Espera o esperança?

A la vida és un fet que l’home se les veu sovint amb l’esperança, com una actitud d’espera, confiança i desig per quelcom que vol que s’esdevingui. Posem l’esperança en una persona per tal que nos ens falli, en què una situació injusta pugui canviar i millorar (a la feina, a la família, amb els amics, a la societat, al món de l’economia, etc.), fins i tot en què l’amor que hem dipositat en l’altre sigui correspost en la mateixa mesura. Tinc esperança en l’altre perquè hi confio. Hi tinc fe! Sé que al final no em defraudarà. Per tant, l’esperança es desplega per mitjà de la fe, de la confiança, fins i tot de l’enteniment (ho ), i a la vegada ja s’esdevé com una anticipació d’allò bo que ha de venir, perquè així ho espero.

Tanmateix, si ens volem aclarir, i hi pensem una mica, veiem que l’esperança neix d’un esquinçament existencial, perquè la realitat es mostra ferida, danyada, potser incomplerta, mai del tot satisfeta. Llavors, correm el risc de reduir l’esperança a la simple espera, que implica paciència, certament, però no només, perquè l’espera és com el desig: espera quelcom: s’adreça a un objecte, a quelcom objetivable, identificable, constatable, ja que es pot copsar, encara que no s’hagi esdevingut encara, mentre que l’objecte (si és que n’hi ha tal) de l’esperança no es pot mesurar, no és tan identificable. L’esperança seria com un existenciari (com diria Heidegger), perquè forma part de l’ésser-home, com un anhel d’allò totalment altre que resta més aviat en una indeterminació, condició de possibilitat de tota transformació (conversió) pregona.

Sí, tinc esperança, però perquè visc en una situació de desesperança. Tinc esperança perquè ex-isteixo, és a dir: em trobo a la intempèrie, en soledat, vers el límit (mort), com un àngel caigut i abandonat de la mà de Déu. I alhora, la ferida existencial, en la seva ambivalència, indica una possibilitat de possibilitats, que es va obrint cada dia, en aquesta situació natural, podríem dir inautèntica, fins que elevo la consciència i hi reflexiono (actitud teòrica, autèntica), en actitud d’espera i tensió, però també de projecció més enllà de mi mateix, i m’adono que això ha de canviar perquè quelcom ha de succeir, però no sé exactament el què, perquè em sobrepassa, i per això, des del punt de vista filosòfic, l’esperança no s’esdevé tant com una espera o una confiança rutinàries (inautèntiques i necessàries) en alguna cosa o un algú abastables, en tant que compreses dins el procés esperançador, sinó més aviat com l’espelma encesa d’un nou advent, que posa en qüestió l’existència tota.

Amors

Era politica pren part dera sua liturgia, qu’includís ua simbologia e uns rites determinats. En açò, eth nacionalisme ei capdauantèr, pr’amor que tracte damb aquerò inefable: Pàtria, Nacion, País, Pòble… Eth sòn calendari mèrque hites, tostemp istoriques, que devien un simbèu, coma n’a estat eth 9 de noveme. Escoti ena ràdio ar antropològ Manuel Delgado, reconvertit ar independentisme, qu’en transcurs d’ua tertúlia da damb era clau de çò que succedís en Catalonha (Aran merite ua analisi a part, coma parçan damb mens participacion e mès vòts contraris ara secession, laguens d’un procès sui generis, sense debat prèvi, ne deliberacion publica, ne cens oficiau, ne neutralitat institucionau, ne mèses imparciaus, damb actius cargues relevants deth partit governant e loguèr de taxis entàs desplaçaments des votants…, que meten en evidéncia eth besonh de poder votar enes condicions democratiques requerides). Delgado ven a díder que non cau trencar-mos eth cap en proposar ua via de dialòg e negociacion, de pacte e entenuda, açò ei, de paraula e rason, que caracterize era agora dera democràcia, pr’amor qu’un moviment de ciutadans se botge per ua “energia” imparabla. Segontes aguesta opinion, seríem dauant d’ua sòrta de revolucion der amor; d’aquiu era felicitat e era hèsta des quaus se sòlen vantar es sòns protagonistes, enes diuèrses manifestacions publiques. Semble evident qu’era independéncia comportarie, aumens es prumèri ans, ua situacion de damatge sociau e economic (en pensions, prestacions sociaus, relacions comerciaus), com reconeishen tanben es economistes mès favorables ath trencament, mès ja se sap qu’er amor non enten de rasons, n’encara mens d’amants absents que, com Rajoy, non vòlen ne veir ne enténer.

(DIARI SEGRE, 15 de noveme de 2014)

Maquis

D’ençà dera hièstra deth sosterranh ludregen uns uelhs que campen espaurits eth pas fèrm des bòtes que caushiguen eth carrèr. Aguesti mainatges sarren fòrt era man des sòns pairs, que hè dies auien trobat entre es milhòcs as guerrilhèrs vengudi de França, fòrça d’eri dera Resisténcia, entà sajar de restaurar era Espanha republicana, damb caplòc provisionau en Vielha. Es maquis demorauen eth supòrt internacionau des Aliats. Enganhadi dilhèu per ua esperança. Un d’aguesti mainatges qu’ara se les guarde ja shumaue que quauquarren d’extraordinari anaue a succedir, perque d’un dia tà un aute, en tot baishar dera montanha, descurbic eth camin estornejat peth rastre d’ua preséncia estonanta ena vida vidanta deth trabalh de pagés. Dies abantes, a bèri maquis ja les auien susprenut en tot panar bèra garia entà trèir-se era hame, amagadi entre bordaus, bòsqui e montanhes. Mentretant, er exercit espanhòl ja auie recebut avertiments qu’ère possibla ua incursion tara Val d’Aran, isolada dera Peninsula e de facil accès peth costat francés. Diuèrses divisions s’apropèren tara frontièra. Combats en Les, Bossòst (d’a on ère Juan Blázquez), Canejan, Salardú, especiaument crudenti en Es Bòrdes, deishèren es mòrts qu’era istòria sòl desbrembar: èren maquis, soldats, vesins. Persones eth valor de totes eres n’ei autant de sagrat. Aqueth dia d’octobre de 1944, eth dia dera incursion, ara hè 70 ans, i auie ua nòça en Les, títol qu’entèste eth documentau elaborat per Mireia Boya entà recuélher eth testimòni d’aqueri mainatges, qu’aué, ja grani, mos dan compde dera pròpria viuença, en uns pòbles heridi pera hame e era guèrra, que conformen era memòria conservada ençà dera Istòria, damb eth desir universau de patz e libertat.

(DIARI SEGRE, 1 de noveme de 2014)