Un diario sin días

La naturaleza es más que cruel. Es indiferente. Desde mi encierro, me asombra, y me maravilla, escuchar y contemplar la furia del río, el canto despreocupado de los pájaros, el alegre florecer del manzano, el rayo de sol que se cuela entre espesas nubes y llega hasta las entrañas del bosque, e ilumina el prado donde resuena el balido esporádico de un rebaño de ovejas.

Claro que nos maravilla, porque, como supo ver Nietzsche, ella, « indiferente sin medida », no tiene opinión sobre nosotros.

Un diario sin días

La melancolía no es sólo un sentimiento de pérdida, sino también la posibilidad de descansar en uno mismo, libre de inquietud, abierto a la promesa de un nuevo comienzo.

Ésta es mi síntesis del delicado libro La melancolía en tiempos de incertidumbre, de Joke J. Hermsen.

De lin e de lan

Caça

Son ua bona còlha d’amistat e aficion. S’an amassat ena plaça deth pòble e, se non son guaire maitèrs, poderàn esdejuar un mòs ena tauèrna, abantes de partir damb es tot terrèns plaçadi en carrèr entara gessuda programada. Aguesti trastes caushigaràn un tròç de pista que les portarà as pòrtes deth bòsc e dera nhèu apilerada en monte. A fòrça d’eri, a despièch deth dromilhon, se les diboishe en ròstre un arridolet fresc, renauit, d’aqueth qui sauve ua esperança dauant deth dia que comence. Convenientament equipadi damb era ròba e eth caucèr tecnics de rigor, impermeables e compactes, mès ath temps leugèrs, e fòrça vedibles damb un color florescent pujat (com a d’èster), se dispòsen a hicar-se laguens des gòrges d’un parçan boscat, fòrça topit, entre era broma tenebrosa e es prumères lucades que sajaràn de trencar-la. Aguest espaci sòl èster pòc coneishut entath caminaire dera mapa-guida toristica e, per contra, a estat transitat ath long deth temps tant per eri coma pes pastors des vilatges propèrs. En aute costat dera ribèra, arribe dejà eth resson d’aguest concèrt sasoèr, precedit dera observacion atenta a ua natura e a ua fauna, que, susvelhades pes nòsti agents de miei ambient, mos amaren e encamarden, damb musica qu’altèrne es idòls tenors (quini boni paumons a quauqu’un d’eri!) e eth pet sec que retronís enquiàs pales de naut e secodís er anim deth passejaire e eth bestiar distrèts, un pet tant liberador entà un coma menaçador entà un aute. Acabada era sason e d’ençà dera distància deth qui non en pren part, atau intuïsqui era caça, activitat ancestrau, qu’a agarrat naues formes e esturments, mès qu’encara consèrve era ambivaléncia dera atraccion dera natura sauvatja.

(Diari Segre, 18 de hereuèr de 2017)

De lin e de lan

Passejada d’iuèrn

Deishèrem eth coche en cap deth Portilhon, e aquiu comencèrem era expedicion damb raquetes, en tot hicar-mos en bòsc de grani auets d’Aubàs. Pugèrem prumèr pera pista forestau, en tot seguir era traça alongada des practicants d’esquí de trauersada que i auien passat, e baishèrem peth camin de petit recorrut, qu’atrauèsse eth còr d’aguest espaci tan misteriós coma terapeutic e, tanplan, concorrut pes aimants dera natura e era montanha, pendent aguesta sason d’iuèrn. Eth bòsc ei reservat, tostemp en ombra, d’a on proven eth cant joen des audèths damb talents de primauèra, mès s’i daurissen, de tant en tant, clarulhes que permeten era guardada entath cèu blu d’un dia ludent, com aguesta d’ací naut que dèishe veir era sèrra ardona deth Malh deth Cric, tanben compartida damb eth país vesin francés e occitan. Era clarulha definitiva comence a hèr-se lòc a compdar dera cabana forestau, en limit deth bòsc e eth còth, qu’ei coma un clòt, e d’aquiu era confusion abituau deth nòm d’aguest parçan de Barètja. Se campes tà naut comences a endonviar eth contorn concau que da pas as montanhes de Luishon e Benasc. A tot just 1.750 m, Còth de Barètja conforme un balcon priviligiat des Pirenèus mès agrèstes, que tot nheuat complís autant damb es delícies de toti es intrepids montanhaires. “Era nhèu ac egale tot e tot ac envolope en pregon sen dera natura”, escriu Thoreau en un petit relat, aperat Ua passejada ivernau, hèta tanben en gèr, que, curiosament, è descubèrt era madeisha setmana en qué pujam enquiath Tuc d’Aubàs, a on buhe un aire gelat, pur, qu’amare toti aguesti tucs. Coma sentencie Thoreau, “tot aquerò que demore dehòra a de préner part dera estructura originau der univèrs, damb un valor comparable ath de Diu madeish”. Dilhèu, per aquerò, non podem parar de pujar-i.

