Coratge, Aran!

Era natura (includida era umana) pòt contribusir ath malur, com ac demòstren es darrèri aiguats deth riu Garona (des quaus non auem de regretar, per fortuna, cap danh personau); mès tanben pòt regalar-mos era beresa paradisiaca e exuberanta, de rius e ribères, de montanhes e vilatges, tan caracteristica deth país. Ath delà, contra era adversitat vescuda, refortim era ajuda mutuau e eth suenh compartit, en comunautat e reciprocitat de toti es que i prenen part (vesins, pompièrs, servicis medicaus, fòrces de seguretat, operaris publics e privats, eca.) entà restablir es condicions en qué desvolopam era vida vidanta. Nòste arriu Garona, que ja vedíem creishut hè quauques setmanes, a mercat era istòria dera Val, a on eth trabalh auançat des prumèri dies aurà de seguir eth camin dera reactivacion integrau per miei des plans d’inversion de besonh, deth supòrt institucionau, dera resolucion e eth pagament agils des pèrtes. Aguesta ei ara era prioritat. Mès tanben serà inevitable un nau debat collectiu sus eth modèl territoriau que volem, entre era desregulacion irresponsabla e er intervencionisme descontextualizat der abitat uman. Eth Plan director urbanistic, victima dera utilizacion politica, sajaue de “planificar aguest risc” a trauèrs deth Parc Territoriau deth riu Garona, coma diderie era ambientològa aranesa Mireia Boya d’acòrd damb era sua analisi recenta. Ei un des esturments qu’auie de servir entà “endreçar era dinamica fluviau e establir es mesures preventives efectives”, segontes eth Collègi d’Ambientològs de Catalonha, restacades, higem, damb era proteccion des airaus urbans, dera activitat economica ar entorn deth riu e, en generau, d’aguest beròi paisatge que mos definís coma destinacion toristica e coma pòble amassat, prèst tara melhora. 

(DIARI SEGRE, 29 de junh de 2013)

Advertisements

Día de Aran

Mañana es la Fiesta de Aran, el día en que, en el año 1991, se recuperó el Conselh Generau d’Aran, gracias a la ley de régimen especial de 1990, esperada durante una larga década. La Fiesta coincide con el 700 aniversario de la Querimònia, el 500 del Tratado de Plan d’Arrem y el 800 de la Batalla de Muret, que cierto imaginario ha situado como el punto y final de la « nación occitana », si bien entonces las naciones no existían como las entendemos ahora. El caso es que mañana seremos espectadores de un gran « despliegue » institucional y político (el síndic dixit). La ocasión lo merece.

Sin embargo, no es menos cierto que, por decirlo sin tapujos, mucha gente no está para fiestas, en la actualidad. Podremos recrearnos en el pasado, lleno de enormes dificultades y motivo muchas veces de manipulación política, pero ni el presente ni el futuro inmediato dibujan el horizonte de prosperidad que querríamos. La desafección política es clamorosa. La depresión económica se extiende sobre una sociedad abatida, quizá resignada y con poca esperanza.

Son demasiadas las oportunidades laborales y económicas en general que se van recortando en muy poco tiempo, pero también las relacionadas con los pilares básicos de una sociedad de bienestar, como la sanidad y la educación públicas. Esto se traduce en más jóvenes desamparados, en trabajadores que emigran del Valle ante la limitada actividad de su sector, en empresarios con problemas para continuar con su tarea, en equipamientos públicos cerrados total o parcialmente, y, por extensión, en ciudadanos con menos derechos y una mayor desprotección.

En fin, qué voy a contarles que no sepan ya o sufran directamente. Por eso, sería deseable que, ante la adversidad presente, evitáramos el triunfalismo y las actitudes prepotentes (yo, claro, me incluyo), y, entre todos y conscientes de nuestros límites, nos conjuráramos para esforzarnos por un Aran más justo y más digno, más unido y cohesionado, con unas instituciones más transparentes y abiertas al diálogo, la deliberación y la responsabilidad compartida. Habría que intentarlo. Creo que sería el mejor homenaje a nuestros antepasados, a todos aquellos que ya lucharon contra todos los elementos para que los araneses asumieran las riendas de su destino con el objeto de mejorar sus condiciones de vida y ser, al menos, un poco más felices.

