Pèlops

Er aire refrescant buhaue ena cara, en baishar era còsta tot viste. Anaua en bicicleta de montanha, dempús de quauque temps sense gahar-ne cap. Hè tant de temps que semble qu’ac condi com s’era sensacion m’auesse estat inedita: aqueth hóner-se damb era natura, tanben en esfòrç dera pujada, quan tot se paupe a còp de sudor. Incapable d’embarrar-me en un gimnàs, pòt èster aguesta ua auta bona practica en art esportiu. Prumèr güege, e en acabar demores tot solatjat, en patz. Veiram. Damb era paraula art, voi díder abituda, un èster adret en aquerò que hès: èster virtuós, com diderien es grècs antics, as quaus tostemp i hèm referéncia ineludibla. N’i a fòrça en país que, dilhèu convidadi per aguest bèth entorn, se dan ar espòrt, en aqueth córrer tà naut e tà baish, a pè o en bicicleta, de forma plan admirabla, de forma constanta, de viatges obsessiua. En fin, non vau a descurbir jo ara ua experiéncia dera quau fòrça adrets ena matèria me’n poderien impartir ací leçon lèu lèu imborrabla. Perènnes son es paraules des grani poètes dera Antiguitat en tot laudar es sues “virtuts excèlses”. Pindar n’ei eth maximum exponent damb es sues Olimpiques, prèstes a aclamar ath diu, ar eròi, d’“ample podèr” e beresa exaltada, ena “institucion” des Jòcs Olimpics, a on se dirimís era glòria e era victòria, tot eth “vigor des òmes” com Pèlops, de fama resplendenta e “fatiga constanta”, ath quau li “reludie era espatla embelida d’evòri” quan Posidon s’enamorèc d’eth. Le raptèc e l’ascendic tath cèu damb es dius. Auec de baishar tath “linatge des òmes”, en auer-les aufrit “eth nèctar e era ambrosia” que l’auien hèt immortau. Com saben es ciclistes, i a queigudes fatals. Pèlops tornèc tara cuerta vida, mès aumens siguec venerat tà tostemp en santuari olimpic.

(Diari Segre, 19 de mai de 2012)

Goya e Delacroix

Lums e ombres, colors e formes, elements d’un tot que sauven ena vida un tròç d’eternitat. Vision classica, e recurrenta, dera pintura. Semble inevitable deishar-vos ací constància deth contorn que delimite aquerò qu’ath laguens deth quadre compareish: aquerò qu’ei, qu’a limit e va d’un ací a un delà. Ua visita as exposicions de Delacroix e Goya en Caixafòrum de Barcelona m’ac permet per partida dobla. Eth continuum dera existéncia, enes sues possibilitats de hons e somi, mès enlà, per tant, d’era madeisha (mès enlà dera esséncia), s’interrompís de patac d’ua forma excellenta. Pintura qu’ei coma un díder excellent, relevant, dilhèu deformant, com deformanta, e crudèu, ei era realitat, atau com mos l’aufrís Goya, de retrat sense pietat e critica illustrada, capable de dar forma ath somi e ath caprici, a aquerò que, per definicion, ei mancat de forma. Aqueres scènes de Delacroix, romantic e pintor lector de Shakespeare, Byron…, sus es eveniments literaris, istorics e contemporanèus, com instantanèes d’actualitat, mos arriben as sentits de forma concrèta e variada sus er abisme dera immensitat uniforma. Sonque er art, e dilhèu era religion, considère com cau era amplitud inacababla der espaci e deth temps, e dèishe hóner er esperit e eth desir laguens der univèrs o deth quadre qu’ara guardam. Perspectiva romantica… Mès, a on comence e a on acabe eth quadre, alavetz? Totun, semble existir entre eth quadre (er art, era forma) e eth món (era realitat, espaci amòrf) ua vielha enemistat. Eth marc mèrque era termièra entre andús. Eth quadre que guardam (espaci qualitatiu) ja non mos estaque as limits deth coneishement, de çò que i a en món, senon que permet empréner intuïtivament ua orientacion viua des causes, mentre mos amie per un camin dubèrt e desconeishut de cap aquerò qu’encara s’a de trobar en miei deth caòs.

(Diari Segre, 5 de mai de 2012)