Pacte fiscau aranés

Mentre s’estien era ombra deth rescat, açò vò díder, dera intervencion der Estat espanhòl, damb eth ministre Montoro bisturí en man (e era pèrta consegüenta dera autonomia financèra), e lèu totes es leis que prebotge eth Parlament a instàncies deth grop governamentau son aprovades damb era concertacion inquebrantabla deth partit deth ministre, non guaire aimant dera descentralizacion quan aguest non govèrne era autonomia (e ath revès, en Congrès fòrça d’eres compden damb eth supòrt deth grop catalan de govèrn), mentre tot açò passe, e ei efectiu, reau e veritable, Catalonha se dispòse a demanar un nau pacte fiscau, que, de forma plan resumida, implicarie era gestion intègra de toti es impòsti qu’ací se genèren, des quaus ua petita part retornarie ar Estat en forma d’ua aportacion “solidària” mercada prealablament pera autonomia de part. Moments estonants en qué era solidaritat ei limitada, ath delà, damb er acòrd de partits progressistes. Ací e ena Alemània federau respècte dera feniantassa Espanha. Totun, s’eth nomentat pacte pòrte mès progrès e justícia sociau as ciutadans deth país catalan que mès patissen, benvengut sigue. Non pogui, per tant, obviar qu’era demana catalana aurie de possar a Aran, comunautat articulada tanben a trauèrs deth principi d’autonomia, a reclamar-li, ath viatge, un tracte mès just des deth punt d’enguarda economic e financèr, aspècte non menor qu’a encalhat era naua Lei de regim especiau, defèctes de forma a part. Dilhèu ei ora de plantejar un pacte fiscau aranés, eth nòste pacte fiscau, que dongue mès estabilitat ath finançament der autogovèrn e non le hèsque a depéner tant des volentats politiques deth moment o dera situacion economica dera Generalitat. Es aranesi tanben mos i jogam eth futur deth país.

(Diari Segre, 28 de junhsèga de 2012)
Advertisements

Blancaflor

Conde era legenda que Blancaflor, protagonista d’Era Maladeta, destacaue pera sua “guapesa”, segontes era expression emplegada per Mn. Josèp Condò, que recree era istòria recuelhuda per Verdaguer en Canigó. La veigui ena escultura elaborada per Glòria Coronas entàs Prèmis 17 de Junh, ara desapareishudi, coma eth simbèu des prèmis nacionaus d’Aran, qu’era gent escuelhie entàs persones e collectius en reconeishement deth sòn trabalh e es valors d’aunestedat, solidaritat, coratge e esfòrç qu’auien encarnat en diuèrsi encastres dera vida sociau aranesa: era ei ua gojata efectivament beròia e exuberanta, damb un peu long e abundós e ues popes ben ardones e turgentes, que subergés liberada e desafianta dera tèrra maudita dempús d’auer patit segrèst e exili forçat. “Qu’alègra ei era vida en aguesta montanha! / Que clarent eth dia, que doça era net!”, auie cantat, innocenta, en sòn Plan de Beret, abantes qu’eth gigant Còrdehèr (“eth gran rei ère d’aguesta gran montanha”) volguesse hèr-la sua “dera net ath nere abric”. Prauba Blancaflor! Espantada, trista e plorosa, a tornat a pèrder eth món de vista. Un nau Còrdehèr, reneishut des heiredes entranhes d’ua auta maudita, l’a tornat a embarrar en sa preson de fallàcia e supèrbia, perque tròbe qu’ei “cara” de veir-la. Non pòt èster tan confidada, era, que mès s’estime dar es croquetes tath pòble e es coquilhons tàs reis. Còrdehèr jògue ara damb er amor virtuau d’ua hemna estonanta e capriciosa, sabenta des arts numeriques e de totes es lengües, a excepcion der aranés (auer-la ua setmana li a costat 150.000 reaus). Mentretant, ara nòsta Blancaflor “l’aumplís d’amenaces, ensults e desprècis”. Mès era ei ara mès fòrta, perque ja se n’a sabut gésser en passat. “Hè-te enlà, era li cride”, rebèl e prèsta tà ua naua liberacion.

(Diari Segre, 14 de junhsèga de 2012)

Contrarietats

Era estadistica se prèste ath jòc des interpretacions. Aguesti dies auem sabut qu’Aran ei era “comarca” (òc, malurosament, encara mos en considèren) mès “arrica” de Catalonha. Semble que tanpòc l’auem perdut, aguest “aunor” materialista, mès dilhèu calerie mesurar, ath delà, se aguest hèt ei reaument ua fortuna. M’expliqui. Se poderie interpretar qu’eth país ei ua hèsta e qu’es nòstes familhes non ac passen autant de piri qu’era rèsta. Es croniques matisen ara seguida que, a despièch d’entestar eth ranquing elaborat per Institut d’Estadistica de Catalonha, era Val ei tanben eth parçan qu’a patit un descens mès fòrt dera sua renda per abitant. Ei a díder, non èm tan arriqui (es que en siguen) coma hè uns ans. Causa que, per un aute costat, ja intuïem sense es donades publicades. Totun, aguesta “riquesa”, per definicion apilerada en pògues mans, amague ua realitat damb desigualtats creishentes e injustícies paupables. Dilhèu pera sua dimension de país petit, era coesion sociau non ei tan en risc, mès òc eth sòn futur de pòble damb progrès, ja qu’era menaça des retalhades contra politiques basiques entath benèster ciutadan ei encara mès dramatica, en auer ací mens populacion e èster luenh des centres damb servicis. Era injustícia provocada pera manca de finançament residís tanben en descontentament catalan recuelhut per ua auta enquèsta oficiau, que da ara opcion independentista ua posicion majoritària per prumèr viatge en un ipotetic referèndum. Ath viatge, era màger part des ciutadans (lèu un 60 %) se mòstre a favor de formules territoriaus que non trenquen damb Espanha (autonomia, estat federau). Bèth dia, era estadistica mos acabarà d’estordir, se non ei qu’aguesta reflectís ja era contrarietat en qué viu era societat enes moments de malur.

(Diari Segre, 30 de junh de 2012)