Talents de tardor

Era lum ja non ei era madeisha, a despièch des calors darrères qu’encara compareishen.  Era flaira arrefrescanta deth maitin en carrèr banhe eth preludi d’un nau temps, e de cap ath tard, quan ara era vrespada ei mès d’ora, bronissen damb nèrvi es maishines tà hèr lenha. Dessús era tèrra, en aguest ara, en aguest ací, semble acuélher-mos eth parçan dera tardor primigènia, pr’amor que, mès que víuer, abitam eth temps e passam coma bromères estordides peth cicle deth cèu. Era tardor anóncie era dubertura tara vida e, per tant, tara mòrt, perque era mòrt non ei temps finau, senon pur limit que condicione e distingís uns òmes d’uns auti. Sense era, non seríem. Tot çò qu’ei, qu’ei limit, e, per tant, infinit, coma era còrda que tant podem talhar en un punt coma en un aute. M’agraden fòrça es paraules precises, com paraules de tardor, de Goethe: “Un petit cercle / limite era nòsta vida, / e fòrça generacions / s’amassen sense parar / ena cadea infinita / dera sua existéncia”. Mo’n vam tara tardor, en moviment essenciau, coma eth que corone eth tuc dera montanha, que bèth dia aurà de baishar. Era tèrra s’assegure dejós des pès, perque, dejós deth cèu esclarit, tant era èrba coma era casa, tant era plaça coma eth que passe son mès evidents, e per aquerò, mès decadents. E com sigue que tot se distingís, tot s’encomane e s’estaque per ua unitat cosmica, qu’es tempsi modèrns an trencat. Era tardor a de besonh silènci, mès arrés ja non vò carar e era paraula se torne pèga. Era tardor mos mesure, mos abandone e mos lance tara mar infinita de tot çò que mos acompanhe. Aguest ei ara eth parçan dera eternitat.

(Diari Segre, 24 de seteme de 2011) 

Advertisements

En defensa der occitan, aranés en Aran

Vos transcriuem aguest article d’opinion escrit per Francés X. Boya e Joaquim Llena e publicat aué enes diaris Segre e La Mañana.

EN DEFENSA DE L’OCCITÀ, ARANÈS A L’ARAN

Francés X. Boya, secretari general d’Unitat d’Aran, i Joaquim Llena, primer secretari del PSC a les Comarques de Lleida

La llengua torna a ser, lamentablement, centre de polèmiques. La proximitat electoral hi ajuda. La immersió lingüística primer i ara la llei de l’occità, aranès a l’Aran són els dos últims fronts d’aquest vell litigi. Per aquest motiu, volem sortir al pas d’algunes afirmacions que falsegen la realitat al voltant d’aquests conflictes.

En els dos casos, i aquesta és la postura que volem defensar les persones que signem aquest article i els col•lectius que representem, la posició del PSC i la d’Unitat d’Aran ha estat inequívocament al costat i en defensa de totes aquelles mesures i polítiques en favor de la diversitat  lingüística i de la protecció de les nostres llengües.

És un fet que ha quedat ben palès tant en l’acció de govern d’aquests anys com en l’actitud contundent de rebuig a totes les accions que han laminat o diluït la recuperació i normalització del patrimoni lingüístic del nostre país.

Avui ens enfrontem a un nou entrebanc amb la llei de l’aranès, un entrebanc anunciat, però no per això menys interpel•lant. Un entrebanc anunciat perquè, en el moment de la tramitació de la llei, el Consell Consultiu ja va advertir que després de la sentència del Tribunal Constitucional provocada pel recurs del Partit Popular, el terme “preferent” col•lisionava amb la doctrina del TC. Per tant, la llei era clarament vulnerable a un nou recurs, que al final va presentar el govern espanyol a  instàncies de l’Advocacia de l’Estat. Un recurs sobre el qual ens hi hem manifestat contraris, perquè ens sembla innecessari, més enllà de les estrictes lectures jurídiques.

