Carn de Nadau

Eth cristianisme conten tostemp quauquarren d’excessiu, enquiath punt que se hè plan dificil païr un trocet dera sua vertat, mentre eth sòn procès de mondanizacion se presente imparable. Tot ei crestian, ei a díder, ja arren. Nadau, per exemple: tan excessiua pòt èster era encarnacion que l’auem amagat jos eth beròi mant d’un mistèri. Tan misteriós que se diluís ena banalitat dera vida: e tot ei hestiua felicitacion. Tanben eth vielh arrianisme pren forma en naues ramificacions que non reconeishen en Crist era condicion divina, coma ensenhèc, aguesta setmana, eth reportatge Déu, amb accent, de TV3. Mès, ei enes mistèris, inagotables, a on sauvam era nòsta fe, coma diderie Rahner, tà qui era encarnacion ei “eth cas irrepetiblament suprèm dera realizacion essenciau dera realitat umana”. Biblicament, eth Lògos se hèc carn (Rahner se decante peth tèrme òme; er originau grèc parle de sarx, ei a díder, carn). Diu deven carn. Non pas en un sens filosofic, coma còs en oposicion a anma, senon coma condicion reau dera persona: coma carn, coma creatura: er òme (o era hemna) ena sua concrecion absoluta: un òme de carn e uassi. Aguesta hemna ei era que Diu presente a Adam, que, en veder-la, exclame: “Aguesta òc qu’ei uas des mès uassi e carn dera mia carn!”. Coma Adam dauant d’Eva, atau mos sentem dauant d’aqueth que s’encarne en un mainatjon. E açò mos semble impossible, e per tant, o ac negam o ac reservam en mistèri: perque eth qu’ei Infinit se hè finit, coma un diu que va a mens. Alavetz, dilhèu mès qu’era grandesa, era majestat e era omnipoténcia, aquerò que mos agace de Diu ei era sua umiliacion, era sua impoténcia, era sua petitesa, era sua forma de hèr-se carn dera nòsta carn en èster d’un praube nenon que non a qui le pogue deféner.

(DIARI SEGRE, 27 de deseme de 2014)

 

50 ans

Miei sègle a passat d’ençà que Baquèira-Beret dauric es pòrtes damb era inauguracion deth prumèr telesèra. Er esfòrç prèvi des prumèri trabalhadors entà mete’c tot en plaça comencèc a aufrir tot un camp de possibilitats en gòi der espòrt blanc, que, en fin, a suposat ua transformacion dera val que l’acuelh en pas lèu lèu sense continuïtat d’ua economia agricòla a ua de servicis, sense desbrembar, peth miei, era contribucion dera industria idroelectrica e, mès abantes, dera economia comerciau de frontèra, encara vigenta. Era expansion vint ans mès tard entà Beret e Argulhs e, ja enes ans novanta, tath Palhars, consolidada dempús, damb tecniques coma era dera nhèu cultivada, li dan aué un nau impuls a trauèrs d’ua fòrta inversion en mès remontadors e pistes, que somen 153 quilomètres esquiables e apontèlen era estacion coma era mès subergessenta d’Espanha e ua des mielhors d’Euròpa, com diden es entenudi. En brac: era multiplicacion per cent des sies trabalhadors iniciaus, pendent aguest temps, permet hèr-se ua idèa deth progrès artenhut. Aguest progrès explicite tanben era volentat configuradora der òme en disposar dera natura (aguest corròp de montanhes, prats, rius e nhèus) en profit des interèssi dera sua libertat e prosperitat, en tot hèr d’aguest món non sonque un caòs e un lòc inospit, senon un sistèma articulat e daurit as bones possibilitats dera persona. Eth sòn projècte rasoat ei principi d’accion transformadora, com auem vist e voleríem projectar encara mès, de forma conscient, sostenibla e morau, ath temps que, en un camin d’anada e tornada, aguesta madeisha natura se mòstre damb era sua lei pròpria, qu’auem de respectar per mor deth dinamisme que la constitusís, a on eth miei ei dejà vengut fin, perque era encara mos sosten.

(DIARI SEGRE, 13 de deseme de 2014)

 

Injusta desigualtat

Era nòsta ei ua des societats mès desiguals d’Euròpa, a on, per tant, era diferéncia entre era minoria mès arrica e es praubi cada còp mès nombrosi e empraubidi ei devenguda ua henerècla que semble lèu lèu insauvabla, ath delà incrementada enes darrèri ans de crisi e de mesures injustes que sagen de hèr-la front damb es vielhes recèptes dera economia especulativa e consumista, ath marge dera persona ara quau aurie de servir coma esturment der orden sociau. Eth cambi de paradigma politic ven motivat, en bona part, pera incapacitat des podèrs publics entà revertir aguesta situacion tan fotuda. E non digui que sigue facil. Sòrt n’auem, fòrça viatges, der hilat assistenciau que pare eth còp de fòrça familhes que suberviuen ara intempèrie sociau. Iniciatives coma era campanha deth Gran Recapte dera Fondacion deth Banc des Aliments e er esfòrç d’entitats coma Caritas qu’i ajuden a amiar-la a tèrme, e d’autes de semblantes damb eth trabalh que tostemp prèsten es Servicis Sociaus, servissen entà aquerir-ne consciéncia, prumèr; e sajar-ne de dar un còp de man, dempús, laguens deth sòn limitat volentarisme, sense desbrembar qu’era desigualtat non ei pas un hèt naturau, senon frut d’ua injustícia estructurau, perque arrés non pòt meritar ua vida sense poder minjar ne garantir as sòns hilhs ua educacion e un futur dignes. Compartim ua responsabilitat, de diferents grads, en tot depéner dera situacion de cadun, mès ath dauant d’aguesta realitat, er individualisme actuau pòt quèir ena temptacion dera indiferéncia, sense compréner que, ne que sigue per pur e paradoxau interès, ua societat desigual, damb ua coesion fèbla, ei mens prospèra. Ara qu’em as pòrtes de Nadau, rebrembi, coma desencusa, es paraules deth teològ Javier Vitoria, que mos animaue, en ua trobada recenta de Cristianisme e Justícia, a ua solidaritat autentica (no pas en dar aquerò que mos sobre), pr’amor que “un cristianisme fidèu a Jesús de Natzarèth includís era luta pera justícia”. Tota ua demana critica e, sustot, exigenta!

(DIARI SEGRE, 29 de noveme de 2014)