De lin e de lan

Beresa

Tanplan qu’es presents que mès desiram, e auem demanat as Magues d’Orient (per cèrt, er Evangèli de Matèu, er unic qu’en parle, non hè mencion a cap de rei, senon a uns  magues o sapients, qu’an virat dempús en reis damb era tradicion) prenen forma, sustot, de salut e prosperitat, d’estima compartida, en nau an encetat. Ei a díder, es presents mès valurosi son es que lèu lèu non vedem, senon que sentem e trapam de mens quan ja non i son. En aguesta estonanta sason d’enguan, mès provisòris son es talents de lum e solei, ena plana, e nhèu generosa entàs pistes d’esquí, ena montanha, quan aguesti manquen enes respectius encastres, justament entara prosperitat e eth benèster collectius. Tanben es desirs de beresa poderien formar part des nòstes inquietuds mès pregones, en tant que, de ben segur, ja les includim coma suposit entara felicitat sajada. E ací, ena nòsta val, n’auem un bon tast, en prumèr lòc, damb era beresa culturau, creada per uman, de vilatges, glèises e campanaus, de mès de 900 ans d’istòria; mès tanben mos acuelh ua beresa naturau de ribères e montanhes, “de milions d’ans”, coma me rebrembe un geològ, tanplan sensible damb eth patrimòni artistic, mentre admiram era monumentalitat deth campanau dera glèisa romanica de Bossòst, ara susvelhat entara sua bona conservacion, e darrèr se lhèue era sèrra baisha deth Montlude, sostengut pes tucs des Neres e des Crambes. Quan era natura e era cultura se dan era man, semble qu’eth món ei hèt “coma òbra d’art”, segontes eth fisic Frank Wilczek, tanben Prèmi Nobel e autor d’un exitós trabalh sus aguesta “recèrca deth dessènh pregon dera natura” dauant, en paraules de Galilèu, “ua grandesa e ua glòria que luden en toti es trabalhs” dera divinitat, ja que “se pòden liéger en libre dubèrt des cèus” e, higem nosati, des nòstes montanhes.

(DIARI SEGRE, 7-1-2017)

De lin e de lan

Net de Nadau

En miei dera net deth món, son comptades es alegries dera vida, d’aqueres alegries de vertat, qu’amplissen e artenhen era significança deth valor d’ua esperança e es talents de seguir drets e capinauts, a despièch de tot: de tot tipe de malur, susvengut o provocat, en forma d’injusta o auançada mòrt, en forma de guèrra e desterrament, en forma de malautia, d’incomprension e acornerament. Quina net mès bèra, quina net mès doça, que cante era cançon. Era societat globau (menaçada pera violéncia, era desigualtat, era agonia d’apilerar riqueses, era explotacion, eth terrorisme) ei hèta entà pògues cançons eroses, mès encara volem creir que non i a agut ua net mès bèra qu’era d’aué. Son longues es nets der iuèrn, qu’acabe de començar, e fòrça estimades es ores de lum e solei, coma en son de longues e agaçantes es tenèbres der anma e eth còr e atau de ludentes es bues deth retrobament o d’un simple gèst d’apropament e consideracion. En miei dera net pregona, solitària e heireda, laguens der infinit desèrt o dera val susvelhada per immensi malhs de montanha, ei possibla era calor d’un huec amic, que te sauve e refugie en sòn larèr petit e sòbri, ath costat d’ua fragilitat tan semblanta ara pròpria, perque ací non i a lòc n’entath luxe n’entara ostentacion, tan inutila coma efimèra. Sonque i cap ua soletat que se compartís, un gòi tan personau coma universau, ua volentat tan pròpria e intransferibla coma comuna e fraternau (“sonque a on i a vida, i a volentat”, afirmèc Nietzsche), quan er unic luxe ei eth de víuer damb plenor e perseverança, de cap tara maxima felicitat possibla.

(DIARI SEGRE, 24-12-2016)

