Dera mòrt

Eth dia ei embromat, fosc, e era nhèu torne a campar ena Val e a caperar un paisatge dejà nheuat. Eth respire es darrères alendades de vida. Eth, que parlaue fòrça, e fòrça viatges damb mots dirèctes e irreverents. Mès, per mor dera sua bondat, non perdie eth bon umor n’enes moments mès critics dera sua salut precària, segontes era pòga coneishença que n’è podut aquerir. Era experiéncia dera mòrt mos retròbe soent damb eth vesin, er amic, eth parent, eth pair o era mair o, mès fotut encara, er hilh o era hilha que partís. De viatges agonicament damb aquera malautia maudita. Ei era mòrt era companha mès intima qu’auem, inexorabla e invisibla, tan presenta tostemp. Era meditacion dera mòrt merquèc era òbra literària de Salvador Espriu, com rebremben aguesti dies damb motiu deth sòn centenari. Mès, qué non dèishe mercar? Era indique eth limit de cadun e atau era plenitud d’ua vida. Èster ei morir. E era realitat ei possibilitat complida, com diderie Kierkegaard. Damb rason escriuie Rosenzweig, filosòf juèu, que “pera mòrt, pera pòur ara mòrt comence eth coneishement deth Tot”. Atau encète eth sòn libre principau, Era estèla dera redempcion. Higie: “tot aquerò qu’ei mortau viu ena angoisha dera mòrt”, ara demora d’aqueth “viatge de cap aquerò qu’ei escur”. Mès er òme òc que vò demorar, e açò vò díder víuer! Víuer dilhèu ener abisme. Era mòrt deven alavetz eth “prumèr principi”, dilhèu der arren. Aciu, ath costat, s’i tròbe. Ei com era ahlama qu’enlumène entre era broma d’aguesta net ua e universau e sagère eth cercle dera nòsta solitud existenciau, perque non i a arren mès vertadèr qu’era solitud, era mòrt e eth desarraïtzament deth món. Mo’n vam, acabam, èm, e, ara fin, ac hèm soleti.

(DIARI SEGRE, 26 de gèr de 2013)

Precària paraula

Suspren fòrça era seguretat damb era quau parlen politics, analistes e diuèrsi actors dera vida mediatica e sociau. Mos shaute pontificar, exercir catedra, crear e impartir doctrina, assetiar es bases d’ua naua vertat revelada ar òme deth carrèr que demore ena tenèbra. E, totun, tot ei tan inestable… Tan precària ei era nòsta paraula com era actuau societat trepidanta. Campi tà darrèr, e aquerò qu’ei escrit me semble hloish. Opinions facilament rebatibles, pòc matisades, qu’ara dilhèu ne compartisqui (damb jo madeish) o, aumens, argumentaria d’ua auta forma. En acabar un article, mos estabornim en dubte e era incertitud per mor des afirmacions que tan alègrament auem deishat inscrites damb aur ludent, naut enlà dera signatura, perque, clar, çò que compde ei “mia” paraula. E era der aute? Passe alavetz que te tròbe e gause plaçar-la ara lum d’ua auta sensibilitat, d’un aute fenomèn que la revire o la cambie dirèctament, perque era paraula balhe un lòc ath món, bastís un temple ena tèrra deformada dera indiferéncia. Era paraula ei sagrada, mès aguesta condicion compòrte tanben un risc. Totun, Calvin, inquisidor dera Reforma que non tolère ua auta opinion que non sigue era sua, ère considerat “ministre dera paraula sagrada”, com rebrembe Stefan Zweig ena òbra Castellio contra Calvino, de lenguatge viu e vèrb fluïd. Castellio, bric parion a un predicador segur d’eth madeish, desafièc ara “autoritat” tiranica, sustot dauant era crema der “eretge” Servet. Aguest cas devenguec detonant d’aquera luta a vida o mòrt, aquiu a on ara se da eth jòc dera critica vista coma simpla divergéncia o coma pur delicte d’Estat (pròpri o com volgatz), en moment de besonh entà deféner era libertat espirituau contra eth tutelatge qu’exercís eth pensament unic.

(DIARI SEGRE, 12 de gèr de 2013)