 

Eth uart

Van e vien des sòns uarts (o casaus, atau com se diden en d’auti parçans occitans). Semble que, cada còp, i a mès gent dedicada a un tròç de tèrra laurat e semiat. Que cau suenhar-le entà que dongue es sòns boni fruts e en poguen gaudir, pendent eth long iuèrn, familha, amics e coneishuts, as quaus les podem regalar tostemp quauqua bleta o trufa o bèra leituga gustosa impossibla de trobar en mercat des granes superfícies. Era actuau economia deth uart non arribe dilhèu ath tipe dera de subsisténcia, mès òc ath suenh deth larèr e er auviatge, deth producte dera pròpria tèrra, endreçada damb estima e puntuau porfiança, pr’amor qu’es uarts son es nòsti jardins, natura domesticada peth trabalh entretenut der òme. “Aguest (o aguesta) te vò portar tath uart”, avertim de viatges damb ironia. E alavetz mos preguntam ce qué deuie passar enes uarts, entre es pòrres e es cebes, entà devier er scenari sospeitós qu’ara toti pensam. Eth uart ei protagonista tanben d’ua simpatica cançon de Nadau: Lo casau de Josefina. La rebrembatz? “Qu’ei un tan beròi país / Si i a un paradís sus tèrra, / Qu’ei aquiu lo paradís”. Eth casau de Josefina se tròbe “esconut com un secret” e “sent a tèrra mulhada / per la ploja de julhet”. Eth uart ei d’un erotisme desenferonit, mentre eth jardin se permet acuélher, ath temps, un doç amor, encara qu’Èros se i è present, e de quina forma!, se campam eth plan coneishut triptic d’El Bosco. Biblicament, eth jardin ei tèrra e simbèu d’ua relacion amorosa, sigue entre Diu e es òmes o entre aguesti, es uns damb es auti, coma en Cantic des cantics o quan Jesús ressuscitat s’apareish ara Magdalena. De hèt, tot comence e tot acabe en un jardin de pecat e d’amor.

(DIARI SEGRE, 15 de junh de 2013)

Fe e matrimòni egau

Me platz compartir ua naua collaboracion periodistica, un còp ath mes, qu’acabi de començar en Jornalet, era gaseta occitana d’informacions, eth digitau que podem liéger cada dia intègrament ena nòsta lengua pròpria. Aguest qu’ei er article publicat dissabte, 15 de junh.

FE E MATRIMÒNI EGAU

3035152097_e7bf46d319_zUa des actituds qu’encara me susprenen (erosa ingenuïtat) ei era intolerància manifèsta de quauqui des sectors aperadi catolics dera societat, qu’ara se mòstren implacables contra eth matrimòni egau (“entà toti”) prebotjat peth govèrn deth president Hollande, en uns moments fòrça crispadi damb era mòrt malurosa deth joen antifascista Clément Méric, victima d’un nèonazi. Dilhèu non ei suspresa çò que m’agace, senon un fat estordiment, pr’amor que me considèri crestian (o en sagi d’èster), de confession catolica ath delà, membre, per tant, dera Glèisa universau de Roma.

Mès enlà dera orientacion sexuau o dera opcion politica e ideologica de cadun, ei dificil compréner com aqueri que s’identifiquen coma catolics o ultracatolics, avesques includidi, gausen lheuar era votz d’ua forma tan belligeranta contra es drets e era libertat des auti. Se, coma catolics, credem, damb totes es conseqüéncies, en Jèsus, eth Crist, eth Diu hèt òme, atau coma en Règne de justícia qu’eth proclame, semble qu’auríem de veir, aumens, que der òme de Nazaret subergés ua praxi de liberacion deth praube, der oprimit, deth que patís hame, tribulacion e, per tant, injustícia (Lc 4,18; 6,20, eca.), coma eth leprós excludit (Mt 8,3; 11,5; Lc 17,12), era adultèra oltratjada (Jn 8,1-11) o era hemna acornerada (Mc 10,5-9; Lc 8,1-3; Jn 4,1-28), que Jèsus dignifique. N’i a tanti, d’exemples! E se Jèsus acuelh as darrèri dera societat, ergo eri son es privilegiadi de Diu: eth praube (“praubi de Jahvè”) per èster empraubit e era hemna (o er omosexuau) per patir discriminacion.