Tanmateix, i davant de totes aquelles veus que posen en dubte la nostra convicció, volem recordar que:

• La llei de l’aranès va ser impulsada gràcies als governs d’Entesa i fruit del nou Estatut del 2006 que va reconèixer l’aranès com es mereix. Res de tot això va passar amb els governs de CiU, que, malgrat la seva gesticulació, mai van fer un pas decidit en favor del reconeixement i protecció de la llengua pròpia de l’Aran.

• Avui l’agressió a les llengües minoritàries ve sistemàticament de la dreta que representa el Partit Popular. Els fets així ho avalen i la mostra més evident es que el PP va votar en contra d’aquesta llei.

• Per últim, i després d’un any d’haver estat aprovada aquesta llei, encara a hores d’ara no hi ha ni reglament, ni disponibilitat pressupostària, ni s’ha desplegat cap dels preceptes que marca la pròpia norma. I aquesta és una responsabilitat del Govern de la Generalitat i de la poca ambició del Conselh Generau, que fins ara només han utilitzat l’aranès com a eina de propaganda electoral, sense cap altre avenç destacable.

Estem segurs que amb o sense terme “preferent”, la llei de l’occità, aranès a l’Aran ha de tenir un paper clau per al futur de l’aranès i en la seva normalització, i més enllà de les definicions jurídiques, el que compta i comptarà en el present i en el futur, serà la voluntat política dels governants perquè l’Aran i Catalunya conservin aquest patrimoni lingüístic. Nosaltres, tal i com hem demostrat amb fets, renovem el nostre compromís amb l’aranès, amb la seva defensa i la seva promoció.

Per això, treballarem a l’Aran, a Catalunya i també a les institucions de l’Estat amb la mateixa convicció i compromís que ho hem fet fins ara, perquè estem convençuts del valor afegit que llengües com l’aranès donen a la nostra societat, un valor que volem protegir i conservar i que ens defineix com una societat plural, lliure i avançada.

Sants e silèncis

Enes tempsi d’estudiant (encara me’n senti, totun), ua des teories que corrie pera facultat qu’ère era dera “espirau deth silènci”. Proposada per Elisabeth Noelle-Neumann, era teoria defen, de forma plan resumida, qu’era pòur ar isolament sociau genère ua espirau que mos posse a amagar era expression dera nòsta preferéncia ath servici d’un determinat clima d’opinion, majoritari e controtlador. Quauquarren de semblant m’a passat, enquia aué que sagi de trencar aguest estat d’estordiment, dauant dera opinion formada sus dus personatges plan disparions, mès qu’an estat protagonistes dera actualitat, encara que per rasons autant de diferentes. En tot reconéisher es sòns merits, plan notables, me pesen fòrça eth desconcèrt e era contradiccion. Moric e, com sòl succedir, un mar de laudances estofèc quinsevolha analisi mès o mens critica, mès Heribert Barrera, prumèr president deth Parlament d’ençà dera restauracion democratica, arribèc a advocar per ua Catalonha, lèu lèu raciau e excludenta, univoca e singular (en lòc de plurau), dera quau cau adméter qu’ei possibla era desaprobacion o aumens eth dissentiment mès pregon. Er entosiasme nacionau per un entrenador de fotbòl, Pep Guardiola, de sòu milionari e exemple de granes virtuts, ei tanben dificil de compartir ath cent per cent, e ací compde sustot era mia desconeishença der espectacle fotbolistic. Encara qu’a quauqu’un li semblarà pòc postmodèrn, cada còp creigui mens enes “mites”. Mès, sants, o persones exemplars, n’i a agut, gràcies as dius, tota era vida. Me calerà discernir alavetz ce quini son faussi ídols e quini son dignes d’ua fe que dongue mès justícia e desirs d’ua societat mès afrairada, mens desigual, abantes de tornar ara espirau d’aguest silènci autoritari.

