Plebiscit

Arriben es tresaus eleccions catalanes enes darrèri cinc ans, sense compdar era “consulta” deth passat 9 de noveme. Aguestes se plantegen coma un plebiscit a favor o en contra dera independéncia, coma ei per toti coneishut. En d’autes circonstàncies, eth plebiscit autentic, escassi en democràcia pr’amor qu’anullen era complexitat e era pluralitat pròpria d’ua societat en obligar a escuélher entre blanc o nere, virarie ar entorn des propòstes entara naua governabilitat e dera gestion deth govèrn gessent, en aguest cas deth presidit per Artur Mas, de balanç fòrça preocupant ena proteccion sociau e es politiques deth dia a dia e lèu lèu nul ena reactivacion economica, d’ua institucion bloquejada pera manca de dialòg. Pr’amor que, autant d’important qu’eth dia 27, en serà londeman. Auram, ara fin, govèrn? O seguiram pendents d’un “procès” de pulsion nacionalista, e per tant, interessat en refortilhar eth podèr regionau, sense eth contrapés der estatau, qu’a passat de deféner eth “dret de decidir” (autodeterminacion) ara “declaracion unilaterau d’independéncia” (dehòra dera lei e eth dialòg), sense solucion de contunhitat e damb un requisit menor (majoria absoluta) qu’eth qu’ei de besonh entara reforma estatutària? Enquia quan atau? E com demore Aran, que compartís imaginari, identitat, economia, damb Catalonha e era rèsta d’Espanha? Sigue com sigue, era herida ei dejà dubèrta, non sonque damb er Estat (escriui en Andalusia, a on, d’ençà deth respècte de cap a Catalonha, receben damb resignacion e amargor era possiblitat dera secession), e sonque poderà guarir-se damb era formula d’un pacte federau, pr’amor que hè possible er autogovèrn e eth cogovèrn, era autonomia e era cooperacion, abantes que Catalonha acabe devorada peth sectarisme politic e er estordiment culturau.

(DIARI SEGRE, 19 de seteme de 2015)

Advertisements

Eth mainatge

Era “crisi umanitària” des refugiats de païsi coma Síria, Afganistan, Iraq, Líbia o Mali, ei, totun, era crisi der òme d’aué e, atau, ua crisi antropologica, existenciau, sociau, economica e, sustot, etica. Ei era crisi deth món globalizat, d’ençà des païsi a on a lòc er orror dera guèrra enquia er Occident benestant e, per tant, dera vielha Euròpa, un aute viatge, dempús dera barbàrie nazi, en continent a on tant auem pensat sus aguesti encastres umanistes. Era mòrt de Diu qu’anoncièc Nietzsche e qu’a positivizat alègrament era modernitat e, sustot, era pòstmodernitat, ei devenguda ara fin era mòrt der òme, d’aqueth òme de carn e uassi, coma un mainatge fèble e vulnerable, que hug dera devastacion e ven a morir as pòrtes dera indiferéncia, perque ja arren le sosten, n’era possibilitat bona d’un diu volatilizat pera arrogància umana. Eth desbrembe der èster, contra eth que clamaue Heidegger, ei eth desbrembe der òme, deth sòn èster-ací, deth suenh e era dubertura ar aute en relacion fraternau e transcendenta, coma diderie Lévinas. Eth pensador judiu deishèc escrita ua frasa qu’aué ressòne damb especiau emocion: “En er arren que cree eth crim, er èster se condense enquiar estofament”. Non i a pensament ne istòria que poguen subsumir en eres era mòrt injusta des innocents e es victimes, que trenquen es cosedures des sistèmes absolutizadors d’ua dialectica dilhèu insuperabla. Era Totalitat integradora e impersonau, qu’a era sua mielhor metafòra coetanèa en mite dera Globalizacion, s’esbauce damb era compareishença der existent herit, acaçat, mòrt, totaument aute, tanben entad a eth madeish en sòn exili.

(DIARI SEGRE, 5 de seteme de 2015)