Qui èm nosati, catolics, entà condamnar ad aqueri que Jèsus sauve? Quin ei aguest atreviment insolent? Encara rebrembi es paraules, senzilhes e pregones, deth madeish papa Francés en sòn prumèr Via Crucis coma avesque roman: “Era paraula de Diu ei amor, misericòrdia, perdon”; e atencion!: “Diu jutge en tot estimar-mos. S’acuelhi eth sòn amor, sò sauvat; se le refusi, me condamni, non per Eth, senon per jo madeish, pr’amor que Diu non condamne, Eth sonque aime e sauve”. Era fe amie ara contemplacion, mès tanben ei accion liberadora, a favor, en aguest cas, des qu’aué an de besonh eth reconeishement efectiu dera egalitat ena societat civil. Totun, toti èm hilhs e hilhes de Diu, sense discriminacions, perque, vau era pena repeti’c, “Diu non condamne, senon qu’estime e sauve”.

Democratizar era economia, renauir era politica

Era sedença d’Unitat d’Aran acuelhec diuendres, 31 de mai, era dusau session de trabalh deth Compromís per Aran, ua iniciativa restacada tanben damb eth debat que prebotge eth PSC per miei dera Convencion Dubèrta Progressista de Catalonha. V0’n hèsqui un petit resum.

Dauant dera impoténcia dera politica e es injustícies provocades per actuau sistèma capitalista, era ponent Elvira Durán defenec eth besonh de « regular era economia » per miei d’ua « gestion de contròtle democratic », qu’esvite era concentracion deth poder en pògues mans e era especulacion de drets, productes e servicis fonamentaus, coma es aliments basics.

En encastre financèr, Durán propòse crear un banc public damb capitau metut « ath servici dera economia reau deth país » e un contròtle ciutadan e democratic. Era sua apòsta en món deth trabalh passe pes empreses cooperatives, eth capitau sociau e era propietat des mieis de produccion en mans des trabalhadors.

Ara fin, eth replantejament deth modèl economic exigís un « cambi de cultura politica », ena quau es ciutadans, critics e responsables, « prenen part des decisions economiques », coma era metuda en plaça d’auditories ciutadanes deth deute. En açò consistís, justament, eth « socialisme des ciutadans ».

Ara seguida, reprodusisqui, intègra, era presentacion qu’exposè damb motiu d’aguest collòqui.

PRESENTACION

« Democratizar era economia, renauir era política ». Aguest ei eth títol escuelhut per Elvira Durán entath collòqui d’aué, eth dusau acte organizat per Compromís per Aran, que, com sabetz, ei ua iniciativa d’accion e reflexion dubèrta ath debat e era participacion ciutadana. Eth sòn objectiu ei, justament, promòir ua naua politica, mès democratica e corresponsabla, atau coma un país mès just e equitatiu. Auem fòrça trabalh a hèr, alavetz.

Elvira Durán ei ua des fondadores, amassa damb Toni Comín, deth Projècte Democràcia Economica, a despiet que, d’acòrd damb eth sòn proposit, serie mès avient parlar d’Economia Democratica. Aguest grop prebotge ua alternativa ath capitalisme imperant, per natura egoïsta e especulatiu, en tot deféner ua organizacion sociau basada ena solidaritat e era cooperacion, a on mès important qu’eth guanh peth guanh, ei trabalhar pera benestança comuna.

Elvira ei tanben collaboradora e professora der Airau Sociau de Cristianisme i Justícia, eth centre d’estudis des Jesuïtes de Catalunya dedicat ara reflexion sociau e teologica. E tanben cau díder qu’ei ua militanta comprometuda e, per tant, fòrça activa, deth Partit des Socialistes de Catalonha.

Autora de fòrça documents e articles plan recomanables, destaque un des sòns darrèri escrits publicadi laguens dera colleccion Papers de Cristianisme i Justícia. Ei un tèxte brac que pòrte per títol Cap a on va la democràcia?, e qu’a estat referenciat fòrça viatges, aumens en encastre politic. Aquiu Elvira analise era democràcia en crisi e plantege ua propòsta de “reinvencion d’aquerò qu’auem” a compdar de quate linhes d’accion: 1. Promòir es “resisténcies ciutadanes” e era “denóncia des injustícies”; 2. Bastir ua economia mès democratica, per miei des cooperatives, eth trabalh associat, eca; 3. Prebotjar era capacitat critica, de compromís e solidaritat; 4. Préner consciéncia sus er hèt qu’es accions locaus pòden auer ua repercussion globau. E avertís sus era pèrta d’exclusivitat des institucions tradicionaus entà hèr politica.