De lin e de lan

Demorar

I auec un temps en qué Nadau se succedie dempús d’un periòde de demora, aperat Auents. Era litúrgia crestiana encara le manten. Mès, era demora non se maride ben damb era viuença deth present absolut. Es prèsses, eth modèl consumista e era abitud d’aue’c tot ara man, de forma immediata, an devorat era incertesa tan inquietanta dera demora, en un contèxte trepidant, saturat de tempsi. Ja non i a un temps entà cada causa, coma proclamaue er Eclesiastès, senon que cada causa, er èster, a implosionat en ua succession infinita d’eveniments. Nadau ja se i é present, in media res, enes places, carrèrs e centres comerciaus, fòrça abantes deth sòn succès. Se ben aguesta hèsta a devengut universau, non atau eth sòn periòde prèvi, tan pòc comerciau. Auents ei demora, víuer en precari, en preparacion, dauant dera venguda de quauquarren mès gran. Coma eth sòn revèrs quaresmau, convide ara meditacion e ath silènci, a ua viuença mès sòbria e delicada des causes que mos entoren. Enes darrèri escrits, amassadi damb eth títol Ara demora de Diu, Simone Weil mos coheisse qu’eth coneishement dera preséncia divina “non consòle, ne mos trè era amargor orribla deth malur ne tanpòc guarís era mutilacion der anma”, mès en aquera henedura dubèrta ja i é “secrètament presenta” era sua misericòrdia, “en tota sa integritat”. Alavetz, “era pròpria esperança se torne inutila”. En aranés-occitan, demorar (deth latin morari, ei a díder, arturar-se, obrar damb lentor e residir) ei tant auer ua esperança coma víuer, abitar, èster dejà en un lòc. Mès aué ei revolucionari demorar, víuer de forma senzilha damb aqueth coneishement, pr’amor qu’ei coma un “pressentiment d’eternitat”.

(DIARI SEGRE, 10-12-2016)

De lin e de lan

Sasonièr

Ara demora d’ua sason d’esquí que demoram a plen rendiment, ja damb es prumèri trabalhadors temporaus peth país e era estacion parciaument dubèrta a compdar d’aué, liegem qu’era Val d’Aran ei eth dusau territòri, eufemisme de “comarca” ena terminologia administrativa catalana, damb mès populacion estacionau (representada per un 32,6 %), segontes er Institut d’Estadística de Catalunya. Es parçans deth Pirenèu, damb es dera còsta, acantièren, com ei facil de suposar, era estacionalitat populacionau, restacada damb eth sòn modèl economic. Aguest vire ar entorn, en prumèr cas, d’ua activitat qu’ara fin concèntre eth sòn succès pendent quate mesi annaus, s’es designis meteorologics des dius son ath delà benignes e generosi ena queiguda deth mannà blanc. Era pensada sus es besonhs de desestacionalizacion e diversificacion economica tornen tanben de forma estacionau, en uns moments en qué era preocupacion, totun, se centre ena recuperacion economica. Arren de nau jos eth solei. En aguest contèxte, de tendéncia ara concentracion urbana, damb oportunitats de trabalh e eth gaudi des sòns servicis, damb es Black Friday e toti es invents consumistes possibles, que tanben mos arriben, tanben per internet, semble autant d’interessant aqueth 67,4 % d’abitants que decidís demorar ena val pendent tot er an. Era pregunta que Heidegger se formulèc en un petit article, m’interpèlle tot soent: per qué demoram ena província, ei a díder, ena val, a on “era gravetat des montanhes […], eth creishement lent des auets, era somptuositat ludenta e senzilha des prats floridi, eth mormolh deth riulet ena ampla net de tardor,” se insinuen, s’apilèren e vibren a trauèrs dera “existéncia diadera, aquiu naut”.

(DIARI SEGRE, 26-11-2016)

De lin e de lan

Antisistèma

Un hantauma recor eth món occidentau, d’Euròpa a Estats Units. Non ei, totun, er hantauma comunista damb eth que començaue eth sòn Manifèst en 1848. Aguest ei un hantauma ben viu e qu’a prenut dejà còs: eth dera rebellion antisistèma, eth d’ua contrarevolucion de caractèr autocratic qu’a en president elècte Trump eth sòn darrèr estendard. E coma didie tanben Marx, era istòria non se repetís, senon que torne en forma de farsa o caricatura. Trump, Le Pen, Farage, Putin, mès tanben fòrça des actuaus politics conservadors moderats, sociaudemocrates, democrates o d’esquèrra radicau, semblen caricatures de lidèrs d’epòques passades, quan era depression economica ac devastèc tot. Es antisistèma d’aué non cremen es contenedors en carrèr ne lhèuen eth punh ena plaça. Ne tanpòc contraprogramen ua trobada mondiau des elits economiques per miei d’un fòrum alterglobalizador. Non se plantegen qu’ua auta globalizacion sigue possibla, perque dirèctament la rebotgen. Coma tot bon antisistèma, son hilhs deth sistèma, se n’an profitat d’eth e, com sigue que le coneishen plan ben, son abils en virar eth descontentament sociau, era incertesa economica e era vulnerabilitat des classes mièges e trabalhadores entà perpetuar quauqui des valors deth liberalisme possessiu. Es antisistèma d’ara son uns dogmatics der actuau sistèma, basat ena proteccion dera propietat peth dessús de tot (avalorada mès pes que non consèrven lèu arren), eth profit economic d’uns pògui (guaire i volerien préner part!) e er individualisme descarnat (en forma d’isolament o nacionalisme extrèm). Mès eri non son eth problèma, senon es henerècles d’un sistèma sense alternativa, en falhida, o damb fèbles propòstes de reforma, acomplexades, limitades per un món en fasa de replegament.

