Blanca tardor

Es bromes arribèren viste tà arrapar-se as tucs e bòsqui des montanhes abituades ad aguest saile, e era val demorèc en un estat de doça letargia, entutada ena esperança deth temps propici que torne a començar. Eres, que son de casa, s’escampilhen pes cornèrs e ribères deth sòn entramat, mentre es auets que tòquen eth cèu vestissen eth bromilhon grisós que, en ensem, vedem compacte e topit coma eth tet que curbís era anma estalimòrta. Non passe, de hèt, guaire mès temps e ja buhe un heired persistent que lèu dèishe quèir es lèrmes esponjoses d’ua nhèu auançada a sa sason. Tardiues sigueren era passada primauèra; d’ora tornen a ocupar, tanben pressades, eth lòc qu’abandonèren damb eth bronit dera aigua sauvatja enjós. Non èm pro conscients qu’eres mos an impedit degustar un glop de bona tardoada, acaçada dejà per calors estonantes ara debuta. Fenomèns succedidi sense fin ena finitud d’un paisatge virat tora nordica abitud. Es flòcs s’acantièren e l’emblanquilhen. Sonque despunte eth verticalisme desafiant d’uns campanaus qu’an per losat un capuchon nere e esguitlent, liure e resistent ara blanca invasion. Era demora deth principi se transforme en activa rotina toristica, mentre era geladiua assolide era hita que dam per guanhada. E alavetz, quan eth cromatisme uniforme semblaue definitiu, trauessam eth tunèl deth paisatge e descurbim que d’auti parçans, coma aguesti tanplan misteriosi deth Prepirenèu e eth Pirenèu sud, se revèlen encara vius (o vius d’ua auta forma), marronosi e ludents de solei transparent, en tot persutar en sentiment dera nostàlgia de çò que, enguan, de moment, non a estat ena val, perque s’i amague ath dejós e gelós dera guardada impertinenta dera istòria estornejada peth temps, tostemp eth temps. 

(DIARI SEGRE, 30 de noveme de 2013)

Madrid

Madrid ei ua vila damb nèrvi, de dia e de net. Es carrèrs centrics, victimes dera lordèra apilerada aguesti dies, dèishen passar, damb dificultats, era gent de diuèrsa procedéncia que va e ven deth caplòc espanhòl, damb aqueth punt caotic provocat pes veïculs estressadi ara caça der asfalt e deth temps que passe. Quina grana ciutat entà un ajuntament (e un modèl politic) endeutat e metut en question peth sòn triomfalisme uet! En hons, eth problèma d’Espanha e Catalonha qu’ei eth madeish: eth collaps d’un sistèma politic e economic que genère hartament, dilhèu ja resignacion, en tot cas besonh de cambi pregon peth camin dera justícia e era dignitat. Eth visitaire pròve Madrid damb eth gust d’un esdejuar damb chicolate e pòrres e un dinar de tauèrna a un prètz rasonable, en un ambient lèu lèu familiar, mès improbable ena Barcelona cool, mediterranèa, toristica, damb d’auti atractius, en fin dispariona. Damb aquera energia doça començàuem era dimenjada, abantes de participar ena conferéncia politica deth PSOE. I anaua damb mauhidança, mès i é vist un dinamisme esperançat, aqueth nèrvi civic, enes qu’i an prenut part en profit d’ua alternativa renauida, d’esquèrra, possibla, a compdar d’ua experiéncia d’encèrts e conquistes sociaus e, autant, de tòrts incomprensibles enes sòns ans de govèrn. En acabar, tornam tath centre, hèm un mòs ena plaça de Lavapiés, a on s’amassen nauvengudi e ròstres desemparadi pes injustícies, e auançada era net excentrica, descurbim, apròp de Sol, ua libraria dubèrta damb tresaurs ben sauvadi dera literatura espanhòla e eth pensament universau. Mo’n vam tath lhet estornejadi, mès acompanhadi de Gracián, Dilthey e un corròp de presocratics, que, per miei dera sua agudesa critica, mos ensenhen era complexitat d’aguest món incèrt.

(DIARI SEGRE, 16 de noveme de 2013)

Dret a decidir i PSC

Catalunya exerceix el seu autogovern a través de l’Estatut i la Constitució, que reconeix i garanteix el principi d’autonomia a les “nacionalitats i regions” que integren l’Espanya plural. La Generalitat, de fet, té àmplies competències en matèries bàsiques com la salut i l’educació. Per tant, no partim de zero.

