Una Catalunya resilient?

[Ponència pronunciada a la Jornada Catalunya Resilient, Governança i Smart City, organitzada per l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya]

Bon dia a tothom.

Gràcies per convidar-me a aquesta jornada sobre Catalunya Resilient, Governança i Smart City. Em presento abans: sóc l’Amador Marqués, alcalde de Bossòst, d’ençà del passat mes de juny, i president de l’àmbit de Territori, Sostenibilitat i Serveis Urbans de la Federació de Municipis de Catalunya, d’ençà del passat mes de novembre. Per tant, sóc força novell en aquestes tasques i, en conseqüència, vinc amb el propòsit d’escoltar-vos sobretot, obert, en tot cas, a l’aprenentatge mutu en aquesta jornada. Bossòst és un municipi de 1.200 habitants, situat a la Val d’Aran, un dels més septentrionals del país, sotmès a múltiples riscos, propis d’un espai de muntanya: risc d’allaus, inundacions, barrancades, també químics per la proximitat d’una planta de cogeneració, etc., amb una economia molt centrada en el turisme, els serveis i el comerç de frontera, per tant, amb limitades possibilitats d’ocupació, per poc diversificades, i de formació, per la llunyania respecte dels centres universitaris i d’estudis superiors, limitacions característiques de les zones rurals, a les quals cal afegir les dificultats pròpies d’accessibilitat. Aquest és només un exemple que fa palès que Catalunya és un territori divers i desigual, com indiquen els indicadors poblacionals, geològics, econòmics, socials. Si ens centrem en la població, veiem una gran concentració d’habitants a l’entorn de la regió metropolitana de Barcelona, amb 4.774.561 de persones, que representen quasi les dues terceres parts de la població de Catalunya, i una concentració notable també a la línia costanera i a l’entorn dels principals eixos de comunicació, mentre que bona part dels municipis del rerepaís no arriben als 2.000 habitants. De fet, dels 947 municipis catalans, el 63% no arriba als 2.000 habitants. Són dades de l’Atles de la Fundació del Món Rural. Això vol dir que la Catalunya resilient és tan dispar com el seu territori, amb condicionants força diferenciats per atendre la seva població i les seves necessitats.

Us parlo d’ençà de l’àmbit públic i, en concret, el político-institucional, el que té a veure amb la gestió però també amb el lideratge i la pedagogia i també el de la creació i recreació dels espais comuns. La política és la praxi en un espai intersticial, el que es fa entre la comunitat prepolítica o societat civil (empresaris, treballadors, professionals de diversa mena) i l’horitzó ètic compartit. La política és resiliència, resistència, reconstrucció contínues. És governança de l’espai resilient, en tant que obert al canvi i a la transformació. Per aquest motiu, la resiliència no pot ser un terme políticament neutre, sinó que té a veure amb el model de ciutat, de poble, de país que democràticament volem articular, en cada moment, i en què hi intervenen molts factors i polítiques: d’habitatge i planificació urbanística, de serveis urbans, com la neteja de la via pública, aigües, residus, etc.

Diuen que estem davant un nou paradigma: polític, social, econòmic. Ha esdevingut un tòpic parlar de paradigma, però el paradigma és un terme que prové de la filosofia de la ciència, introduït per Thomas Kuhn. Paradigma és un complex referencial de valors, una obertura històrica i hermenèutica, un marc que fa comprensible el món, en un moment determinat, que aporta estabilitat a la comunitat científica que el comparteix i alhora és obert a la renovació. El paradigma d’avui es relaciona directament amb la Revolució Tecnològica, que facilita la informació en xarxa, encara que no forçosament el coneixement, perquè conèixer és sintetitzar, orientar, en acceptabilitat racional, donant validesa i justificació al que hom fa, a partir de la informació amb la qual comptem.

En aquest paradigma, si volem adquirir un coneixement més adequat de la societat, sorgeixen necessitats relacionades amb les gestions integrals, amb el diàleg interdisciplinar i la cooperació multisectorial. Aquest paradigma afecta al cor de la política, davant la contínua especialització i l’aïllament de les disciplines. És evident que tots no podem fer de tot, però els polítics tenim l’obligació d’intentar copsar el sentit del temps i la societat. Sovint, però, la gestió del dia a dia no deixa lloc a la planificació i l’estratègia, a la visió integral, que erròniament se sol deixar en mans dels “especialistes”. Però, com és pot ser especialista de la pólis, d’allò que, per definició, és genèric i multidisciplinar? No és una contradicció? Un sofisma, tal vegada? Hem de ser hermeneutes de la societat, del paradigma en què ens trobem. Però no només: hem de ser també impulsors i constructors de noves possibilitats. Creadors de noves condicions de posibilitat. I és aquí on hi interveniu vosaltres: enginyers, científics, professionals de tota mena, perquè necessitem instruments, mètodes i eines que ens ajudin a adquirir informació per a un coneixement millor i una perspectiva més integral de l’espai que cal governar.

