Una Catalunya resilient?

[Ponència pronunciada a la Jornada Catalunya Resilient, Governança i Smart City, organitzada per l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya]

Bon dia a tothom.

Gràcies per convidar-me a aquesta jornada sobre Catalunya Resilient, Governança i Smart City. Em presento abans: sóc l’Amador Marqués, alcalde de Bossòst, d’ençà del passat mes de juny, i president de l’àmbit de Territori, Sostenibilitat i Serveis Urbans de la Federació de Municipis de Catalunya, d’ençà del passat mes de novembre. Per tant, sóc força novell en aquestes tasques i, en conseqüència, vinc amb el propòsit d’escoltar-vos sobretot, obert, en tot cas, a l’aprenentatge mutu en aquesta jornada. Bossòst és un municipi de 1.200 habitants, situat a la Val d’Aran, un dels més septentrionals del país, sotmès a múltiples riscos, propis d’un espai de muntanya: risc d’allaus, inundacions, barrancades, també químics per la proximitat d’una planta de cogeneració, etc., amb una economia molt centrada en el turisme, els serveis i el comerç de frontera, per tant, amb limitades possibilitats d’ocupació, per poc diversificades, i de formació, per la llunyania respecte dels centres universitaris i d’estudis superiors, limitacions característiques de les zones rurals, a les quals cal afegir les dificultats pròpies d’accessibilitat. Aquest és només un exemple que fa palès que Catalunya és un territori divers i desigual, com indiquen els indicadors poblacionals, geològics, econòmics, socials. Si ens centrem en la població, veiem una gran concentració d’habitants a l’entorn de la regió metropolitana de Barcelona, amb 4.774.561 de persones, que representen quasi les dues terceres parts de la població de Catalunya, i una concentració notable també a la línia costanera i a l’entorn dels principals eixos de comunicació, mentre que bona part dels municipis del rerepaís no arriben als 2.000 habitants. De fet, dels 947 municipis catalans, el 63% no arriba als 2.000 habitants. Són dades de l’Atles de la Fundació del Món Rural. Això vol dir que la Catalunya resilient és tan dispar com el seu territori, amb condicionants força diferenciats per atendre la seva població i les seves necessitats.

Us parlo d’ençà de l’àmbit públic i, en concret, el político-institucional, el que té a veure amb la gestió però també amb el lideratge i la pedagogia i també el de la creació i recreació dels espais comuns. La política és la praxi en un espai intersticial, el que es fa entre la comunitat prepolítica o societat civil (empresaris, treballadors, professionals de diversa mena) i l’horitzó ètic compartit. La política és resiliència, resistència, reconstrucció contínues. És governança de l’espai resilient, en tant que obert al canvi i a la transformació. Per aquest motiu, la resiliència no pot ser un terme políticament neutre, sinó que té a veure amb el model de ciutat, de poble, de país que democràticament volem articular, en cada moment, i en què hi intervenen molts factors i polítiques: d’habitatge i planificació urbanística, de serveis urbans, com la neteja de la via pública, aigües, residus, etc.

Diuen que estem davant un nou paradigma: polític, social, econòmic. Ha esdevingut un tòpic parlar de paradigma, però el paradigma és un terme que prové de la filosofia de la ciència, introduït per Thomas Kuhn. Paradigma és un complex referencial de valors, una obertura històrica i hermenèutica, un marc que fa comprensible el món, en un moment determinat, que aporta estabilitat a la comunitat científica que el comparteix i alhora és obert a la renovació. El paradigma d’avui es relaciona directament amb la Revolució Tecnològica, que facilita la informació en xarxa, encara que no forçosament el coneixement, perquè conèixer és sintetitzar, orientar, en acceptabilitat racional, donant validesa i justificació al que hom fa, a partir de la informació amb la qual comptem.

En aquest paradigma, si volem adquirir un coneixement més adequat de la societat, sorgeixen necessitats relacionades amb les gestions integrals, amb el diàleg interdisciplinar i la cooperació multisectorial. Aquest paradigma afecta al cor de la política, davant la contínua especialització i l’aïllament de les disciplines. És evident que tots no podem fer de tot, però els polítics tenim l’obligació d’intentar copsar el sentit del temps i la societat. Sovint, però, la gestió del dia a dia no deixa lloc a la planificació i l’estratègia, a la visió integral, que erròniament se sol deixar en mans dels “especialistes”. Però, com és pot ser especialista de la pólis, d’allò que, per definició, és genèric i multidisciplinar? No és una contradicció? Un sofisma, tal vegada? Hem de ser hermeneutes de la societat, del paradigma en què ens trobem. Però no només: hem de ser també impulsors i constructors de noves possibilitats. Creadors de noves condicions de posibilitat. I és aquí on hi interveniu vosaltres: enginyers, científics, professionals de tota mena, perquè necessitem instruments, mètodes i eines que ens ajudin a adquirir informació per a un coneixement millor i una perspectiva més integral de l’espai que cal governar.