En conseqüència, és un error plantejar el dret d’autodeterminació de forma absoluta (i encara més reduir la democràcia, que implica diàleg, intermediació i deliberació, a simple plebiscit) com si Catalunya patís una situació d’opressió nacional o, si més no, com si el país no disposés d’institucions pròpies. Quan Aran faci també el pas, haurà de parlar abans amb la Generalitat, com és obvi, ja que la Vall exerceix el seu autogovern per mitjà de l’Estatut (article 11). O el que li demanem a l’Aran no ho cal per a Catalunya?

Sigui com sigui, són els catalans i les catalanes sofrents per causa de les injustícies i les desigualtats així com, per tant, de les conseqüències del neoliberalisme nostrat, el dèficit d’infraestructures i la manca de finançament de les competències esmentades, les que requereixen un gran Pacte Social i Democràtic, de regeneració democràtica i reforma social i econòmica, amb instruments com la millora del sistema de finançament i l’anomenat dret a decidir, sobre la base del diàleg i l’acord a què obliga la raó democràtica i el pacte constitucional (al qual, per cert, està concernida, en primeríssim lloc, l’Administració General de l’Estat amb el deure de garantir l’exercici de l’autonomia, no pas amb ofensives recentralitzadores contràries a aquest pacte fundacional). Per tant, ni el govern central ni el govern català no poden defugir la seva responsabilitat per arribar, abans, a un acord polític. De què servirà arribar al Congrés amb una proposta unilateral, sense cap acord previ?

Per això, sembla raonable el posicionament del PSC davant aquest atzucac, mentre crida l’atenció la fugida endavant de Mas-Junqueras, així com la greu irresponsabilitat del PP en aquest procés, que ni escolta ni vol escoltar el clam de la ciutadania de Catalunya. Tanmateix, si volem evitar els errors del procés estatutari i malgrat la malaguanyada sentència constitucional, la sortida només vindrà de nou de la mà del diàleg i l’entesa. No es pot entendre la política democràtica d’una alta manera.

El PSOE, possible alternativa al govern espanyol, ha mogut fitxa en proposar una reforma constitucional d’orientació federal, impensable fa quatre dies. Resta per veure què són capaces d’oferir la resta de forces polítiques, a banda del seu enrocament obstruccionista i ineficaç.

Un nuevo tiempo para el PSOE

El PSOE no ha girado a la izquierda. Con la Conferencia Política celebrada este fin de semana, el PSOE ha vuelto la mirada hacia su centro político e ideológico, sobre los principios esenciales que dan razón de su esperanza y de su existencia como partido político desde que lo fundara Pablo Iglesias: la igualdad, la justicia social, la protección de los más vulnerables (clase media y trabajadora, cada vez más empobrecida; mujeres y minorías sexuales, discriminados por su condición; ancianos y jóvenes desamparados ante la rapiña de los mercaderes del capitalismo neoliberal).

Confieso que iba al cónclave con cierto escepticismo, pero el fuerte compromiso de tantos y tantas militantes y la implicación y participación de muchas más, de dentro y de fuera del partido, han apagado mis resquemores. El momento es aciago para la izquierda europea; infausto es el destino de miles de hombres y mujeres en nuestros países; pero, sea como sea, la izquierda ha de abrir una brecha en medio del fatalismo y del hartazgo de la ciudadanía para volver a ser instrumento de liberación y promoción de una sociedad más justa y libre; porque no hay prosperidad económica, si no hay equidad y cohesión social.

El PSOE debía alzar la voz, su clamor más genuino y original, para seguir siendo referente de la izquierda y el centroizquierda español, reconociendo, en primer lugar, sus culpas como partido de gobierno (el riesgo a la insensibilidad hacia los últimos es demasiado elevado en las esferas del poder) y planteando, después, una propuesta de renovación política, social, económica, ética, en suma, democrática. Con más feminismo y más ecologismo, sin duda; porque en estas luchas queda todavía mucho por hacer o, mejor, rehacer, desde la tierra quemada que van dejando las derechas a su paso por los gobiernos, allí donde se ve que, efectivamente, unos y otros no son lo mismo.

