Resistir amorosament

Es esperances incomplides d’arioan, limitades peth realisme deth moment, voleríem provocar-les un còp mès en nau cicle que comence. Un saut mès entath bon e planvolut desir de mielhora. Mos organizam era vida laguens d’aguest temps e d’aguest espaci, que conformen era realitat totau qu’ei era Istòria. E aguesta se mos aufrís inacabada, dubèrta ena sua estructura, se se pòt díder atau, mès dubèrta autant ara nòsta petita istòria, ara nòsta libertat, ara nòsta volentat de persutar-i, maugrat tot. Mès es nòstes inquietuds petitburgeses (guaire hè que non enteníem aguesta paraulòta!) non son arren se les comparam damb era immensa misèria, damb era desigualtat sociau creishenta, constanta e ressonanta (atau mos en da fe quauque diari, enes darrèri dies), damb era iniquitat dera massa desbrembada, desmembrada e indiferenciada, damb eth dolor pregon d’aqueth qu’auem ath costat e non le sabem percéber ena sua proximitat. “Com va?”, li preguntam damb un automatisme protocolari, de salutacion cortesa e abituau (retorica, se ditz), com tanben n’ei era responsa: “Vau hènt, en tot resistir”. Resistir, resistir… Era paraula se grave ena tèsta pendent uns segons d’estordiment. Dilhèu ací s’amague er enigma vitau: resistir en limit, en aqueth mentretant de viatges etèrn. Non i a mès secrèt, com sajar un aute saut de cap tara istòria inacabada…, mentre, entre hèstes e vrèspes, Nadaus e Reis, retròbes, guarda-le!, er arridolet ample e generós, d’alegria sincèra, d’un mainatge, erós damb lèu arren, un petit gèst, que rebrembe, ath delà des pegaries materiaus e supèrflues damb es quaus l’agaçam, era revolucion de veir es causes d’ua forma naua, mès simpla e tanplan amorosa.

(DIARI SEGRE, 11 de gèr de 2014)

Advertisements