Òmnium

Recebi ua ofèrta promocionau d’Òmnium Cultural entà captar sòcis. Me telefone ua hemna ben amabla a qui li exprèssi eth mèn gòi peth prètzhèt dera entitat entà promòir era lengua e era cultura catalana, afrairada damb era occitana-aranesa, d’ençà dera sua creacion, er an 1961, non atau pera sua deriva politica tan decantada es darrèri ans, ja qu’es que tanben les defenem, mès a compdar de posicionaments politics disparions (federaus o d’entenuda damb era rèsta d’Espanha), non mos i sentem representadi. De hèt, era presentacion enviada peth collectiu se centre sustot en remercar qu’eth principau objectiu des sòcis ei “assolir la independència de Catalunya” e qu’eth nau rèpte ei ara “les eleccions del 27 de setembre”, ena madeisha setmana en qué se hè publica ua “lista unica” (quina desconfidança, es unicitats!) de tipe sobeiranista, damb era enquia ara presidenta Casals ena plaça tresau, un president dera Generalitat qu’òpte ara reeleccion de numero quate, un cap dera oposicion que renoncie a entestar ua alternativa e un prumèr candidat tan politic coma es auti, exèurodeputat exècosocialista, que declare tres dies dempús qu’aguest acòrd sui generis tanpòc explicite qu’eth president serà Mas. Semble que dera politica catalana ac podem demorar ja lèu lèu tot, ath temps que tot e toti (omnium) se sage de profitar (egemonia, en diden), sigue er “espòrt”, era “cultura” o era nomentada “societat civil”, damb eth risc cada còp mès acusat que damb era volentat de bastir un “nau país” ara fin l’acabèsquem hènt mès petit, isolat, endogamic, autoreferenciau, acritic, fotudament aluenhat der ideau illustrat deth republicanisme cosmopolita deth quau ja lèu arrés en parle.

(DIARI SEGRE, 25 de junhsèga de 2015)

Advertisements

Un aute país

Dempús des eleccions deth 24 de mai, s’a encetat un camin de cambi en fòrça municipis e autonomies, que met en evidéncia era possibilitat d’ua auta politica e un aute país, ath temps que dèishe damb signes d’obsolescéncia e basart, dilhèu d’agotament, eth nomentat procès catalan. Atau de rapida va era politica actuau. De forma paradoxau, es institucions catalanes, que solien entestar es transformacions der Estat, an demorat, de patac, isolades en eres madeishes damb er etèrn retorn dera “transicion cap ara secession”, que va e ven, e transite per espaci sempitèrn, d’ençà qu’er autonomista president Mas, enquiar an 2010, accelerèsse eth ritme deth grèuge e era sobeirania totau e impossibla coma palanca lampedosiana (damb era quau tot a de cambiar tà que non cambie, en vertat, arren), ja qu’es qu’an governat tostemp ac vòlen seguir hènt, legitimament, damb es amplis podèrs des esturments “estructuraus” d’un Estat “pròpri”, er hèt pes “de casa”, dilhèu damb es hilhs rebèls dera CUP e es mès docils d’ERC, qu’ara fin ei açò eth “procès” politic possat per eri. E atau, comunautats dera antiga Corona, coma Aragon, País Valencian e Ièrles Balears, e autant fòrça des viles e vilatges deth “caspós” e “conservador” Règne d’Espanha, coma mos didien, s’auancen pera quèrra e comencen a sajar ua auta Espanha e ua auta politica, coma era que ja pense un PSOE federalizat entà ua reforma constitucionau que ne volien ne demorauen es politics pujadi ena sua nòria, pr’amor que, en efècte, ua auta Catalonha non sonque ei possibla, senon qu’ei ara mès de besonh que jamès.

(DIARI SEGRE, 11 de junhsèga de 2015)

Paisatge

Eth paisatge ei er espaci conformat pes elements der entorn disposadi coma fisionomia, morfologia o expression formau deth territòri ara vision intima dera persona e era societat. Mès qu’ua simpla geografia: en paisatge creat, er uman s’i pòt recrear, pr’amor que (s’)i reconeish, ath delà, diuèrsi tipes de paisatges, coma eth naturau o eth culturau, e laguens d’aguest, tanben er urban configurat pes nòsti vilatges, en simbiòsi damb eth miei naturau a on s’i an arraïtzat. Vision romantica era mia, dilhèu, mès qu’ei era que, totun, mos pòt dar, encara, cèrta relevància coma destinacion aluenhada e plaçada en aguest encastre deth Pirenèu encara per redescurbir, aumens fòrça des sòns cornèrs. M’i hè a pensar, en aguesta redescubèrta deth paisatge, ua senhora tanplan educada e arridolenta d’Alacant, encamardada dera Val e era sua “tranquillitat”, en aguest començament de sason dilhèu massa tranquil, talament, entath nèrvi toristic que la sosten. Paisatge naturau des montanhes e bòsqui, paisatge urban des carrèrs e places empeirades, paisatge culturau des glèises e es manifestacions pròpries d’ua val damb identitat plurau e compartida, pren era votz entà èster suenhat e susvelhat, damb era concertacion d’aguest collectiu qu’i sage de demorar, segontes tròbi ena Introduccion ara estetica de Hegel, en tot “obedir es exigéncies dera sua rason, que, en tant qu’universau, sage de trobar-se ad a era madeisha ena Natura e rebastir atau era esséncia intima des causes qu’era existéncia sensibla d’aguestes non revèle dirèctament”.

(DIARI SEGRE, 27 de junh de 2015)