Net barrada

Comenci a liéger era darrèra novèla de Vidal Vidal, Nit endins, dempús dera sua presentacion en otèl Tuca, “un quatre estrelles pel qual l’Andreu (eth protagonista) sentia debilitat, sobretot a causa dels seus grans salons amb barra de bar quadrada i llar de foc”. Abantes de hicar-mos en un d’aguesti espacis tà que Paco Boya ne hèsque era presentacion de rigor, er autor, amorós der aranés e era Val (“l’Aran sempre se li posa bé”, ath personatge), mos demane ce com se ditz en occitan deth país eth títol dera òbra. Ficus esclarís eth dubte: “net barrada”. En aqueth aranés nòste de Canejan, l’è entenut fòrça viatges, era expression, mès ena sua forma plurau: “nets barrades”, coma se siguessen abituaus aqueres nets neres e escures, coma es nets que sòlen atrauessar es mistics: nets de depuracion e soletat, nets de purificacion des sentits, quan era amna ges de si e de totes es causes e morís en eres per “mortificacion” e entà víuer en un “amor doç e gustós”. Talament, ua net de purgatòri. “En una noche oscura…” De bèra forma, aqueri viatges d’Andreu ena net escura e barrada pes entorns de Lleida, o ja fòrça mès enlà, semblen respóner a un anim d’evidenta soletat e ua cèrta purga, dempús d’un tarrabastèri intèrn, dempús dera decepcion vitau. Gésser de si, d’açò qu’auies e daues per hèt, e adreçar-te de cap tà un lòc indeterminat damb era esperança de tornar-te a trobar. Fòrça viatges acompanhat pes “enemics” qu’esviten es mistics: “eth món, eth demòni e era carn”. Guaire còps les auem atrauessat, aqueres nets!, damb aqueri viatges en carretèra, en tot amiar eth coche, solets, en tot respirar damb alendades d’agonia e, ath temps, d’estonanta patz, coma quan un morís, e renèish!, doçament.

(Diari Segre, 16 de junh de 2012)

Advertisements

Decadéncia

Torni a auer enes mans era clarividenta Critica dera rason esturmentau, de Max Horkheimer, er autor, amassadamb Adorno, dera Dialectica dera Illustracion. La escriuec en ua etapa dificila e critica en desvolopament deth sòn pensament, configurat pera convulsion deth moment: triomf deth fascisme e era barbàrie nazi, degeneracion stalinista deth comunisme e exit d’un capitalisme de masses, deth quau ara en patim es conseqüéncies mès nefastes. Eth filosòf rasoe era rason, valgue era redondància, des de laguens, ei a díder, des d’un punt d’enguarda autocritic. Era rason ei mercada pera decadéncia deth pensament filosofic, perque “eth sòn lòc a estat ocupat peth pensament scientific modèrn”. Açò vò díder qu’arren, ne arrés, escape ara “logica deth domeni”, perque, com ja avertic Marx, tot ei sometut ath calcul. Com tanben sabec veir Heidegger, eth nòste autor remèrque que “es auanci des mieis tecnics s’acompanhen per un procès de desumanizacion. Eth progrès menace damb destruïr er objectiu qu’ère cridat a realizar: era idèa der òme”. Ei mès, eth procès d’“autoconservacion” amie non sonque a esturmentalizar era rason, senon a transformar-la dirèctament en “racionalitat governamentau”. Atau ac demòstren aué era logica dera economia especulativa e era respòsta ineficaça non sonque des nòstes institucions, senon d’un govèrn europèu fèble e burocratizat, damb eth risc constant der autoritarisme creishent en fòrça païsi membres. A on ès, Euròpa? A on, era justícia, era igualtat, era felicitat e era tolerància, “toti concèptes que batienen còr dera rason” e que “an perdut es sues arraïtz espirituaus”?

(Diari Segre, 2 de junh de 2012)