Per tant, e en paraules sues:

“El gran repte és que, per una banda, les institucions democràtiques tradicionals, amb els seus actors polítics, siguin capaços de transitar cap al reconeixement d’aquesta pèrdua d’exclusivitat, i, per l’altra, la ciutadania mobilitzada a través dels moviments socials reconegui la necessitat de comptar amb les institucions per a generar transformació social. Seria una ingenuïtat històrica pensar que podem construir la nova democràcia del segle XXI fent una espècie de tabula rasa”.

M’agrade fòrça era expression aranesa “renauir”, que vò díder hèr de nau, adreçar-mos entà ua causa naua, dauant dera vielha politica e es males practiques que mos an amiat ara decadéncia actuau. Hèr de nau a compdar dera bona base qu’auem, coma diderie Elvira, que, fonamentaument, ei era pròpria democràcia, encara que semble ua obvietat, mès que vau era pena destacar dauant des desafiaments oportunistes, populistes, extremistes, xenofòbs e clarament antidemocratics e dauant tanben der oportunisme des actors deth mercat liure e desbocat, deuant era impunitat des poderosi e era indecéncia de massa politics.

Vos liegerè ues paraules textuaus, revirades, de forma macarronica, ar aranés:

“Saute ara vista de toti, en prumèr lòc, qu’enes nòsti tempsi non sonque s’apilèren riqueses, senon que tanben s’apilère ua descomunau e tiranica poténcia economica en mans d’uns pògui, qu’era màger part des viatges non son senhors, senon sonque protectors e administradors d’ua riquesa en deposit, qu’eri manegen ara sua volentat e arbitri. Domeni exercit dera forma mès tiranica per aqueri que, en tot auer enes sues mans es sòs e en tot dominar-les, se hèn tanben damb es finances e son senhors deth credit, e per aguesta rason administren era sang de qué viu tota era economia e an enes sues mans er anma dera madeisha, de manèra qu’arrés non pòt ne respirar contra era sua volentat”.

Com sap veir Jesús Renau, sj., aguestes paraules, de gran actualitat, non son extrètes de Das Kapital, de Karl Marx; o der article d’un economista critic actuau, coma Paul Krugman. Er autor d’aguesti mots ei un papa, Pius XI, que les escriu ena enciclica Quadragesimo Anno, damb eth sostítol: sus era restauracion der orden sociau en perfècta conformitat damb era lei evangelica en celebrar-se eth 40au aniversari dera enciclica Rerum Novarum de Leon XIII, dada en Roma, eth 15 de mai de 1931, dempús, per tant, deth crac deth 29. Es referéncies e era critica ath capitalisme son, de hèt, constants ena Doctrina Sociau dera Glèisa.

Acabe de gésser un document publicat per Cristianisme i Justícia sus era conferéncia qu’impartic Mons. Mario Toso, secretari generau deth Conselh Pontifici de Justícia e Patz, ena jornada Ues finances orientades ath ben comun (19 d’abriu de 2013). En discurs economic e politic, s’a metut de mòda eth concèpte de “ben comun”, mès era Glèisa tostemp l’a emplegat, aumens d’ençà de Tomàs d’Aquin, en sègle XIII. Toso apunte as “esperiéncies des bancs etics, deth credit cooperatiu, deth microcredit e des microfinances” coma alternatives ath capitalisme que, segontes monsenhor, “cau repensar”, ja que aguestes experiéncies “an resistit era tronada dera crisi financèra globau, perque an estat fidèls a critèris etics e perque an demorat restacades damb eth territòri en tot servir-le”. Darrèrament, apareishen articles en premsa que certifiquen aguesta afirmacion.

