Francés

Auem vist es imatges un pialèr de còps, damb aqueth ritus e aquera solemnitat que sonque era Glèisa sap desplegar as espectadors gòrjabadats. Es cardenals arriben en processon ara Capèla Sixtina e s’i embarren en conclave jos era guardada atentiua des pintures deth Judici Finau de Miquèu Àngel, mentre dehòra èm ara demora d’ua humenèja que treirà un hum nere coma eth cremalh enquia que sigue escuelhut eth nau successor de Pèir. Er Esperit Sant ja a buhat, e peth balcon dera basilica acampe un timid e arridolent òme vestit de blanc, sense mès ornaments qu’ua crotz de hèr. “Bergoglio”, s’a dit eth cardenau pròtodiague, quan semblauen fòrtes d’autes opcions mès convencionaus e continuïstes. Ei eth prumèr avèsque dera America Latina, un jesuïta que viu com un franciscan. D’ençà dera renúncia ja trencadora der emerit Ratzinger enquiara eleccion d’aguest papa que predique “ua Glèisa prauba e entàs praubi” (dera “Glèisa des praubi” ja en parle Joan XXIII en 1962), aguesta institucion millenària, acaçada pera sua crisi particulara, estordís de patac a d’autes institucions, a partits, politics e opinadors qu’impartissen leçons de renauiment quan en casa aurien de besonh tanben ua pregona reforma. Veiram quini passi darà (o pòt dar) eth nau avèsque Francés, mès, damb es sòns gèsti cargadi de significança, a artenhut, aumens, méter en centre d’atencion era vocacion ara quau ei cridada era comunautat cristiana: era “fraternitat” universau, damb “bondat”, “tendresa”, “misericòrdia” e “esperança”, en paraules sues, sense desbrembar era “opcion preferenciau pes praubi”, pr’amor qu’entà eri, en patir injustícia, n’ei eth Règne. E ja se sap que, en judici finau, evocat ena Sixtina, es justi son aqueri qu’an acuelhut ath qu’auie hame (Mt 25, 31).

(DIARI SEGRE, 23 de març de 2013)

Diglòssia

Enes darrèri tempsi s’a produsit un estonant prejudici contra er aranés, qu’ara fin provòque un perjudici entath sòn pervíuer. Damb un motiu enesim (ara eth deth decrèt de creacion dera Acadèmia der Occitan), eth debat brotoe d’ençà d’un corrent de hons de personalismes (dilhèu tanben eth mèn, inconscient, en escríuer aguest article) e volentats de poder jos era desencusa dera defensa dera lengua, que pòden emportar-se per dauant eth futur deth dret de dispausar d’aguest nòste patrimòni, la parlem o non, pr’amor qu’aperten a tot eth pòble ath quau li da singularitat. Un prejudici que deven lèu lèu un provincianisme ara invèrsa. Semble que se volgue impausar, encara que non s’emplegue aguest mot malurós, un nomentat “occitan referenciau” (que pòt èster “ortopedic”, com diden), mentre se sage de relegar era nòsta forma occitana, er aranés (atau l’aperam, ar occitan que coneishem), a ua sòrta de parlar d’anar per casa. Alavetz, e coma exemple, aguest noble “occitan referenciau”, hèt d’esquia ara pròpria comunautat, serie usat entara correspondéncia oficiau, coma ua invitacion presidenciau, emetuda pera plan oficiau Generalitat dehòra enlà deth sòn encastre administratiu. Atau s’a arribat a explicar en monografica session plenària deth madeish Conselh Generau. Mès s’ei vertat açò, correm eth risc de daurir era pòrta ara diglòssia, en qué dus “parlars” serien usats damb un valor sociau disparion: er “occitan referenciau” servirie entàs foncions mès formaus e prestigioses, enfront der aute, er “aranés”, que, per “provincian”, serie destinat tàs foncions domestiques. Ei licit preguntar-se, en aguest cas, a on ei, en vertat, eth complèx provincian que se volerie combàter.

(DIARI SEGRE, 9 de març de 2013)