De Pujol a la Catalunya posnacional

« El país passa per davant de qualsevol persona ». Típica frase pujolista pronunciada ayer por Mas, heredero político de Pujol. Éste es el problema: que el pujolismo siga sin Pujol; que la idea del País, la Nación, y su encarnación en el President-Messies, pase por delante de cualquier persona, con total impunidad. Y, si no, que se lo pregunten a la Corona, “símbolo” (que no encarnación) de “la unidad y la permanencia” del Estado. Es justo al revés. Todos, uno a uno, desde la base y la responsabilidad de cada cual, formamos, aquí y ahora, una comunidad política de ciudadanos libres e iguales.  

Pero uno de ellos, que lo ha sido todo en Cataluña, referente político, nacionalista y hasta moral, hace dos días, creador del partido pal de paller, Convergencia, sin el cual el actual « proceso » soberanista sería harto improbable, ha caído del pedestal de los héroes « nacionales » que han alimentado, durante treinta años, el gran imaginario de la Catalunya plena i lliure, cuyo estadio final debía ser, inexorablemente, el del Estat propi, el de ese nou país, donde, por cierto, la principal fuerza opositora, ERC, mira a otro lado (¿alguien se imagina que el fundador del partido que gobierna España almacenara su fortuna en paraísos fiscales y el líder de la oposición no dijera ni mu?, pues, bienvenidos, porque esto está pasando en Catalunya).  

Como no hay mal que por bien no venga, sería necesario superar este imaginario, esta anomalía que, efectivamente, hace de Catalunya un país poco normal, con sus lecciones de patriotismo y moral que nos impartían en pro de la buena catalanidad o aranesidad, y pasar ya a la Catalunya posnacional, desmitificada, abierta, justa, transparente y cooperadora con el resto de ciudadanos de una España federal, moderna y también posnacional en una Europa social y más de todos.

Advertisements

Tot er an

Transcorrut er an d’ençà des aiguats qu’afectèren, damb especiau viruléncia, Aran, fòrça municipis demoren encara es ajudes prometudes per quauques administracions e des inversions de besonh entara reparacion de camins, pònts e d’autes infraestructures basiques ar entorn der arriu e es ribères damatjades, actuacions que, ac volem pensar atau, en d’autes epòques de pressupòsti publics mès generosi s’auessen prodigat pendent aguest temps, conscients coma èm dera impossibilitat d’aparia’c tot en un an atau coma deth cambi paisatgistic de Garona, ua transformacion qu’interpèlle era fragilitat dera existéncia tota, qu’includís tanben ara natura que definís aguest parçan. Non per açò, cau deishar de persutar, dilhèu ara mès que jamès, enes utisi de planificacion territoriau e prevencion des risqui per mor dera seguretat populacionau e eth suenh deth miei qu’era istòria mos reclame. Justament, es valors ambientaus, genuïnament ecologics, prenen part dera nòsta identitat. E se non, campatz, un an mès, coma era Val torne a mostrar-se, en aguesta sason, exuberanta deth viu vèrd qu’entore era ruta deth viatjaire inquiet, que va un tròç a pè, un tròç damb bicicleta, mentre es tucs encara nheuadi li susvelhen eth trajècte enquia que s’arture, un shinhau mès enlà, en aqueth vilatge a on li demore eth corròp d’amics auançadi. I descurbís eth cornèr que sauve era petita glèisa romanica, tresaur pirenènc, e profite era parada entà trèir-se era set e era hame en bar deth costat. Eth glop li refrèsque era memòria d’ua val autant, o mès, espectaculara qu’ena sason de nhèus, alavetz mens accessibla. Ja anonciaue eth vielh lèma qu’era Val d’Aran ei tà tot er an.

(DIARI SEGRE, 28 de junh de 2014)