Compromís socialista e cristian

Aguesti tèxtes me servissen tà coheissar-vos eth doble compromís, encara que a nivèus e vivéncies disparions, tant socialista coma cristian, que me platz compartir damb Elvira, atau coma tà reivindicar non sonque eth besonh de conéisher era Doctrina Sociau dera Glèisa (entara quau, per cèrt, “eth trabalh non ei un ben menor entara persona, senon un ben fonamentau, primari, perque per miei d’eth mos umanizam e socializam”, rebrembe Toso), senon, de forma mès ampla e generosa, entà sajar de compréner, d’ençà dera nòsta opcion dera esquèrra reformista, que ja enes praxis vivenciaus deth cristianisme e eth judaisme, tanben der islam, encara que non la coneishi tant, trobam un mandat inexcusable a favor dera justícia e era dignitat deth pòble empraubit e oprimit, d’ençà deth moment en qué Diu escote era votz deth sòn pòble que, esclau, patís en Egipte.

Ara demora dera exposicion d’Elvira, pensi qu’era propòsta per ua naua politica democratica e, per tant, per ua naua forma d’organizar era societat, passe per tres principis fonamentaus: 1. Justícia (mandat inexcusable de liberacion e contruccion deth ben comun entà ua opcion que volgue èster d’esquèrres); 2. Igualtat (entà que, d’acòrd damb era justícia, de cadun ne treigam segontes es sues possibilitats, e a cadun li dem segontes es sòns besonhs, en marc d’ua “civilizacion austèra”, mens consumista e mès senzilha e essenciau); 3. Dignitat (que se derive dera metuda en plaça deth mandat de Justícia e Igualtat e qu’autrege autonomia personau e, per tant, libertat).

Sense aguesti principis, era Libertat ei ua prauba illusion. Uns principis que demanen dera Politica ua practica etica basada ena Exemplaritat (eth testimoniatge, en version confessionau), era Fraternitat (qu’ei mès qu’era Solidaritat e implique Cooperacion) e era Responsabilitat (qu’ei respóner o hèr-se cargue dera injustícia que patís era persona concrèta, atau coma era rendicion de compdes en un procès d’informacion, publicitat e transparéncia).

N’i a que meten en centre d’accion eth sòni d’ua cada còp mès improbabla Sobirania Nacionau. Voleria arturar-me un moment ena actualitat aranesa, se me permetetz. Pensi qu’ei ridicula era ofensiva qu’a lançat Convergéncia Aranesa entà sajar de “catalanizar” de forma infantila eth pòble aranés, ei a díder, entà reconvertir as aranesi ara fe sobiranista d’Esquerra Republicana de Catalonha e eth president Mas. Aran non a de besonh d’èster “catalanizat” ne tanpòc “espanholizat”, com volerie eth ministre d’Educacion. Non auem de besonh tutolatges ne adoctrinaments. Es que sagen de méter-les en plaça non an comprenut qu’era identitat aranesa se base sustot ena coapertiença. Era nòsta ei ua identitat que, jos eth principi dera autonomia, ei per natura dubèrta, dubèrta ar aute e ath pacte, ja que compartís, de forma tranquilla, eth devier catalan, occitan, espanhòl, pirenènc, europèu. Sense aguest devier compartit, era identitat aranesa non se comprenerie.

Sobirania Nacionau?

Filosoficament, èster ei coèster: es uns damb es auti. Melhor dit: non existim, senon que coexistim. Per aquerò, me semble autant de ridicula era defensa d’un Estat Sobiran, coma tanben s’a hèt ací, en país. Mès, qué ei aué era sobirania? Quauquarrés pense qu’es decisions que pren eth senyor Rajoy, president d’un Estat Sobiran coma Espanha, son ath cent per cent “sobiranes”, sustot en matèria economica? Ei mès, quauquarrés pense qu’es decisions que pren eth senyor Hollande, president dera Grana França, son ath cent per cent “sobiranes”, en marc dera actuau Union Europèa? Poderíem dubtar tanben dera “sobirania” dera totpoderosa Germania de Merkel, plan estacada as creditors financèrs qu’an neurit era especulacion immobiliària deth Sud. Sobirania? A on ei era sobirania en sègle XXI? En Pòble? En quin Pòble? Eneth que passe hame e se resigne o enes elits amonedades e acomodades disposades a cambia’c tot entà que non càmbie arren e es arrics se hèsquen mès arrics e es praubi autant d’empraubits?