Tampoc defenso la República platònica governada pels filòsofs, però sí una política més oberta als horitzons hermenèutics, en què la resiliència és clau per millorar la governabilitat. Per això hem d’agrair trobades com la d’avui. Permeteu-me fer una incursió en la filosofia, sense que ningú s’espanti, perquè la filosofia, malgrat els intents d’arraconar-la al currículum escolar, és ciència de ciències, aporta saviesa universal, i del seu horitzó teòric se’n poden derivar conseqüències pràctiques molt rellevants, de les quals la majoria de les vegades no en som conscients. M’explico. De forma resumida, la filosofia moderna s’ha dividit en dos grans corrents: l’idealisme, que ha dominat més el discurs, i el realisme. A grans trets i de forma grollera, podríem dir que en l’idealisme, el subjecte construeix la realitat, mentre que en el realisme, la realitat es desplega al marge del subjecte cognoscent. Quins riscos poden tenir aquestes concepcions filosòfiques per al tema de la resiliència que avui ens ocupa? Crec que l’idealisme pot portar al domini, al control de tot, i que el realisme pot tenir com a conseqüència el determinisme i una actitud de resignació davant la incertesa. Tanmateix, ni podem controlar-ho tot, ni ens hi podem resignar.

Dos exemples molt concrets que he viscut: el desbordament del riu Garona al juny de 2013, causat per una acumulació de factors: el desgel de gruixos molt grans de neu als cims, altes temperatures, pluja, sembla que una gestió deficient del control de les comportes de les represes que haurien obstaculitzat el pas de l’aigua i haurien fet augmentar el cabal, segons un informe de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, la inexistència d’una gestió integral i de plans de prevenció, restauració i protecció del riu al llarg de tota la Vall d’Aran, que ara es vol pal·liar amb un sistema novedós basat en la instal·lació de sensors en diferents punts del riu per a la recollida de dades de nivells de l’aigua i informació meteorològica, a la qual s’hi pot accedir a través d’una aplicació mòbil i, pel que fa a la gestió i planificació, amb l’elaboració d’un Pla especial de Garona per detectar els riscos i les mesures correctores que caldria implementar, especialment en zones urbanes ja consolidades. En aquest cas, l’idealisme del domini hauria de ser imputat a l’ocupació, durant anys, fins i tot segles, del sòl amb diferents usos sense la precaució necessària respecte de la llera del riu. I el realisme de la resignació hauria provocat una manca d’alerta, d’accions preventives i d’una resposta més concertada entre les diferents administracions implicades. Un bon ús del realisme hauria servit per prendre consciència dels límits del terreny i de l’imponderable davant d’un riu com el Garona, mentre que el bon ús de l’idealisme hauria servit per desenvolupar les mesures de control i prevenció derivades d’aquest risc.

L’altre exemple, més recent i menor si el comparem amb l’anterior, té a veure amb les informacions i recomanacions alertant de les nevades que havien d’afectar una part important de Catalunya, sobretot, clar, al Pirineu, l’últim cap de setmana de febrer, per tant, en ple hivern. Les previsions van ser exagerades i l’alarmisme generat es va saldar amb l’anul·lació de reserves de més del 50% als hotels i apartaments de muntanya, amb la crítica conseqüent d’alcaldes de la zona i entitats del sector, com la Federació d’Hostaleria. L’idealisme del domini es va passar de frenada, però també el realisme del determinisme, en aquest cas paternalista, al qual tendeixen les institucions en una societat que vol restar determinada, és a dir, sobreprotegida, perquè li fa por l’impoderable.