(Diari Segre, 10 de seteme de 2011)

Occitània

Garona enjós se forme er hiu que teishís ua tèrra comuna, despartida en termières d’artifici, mès damb era flaira inconfundibla d’aquerò qu’a estat e qu’encara demore a còp d’alendades ena mèrca d’ua pòrta, en libre d’ua botiga toristica, en pannèu deth carrèr escrit ena lengua d’alavetz. Quan baisham mès enlà e seguim eth camin (tanben camin compostellan) es arrius e es vals se honen e er arriu d’arrius mos semble fauçament tranquilàs, de guitèra ampla perque li güege vuedar era vida en aigües atlantiques, e deth sòn pas pera Val, punt de partida, que ja n’auíem un rebrembe chocant e digne, mos apareish alavetz en instant d’ua pensada coma er arriu joviau, agrèst e alègre que banhe e da vida as occitanes tèrres, que de tant baishar, s’estanque e les acabe amarant totes tà que non i age dubte possible sus er espaci mutuau qu’era istòria a jargat. Der Albi sauvat dera eretgia catara, recatolizat de forma espectacular damb era sua catedrau arròia, enquiath Bordèu senhoriau que sauve un immens Garona e le liure tara mar, auem passat per aqueth lòc qu’a de besonh ua guardada retrospectiva entà sajar de compréner mès enlà dera pompa francesa. Còrdas, Ròca Amador, Caors, Sarlat, Periguers… son coma es estances deth pelegrin qu’intuís eth lòc determinat, encara amagat, e sap qu’era modernitat se li escape des mans se non se consèrve era memòria antiga, laguens deth sòn orizon actuau. Mentretant, descurbim parçans impensables: glèises medievaus ara mòda bizantina, per exemple. Coma er aigua de Garona, mos deisham emportar e alavetz, e sonque alavetz, era tèrra se mos aufrís dubèrta, esperançada, mos artenh e delimite e mos libère de tot, ua tèrra qu’acuelh quauquarren que ja non vedem, mès que, totun, se mos hè present ena memòria talament com se l’auessem vescut.

(Diari Segre, 27 d’agost de 2011)

Hèstes e rendes

Ei epòca de hèstes enes pòbles, quan es hèstes consèrven encara un shinhau eth sòn origen ancestrau, restacat damb era renovacion annau d’ua societat. En tempsi durs coma es nòsti, a encara mès vigéncia eth besonh de renauir an a an e generacion a generacion era solidaritat, es laci d’amistat e “comunion” damb es vesins, damb es que mos visiten, damb es estranhs, com diderie er antropològ Carles Feixa. Atau se bastís era tradicion, quan sabem recrear, ara e ací, quauquarren de valurós, que dejà es nòsti vielhs recreauen d’acòrd damb eth sentiment dera sua epòca. Ua societat ei mès fòrta alavetz, ena recreacion d’aquerò que vau era pena e refèrme era equitat des sòns membres non sonque damb un volentarisme mès o mens bondadós, senon damb era promocion dera igualtat d’oportunitats per part des podèrs publics, perque damb mès igualtat, i aurà mès seguretat, mès benèster e coesion. Es henerecles sociaus se tensionen fòrça en moments de crisi, e aguesta, en lòc d’afavorir en prumèr lòc ua guèrra entre classes, accentue eth combat entre es mès febles (praubi contra praubi). Açò vò díder: òdi ar aute, trabalhador o immigrant, perque, ath delà, se considère que “mos pane es ajudes sociaus”, mentre es donades demòstren tot çò de contrari. Era dreta se’n trè profit e era masca tanben. Dempús dera sanitat, retalhe era educacion, que da oportunitats de futur as joeni damb mens recorsi, e revise, de forma fòrça improvizada, era renda minima d’insercion. Çò de grèu ei eth hons ideologic que empare aguesta politica, perque ara fin pense era nòsta dreta qu’eth praube ei praube perque eth s’ac a cercat, maldit feniantàs, mentre, es auti, erosi, mo’n vam de hèsta.