Tampoc defenso la República platònica governada pels filòsofs, però sí una política més oberta als horitzons hermenèutics, en què la resiliència és clau per millorar la governabilitat. Per això hem d’agrair trobades com la d’avui. Permeteu-me fer una incursió en la filosofia, sense que ningú s’espanti, perquè la filosofia, malgrat els intents d’arraconar-la al currículum escolar, és ciència de ciències, aporta saviesa universal, i del seu horitzó teòric se’n poden derivar conseqüències pràctiques molt rellevants, de les quals la majoria de les vegades no en som conscients. M’explico. De forma resumida, la filosofia moderna s’ha dividit en dos grans corrents: l’idealisme, que ha dominat més el discurs, i el realisme. A grans trets i de forma grollera, podríem dir que en l’idealisme, el subjecte construeix la realitat, mentre que en el realisme, la realitat es desplega al marge del subjecte cognoscent. Quins riscos poden tenir aquestes concepcions filosòfiques per al tema de la resiliència que avui ens ocupa? Crec que l’idealisme pot portar al domini, al control de tot, i que el realisme pot tenir com a conseqüència el determinisme i una actitud de resignació davant la incertesa. Tanmateix, ni podem controlar-ho tot, ni ens hi podem resignar.

Dos exemples molt concrets que he viscut: el desbordament del riu Garona al juny de 2013, causat per una acumulació de factors: el desgel de gruixos molt grans de neu als cims, altes temperatures, pluja, sembla que una gestió deficient del control de les comportes de les represes que haurien obstaculitzat el pas de l’aigua i haurien fet augmentar el cabal, segons un informe de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, la inexistència d’una gestió integral i de plans de prevenció, restauració i protecció del riu al llarg de tota la Vall d’Aran, que ara es vol pal·liar amb un sistema novedós basat en la instal·lació de sensors en diferents punts del riu per a la recollida de dades de nivells de l’aigua i informació meteorològica, a la qual s’hi pot accedir a través d’una aplicació mòbil i, pel que fa a la gestió i planificació, amb l’elaboració d’un Pla especial de Garona per detectar els riscos i les mesures correctores que caldria implementar, especialment en zones urbanes ja consolidades. En aquest cas, l’idealisme del domini hauria de ser imputat a l’ocupació, durant anys, fins i tot segles, del sòl amb diferents usos sense la precaució necessària respecte de la llera del riu. I el realisme de la resignació hauria provocat una manca d’alerta, d’accions preventives i d’una resposta més concertada entre les diferents administracions implicades. Un bon ús del realisme hauria servit per prendre consciència dels límits del terreny i de l’imponderable davant d’un riu com el Garona, mentre que el bon ús de l’idealisme hauria servit per desenvolupar les mesures de control i prevenció derivades d’aquest risc.

L’altre exemple, més recent i menor si el comparem amb l’anterior, té a veure amb les informacions i recomanacions alertant de les nevades que havien d’afectar una part important de Catalunya, sobretot, clar, al Pirineu, l’últim cap de setmana de febrer, per tant, en ple hivern. Les previsions van ser exagerades i l’alarmisme generat es va saldar amb l’anul·lació de reserves de més del 50% als hotels i apartaments de muntanya, amb la crítica conseqüent d’alcaldes de la zona i entitats del sector, com la Federació d’Hostaleria. L’idealisme del domini es va passar de frenada, però també el realisme del determinisme, en aquest cas paternalista, al qual tendeixen les institucions en una societat que vol restar determinada, és a dir, sobreprotegida, perquè li fa por l’impoderable.

En la ciutat o el poble intel·ligent que cerquem, hauríem d’atenir-nos al savi principi de l’equilibri i la prudència a través d’un realisme idealitzador de les possibilitats que tenim a la mà o un idealisme empíric subjecte als límits i l’inabastable de la realitat. Per obtenir territoris intel·ligents (terme aquest discutible), calen institucions i persones intel·ligents, capaces, formades, amb possibilitats reals i efectives de formació i realització, amb accés a la informació, sí, però amb una gestió, personal i pública, més adequada del coneixement tant per millorar la convivència amb la incertesa com per canviar i transformar les deficiències actuals en favor d’un esdevenidor més empoderat, és a dir, més responsable i solidari. L’empoderament, tan de moda com la resiliència, és, de fet, presa de consciència, aclariment de la situació en què un i la societat es troba, coneixement adequat i exercici de la llibertat en la responsabilitat dins la comunitat política. Una comunitat que, més enllà de la resiliència, ha de poder seguir guiada per la cooperació social, l’interès pel desinterès, la mútua dependència i el reconeixement de les capacitats de tothom.

Moltes gràcies.

Barcelona, 15 de març de 2016