Es roïnes deth paisatge

Mentre rebrembi era passejada der aute dia entà un bordau de Canejan, se succedís era notícia dera fin dera activitat terrorista d’ETA, e torni alavetz ath pensament deth paisatge deth dia dempús… Eth bordau ei ara un lòc inospit, èrm, sonque i demoren es quate parets des cases qu’alavetz sigueren e ara son tristes pardies. Eth prat dera èrba, a on eth bestiar s’i neurie, ei cementèri de mala èrba, shordanta. Arroïne era estetica deth paisatge. Es roïnes son er esclau deth lòc que se bastiren es antics poblants, quauqu’un de viu, viu testimòni dera existéncia d’alavetz. Partiren e cadun se tornèc a bastir eth sòn lòc, en aguest “non-lòc” qu’ei era existéncia, pr’amor que, com auem dit eth darrèr còp, tostemp èm dehòra, entre casa e món, entre era tèrra que caushigam e eth cèu que guardam. Pujaua peth camin dret e estret e campaua tà baish, ath hons dera ribèra. Es hons des nòstes vals son coma abismes dejós nòste. Eth non-bordau semble mès uet e liure. Semble mès trist. Pensi en anonci etarra e era pregunta subergés: com serà eth paisatge de dempús, eth paisatge des.hèt non pas pera inércia deth progrès qu’un bordau a patit, senon pera arbitrarietat qu’uns pògui membres dera comunautat an imposat ara rèsta? Demoren es roïnes deth dolor, es familhes trencades, demore eth viu testimòni que da sentit e vertat ad aguest non-lòc dera existéncia. Mès era comunautat a dret a hèr-se un lòc, le poderàn recuperar es sòns membres? Calerà rebastir un nau lòc sense borrar era singularitat que da eth testimòni deth patiment, perque era comunautat s’aurà bastit sus es roïnes d’un paisatge herit de sang. Era memòria non ei sonque rebrembe, senon qu’ei era comunautat madeisha, dubèrta a un encara-non-present, en un orizon d’esperança.

(Diari Segre, 22 d’octobre de 2011)

Advertisements

Non-lòc

An aucit a un joen poèta de lengua catalana enes budèths de Barcelona, aquiu a on era sòrt deth vandalisme pòt virar de forma massa facilla de cap tath delicte de sang. E era sang, ja se sap, non acabe de borrar jamès eth sòn esclau, com remèrque damb sentiment e intelligéncia er escrivan Josep Maria Fonalleras, que tanben rebrembe era (mala) sòrt d’un aute poèta maximum e eterodòx, Pier Paolo Pasolini, mòrt en extraradi de Roma per non se sap qui, encara. Ne se saberà. Non coneishia cap libre de Salvador Iborra, eth poèta aucit era setmana passada, mès es croniques qu’entònen eth sòn rèquiem coïncidissen en explicar qu’auie predileccion pes “non-lòcs”, sus es quaus escriuec ath long dera sua òbra abracada de patac: “Es non-lòcs son es lòcs a on èm mès comòdes dempús dera pèrta. Son espacis que non impliquen ne renóncia ne consecucion deth desir”. Per casualitat, tròbi ua referéncia ad aguesti espacis mentre liegi un des darrèrs libres (Religió i comunicació) de Lluís Duch, capable de mostrar-mos era complexitat deth món de forma clara, distinta e en relacion damb aquerò absent e inefable: tèrme nomentat per Marc Augé, es non-lòcs son espacis urbans, coma es aeropòrts, es places grises e es bastisses administratives, lòcs de pas, encastres despersonalizadi, enes quaus es relacions basades ena “cordialitat” son lèu lèu impossibles. Dilhèu ei aguesta era condicion essenciau dera nòsta existéncia, en ambit dera postmodernitat, ambit de fragmentacion: abitam tostemp un non-lòc, un “entre” desarraïtzat, coma eth pònt qu’amasse es costats der arriu e les da sentit, mentre nosati passam com abandonadi, entre eth corròp d’amnes damnatjades peth pas d’ua vida dejà incomplèta.   

(Diari Segre, 8 d’octobre de 2011)