De lin e de lan

Realisme

Eth nau realisme siguec un moviment artistic prebotjat per artistes coma Pierre Restany que, enes ans 60, volèren expressar ua naua percepcion de çò de reau, dauant dera abstraccion ena pintura. N’è vist ua mòstra representativa ena exposicion temporau deth Centre Pompidou de Malaga, per miei d’òbres que, coma America America, de Raysse, sagen de “tocar de pès en tèrra” e submergir-se ena dimension de çò de comun, coma principaus divises deth moviment. Curiosament, e damb era distància originària e artistica d’aguestes òbres de fragments e apileraments de realitat, eth madeish nòm da identitat a un des corrents actuaus dera filosofia dauant der idealisme, qu’a dominat eth pensament pendent es darrèri sègles, aumens d’ençà de Kant, segontes defenen es sòns autors. Aguest moviment se base en ua tornada entara realitat, inesmenabla, incorregibla, en tot establir ua clara distincion entre era ontologia (er orde der èster des causes) e era espistemologia (eth coneishement sus eres), que fòrça viatges a confonutaguest idealisme postmodèrn. Existís un món extèrn, damb autonomia, non creat per un jo conscient, pr’amor que non depen des nòsti esquèmes conceptuaus (d’aquiu era propòsta d’un realisme especulatiu orientat as objèctes, qu’a coma maximum representant a Graham Harman) e ua experiéncia finita, dirècta, non per fòrça bastida peth lenguatge. Ei vertat que mos relacionam damb eth món damb esquèmes conceptuaus, e damb prejudicis, mès er hèt de qu’eth huec creme ei independent dera construccion umana, e aguest hèt permet ad aguest plantejament reconstruir eth projècte d’ua filosofia que dongue compde dera realitat sencèra, de tocar, ara fin, de pès en tèrra.

(DIARI SEGRE, 1-10-206)

De lin e de lan

Mines d’Aran

Era casualitat a volut que, en pòc de temps, aja redescubèrt ua part importanta deth patrimòni minèr dera Val d’Aran. En tot daurir eth camin forestau de Margalida, dempús de fòrça ans barrat, auem podut hèr cap entad aguesta espleita, considerada ua des mès antigues deth país, pr’amor que semble que ja auesse estat activa abantes de 1763, segontes expliquen Joan Santamaria, Elisa Ros e Jordi Gavaldà, autors der indispensable trabalh sus Era mineria dera Val d’Aran, publicat peth Conselh Generau en 2008. Aguesta mina, de capitau francés en sègle XIX, produsie ua bona quantitat de minerau que s’exportaue entà Belgica. Pòc dempús visitè es de Victòria, es mès coneishudes e es uniques qu’an estat objècte de trabalhs de restauracion e conservacion, en un des lòcs mès soentejadi pes toristes pendent er ostiu. E ja a finaus d’ostiu, campè en paratge tostemp misteriós e solitari de Liat, era jòia d’aguesta corona qu’encara sauve tot un ensem de galeries entara extraccion, d’infraestructures entà un transpòrt de vertige de mès de 1.000 mètres de desnivèu, damb camins dubèrti tath lunfèrn (coma eth de Güèrri), e es roïnes des barracons a on es obrièrs demorauen, laguens d’aquera vida dura dera mina de zinc e plom ena nauta montanha, pagada piri e damb mès ores enes bocards a on trabalhauen es hemnes e es mainatges. Er estat d’abandon ei auançat e ben meritarie, amassa damb es imponents bocards de Pontaut e Bossòst, un esfòrç per part de toti (s’artenhem eth finançament de besonh) entà sajar d’evitar-ne era degradacion per miei d’un projècte de consolidacion, senhalizacion, seguretat e proteccion de tot aguest hilat patrimoniau, que forme part dera istòria deth pòble aranés e pòt suposar tanben un revulsiu entara activitat toristica deth present.

(DIARI SEGRE, 17-9-2016)

De lin e de lan

Monts

Es donades d’afluéncia toristica en Pirenèu barren un mes d’agost de bonança non sonque economica, damb un augment d’ocupacion respècte de sasons anteriores, senon tanben meteorologica, encara que damb eth revèrs d’un paisatge mès sec qu’eth verdós mes de junhsèga entàs parçans dera nòsta montanha. Un condicionant que, a despièch d’aguest risc de manca de pluges entara vida non sonque pirenènca senon, sustot, dera des airaus que dependen des sòns recorsi, permet tanben un gòi mès fluïd dera natura e era pujada as tucs que conformen es ribères que mos acuelhen. Aquiu naut, ath cap dera sèrra, eth temps se conjugue jos era perspectiva dera eternitat, ja qu’era val repòse jos era claretat d’un cèu ludent e era siloeta dera shèna que vire e despunte per miei des tucs mès reconeishibles, coma eth Maubèrme, eth Montardo, eth Montlude, eth Montcorbison e tot eth còr de monts, de nòm o non, presididi pera susvelhança dera Maladeta que, maugrat non èster aranesa, ei autant de familiar e vedibla, tota plapejada de nhèu, cada còp mens, e d’un terrèn rocós coma testimòni der antic glaciar, tan ben diboishat ena sua cara nòrd. Non ei casuau qu’era montanha se restaque soent damb era volentat de transcedéncia qu’er uman viu d’ençà deth sòn interior en camin ascendent de cap tath cèu dubèrt, aquiu en tuc, de viatges amarat de broma e mistèri, peth dessús de tot çò de limitat e atrauessat per un madeish esperit, entre era finitud des elements deth hons e era infinitud dubèrta dessús, coma s’era baishada ja non siguesse possibla.