(Diari Segre, 13 d’agost de 2011)

Viua lengua

Cor que cor eth testimòni de nòsta lengua pes camins dera Val, perque la volem viua, ben viua, coma eth nòm qu’a prenut eth collectiu que, cada an, deman un an mès, organize aguesta corsa dejà ineludibla, corsa de país, de sentiment intim e ath còp comunautari, toti membres d’un madeish e unic pòble sostengut pera al.hama d’aquera lengua eth testimòni dera quau cor que cor, dilhèu espantada peth darrèr recors anonciat contra eth sòn “usatge preferent”. Mès tanpòc se mos escape qu’eth recors non a queigut deth cèu, senon qu’ei resultat dirècte d’ua eufemistica “jurisprudéncia” (senténcia) constitucionau, ahiscada en sòn moment contra er Estatut autonomic per un Partit Politic fòrça identificat, sòci “preferent” deth partit amic que govèrne en fòrça ajuntaments, conselhs, ua generalitat e quauques ièrles baratàries mès estienudes per ací e per delà. E clar que non ei preferenta nòsta lengua, perque non ei d’arrés, senon de toti, des que la parlen e des que non la parlen, autentic patrimòni qu’er Estat tanben aurie de suenhar coma causa sua, perque, ara fin, non i a Lengua preexistenta abantes des tempsi, i a ciutadans qu’en transcurs deth temps la parlen e/o la senten coma sua. Era setmana cor e tanben mos a deishat debats e reflexions dilhèu insufisents dauant er espant e era crudesa dera intolerància e er extremisme, qu’en Noruèga s’a emportat era vida de detzenats de joeni sustot. Hèts que mos suberpassen perque tanben i a paraules massa viues, que viuen mès enlà des paraules, quan prononciades alegrament, massa viatges ena boca de politics respectables, se sosmeten ara tactica autoritària peth dessús des conviccions e eth mès elementau respècte ath diferent. Quan era tragèdia succedís, es intolerants ja an parlat.

(Diari Segre, 30 de junhsèga de 2011)

Pèires que parlen

Era Fondacion Privada deth Musèu Etnologic dera Val d’Aran dedique era exposicion d’enguan as “pèires que parlen”, ei a díder, ad aqueri elements arquitectonics qu’an podut supervíuer ath pas deth temps e, sustot, ara vitesa constructiva imposada pera modernitat e eth progrès materiau des darrères decades. Son testimònis fòrts e contundents dera istòria e tanben dera volentat estetica des aranesi de toti es tempsi. Pèires qu’an mercat era casa e er auviatge, e an deishat constància dera sua epòca e estil en forma de simbèu, dita, escut, masca. Bèra ordenança municipau a demorat, e tot, inscrita ena solidesa d’ua pèira. Egregis lumedans decorats presidissen es entrades mès nòbles, mentre mos retròbe eth mistèri per saber ce qué deuien sénter e pensar aqueri aranesi, com ère era sua vida, intima sustot, ath laguens des sòns larèrs, un còp trauessat eth lumedan. Semble qu’alavetz era vida ère fòrça compartida e era intimitat, atau com la coneishem ara, auie encara de nèisher damb fòrça romantica. Impossible prètzhèt, totun, eth de descurbir eth sòn pensament, pr’amor que ne ara èm capables de saber ce qué pensen es òmes e es hemnes dera societat actuau. Es pèires, silentes, mos parlen, se les volem escotar. Mos ac avertís Angelina Cases, presidenta dera fondacion: ei desirable qu’es pèires non queiguen en desbrembe ne que “cap d’aire nau” non les hèsque a desaparéisher. Rebrembi alavetz eth títol d’ua cronica de Carlo Levi sus es sòns viatges tà Sicília: “Es paraules son pèires”, se ditz er escrivan, coma s’es paraules, en contra dera idèa qu’er aire se les empòrte, demorèssen fèrmes e impenetrables, perque, ja se sap, era vida passe, mès çò que demore ac fonden es poètes, artesans des paraules, fòrtes coma es pèires.

(Diari Segre, 16 de junhsèga de 2011)