Casa e país

“E tu de quina casa ès?”, te preguntauen de petit es vielhs, e non tan vielhs, damb un arridolet de curiositat. S’eth mainatge ère un shinhau escarrabilhat encertaue a respóner: “De çò de…” o “d’es de..”, damb aqueres expressions bèn pròpries, e nomentaue era casa d’a on procedie era familha. Es cognòms semblauen anecdotics. D’auti non èrem capables de díder eth nòm, pr’amor qu’es pairs venguien d’un aute vilatge, e era casa a on demoràuem ère un pis com d’auti n’i a en ua madeisha bastissa. Ja se començaue a pèrder aquera abitud tan caracteristica des pòbles aranesi entà identificar a cadun pera sua “casa”. Encara ara tà saber-ne de quauquarrés, d’a on ven, de qui ei, s’emplegue eth nòm deth larèr, mès abantes que se desbrembe deth tot aguest patrimòni dera memòria populara, ei de laudar estudis coma er amiat a tèrme per Arturo Calbetò e Enrique Vidal sus eth nòm e eth plaçament des cases de Vielha entre 1850 e 1950 e que recuelh eth libre omonim editat recentament pera Fondacion deth Musèu Etnologic. Abantes qu’era societat aranesa se daurisse ara planvenguda diversitat d’origines e cambièsse era sua estructura sociau e economica, era casa determinaue ara persona, com se li dèsse esséncia e, per tant, identitat. Ère era condicion de possibilitat de cadun, coma aquerò que demore tostemp, ath hons de cada membre que en forme part, e l’estaque, volgue o non, ad aqueth grop. Èster volie díder èster de bèra casa. “Jacinta, casa e país”, ei era coneishuda òbra de Pepita Caubet. Eth títol exprèsse fòrça ben aqueth camin que va dera persona (subjècte), ara casa (que la determine) e eth país (a on demore). Eth país a cambiat, mès açò non esvite qu’exercisque un saludable dialòg damb aguesta tradicion qu’aué li permet reconéisher-se e compréner-se mielhor. E tu de qui ès?

(DIARI SEGRE, 23 de hereuèr de 2013)

Transparéncia

Quan es escandals de corrupcion se succedissen sense fin o, melhor dit, se descurbissen un darrèr der aute (per açò son escandals, perque mos chòquen en gésser ara lum e mos rebèllen contra tot aquerò que se restaque damb eth poder), fòrça “veus autorizades”, com diden, e d’autes que, sospeitoses, non en son guaire, reclamen “transparéncia” e “regeneracion democratica”, entre d’auti mots que sagen d’expressar aguesta bona volentat dempús d’auer clamat, com non pòt èster d’ua auta forma, ua sevèra critica ath darrèr cas publicat ena premsa. Semble qu’es limits deth poder son borrassuts e es sòns domènis s’estienen sense contròtle, ara qu’era politica democratica, que supòse per natura un limit ath poder, ei mès fèbla e mès sometuda ar interès economic d’ues pògues mans. De viatges pensi qu’era politica ei com ua caisha de ressonància d’aquerò que passe en comun dera societat, en uns moments en qué auem assomit alègrament e resignadament era condicion niilista dera epòca actuau, a on mos shaute parlar tot eth dia de valors e morau justament perque aguesti valors e aguesta morau an deishat de “valer” quauquarren. E alavetz, com qu’arren non vau, tot m’ei permetut, tanben parlar uedament, atau com parle aguesta columna quinzenau. Eth viatge ara transparéncia, en tot usar eth títol dera òbra poetica de Nelly Sachs, frut dera sua esquinçadura pregona, aurie relacion damb ua naua volentat de trèir ara lum, tostemp, aquerò que demore ath dejós, ena foscor, a on abite e se botge eth poder. Aquerò qu’a de brotoar ei un escandal (alavetz planvengut), perque se produsís era dubertura de besonh, eth trencament que permet veir tot ce qu’ei, per natura, pera natura deth poder, amagat. Era vertat ei preséncia e claror e se mos presente atau com ua henerècla insauvabla. 

(DIARI SEGRE, 9 de hereuèr de 2013)