(DIARI SEGRE, 3-9-2016)

De lin e de lan

Morir era vida

Eth mistèri dera mòrt n’ei eth dera vida, pr’amor que tan important de saber se com ei possible morir, n’ei autant se com ei possible víuer. Dam era vida per evidenta, e era mòrt l’acorneram ena ignorància; e dilhèu ei vertat que, segontes era coneishuda dita de Montaigne, pensar, filosofar qu’ei apréner a morir, pr’amor que sonque er uman ei conscient dera sua limitacion essenciau, qu’ei era mòrt, qu’ei, per tant, víuer era pleitud d’ua vida qu’artenh eth sòn sens un còp la traspasses (“ara que morisqui, comenci a dar-me compde / de que viui”, son es darrères paraules deth Claudi de Hugo von Hofmannstahl). Tanben damb era mòrt aufrissen consòl es religions. Cristianament, era mòrt ei sonque un transit de cap tà ua vida naua, plea de lum e benaürança. Acaben de publicar-se ues leçons exegetiques deth teològ Dietrich Bonhoeffer, victima deth nazisme, mòrt de mòrts, e autor de tèxtes exquisits e inspiradors, coma aguesti comentaris a on explique que “era vida der òme constitusís un virament sense fin sus eth sòn pròpri centre vitau, sense que jamès arribe a possedir-le deth tot”, ja qu’era vida li a estat dada d’ua forma especiau, non pas coma ua qualitat o un estat mès, senon que la viu de Diu e dauant de Diu, ena sua obediéncia, innocéncia, nesciéncia, mès en sa libertat, coma creatura liura. Totun, “es limits der uman se tròben en centre deth sòn èster”, dera sua realitat e existéncia pura, pr’amor que aquiu a on ei eth limit, i é tanben era vida, coma responsabilitat e projècte. Era mòrt mos pòt semblar injusta, sustot quan arribe abantes d’ora, o tanben solatjada quan acabe damb eth dolor o eth desgast dera vida, ara demora tostemp de quauquarren que mos suberpasse, de cap tà un arren uet, segontes uns, o enes mans d’un Diu amorós, segontes uns auti.

(DIARI SEGRE, 20-8-2016)

De lin e de lan

Capacitats

Era incertesa ena quau se tròbe era politica espanhòla, includida era catalana, d’ençà de dues eleccions seguides,reflectís era situacion d’ua societat cambianta enquiàs sues estructures de validacion. Eth pluralisme present s’interprète coma un bloqueg, en encastre institucionau. Mès tanben respon ath corrent de hons pròpri dera politica respècte deth chòc constant entre es fòrces conservadores e es de cambi, fòrça igualades aué, d’acòrd damb era sua representacion parlamentària. “Tota accion politica a coma finalitat o era conservacion o eth cambi”, mos ditz Leo Strauss, entà qui “quan volem conservar, volem esvitar eth cambi tà çò de piri; e quan volem cambiar, volem hèr lòc a quauquarren de mielhor”. Dilhèu tà esvitar çò de piri, ua minoria majoritària dera societat a optat pera opcion popular, fòrta enes valors deth hard power (economia, trabalh), dauant deth soft power (solidaritat, dignitat) d’ua quèrra fragmentada e desorientada respècte dera materialitat de qué ei hèta era societat capitalista. Eth cambi siguec a tocar de mansen deseme, mès eth populisme capinaut le hèc impossible. Bèth dia calerà governar eth país, laguens der estret marge que permet er encastre europèu e globau, e alavetz compreneram qu’entre eth liberalisme possessiu d’uns e eth populisme antiinstitucionau d’uns auti, encara i a lòc entà ua accion orientada ara justícia, eth benèster e era cooperacion, d’ençà d’un institucionalisme flexible e un enfocament des capacitats que promò era responsabilitat sociau, eth reconeishement individuau e es oportunitats reaus (materiaus) de víuer ua vida digna (ideau).