Tarrabastals

Quauquarrés a dit que jamès ues eleccions europèes auien provocat tanti tarrabastals politics e institucionaus. Sigue o non atau, d’alavetz ençà s’an succedit ua sòrta de cambis qu’an hèt implosionar eth sistèma que coneishíem, cambis que, de tota forma, se venguien codent bèth temps a. Rebrembem: irrupcion de Podemos e era volentat de sajar ua auta politica, anonci de retirada deth secretari generau deth PSOE e dubertura d’un procès de consulta ara sua militància entath nau lideratge, henerècles ena federacion de CiU damb es avisi de Duran, abdicacion deth Rei en favor deth que serà Felip VI e es reaccions sociaus derivades en forma de demana per un referèndum entà escuélher entre monarquia o republica, quan tot ja ei questionable e poderie foncionar mielhor damb reformes pregones, perque, mès enlà dera forma d’Estat (exemples de republiques e monarquies autoritàries n’auem un pialèr, atau coma de republiques e monarquies d’Estats democratics consolidats, sustot en encastre europèu), n’ei autant de relevant eth dera democratizacion intensa des sues estructures de governabilitat, sus era basa, perqué non, d’un gran pacte integrador de natura republicana, en sens de hèr a prevàler es principis reguladors de libertat, igualtat e fraternitat damb metòdes de participacion e deliberacion entà combàter, entre d’auti maus, eth dera corrupcion. Kant non vedie incompatibla era creacion d’un Estat just republican, damb era forma de monarquia. Eth debat ei dubèrt, tant coma eth futur deth PSC dempús dera dimission deth sòn prumèr secretari. Mali tempsi tath socialisme, ací (encalhat, en part, en trauc deth dret de decidir) e en França, per exemple, que se some ath descredit dera sociaudemocràcia victima des recèptes neoliberaus. Demore eth rèpte de cambiar eth podèr abantes qu’eth mos cambie.

(DIARI SEGRE, 14 de junh de 2014)

Lei d’Aran

Aran, coma Catalonha, non partís de zèro en exercici deth sòn autogovèrn. Era Val le desvolope per miei der Estatut d’Autonomia, frut aguest d’un pacte constitucionau, e d’ua lei especifica, era 16/1990, de 13 de junhsèga, sus eth regim especiau dera Val d’Aran, que se sage de renauir, actualizar o, mielhor dit, hèr de nau. Era nomentada Lei d’Aran ei, per tant, un esturment juridic, neishut d’un acòrd politic (tan de besonh ara entre Catalonha e era rèsta d’Espanha, com li demane eth president deth Cercle d’Economia a Artur Mas), que hè possibla era existéncia deth Conselh Generau coma govèrn d’Aran enes figures deth Sindic, eth Plen e era Comission d’Auditors de Compdes. Dempús de mès de vint ans d’experiéncia apilerada ena practica d’aguest autogovèrn, perdut en sègle XIX, semblarie apertient era revision a hons der utís que li da forma, tot e era orientacion politica qu’en cada moment pòt aquerir d’acòrd damb es majories democratiques que se formen ena institucion. Aguesta mielhora passe per tres aspèctes fonamentaus: era clarificacion competenciau, era reforma electorau e era mielhora financèra entà qu’es servicis e competéncies se poguen prestar damb tota seguretat juridica e, sustot, damb eth finançament requerit en atencion ath ben comun e eth benèster sociau. Non mens important ei qu’eth ciutadan compde damb mecanismes de susvelhança e transparéncia en tot prebotjar era qualitat democratica der autogovèrn, en uns moments en qué s’impause ua reforma pregona des institucions politiques. Entad açò, cau qu’eth sistèma que regís era eleccion deth Conselh s’adapte ara realitat sociau e sigue mès just, equitatiu e, per tant, democratic. E se non ei atau, tà qué volem ua naua lei?

(DIARI SEGRE, 31 de mai de 2014)

Cambiar Euròpa

Eth desencantament damb era politica explique era pòga passion que desrevelhen ues eleccions europèes que sòlen passar fòrça desapercebudes entara societat. Tota ua paradòxa entà ues institucions, es dera Union Europèa, que determinen en bona part era politica locau e nacionau enes ahèrs economics, financèrs e monetaris, comerciaus, migratòris, agricòles e ruraus, mieiambientaus e climatics, ocupacionaus e de politica sociau…, per miei des tractats, reglaments, directritzes, decisions, recomanacions, dictamèns e es esturments juridics que, en fin, conformen eth dret comunautari e que limiten, cada viatge mès, era sobeirania des Estats membres (dit sigue de pas: per açò me semble extemporani eth plantejament d’independéncies impossibles de tota sòrta). Encara que pogue actuar massa viatges coma delegada d’aguesti, especiaument des mès poderosi, non ei mens cèrt qu’era Union se jògue era legitimitat democratica ena eleccion deth sòn Parlament, “era unica institucion escuelhuda dirèctament pes ciutadans”, coma era madeish reconeish, harti dilhèu, aguesti europèus pacients, de qu’ara fin s’acabe impausant era volentat deth mès fòrt, sigue Alemània, que posse eth creishement, damb era actuau linha de pensament representada peth grop majoritari de neoliberaus e conservadors; siguen, coma non, es depredadors des mercats. Eth contrapés sonque pòt provier des ciutadans organizadi ar entorn d’un projècte mès sociau, solidari e democratic, de cambi e reforma pregona (era sociaudemocràcia tanben se la i jògue en aguest sens), de cap tar ideau kantian d’ua federacion d’Estats o comunautats democratics, que ben poderie èster un exemple entath món per mor dera patz e era cooperacion, mès tanben deth principi dera justa distribucion des béns e, atau, dera igualtat que caracterize, en ensem, era politica d’ençà dera Grècia antiga.