(Diari Segre, 4 de hereuèr de 2017)

De lin e de lan

Mensprètz

Tornam a auer notícia des aperadi refugiadi, que patissen es rigors der heired der iuèrn, ara intempèrie de Sèrbia. Era paraula refugiat ei ua paradòxa, pr’amor que, en vertat, son exiliadi: hugen, per fòrça, se vòlen conservar era vida, dera guèrra ena sua region, ara recerca deth refugi damb eth quau ja non compden e li nèguen es païsi d’Euròpa. Aguesti exiliadi son objècte dera nòsta desconfidança e eth prejudici, quan non dera pòur ath terrorisme. E totun, sòlen èster eri es principaus victimes deth terror. Quan a agut lòc en casa nòsta, ac a hèt fòrça viatges per ciutadans fanatizadi, que ja demorauen entre nosati, en aguesta epòca d’internet e, per tant, d’accès globau a tota sòrta d’informacions e doctrines. Per aquerò, manque encara ua gestion concertada d’aguesta acuelhuda, se volem que, en efècte, i a age un contròtle mès avient. Mès enlà dera politica geoestrategica, aguesta tornada deth refugiat ara lum publica exemplifique era invisibilitat, era indiferéncia o, coma diderie Axel Honneth, eth mensprètz, que caracterize era nòsta societat, ja non damb eth refugiat, senon damb tot tipe d’acaçadi e acorneradi qu’auem ath costat e deisham ena ombra. Mès, dera consciéncia d’aguesta injustícia, dera herida e era “reificacion”, en paraules deth teoric, ne pòt gésser ua “luta peth reconeishement”, non pas d’ençà dera commiseracion, ne tanpòc dera empatia, pr’amor qu’ei impossible méter-se en lòc der aute, senon, mès lèu, ath costat, en interaccion, coma condicion de desvolopament dera persona morau en societat, en trobar-mos “en orizon d’expectatives mutuaus”, sense eth quau èm dominadi pera rason esturmentau, eth podèr desmesurat o aquera pòur paralizanta.

(Diari Segre, 21 de gèr de 2017)

De lin e de lan

Beresa

Tanplan qu’es presents que mès desiram, e auem demanat as Magues d’Orient (per cèrt, er Evangèli de Matèu, er unic qu’en parle, non hè mencion a cap de rei, senon a uns  magues o sapients, qu’an virat dempús en reis damb era tradicion) prenen forma, sustot, de salut e prosperitat, d’estima compartida, en nau an encetat. Ei a díder, es presents mès valurosi son es que lèu lèu non vedem, senon que sentem e trapam de mens quan ja non i son. En aguesta estonanta sason d’enguan, mès provisòris son es talents de lum e solei, ena plana, e nhèu generosa entàs pistes d’esquí, ena montanha, quan aguesti manquen enes respectius encastres, justament entara prosperitat e eth benèster collectius. Tanben es desirs de beresa poderien formar part des nòstes inquietuds mès pregones, en tant que, de ben segur, ja les includim coma suposit entara felicitat sajada. E ací, ena nòsta val, n’auem un bon tast, en prumèr lòc, damb era beresa culturau, creada per uman, de vilatges, glèises e campanaus, de mès de 900 ans d’istòria; mès tanben mos acuelh ua beresa naturau de ribères e montanhes, “de milions d’ans”, coma me rebrembe un geològ, tanplan sensible damb eth patrimòni artistic, mentre admiram era monumentalitat deth campanau dera glèisa romanica de Bossòst, ara susvelhat entara sua bona conservacion, e darrèr se lhèue era sèrra baisha deth Montlude, sostengut pes tucs des Neres e des Crambes. Quan era natura e era cultura se dan era man, semble qu’eth món ei hèt “coma òbra d’art”, segontes eth fisic Frank Wilczek, tanben Prèmi Nobel e autor d’un exitós trabalh sus aguesta “recèrca deth dessènh pregon dera natura” dauant, en paraules de Galilèu, “ua grandesa e ua glòria que luden en toti es trabalhs” dera divinitat, ja que “se pòden liéger en libre dubèrt des cèus” e, higem nosati, des nòstes montanhes.

(DIARI SEGRE, 7-1-2017)