Fe i raó

Em pregunten pel conflicte entre la fe i la raó: El debat és necessari en tant que ambdues dimensions de la consciència humana s’imbriquen i es complementen, perquè mentre la raó dóna raó de la finitud cognitiva (de l’ésser finit que som i des del qual hom ha de partir), la fe obre la persona vers l’incondicionat que apunta l’infinit, i eleva, per tant, la consciència més enllà del propi isolament (com a adreçament vers l’Altre).

Vull dir que una fe sense raó, o que ha perdut un mínim de raonabilitat, pot caure fàcilment en un fonamentalisme, intolerant i en fi inhumà, a la vegada que una raó sense fe pot produir els monstres de l’autosuficiència, l’arrogància i, pitjor, el totalitarisme o el relativisme a-moral de qui nega l’obertura-esperança cap a l’incondicionat en què arrela el sagrat de la persona.

Advertisements

El sínodo

Avanzan los trabajos del Sínodo extraordinario sobre la familia. La « familia », esa palabra con la que a algunos se les pone cara de Vito Corleone. Parece que se respiran aires de cambio en nuestra Iglesia, al menos de cambio de tono: una mirada hacia la misericordia evangélica, donde lo que cuenta es la acogida y el amor para iluminar la realidad de las familias (así en plural). Culminación del Concilio Vaticano II, proclaman algunos. ¡Ojalá! Hoy, más que nunca, dirigimos nuestra oración por el Papa y los Padres sinodales, para que el Espíritu de amor les infunda el discernimiento necesario en el anuncio de la verdadera familia nacida en Jesús, « porque todo el que hace la voluntad del Padre que está en los cielos, es mi hermano, y mi hermana, y mi madre » (Mt 12, 50; Mc 3, 31; Lc 8, 19). Las familias consanguíneas y las realidades particulares de amor, trascendidas por la nueva familia cristiana: universal y fraternal: la comunidad del reino de Dios. Eso es lo que cuenta.

Filosofar, sr. Wert

Filosofar, ¿para qué? Pero no es ésa la cuestión, pues entonces habría que preguntarse para qué existir: y ya existimos. Por lo pronto, uno tiene que habérselas con algo que se escapa y nos envuelve: se acerca y se aleja, a un mismo tiempo. Mientras tanto, el esfuerzo intelectual lleva a aclararse uno mismo (subjetividad ilustrada), a dar cuenta de sí y de la realidad (conocimiento teórico) y, sobre todo, a tomarse en serio a la humanidad (racionalidad práctica), puesto que filosofar es lo más propio de nuestro ser-humano. Señor Wert, prohibir la filosofía es negar la existencia, o sea: la barbarie.

Politica virtuau

Bèth temps a qu’era politica a entrat en un terrèn de virtualitat qu’ara a mudat en un solèr fòrça botjat e voluble. Aguesta virtualitat de hèr es causes (o de non hèr-les), “coma se…”, que va aquerint un cèrt caractèr performatiu, a despièch qu’eth gèst mèrque era direccion d’aguest castèth de huecs: deth dialòg de sords damb trobades fotografiades que justifiquen eleccions anticipades e consultes improbables sense lèu lèu parlar-ne d’aguestes en aqueres amassades compdades damb es dits d’ua man (açò ei negociacion?), enquiar acte solèmne, aué hè ua setmana, d’ua convocatòria de referèndum, vestit de consulta, e, per tant, inefectiva pr’amor que serà recorruda inevitablament (e toti ac saben) ena culminacion d’un nau gèst de desaprobacion e immobilisme en revèrs, e retroalimentat, en aute costat dera taula tanben virtuau; tot guarnit per ua campanha sense debat entà ues preguntes enredades, que se suspen ath temps que recep lum vèrda era junta qu’a de susvelhar un procès en emparament d’ues règles de jòc autant de virtuaus e, per tant, ara per ara bric clares ne tanpòc objetivades ara lum d’ua observacion internacionau. Mentretant, mentre se cride a trencar era legalitat vigenta damb era finalitat de “votar” se volem trencar o non damb aquera (en ua auta paradòxa), se seguís “coma se” en dia 9 de noveme tot s’auesse de decidir, mès se supòse que tanpòc se decidís arren, perque ara fin tot eth castèth se lhèue entà tastar era opinion dera gent, en un nau procès de transformisme legau, a on eth referèndum ja non ei ne consulta, senon simpla enquèsta. Com voleríem votar ja en un referèndum, legau e, per tant, pactat e garantit, entà acabar damb aguest teatre, damb aguest jòc de masques e personalitats cambiades jos disfrassi e papèrs eissorbadi per aguest illuminisme desorientador, tanplan descoratjador!

(DIARI SEGRE, 4 d’octobre de 2014)