Transformar

La capacitat de transformació d’un poble caracteritza també la manera de fer del seu govern, que no pot limitar-se a gestionar el que ja hi ha. Malgrat les enormes dificultats econòmiques que, a més, pateixen avui les administracions públiques, esdevenen encara més urgents l’esforç, la creativitat i el servei pel bé comú. Projectes com el de Bossòst, les rutes protectores, el primer en obtenir a l’Aran l’aval de la Generalitat a través del programa Viure al Poble Més, amb fons de la UE, volen contribuir a la millora integral del municipi, amb motiu de les ermites que envolten la població a mode de cinturó protector i donen identitat a Bossòst. La proposta serveix per gaudir dels racons amb encant i interès, com l’església romànica recentment declarada, tot seguint les rutes a peu, en bicicleta, en família, amb tres finalitats principals: la regeneració urbana, tan necessària; la promoció artística i cultural del patrimoni local; i, per tant, la dinamització turística i econòmica que ajuda a la prosperitat i l’ocupació dels seus habitants, perquè, en definitiva, es tracta d’això: de poder viure al poble el més dignament possible.

(Suplement AUÉ, del diari SEGRE, 28 de març de 2015)

Passions

Admiracion, amor, òdi, desir, gòi e tristesa son es sies passions primitives qu’eth pensador Descartes descriu en sòn tractat sus eres. Les ordène, les enumère e mos les aufrís coma passions der anma, dilhèu coma paradòxes entà un sistèma voludament racionau coma eth sòn. Se revèlen coma causes der èster racionau sense èster racionaus, coma “ahlama viua e pura”, coma “aqueri moviments que i a en nosati, en tant que non depenen deth pensament”, senon que “sonque apertien ath còs”. Era passion que cada dia sentem ena nòsta vida afectiva ei produsida per quauquarren extèrn, ei a díder, non volut, e a lòc ena confluéncia deth còs e er anma. Viuem era passion perque existís era accion. Quauquarren actue dehòra, encara que dilhèu configurat dejà pera nòsta fòrça imaginativa, que sentem laguens coma passion, inclinacion der anma ad aguesta facultat de sénter. Mès, coma hidar-se deth testimòni efimèr e cambiant des sentits o deth judici falaç dera imaginacion?, coma diderie eth madeish filosòf. ¿Coma hèr cas ad aguesti esperits excitats pera calor deth còr? ¿Ei desirabla ua vida que sonque admet er impuls temerari des sentits? Semble òbvia era responsa, mès tanpòc vau era esmenda ara totalitat, pr’amor qu’entath coneishement des causes ei de besonh emplegar toti es recorsi qu’auem ara man: er enteniment, era imaginacion, es sentits e e era memòria, atau coma reconeish Descartes. Alavetz, sonque (sonque…) ca endreçar-les, aguestes passions, enlumenar era confusion, esclarir era situacion, pr’amor que non sonque ei en jòc eth coneishement des causes, senon era virtut etica des òmes e es hemnes liures, ei a díder, deth sòn mau usatge o deth sòn bon govèrn. Totun, era natura umana ei “fèbla e dispause de pògues fòrces”, qu’ei coma acabe es meditacions metafisiques.

(DIARI SEGRE, 21 de març de 2015)

Cambi politic

Er hèt de voler recuperar era politica qu’ei un des darrèri succèssi que mèrquen eth devier d’aguest cambi d’epòca, caracterizat, ath temps, per tota ua sòrta de cambis que van mès enlà dera soma agregada. Semblarie qu’era consolidacion democratica amiarie ara exigéncia de mès democràcia, era reaccion contra era quau se postule en forma d’involucion contrareformista. En aguesta dialectica se placen es transformacions vigentes, e damb eres tanben, aumens, ua reestructuracion deth panorama politic atau com l’auíem coneishut enquia ara, cants de sirèna includidi. Damb era perspectiva qu’apòrte eth pensament dauant dera accion espontanèa des òmes que viuen cada hèt com se siguesse nau e unic, era filosòfa d’origina judiua Hannah Arendt escriu dejà, enes ans 50 deth sègle passat (ara calor dera convulsion des guèrres e es totalitarismes), que “era pregunta peth sens dera politica e era desconfidança de cap a era son fòrça antigues”, aumens d’ençà dera epòca de Platon (s. V aC). Totun, eth sòn ei un pensament sus era accion, per mor dera quau mos èm presents damb es auti. Coma diderie Arendt, non sonque èm en món, senon que tanben i prenem part. Era responsa depenerà dera pluralitat que fonamente era madeisha politica, pr’amor qu’aguesta “tracte der hèt d’èster amassa e es uns damb es auti des diuèrsi”. Era politica non ei d’un òme, senon que brotoe en er “entre” es òmes (e hemnes) e, per tant, s’establís coma relacion. Mès ei tanben ambivaléncia, ja que “o ei dominacion o ei suenh dera existéncia”; en tot cas “començaue a on acabaue era preocupacion pera vida”, a on eth tracte damb es auti ei coma iguals “ena pluralitat dera agora”, ena “isegoria” d’Erodòt, coma “autentic contengut der èster-liure”, pr’amor qu’era libertat ei poder (re)començar, méter-mos, un còp mès, en marcha.

(DIARI SEGRE, 7 de març de 2015)

Povàs

“Rebremba, òme, qu’ès povàs, e qu’ath povàs retornaràs”, ditz eth caperan ena imposicion des cendres as crestians, segontes mane era liturgia d’aguest dia (dimèrcles passat) que da pas ath periòde quaremau, en tot adméter d’autes formules se voletz mès doces e amables (“convertís-te e cre en Evangèli”). Simbèu dera condicion finita umana e signe de peniténcia e conversion, i reverbèren es paraules paganes deth Memento mori (“rebremba qu’ès un òme e que moriràs”), pronunciada peth servent qu’anaue darrèr des generaus ena desfilada dera victòria pes carrèrs dera antiga Roma entà qu’esvitèssen era temptadora supèrbia e poguessen préner consciéncia dera limitacion comuna ara rèsta des mortaus. Com se der arren venguèssem e ar arren tornèssem, er uman pèrd era innocéncia quan descurbís era sua soletat mortau, era sua existéncia virada tota era de cap tara insauvabla mòrt. Contra cèrta idèa estienuda respècte d’un infantilisme acusat, era crestiana ei ua des vides mens ingènues e mès conscientes dera finitud, sense era quau, ei clar, non a lòc era esperança de resurreccion, un impossible que sonque un diu pòt aufertar. Mès, mentretant, se non te n’auies percebut, cau que rebrembes, ò praube, qu’ès povàs, e non un povàs quinsevolh, senon eth que deven frut dera passion dera vida que s’ahlame e consumís enquia que s’amòrte e pren dejà forma de cendre. Un cendre que, s’encara demorèsse bèth dubte, s’aplique damb eth signe mortau dera crotz. Eth povàs ei era unica certesa qu’auem dera contingéncia singulara, pr’amor qu’era certesa ei delimitacion, discerniment o finitud; totun, discernir ei separar ua causa dera auta, establir limit, coma eth que i a entre èster o non èster, identitat que s’establís (aguesta ei era esperança) sus un hons infinit, preontologic, d’a on gessèrem e i (re)tornaram coma povàs transcendent.

(DIARI SEGRE, 21 de hereuèr de 2015)