(DIARI SEGRE, 16 de mai de 2014)

Enemics?

“Volem era Catalonha que sentís es sues lengües catalana, castelhana e aranesa coma ua realitat pròpria e inalienabla”, proclame, entre d’auti punts, eth manifèst fondacionau dera associacion Societat Civila Catalana, que nèish entà deféner es ligams de Catalonha damb era rèsta d’Espanha e Euròpa. Ua collaboradora d’aguest diari l’a acuelhut damb ua benvenguda fòrça calorosa, per miei d’un lenguatge bellicista qu’enamòre: “enemic en casa”, “enemic implacable”, “quinta columna”, “gent catalana de tota era vida que semble auer desbrembat es sues origines e eth costat a on cau lutar”, “lerrouxistes” e, non podie mancar, “botiflers”. Quauquarren non va quan es que pensen disparion son er “enemic”… A despièch deth tèdi que comenci a sénter damb er unic tèma politic catalan, eth collectiu apòrte pluralitat e naui arguments entath debat solatjat que mos manque sus er aperat “procès”, monopolizat enquia ara pes sòns promotors. De hèt, aguesti non amaguen pas qu’era consulta ei “entara independéncia”. Alavetz, ¿qué cau decidir se ja an decidit abantes per nosati? ¿Non pòt acabar tot en un pur teatre, en ua grana impostura de bèri politics e intellectuaus desubicadi en tot profitar eth malur sociau e virar-le per camins intransitables? Coma a escrit eth filosòf Manuel Cruz, escarnit en un programa de TV3 per reclamar-li era pluralitat qu’era shèna neutralize damb era construccion der imaginari nacionalista, era prèssa per “decidir” non pòt mauméter eth dret de debàter en condicions d’igualtat, damb respècte e reconeishement mutuau, sigam independentistes, federalistes, autonomistes o tot çò de contrari. Atau ei tanben era democràcia.

(DIARI SEGRE, 3 de mai de 2014)

Silènci

Aué ei Dissabte Sant, aguesta sòrta d’interludi, tan discrèt e carat en calendari, entre diuendres de mòrt e dimenge de resurreccion, segontes mane era tradicion cristiana. Ei dia de silènci. Dia tà demorar pensatiu, en meditacion dempús de rebrembar era intensitat des moments de dolor e passion. Encara ressòne eth crit impotent d’aqueth diu encarnat, rebaishat ara condicion finita e que non sonque morís, senon qu’ac hè per miei d’ua des formes mès ignominioses dera sua epòca: era mòrt en creu, ath delà coma victima innocenta. Coma “un de tanti”, coma ua des numeroses victimes dera istòria acornerades pera injustícia, era discriminacion, era violéncia e eth mautractament. Era pregunta mos acace un aute viatge, inevitabla, melhor plantejada per pensadors e testimònis, sustot en darrèr sègle XX: per qué tant de mau e patiment, per qué eth dolor des innocents, per qué tanti viraments s’ara fin seràn sauvats?; amassa damb era auta que motive era manca d’esperança e credença en un diu totpoderós qu’ac permet. A on ei Diu alavetz? Mès tanben: a on ei er òme que campe tà un aute costat? Qué se n’a hèt dera responsabilitat d’andús? Era teologia d’aguest dia deven atau ua teologia dera pregunta, dera pregunta que reverbère en arren cosmic com er idòl darrèr deth crucificat. Per qué ei abandonat er innocent? Per qué era barbàrie dera intolerància, dera guèrra, der olocaust? S’impausen eth déuer de memòria, atau coma era tradicion dera teodicèa que pense de vertat en patiment des victimes. Ei coma s’era omnipoténcia de Diu passèsse pera impoténcia dera creu der hilh, des sòns hilhs, en aguest silènci factic entre era mòrt der innocent e era fèbla esperança per que, ara fin, n’era mòrt n’era injustícia non agen era darrèra paraula.

(DIARI SEGRE, 19 d’abriu de 2014)