Amics, aué era sobirania compde cada còp mens ena configuracion des societats democratiques, perque, en un contèxte europèu d’interdependéncies e monèda unica, impère un besonh de justa reciprocitat e responsabilitat compartida, qu’encara son tanben per arribar ena sua integritat.

Era sobirania que voleria, en tot cas, ei era dera persona concrèta, qu’en cada moment forme part deth collectiu e que, damb critèri, vò èster liura e liberada dera injustícia, era desigualtat e era indignitat, liura dera explotacion, dera manca de trabalh e d’oportunitats de formacion, educacion, de creishement personau e laborau, liura des privatizacions que mos priven d’ua sanitat publica e universau, liura deth bescambi d’us com se siguèssem ua simpla marshandisa, liura deth tutolatge economic-financèr e tanben politic, liura, per tant, dera crompa e venta de vòts e volentats.

Era alternativa d’Unitat d’Aran

Mès, nosati qué podem hèr d’ençà d’aguest petit cornèr de món? Nosati, es hemnes e òmes d’Unitat d’Aran, auem era responsabilitat de renauir era nòsta praxi politica, de contribusir ara mielhora democratica des nòstes institucions e de hèr copartíceps d’aguesta propòsta a d’auti actors, moviments, associacions e ciutadans comprometudi, non sonque entà guanhar ues eleccions cada quate ans (imprescindible entà començar a cambiar es causes), senon entà apréner d’eri, entà contínuament préner consciéncia deth sòn malur e hèr çò de possible a favor dera cerca de naues oportunitats de prosperitat e a favor d’un autogovèrn que se prengue seriosament coma governança des ahèrs publics de forma autogestionada e corresponsabla tant damb es ciutadans coma damb d’autes instàncies damb es quaus ei de besonh era cooperacion interterritoriau.

Serà de besonh ua naua Lei d’Aran, mès tanben cau díder qu’aguesta aurie d’anar acompanhada non sonque dera autonomia financèra de besonh entà garantir er exercici deth pròpri autogovèrn, senon d’ua reforma institucionau e electorau que permete que toti es ciutadans dera Val d’Aran, de Quate Lòcs a Pujòlo, siguen es vertadèrs protagonistes deth sòn devier. Per justícia, per igualtat, per dignitat.

Era Cort dera Val

Enguan qu’ei un an de commemoracions (ja sabetz: Querimònia, Tractat deth Plan d’Arrem, Murèth). Hestejam eth passat, tostemp imprecís e manipulat, entà dignificar un present a on confluïssen tota sòrta d’interèssi e volentats. Podem percéber, ath temps, un cèrt corrent de hons que permet reconéisher-mos en prètzhèt tostemp desirat: er esfòrç reentreprenut entà governar es ahèrs publics d’ua forma propèra e cooperativa, es uns damb es auti: entre es institucions representatives e es ciutadans representadi, entre era administracion territoriau e d’auti encastres damb responsabilitats en parçan: çò qu’auem vengut a aperar “autogovèrn”, concèpte ja fòrça gastat. Semble qu’en d’auti tempsi aguest autogovèrn prenie eth nòm dera Cort dera Val, costuma arraïtzada enquia qu’eth rei le mane cambiar peth des conselhèrs, atau com establís eth capítol 17au dera Querimònia (compèndi qu’amasse es furs, privilègis e drets consuetudinaris acceptats o modificats peth monarca, vertadèr senhor d’Aran). Ei a díder, tà evitar confusions, calie aclarir que de Rei e, per tant, de Cort sonque n’i a ua. Er autogovèrn contemporanèu, reconeishut per prumèr còp peth Senat espanhòl, s’a bastit pera justa reivindicacion politica, prumèr, e per miei dera transferéncia competenciau, dempús. Ara ei temps de garantir economicament es servicis que ja gestionam, mentre passam d’un modèl de traspàs verticau a un d’orizontau, mès democratic e efectiu, ei a díder, ath que da protagonisme as ciutadans (ena rendicion de compdes, ena deliberacion, eca), que vòlen èster corresponsables deth sòn devier. Aumens, serà mès dificil qu’er autogovèrn se convertisque non ena Cort dera Val, senon ena alhocada e extravaganta cort des miracles que retrate Valle-Inclán.

(DIARI SEGRE, 1 de junh de 2013)