Con la conferencia, es insoslayable el compromiso colectivo por unos valores y un proyecto comunes que, vengan los dirigentes que vengan, hace de éste un partido « más fuerte, unido y con las ideas claras » (Rubalcaba): en la tarea de reconstruir la sanidad pública y universal así como la educación pública, de calidad y para todos y todas; en la apuesta por un modelo económico más social, solidario y cooperador, con una reforma fiscal profunda, equitativa y progresiva; en la propuesta para pactar una reforma constitucional con el objeto de que España progrese en su organización territorial como Estado federal, desde la unidad y la diversidad de sus pueblos, sus lenguas y sus culturas, con clarificación de competencias, con un Senado de representación territorial, con una financiación más justa y proporcional, con igualdad y cooperación entre nacionalidades y regiones.

Punto aparte nos merece Catalunya, con quien el PSOE, por boca de su secretario general, desea « vivir juntos, desde el respeto mutuo y el mutuo afecto », en un sistema de corte federal, el único posible para garantizar tanto la vertebración de España en su conjunto como el pleno y libre ejercicio del autogobierno catalán, si no quieren caer ambos en la quiebra económica, social y afectiva. A pesar de las turbulencias del Estatut y de una lastimera sentencia constitucional, Catalunya ha avanzado en su autogobierno de forma extraordinaria en los últimos años y sólo podrá dar un paso más a partir del diálogo y el acuerdo (¿cómo entender la democracia, si no?), que ahora nos niegan tanto Rajoy como la pareja Mas-Junqueras, en sus estrategias de tensión y polarización irresponsables.

En fin, el PSOE no lo tiene fácil, pero ¿quién dijo que la política lo fuera? Muchos y muchas hallan todavía en él parte de las causas de sus problemas, pues ha formado parte del sistema constituido, con sus aciertos y sus injusticias. Pero sabemos también que las revoluciones, los cambios profundos (no violentos), nunca se hicieron destruyéndolo todo, sino reconstruyendo la sociedad en libertad y dignidad, por cuya causa han nacido los movimientos de democratización política y reforma social, como el republicanismo modernizador y el socialismo democrático del siglo XX.

Con sus 134 años de historia, el PSOE ha sufrido los sinsabores del progreso, pero, precisamente por eso, puede ofrecernos hoy un nuevo proyecto social y emancipador, genuinamente socialista, en respuesta a la pregunta que, todavía vigente, alumbra la política, tal como la planteaba el presidente Allende (mártir demócrata): cómo devolver al hombre y a la mujer, de condición envilecida, un sentido de misión que les infunda una nueva alegría de vivir y que confiera dignidad a su existencia.

Ara non tòque?

Es pulsions populistes que patim, e eth tapatge que les acompanhe, impedissen er onèst e tranquil rasonament que meriten es causes de toti. Ara fin (vam a èster atrevits, mès enlà des lectures istoriques e juridiques en situacions colonizadores), eth dret d’autodeterminacion l’exercim tanben quan eth pòble, dotat d’institucions pròpries, se govèrne de forma liura, democratica, per miei deth principi d’autonomia, garantit per article 2au dera Constitucion entàs “nacionalitats e regions” qu’intègren era “nacion de nacions” qu’ei Espanha. Non partim de zèro. Per açò, a despièit dera ofensiva neocentralista e era pedagogia qu’encara manque per hèr (se non ei tard dejà), s’entenen mès veus, ací e delà, que reclamen ua “naturau” evolucion federau (reformadora, sociau ath delà) der Estat, ena sua complexitat e diversitat, damb mecanismes clars (delimitacion de competéncies, en tot esvitar que se dupliquen o tripliquen), justi (principi d’ordinalitat tà qu’es comunautats contribusentes non pèrden posicion n’oportunitats economiques) e equitatius (leiautat e cooperacion), en tot susvelhar era singularitat de nacions que, coma era catalana (e era aranesa), compden damb ua auta lengua e cultura, dret civil especific, ua longa tradicion d’autogovèrn e ua mès fòrta volentat de projectar-le tath futur. Vist atau, eth cas aranés a un lòc en debat. Còste d’enténer que d’ençà de postulats “aranesistes”, deuteires des sues aliances politiques damb eth sobeiranisme uniformista, se’n sage de dar un còp de pòrta damb eth feniant e pujolian argument qu’“ara açò non tòque”. E alavetz quan? ¿Quan Aran age perdut ua auta oportunitat tà hèr a valer era sua autonomia e era sua identitat plurau ena Espanha federau e era Catalonha de toti? 

(DIARI SEGRE, 2 de noveme de 2013)