(DIARI SEGRE, 12-11-2016)

De lin e de lan

Wagner ena serrada

Alendauen es prumères ores deth dia abantes de hèr cap ena presa dera Restanca, a on eth bòsc diboishe un camin damb peades encara mercades per un ostiu toristic fòrça concorrut, en periferic airau deth Parc Nacionau. Era fresca deth maitin de tardor deishaue sénter ua carícia caudheireda ath pas dera paret que conten er aigua. En refugi, eth caminaire deishèc un grop d’agils excursionistes disposadi a pujar eth Montardo ja nheuat, e com un explorador animat agarrèc eth camin de cap tar Estanh de Mar. Ròques, un shinhau nheuades, un shinhau gelades, dificultauen eth pas segur peth perimètre d’aguest lac, damb entrades e gessudes, as pès deth tossau, que, en aunor ath sòn nòm, formen cales de nauta montanha d’un sable grisós, mès vedible en baishar eth nivèu der aigua de besonh entara produccion electrica. Eth tram rocós desboque as pès deth tuc quilhat de Besibèrri Nòrd, mès en lòc de hicar-se laguens des sues heiredes gòrges, anèc a trobar era serradadreta, damb es talents de pujar-la com se dera recerca intuïtiva d’un tresaur se tractèsse, mentre darrèr susvelhauen es dius esblancossidi deth Pan de Sucre e era Punta d’Harlé. De patac, òc que le trobèc, aqueth imaginari tresaur, en daurir-se clarulhes deth cèu e dejós era val solitària de Tòrt tanben rocosa, dilhèu mès nheuada encara. Li venguec ath cap era musica imponenta dera entrada des dius en Valhalla, dera opèra Das Rheingold, perque en aguest olimp pirenènc eth tanben volie èster un diu menor, capable de sénter era natura dera montanha e dera musica deth Wagner deth didau deth nibelung dauant d’aguesta òbra d’art totau, defenuda peth compositor, qu’acompanharie eth sòn ritme, en descens pera ribèra de Rius, pendent tot eth trajècte.

(DIARI SEGRE, 29-10-2016)

De lin e de lan

Question de temps

Quan tot just hè uns pògui dies encara sentíem es alendades d’ua calor agradiua, ara susvelham dejà per ua nhèu qu’acampe ath cap dera sèrra damb es talents d’un iuèrn que volem fructifèr entar esquí e, per tant, era economia deth país. Diden qu’i a dus tipes de tempsi: eth ciclic e eth lineau. Eth prumèr da torns a un començament e un fin que torne a començar, coma es sasons que se succedissen coma s’arren mos auesse passat, mès òc que passe, perque envielhim, cadun, deth punt d’enguarda personau, e sajam d’auançar, deth punt d’enguarda collectiu, ena forma d’un temps lineau, qu’apilère experiéncia e istòria, mès pròpri dera revolucion industriau, basat en progrès sens fin, encara que tanben a de compdar damb era limitacion. Quan mos descuedam eth cicle torne a començar, enquia que dejà non le podem víuer per òbvies rasons biologiques. Eth temps ciclic se restacarie a ua forma mès naturalista, dilhèu mès propèra ara dera antiga Grècia, mentre qu’eth lineau neisherie damb eth cristianisme, ena promesa d’un temps nau, ena esperança per un futur de sauvacion. Er etèrn retorn de çò de madeish de Nietzsche, en un món sense fin ne objectiu, forma sublima deth nihilisme, serie ua sòrta de recuperacion anticristiana dera antiguetat en miei dera modernitat, segontes era interpretacion que ne hège Löwith. Mès, ena postmodernitat actuau, eth temps semble fragmentat, escindit coma eth subjècte que le viu, ara recerca der efimèr, ath delà sense temps, coma sostien ara bèri autors, a despièch qu’ei possible encara un tresau temps singular, sintèsi d’andús.

(DIARI SEGRE, 15-10-2016)