(DIARI SEGRE, 6-8-2016)

De lin e de lan

Canicula romantica

En tempsi dera canicula, pren mès fòrça era vida activa, mès enlà des categories cartesianes que la subjècten a un moviment sense cambi ne contradiccion, coma un castèth en er aire heired e paralizador, pr’amor que suprimir eth desir, era passion, era fe, serie ua sòrta d’automutilacion. Per aquerò, se mos a dat era carn e era passion. Son paraules d’Isaiah Berlin, istoriaire des idèes, respècte de Hamann, eth prumèr des romantics, origina der irracionalisme modèrn. Eth romanticisme “ei çò de primitiu, e joen, aquerò qu’ei mancat d’instruccion”, afirme en sòn trabalh sus es arraïtz d’aguest moviment, que, seguís, “ei eth sens dera vida exuberanta der òme en sòn estat naturau, mès tanben ei palidesa, fèbre, malautia, decadéncia, era maladie du siècle, La Belle Dame Sans Merci, era dança dera mòrt e era mòrt madeisha”. Era vida fluís ena confusion, eth conflicte e eth caòs, mès tanben auance damb era armonia dera patz e era dissolucion mistica en etèrn esperit absolut. Aguesta arraïtz n’ei encara ua atraccion perque compren era plenitud dera vida, d’ençà deth mistèri e eth paisatge familiar enquiar interès pera antiguetat e eth cambi trencador. Era existéncia s’escape ara matematica. Aguesta ei dilhèu era sua grana novetat, coma era de Hamann n’ei era deth pensament simbolic, centrat en lenguatge, coma “prumèr e darrèr organ e critèri dera rason”, en dialòg, comunicacion e comprension immediata. Er acte creatiu, élan vital, n’a de subergésser, perque ei mès personau e permet possar era volentat, perque era vida, coma diderie Fichte, comence damb era accion, eth coneishement dera quau en facilite era sua efectivitat, en un acte de fe de cap tad aguesta creacion, qu’ei libertat, mès coma ua volentat omnipotenta, tan ardenta e dangerosa coma era canicula.

(23-7-2016)

De lin e de lan

Populismes

Es secodides politiques son ara orde deth dia: dempús deth Brexit, Cameron anoncie era sua dimission en diferit; eth sòn virtuau successor, Boris Johnson, renoncie ara candidatura de prumèr ministre; e un des principaus abandieradi deth referèndum, Nigel Farage, dèishe d’entestar eth sòn partit eurofòb, er UKIP; e quan encara non mos auem recuperat des analisis ar entorn deth sorpasso volatilizat des dusaus eleccions generaus celebrades en pòc de temps, dempús d’ua legislatura falhida, de tot just sies mesi, era rica, culta, educada e musicau Republica d’Àustria se ve possada a repetir es eleccions presidenciaus per possible frau en recompde deth vòt per corrèu, damb era menaça dera victòria deth candidat dera ultradreta, fòrta tanben ena vesia França. Euròpa ei ua hèsta: impulsora dera modernitat e, ath temps, ua des victimes des sues contradiccions. Tanpòc en Estats Units se sauven, damb figures tan esperpentiques coma Donald Trump. Era societat occidentau deth benèster a implosionat, e es henerècles daurides pes sues institucions son profitades o ben peth nacionalisme identitari o per un populisme nihilista, de pura gesticulacion, o per ua barreja d’andús, mentre era sociaudemocràcia agonize e eth neoliberalisme camine triomfau sus er espèctre d’ua societat herida. “Era desesperacion creish tant qu’era sauvacion pòt vier de quinsevolh lòc”, escriu eth professor Villacañas, en sòn libret sus eth Populisme. Era rason d’èster d’aguesti lidèrs, incapables de bastir arren, ei era insatisfaccion permanenta (d’aquiu era renóncia de Farage), entà bastir pòble o nacion, per miei deth conflicte amic-enemic coma gessuda ad aguesta anomia.

(DIARI SEGRE, 8-7-2016)

De lin e de lan

Formes

Era exuberància naturau d’aguesti dies de bonança escape ara catalogacion umana racionau, pr’amor que va mès enlà dera unitat e eth sens d’ua heireda planificacion. Cada causa, cada element, seguís eth sòn impuls vitau. Vegetacion, aigües, animaus e umanitat apassionada lhèuen acta dera economia dera tèrra, suspenuda en un abisme vitau, ciclic, de creacion, mès tanben de finau. Un simple sopar ara fresca, mentre alenden es arrames des arbes qu’entoren eth mistèri dera net, semble penetrat per ua divinitat venguda deth bòsc. E ath dessús dera tèsta se daurís “aqueth cèu estelat sus mèn” admirat per Kant, eth firmament plapat de botons ludents, liures aué, lèu de forma excepcionau, des sinuoses formes embromades, ena clarulha que dèishen veir uns herèishos imponents. Un ei eth cèu, espaci immens, “continent universau, era etèria region pera quau tot discorrís e tot se mò”, laudaue Giordano Bruno, defensor der univèrs infinit, simbolizat ath temps pes montanhes que vòlen tocar eth cèu. Eth sociològ Georg Simmel escriuec, laguens deth sòn Diagnostic dera tragèdia dera cultura modèrna, que, en contra de çò que passe damb es òbres d’art, es formes non an damb es Alps, massa desendreçada, un valor estetic pròpri, senon qu’aguest valor ei restacat damb es sues dimensions immenses, de forma inquièta, accidentau, pr’amor que s’escape a quinsevolh règla d’unitat, artenhuda en tot cas pera omogeneïtat deth hons dera val, aquiu a on èm ara, ath costat d’ua hònt que banhe eth camin e amie ath passejaire a ua vida naua, virada, totun, ath silènci d’a on ja non arribe era lum.

