Estatut d’Aran

Ara fin, eth Parlament de Catalonha a aprovat per 121 vòts a favor (CiU, ERC, PSC, PP, ICV e CUP) e 9 abstencions (C’s) era lei que regule eth regim especiau dera Val d’Aran, en tot actualizar e mielhorar era enquia ara vigenta de 1990. Ara fin, eth consens basic respècte dera nòrma s’a podut sauvar en darrèr moment, pr’amor qu’auesse estat incomprensible deishar ath marge d’aguest as socialistes catalans, referent d’Unitat d’Aran, er aute gran partit aranés. De hèt, aguest procès, motivat per un mandat estatutari, non s’entenerie, tanpòc, sense era aportacion deth sindic Paco Boya ath gran acòrd artenhut ena passada legislatura aranesa entre es fòrces representades en Conselh Generau, concretat en ua prepausa, sus era basa dera quau s’a elaborat era naua lei e que presentèren aguestes, eth 13 de junhsèga de 2009, ath govèrn dera Generalitat, coma rebrembèc ena sua intervencion eth deputat aranés Álex Moga, que li a dat eth darrèr impuls, damb era rèsta de ponents. Dempús de cèrtes vicissituds (legislatures catalanes que s’acaben en 2010 e 2012, defèctes de forma en reiniciar era tramitacion per miei d’ua iniciativa legislativa comarcau, eca.), era lei a podut veir era lum a trauèrs d’ua ponéncia conjunta, acordada, per tant, per toti es grops parlamentaris, a despièch des granes mancances pendentes de resòlver. Tara Val aguesta lei non dèishe d’èster eth sòn Estatut, com destaquèc eth deputat socialista Òscar Ordeig, pr’amor qu’en garantís era sua autonomia, renfortís era identitat culturau e era volentat politica des aranesi d’autogovernar-se e les motive, a compdar d’aué, a cercar eth modèl de finançament e er acòrd electorau, qu’ara non an podut èster, entà un mielhor servici as ciutadans e ues institucions mès transparentes, justes e, per tant, democratiques.

(DIARI SEGRE, 24 de gèr de 2015)

Advertisements

Muerte de Dios, muerte del hombre

Cuando la fe en Dios desaparece, « al no poder ya acusarse a un Dios al que se niega, la responsabilidad del mal debería ser cargada sobre el hombre. Pero se desplaza esa culpabilidad cargándola ya sea sobre factores neutros presentados como leyes de la historia, ya sea sobre rivales objetivados. El sujeto de la historia no lo es, así, nada más que en un primer impulso. Pero como una tal mistificación no puede durar, el sujeto quedará abolido cuando sea visto como culpable. Se hablará de una muerte del hombre. El Evangelio exorciza tales sortilegios… ya que no puede ser recibido nada más que por aquel que se reconoce pecador. Orientado hacia el porvenir, el movimiento [que quiere ser] liberador, acepta la muerte de inocentes como precio de la dicha que se espera. Pero así se somete a la historia a una especie de ley de la selección natural y queda negada como historia humana. La salvación de Cristo, por el contrario, se realiza en un acto de solidaridad con los machacados ».

(Henri de Lubac, S.J., en Pequeña catequesis sobre naturaleza y gracia, haciéndose eco de palabras de F. Bussini, en Revue des sciences religieuses.)

Fonamentalisme

Er atemptat contra era redaccion dera revista Charlie Hebdo ei pur terrorisme, fanatisme violent, fonamentalisme sense hònts, integrisme desintegrador, manifèsta intolerància contra es boni valors republicans dera libertat, era igualtat e era fraternitat. Des d’un punt d’enguarda religiós, constitusís ua blasfèmia clamorosa eth mau usatge deth nòm d’un Diu e d’un profèta entà venjar-les d’ua satira emparada ena saludabla critica, en dret ara informacion e era libertat d’opinion. De hèt, non i a aufensa piri ne mès grana ath bon Diu qu’era aniquilacion deth frair, de quinsevolh frair. Per aquerò, aguest integrisme non a arren d’integrau, n’eth fonamentalisme que se’n derive se base en fonaments ne umans ne solids, perque s’an desprenut de quinsevolh critèri rasoable e etic. Ei vertat qu’es fonamentalismes non son exclusius d’ua religion o d’ua politica, e constitusissen, paradoxaument, ua expression modèrna en contra dera modernitat. Segontes era estudiosa Karen Armstrong, aguesti grops se caracterizen peth sòn refús ara democràcia, ath pluralisme, ara tolerància religiosa, ath manteniment dera patz, ara libertat d’expression o ara separacion dera Glèisa e er Estat. Es fanatismes que mos ocupen ara son restacadi damb er islam, deth quau admiri eth sòn sens adoratiu, e son tanben un afrontament contra aguesta confession, que, com a escrit eth filosòf Manuel Fraijó, se ve damb eth doble rèpte de hèr a compréner eth Coran non coma estricta Paraula de Diu senon coma Paraula der òme inspirada per Diu laguens dera sua contingéncia istorica, entà non préner aguesta paraula de forma acritica e rigida (per tant, petrificada), atau coma de separar er encastre profan deth sagrat, eth politic deth religiós, qu’esvite es pejors maus des regims teocratics, qu’ara fin son ua politizacion dera religion e, en revèrs de çò que didíem ena anterior columna, ua banalizacion d’aguesta per excès.

(DIARI SEGRE, 10 de gèr de 2015)