Ecologia

Dilhèu jamès enquia ara era umanitat non auie artenhut ua clara consciéncia ecologica, dilhèu perque jamès enquia ara era henerècla dera umanitat damb era natura non s’auie daurit damb tanta prigondor. Préner consciéncia de quauquarren ei dar compde dera distància, dilhèu ja insauvabla, damb aquerò que dauant nòste compareish: ua natura herida pera, justament, inconsciéncia d’ua umanitat qu’a confonut eth domèni e era conservacion damb er impèri dera rason esturmentau e era explotacion sauvatja, eth suenh encomanat peth creador, qui volgue que sigue, peth profitament illimitat dera natura creada. Totun, nosati èm natura e libertat, libertat arraïtzada ena natura dera quau brotoam e ara quau i tornam, en etèrn retorn, non sonque coma espaci qu’entore, a mòde de larèr, nòste impuls vitau, senon coma constitucion ontologica de çò que mos fonamente coma èsters umans. Non ei bric casuau qu’eth papa Francés, nòm que pren deth sant des praubi e era natura armoniosa, age escrit era prumèra enciclica damb aguesta consciéncia, pr’amor que tot çò qu’existís, “reflèxe de Diu”, ei “en intima comunion universau”. Era consciéncia anime atau ara practica des “vertuts ecologiques” dera proteccion, era custòdia e era susvelhança, pr’amor qu’er “idòl dera tèrra” ei tanben er “idòl de praubi”, des mancadi de totes eres, qu’an era primícia, coma èsters fragils, “creadi” e, per tant, sagradi, dignes de “responsabilitat e libertat”. Aguesta ei atau ua “ecologia integrau”, qu’implique un “cambi d’estil de vida”, mès senzilh, e “capacitat de conviuença e fraternitat”.

(DIARI SEGRE, 22 d’agost de 2015)

Bach

Un concèrt d’ací, un concèrt de delà, en aguesta sason d’ostiu, mès propícia ath gaudi dera bona musica per miei d’ua programacion culturau amendrida es darrèri ans. Es cites ineludibles damb eveniments coma eth Festivau de Musica Antiga des Pirenèus permeten retrobar-te damb er esperit qu’anime era interpretacion excellenta d’ues pèces dejà etèrnes, a on era musica de Bach tostemp s’i hè presenta, non cau díder que, de forma especiau, en projècte des cantates dera Acadèmia 1750 en Festivau de Torroella de Montgrí o en certamen monografic qu’acuelh eth caplòc catalan, eth Bachcelona, en tot incorporar eth Bach zum mitsingen, integrau des cantates en format participatiu, enguan ena Basilica de Santa Maria deth Pin, damb era oportunitat d’escotar-les, ath delà, en contèxte liturgic d’ua missa, tath qué sigueren composades. Era Ofrena Musicau BWV 1079, interpretada en Petit Palau, damb delicadesa e refinament, per Ton Koopman, ua des majors autoritats mondiaus bachianes, e es solistes dera Amsterdam Baroque Orchestra, dauric era trobada dejà obligada entàs aimants dera musica deth compositor alemand, que dèc lum ad aguesta òbra tanplan reflexiva e sublima, a compdar dera qu’auie d’èster ua simpla transcripcion d’ua fuga improvisada dauant deth rei Frederic II de Prússia, damb arrengaments individuaus basats en madeish tèma, dera forma mès variada. Ei un bon exemple dera capacitat erudita deth vielh Bach, punt de fuga qu’amasse es possibilitats de çò de mès antic e de mès nau, en aguesta armonia susprenenta, coma contrapunt acumulat, referéncia der equilibri, deth quau sonque eth ei capable, entre era intelligéncia e era emocion, entre era originalitat deth gèni, era tecnica rigorosa e eth frut d’ua beresa irrepetibla.

(DIARI SEGRE, 8 d’agost de 2015)