(DIARI SEGRE, 11-6-2016)

De lin e de lan

Nau autogovèrn

Se ben era Val d’Aran mantenguec es institucions pròpries dempús deth Decrèt de Naua Planta, non siguec enquia 1991 en qué les recuperèc, ja ena naua etapa democratica, dempús dera sua abolicion en 1834. D’aquerò ne hè enguan 25 ans, motiu entara celebracion, eth balanç e, sustot, un nau impuls a compdar dera experiéncia apilerada. Eth Conselh actuau ei neishut per via descendenta, pr’amor qu’es competéncies son exercides a trauèrs dera delegacion des madeishes de part dera Generalitat, damb qui li estaque ua fòrta dependéncia financèra, en contrast damb eth Conselh istoric desvolopat per via ascendenta, d’ençà dera basa des sòns vilatges e familhes, damb es sòns Conselhs de Terçon, igualadi toti, aumens en signe dera vestidura qu’encara consèrven es conselhèrs guarnidi damb era madeisha capa. Mès enlà des romanticismes que s’i poguen evocar, d’aquera societat luenhana, mès isolada, endogamica e controtlada, com ei facil supausar, er autogovèrn poderie virar de cap tà nau vitalisme sociau, a despièch de tot, se vò subergésser coma era institucion de referéncia tàs sòns abitants. N’eth romanticisme deth linhatge ne tanpòc eth racionalisme heired que le condamnèc en sègle XIX en seràn era solucion. Era idèa d’autogovèrn, pleament vigenta, ei (neo)illustrada, pr’amor qu’implique autonomia e libertat, a on era governabilitat aurie de perméter ua mielhor vida entà uns ciutadans non sosmetudi a cap tipe de dominacion (democràcia) e sonque amassadi peth ben e era rason comuns e es normes acceptades liurament. Er autogovèrn non ei isolament, senon dubertura, intersubjectivitat e comunicacion. E aguest n’ei encara eth sòn principau rèpte.

(DIARI SEGRE, 27-5-2016)

De lin e de lan

Provisòri

Aguesta sòrta de dusau transicion politica que viuem camine entà ues naues eleccions generaus dempús des celebrades en deseme, coma toti sabem. Es acòrds que non an estat possibles ara mudaràn ena unica gessuda demorada en inici der ostiu. S’era democràcia s’auesse de mesurar sonque peth grad d’eleccions, coma se sòl hèr veir, dilhèu de forma reduccionista, seríem dejà en ua fòrça auançada, per mor des soentejades cites entàs urnes qu’en pòc de temps venguem de protagonizar. Es moments de cambis son fòrça moigudi, e damb resultats tanben incèrts. Eth pluralisme reflectit en aguestes darrères veiram se reverbère en aguest espaci enquia ara inexplorat ena democràcia espanhòla. Un pluralisme, ath delà, fòrça dificil d’amassar enes tradicionaus divisòries de quèrra e dreta, aumens enquia ara, pr’amor dera igualacion des sòns blòcs, e en uns moments en qué, mès que polarizacions, se demanen amplis acòrds de renauiment, justament entà que siguen efectius e damb cèrta volentat de permanéncia, maugrat deth miratge dera estabilitat en tempsi trepidants e damb fèbles fonaments ideologics. De hèt, era ideologia balhe er orizon ermeneutic, de comprension, damb eth qu’un ciutadan o partit campe era societat, atau coma es politiques damb es quaus i vò incidir. Ideologica ei, clar, era propòsta de Constitucion catalana que, de forma susprenenta, recuelh era realitat aranesa d’ua manèra fòrça testimoniau, sense un pas d’auança respècte der actuau mandat estatutari, frut d’ua iniciativa e ua legislatura autant de precàries. En aguest moment, tot semble fòrça provisòri, subjècte de granes inquietuds, mès tanben de naues possibilitats encara per profitar tà projèctes collectius renauidi, majoritaris e referenciaus.

(DIARI SEGRE, 14-5-2016)