l’Aran?
És una integració, amb excepcions, però integració. I no ens serveix perquè es dilueix el nostre autogovern.

La gent sap què demanen?
La realitat aranesa es coneix molt poc. Sobretot des de Barcelona es deu pensar “Què volen? I per què?”. Doncs és el mateix que li passa a Catalunya amb la resta de l’Estat. No som ni millors ni pitjors, sinó diferents, per història, geografia, cultura… L’Aran ha tingut una evolució en paral·lel a les institucions catalanes des de 1175, amb l’acord d’emparança amb Alfons I.

¿La reivindicació aranesa és política o té el consens ciutadà?
Hi ha un consens altíssim. La qüestió cou i de quina manera! Hi ha una actitud de resistència, més que un sentiment independentista, que no hi és. L’Aran ha pactat sempre la relació amb totes les monarquies espanyoles i també amb la Generalitat. No és un localisme, com es pot pensar des de l’atalaia barcelonina. És un sentiment identitari tan respectable com el català. Independentisme no crec, però pot créixer un gran sentiment de desafecció.

Un debat, a més, que es repeteix des de la primera llei aranesa.
Existeix des d’abans de la llei de 1990, quan tothom, menys Convergència Democràtica Aranesa [CDA], exigia que l’Aran no fos inclosa en cap organització territorial que no fos ella mateixa.

I ara són una comarca.
Jordi Pujol ens va maltractar molt. Deu anys per aconseguir una llei esquifida. I el 1987 ens va ficar al sac de les comarques. Equiparar-nos a una comarca va ser un pas més en un procés on a cada capítol es retalla alguna cosa més per a la vall. L’article segon de la Constitució afirma que els pobles d’Espanya tenen dret a l’autogovern i no podem permetre quedar subsumits en un àmbit administratiu i en uns governs territorials on els càrrecs no són ni elegits directament.

Què hi poden fer?
Durant el tràmit parlamentari farem les nostres esmenes i les explicarem a tots els grups, i a veure si podem arribar a un acord satisfactori. Demanem allò que és raonable i jurídicament possible.

Però vostè és diputat socialista. Si no hi ha acord, què votarà?
Ser Síndic d’Aran és la meva primera prioritat i lluitarem i dialogarem amb tothom per obtenir el que tots els aranesos volem. Si no pot ser, lògicament em reservo el dret a no votar la llei de vegueries.

I al PSC què li diuen?
Molta gent del PSC entén què demanem i n’hi ha que no. El pacte de les dues formacions ha de servir per a moments com aquest i hi ha gent al PSC que treballa per a aquest acord. Si no és possible, en tornarem a parlar. Almenys som contundents amb els socialistes, cosa que CDA no va saber fer amb CiU i el 87 es van haver de menjar la llei comarcal.

Ara toca la nova llei d’Aran…
No sembla que sigui una prioritat del govern. Ara cada departament s’està posicionant i això comporta una dilació excessiva i sembla que per davant han passat altres lleis, com la de vegueries o la de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. La ponència conjunta que hem demanat des de l’Aran pot fer que els grups parlamentaris accelerin el procés.

Falta voluntat política?
Falta més reconeixement de les institucions araneses i evitar un cert paternalisme o desconfiança que detectem. Tot govern té certa actitud de resistència, però les lleis diuen el que s’ha de fer.

Un paso hacia delante, otro hacia atrás

Se conmemoran 30 años de Unitat d’Aran, y en el marco de este aniversario, UA se sitúa de nuevo, en este punto de la historia, al nivel de las aspiraciones legítimas del pueblo aranés en el contexto de una Cataluña, una Occitania y una España que reconozcan su singularidad territorial. De la mano de una nutrida representación de sus militantes, reunidos en asamblea, Unitat d’Aran ha dado una muestra de madurez y tenacidad, decidiendo abrir un « paréntesis » con el PSC, formación con la que mantiene una alianza desde 1991, hasta que el grupo socialista en el Parlament mejore el encaje de Aran, al margen de las veguerías, en la nueva ley de organización territorial.

Pero, antes de que UA diera este paso importante, ha pasado desapercibido un hecho destacable desde el punto de vista político y estratégico para estas mismas aspiraciones. De « pasta de boniato » se habrán quedado en la calle Còto Março de Vielha, cuando CiU ha confirmado al alcalde de la Seu d’Urgell, claro defensor de la veguería del Alt Pirineu con Aran integrado y capital en su ciudad, como cabeza de lista por la provincia a las elecciones al Parlament. Con esta opción, CiU ha dado otro paso, aunque mucho es de temer que hacia atrás, y ha emitido un mensaje inequívoco a sus electores para los comicios que decidirán el próximo Gobierno de la Generalitat: Convergencia apuesta por integrar Aran en la veguería del Alt Pirineu, con capital en la Seu.

A CDA le ha tocado asumir una papeleta complicada, con un candidato impuesto y ajeno a las aspiraciones aranesistas, que profundiza la clara contradicción programática y discursiva de la oposición en Aran, cada vez más subsumida en la Convergencia catalana. Se podrá gestualizar mucha ambición de país, se podrá aprovechar cualquier oportunidad para, valga la redundancia, practicar el oportunismo facilón y, de paso y especialmente, lanzar críticas veladas y no tan veladas al Síndic, que sí ha demostrado tener las ideas claras, o a las formaciones progresistas, pero los hechos son los que son, y Convergencia ya ha mostrado sus cartas.