De lin e de lan

Realisme

Eth nau realisme siguec un moviment artistic prebotjat per artistes coma Pierre Restany que, enes ans 60, volèren expressar ua naua percepcion de çò de reau, dauant dera abstraccion ena pintura. N’è vist ua mòstra representativa ena exposicion temporau deth Centre Pompidou de Malaga, per miei d’òbres que, coma America America, de Raysse, sagen de “tocar de pès en tèrra” e submergir-se ena dimension de çò de comun, coma principaus divises deth moviment. Curiosament, e damb era distància originària e artistica d’aguestes òbres de fragments e apileraments de realitat, eth madeish nòm da identitat a un des corrents actuaus dera filosofia dauant der idealisme, qu’a dominat eth pensament pendent es darrèri sègles, aumens d’ençà de Kant, segontes defenen es sòns autors. Aguest moviment se base en ua tornada entara realitat, inesmenabla, incorregibla, en tot establir ua clara distincion entre era ontologia (er orde der èster des causes) e era espistemologia (eth coneishement sus eres), que fòrça viatges a confonutaguest idealisme postmodèrn. Existís un món extèrn, damb autonomia, non creat per un jo conscient, pr’amor que non depen des nòsti esquèmes conceptuaus (d’aquiu era propòsta d’un realisme especulatiu orientat as objèctes, qu’a coma maximum representant a Graham Harman) e ua experiéncia finita, dirècta, non per fòrça bastida peth lenguatge. Ei vertat que mos relacionam damb eth món damb esquèmes conceptuaus, e damb prejudicis, mès er hèt de qu’eth huec creme ei independent dera construccion umana, e aguest hèt permet ad aguest plantejament reconstruir eth projècte d’ua filosofia que dongue compde dera realitat sencèra, de tocar, ara fin, de pès en tèrra.

(DIARI SEGRE, 1-10-206)

De lin e de lan

Mines d’Aran

Era casualitat a volut que, en pòc de temps, aja redescubèrt ua part importanta deth patrimòni minèr dera Val d’Aran. En tot daurir eth camin forestau de Margalida, dempús de fòrça ans barrat, auem podut hèr cap entad aguesta espleita, considerada ua des mès antigues deth país, pr’amor que semble que ja auesse estat activa abantes de 1763, segontes expliquen Joan Santamaria, Elisa Ros e Jordi Gavaldà, autors der indispensable trabalh sus Era mineria dera Val d’Aran, publicat peth Conselh Generau en 2008. Aguesta mina, de capitau francés en sègle XIX, produsie ua bona quantitat de minerau que s’exportaue entà Belgica. Pòc dempús visitè es de Victòria, es mès coneishudes e es uniques qu’an estat objècte de trabalhs de restauracion e conservacion, en un des lòcs mès soentejadi pes toristes pendent er ostiu. E ja a finaus d’ostiu, campè en paratge tostemp misteriós e solitari de Liat, era jòia d’aguesta corona qu’encara sauve tot un ensem de galeries entara extraccion, d’infraestructures entà un transpòrt de vertige de mès de 1.000 mètres de desnivèu, damb camins dubèrti tath lunfèrn (coma eth de Güèrri), e es roïnes des barracons a on es obrièrs demorauen, laguens d’aquera vida dura dera mina de zinc e plom ena nauta montanha, pagada piri e damb mès ores enes bocards a on trabalhauen es hemnes e es mainatges. Er estat d’abandon ei auançat e ben meritarie, amassa damb es imponents bocards de Pontaut e Bossòst, un esfòrç per part de toti (s’artenhem eth finançament de besonh) entà sajar d’evitar-ne era degradacion per miei d’un projècte de consolidacion, senhalizacion, seguretat e proteccion de tot aguest hilat patrimoniau, que forme part dera istòria deth pòble aranés e pòt suposar tanben un revulsiu entara activitat toristica deth present.

(DIARI SEGRE, 17-9-2016)

De lin e de lan

Monts

Es donades d’afluéncia toristica en Pirenèu barren un mes d’agost de bonança non sonque economica, damb un augment d’ocupacion respècte de sasons anteriores, senon tanben meteorologica, encara que damb eth revèrs d’un paisatge mès sec qu’eth verdós mes de junhsèga entàs parçans dera nòsta montanha. Un condicionant que, a despièch d’aguest risc de manca de pluges entara vida non sonque pirenènca senon, sustot, dera des airaus que dependen des sòns recorsi, permet tanben un gòi mès fluïd dera natura e era pujada as tucs que conformen es ribères que mos acuelhen. Aquiu naut, ath cap dera sèrra, eth temps se conjugue jos era perspectiva dera eternitat, ja qu’era val repòse jos era claretat d’un cèu ludent e era siloeta dera shèna que vire e despunte per miei des tucs mès reconeishibles, coma eth Maubèrme, eth Montardo, eth Montlude, eth Montcorbison e tot eth còr de monts, de nòm o non, presididi pera susvelhança dera Maladeta que, maugrat non èster aranesa, ei autant de familiar e vedibla, tota plapejada de nhèu, cada còp mens, e d’un terrèn rocós coma testimòni der antic glaciar, tan ben diboishat ena sua cara nòrd. Non ei casuau qu’era montanha se restaque soent damb era volentat de transcedéncia qu’er uman viu d’ençà deth sòn interior en camin ascendent de cap tath cèu dubèrt, aquiu en tuc, de viatges amarat de broma e mistèri, peth dessús de tot çò de limitat e atrauessat per un madeish esperit, entre era finitud des elements deth hons e era infinitud dubèrta dessús, coma s’era baishada ja non siguesse possibla.

(DIARI SEGRE, 3-9-2016)