Dia de Sant Joan

Non ei 24 de junh ne tanpòc Sant Joan d’agost, en rebrembe dera decapitacion deth Baptista. Ei 8 de seteme. “Eth ueit”, atau com le coneishen es autoctòns, en un municipi qu’a per patron Sant Sernilh (29 de noveme), celèbre era hèsta major eth 29 d’agost e hestège eth dia des Mairs de Diu trobades ací, en nuclèu de Sant Joan de Toran. S’i amassen aranesi de Quate Lòcs e vesins der aute costat dera termièra. Dempús dera tradicionau missa de romiatge, mos assetiam en prat ath torn dera bona vianda aragonesa hèta ara brasa, eth mielhor hormatge dera Barosa e un vin de Caors que se dèishe estimar. I a pagesi de Canejan, Bots, Hòs e Sant Gaudenç. Damb un parent luenhan, mos saludam en francés, mès tot viste recupère eth vielh parlar de casa, ara perdut entre es sòns hilhs. Aguesti ramadèrs, tanben eth mès joen, en tot auer eth francés coma lengua abituau, parlen ara eth patuès autant de ben que nosati, diria que mielhor, com se l’auessen sabut suenhar, delicadament, des incleméncies jacobines. Aspiracions des haches e cada th o t prononciada coma ch neurissen un parlar d’expressions pròpries, com “te foteràs peth segàs auat [ch]”, e de vertats clarentes com eth veire a on beuem, abantes que mutèsse en pastós (tara forma aranesa) vaso. Meten de relèu qu’eth parlar de Canejan ei mès parièr ad aguest aranés de dehòra d’Aran, causa que non hè sonque renfortir çò que ja sabíem e mos shaute de poder constatar cada an de forma distesa e familhar. Pensi alavetz ena contribucion inestimabla des nòsti recercaires lingüistics, com Frederic Vergés, a despièch des injustes e infondades caricatures sus er “aranés de Ficus”, o eth madeish mossen Jusèp Amiell, que mos acabe de regalar es Psalms damb ua dusau edicion (corregida) deth Nau Testament ara salut der aranés.

(DIARI SEGRE, 22 de seteme de 2012)

C. M. Martini

Damb era mòrt deth cardenau Carlo Maria Martini, auem perdut a un referent morau e intellectuau, a un mèstre que mos a ensenhat a liéger era Bíblia damb es sòns exercicis espirituaus publicadi, lectio divina includida. Gran expèrt biblista, Martini mos a daurit, a nosati, lectors ignorants, un camin d’aprenedisatge e comprenença pregona des mistèris dera Paraula a trauèrs d’un lenguatge senzilh e un exercici de pedagogia admirable. Arribèc a volar naut pera plaça de Sant Pèir coma cardenau papable, mès era sua vocacion pastorau impregnaue tot çò que hège damb era passion e era audàcia que da ua opcion de fe ara lum der itinerari des grani personatges biblics, perque eri, ath sòn torn, dèren testimòni d’ua misericòrdia qu’aué manque en fòrça encastres, en tot començar per eclesiastic, atau com d’ua esperança naua e viua. Bona pròva en son es títols dera sua òbra: Era audàcia dera passion, Es ales dera libertat… Quan se complissen 50 ans deth Concili Vatican II (que restituïc era Bíblia as fidèls), e era sua eréncia demore petrificada per alendades pòc evangeliques laguens dera Glèisa, Martini s’atrevic a deféner era renovacion eclesiau, en tot compartir eth desir de tanti catolics “prògres”, com diden, que tanben n’i a e jo me n’i voi compdar, per ua auta Glèisa, capabla de “reconéisher es sòns errors e empréner un camin radicau de cambi” dauant d’ua Glèisa “cansada”, qu’“a demorat 200 ans entà darrèr”, com afirme ena sua darrèra entrevista a mòda de testament. Çò d’important ei “era fe, era confidança, eth coratge e er amor”, mès manquen “òmes liures e mès propèrs” as que patissen. Coma eth pastor que mos a deishat.

(DIARI SEGRE, 8 de seteme de 2012)

Ath miei des tres Arans

Era prumèra vista de Vielha que sòl aquerir eth viatjaire quan arribe en Aran sòl provier der accès, en baishada, dera carretèra N-230, en òbres en aguesti moments e tostemp reivindicada sa reforma. Aquiu auetz ara antiga Vetula, ath hons dera val, “ath miei des tres Arans”, com diderie er imne ara “Senhora” de Mijaran. Un presèp tàs mainatges, mès vedible ara damb es marges nets dera via. Se hètz cap a trauèrs dera C-28, Vielha apareish damb aquera fisionomia d’avenguda ampla e centric campanau, pròpria d’ua vila importanta, que tant agrade de destacar as sòns vesins damb era satisfaccion abituau des vilatgesi d’un caplòc. Totun, qu’ei caplòc d’Aran. Era vila des servicis, que cerque eth sòn lòc ena economia toristica pirenènca. Eth municipi qu’acuelh ara mitat, o dilhèu mès, dera populacion aranesa. Mès a on eth paisatge se mòstre tanplan imponent e aupin, airau industriau apart (de besonh en un municipi atau), ei damb era sèrra deth pòrt e Sarraèra en cogòt, de pales dretes com ua paret, que mèrquen ben clar eth lumedan dera pòrta borbonica tara peninsula. Ací, en Mijaran, Vielha complète eth nòm municipiau e rebrembe as aranesi, aimants des centralitats, qu’en passat, en santuari marian aué en hèsta, s’assetièc eth centre politic e religiós dera sua vida collectiva. Un modèrn e foncionau temple acompanhe es roïnes der antic, malurosament esbauçat per un explosiu pendent era guèrra civila. Un còp mès, era vila se dispòse a cantar er imne a sa patrona (“Vielha ei era tua vila”, afirmen es gòis), que n’ei tanben d’Aran, “ath cant des aigües deth Garona”, ath miei d’aguest present damb roïnes e era esperança vigorosa peth futur que cau rehèr.

(ARAN INFORMACION, agost de 2012)