En la ciutat o el poble intel·ligent que cerquem, hauríem d’atenir-nos al savi principi de l’equilibri i la prudència a través d’un realisme idealitzador de les possibilitats que tenim a la mà o un idealisme empíric subjecte als límits i l’inabastable de la realitat. Per obtenir territoris intel·ligents (terme aquest discutible), calen institucions i persones intel·ligents, capaces, formades, amb possibilitats reals i efectives de formació i realització, amb accés a la informació, sí, però amb una gestió, personal i pública, més adequada del coneixement tant per millorar la convivència amb la incertesa com per canviar i transformar les deficiències actuals en favor d’un esdevenidor més empoderat, és a dir, més responsable i solidari. L’empoderament, tan de moda com la resiliència, és, de fet, presa de consciència, aclariment de la situació en què un i la societat es troba, coneixement adequat i exercici de la llibertat en la responsabilitat dins la comunitat política. Una comunitat que, més enllà de la resiliència, ha de poder seguir guiada per la cooperació social, l’interès pel desinterès, la mútua dependència i el reconeixement de les capacitats de tothom.

Moltes gràcies.

Barcelona, 15 de març de 2016

Colors

Es colors dera tardor son coma es reviscolades abantes dera mòrt ivernau. Semblen resplendors de vida que les sabem dejà efimères, perque ja va damb nosati qu’er hèt d’èster-i ei finit, e per tant, quauquarren prèvi que regís eth nòste destin. Devier ei perir, finir. E non ac digui sonque perque deman hestejam Toti es Sants e, deluns, Dia de Defunts. En aguest entretant, entre un lòc e er aute dera partida, en pas que dam ara e un còp e un aute, ei a on mos i jogam era orientacion d’ua vida dubèrta ara conformitat deth sòn món. Voi díder qu’aguesti colors que ja auem vist d’auti ans en madeish bòsc de huelha caduca, finita e reneishuda, mos rebremben qu’en pregon pas vitau opère ua escission que non podem pas sauvar non sonque damb era natura que mos entore e encamarde, senon tanben respècte de nosati madeishi. E açò non ei pas un accident o ua sòrta de trencament damb un passat suposadament ludent coma era primauèra o tanben er ostiu qu’auem deishat darrèr, un còp mès tanben, e per fortuna. Es maus dera finitud son prèvis, non pas de forma cronologica, senon sincronica. Ei eth destin der esperit qu’abite en nosati, tostemp, mès damb era possibilitat de préner part en aguesta partida per miei dera activitat pensada d’ua ment, tan limitada e conscienta dera sua praubesa d’esperit, coma dubèrta ath cambi, ara libertat e as sues possibilitats, atau coma ara configuracion d’un món en equilibri constant entre era natura viua des colors de cada sason, en aguest madeish parçan, e era autonomia der esperit contrariat damb eth e, ath temps, admirat per tanta beresa e tanta vida que i a aquiu dehòra.

(DIARI SEGRE, 31 d’octobre de 2015)

Plebiscit

Arriben es tresaus eleccions catalanes enes darrèri cinc ans, sense compdar era “consulta” deth passat 9 de noveme. Aguestes se plantegen coma un plebiscit a favor o en contra dera independéncia, coma ei per toti coneishut. En d’autes circonstàncies, eth plebiscit autentic, escassi en democràcia pr’amor qu’anullen era complexitat e era pluralitat pròpria d’ua societat en obligar a escuélher entre blanc o nere, virarie ar entorn des propòstes entara naua governabilitat e dera gestion deth govèrn gessent, en aguest cas deth presidit per Artur Mas, de balanç fòrça preocupant ena proteccion sociau e es politiques deth dia a dia e lèu lèu nul ena reactivacion economica, d’ua institucion bloquejada pera manca de dialòg. Pr’amor que, autant d’important qu’eth dia 27, en serà londeman. Auram, ara fin, govèrn? O seguiram pendents d’un “procès” de pulsion nacionalista, e per tant, interessat en refortilhar eth podèr regionau, sense eth contrapés der estatau, qu’a passat de deféner eth “dret de decidir” (autodeterminacion) ara “declaracion unilaterau d’independéncia” (dehòra dera lei e eth dialòg), sense solucion de contunhitat e damb un requisit menor (majoria absoluta) qu’eth qu’ei de besonh entara reforma estatutària? Enquia quan atau? E com demore Aran, que compartís imaginari, identitat, economia, damb Catalonha e era rèsta d’Espanha? Sigue com sigue, era herida ei dejà dubèrta, non sonque damb er Estat (escriui en Andalusia, a on, d’ençà deth respècte de cap a Catalonha, receben damb resignacion e amargor era possiblitat dera secession), e sonque poderà guarir-se damb era formula d’un pacte federau, pr’amor que hè possible er autogovèrn e eth cogovèrn, era autonomia e era cooperacion, abantes que Catalonha acabe devorada peth sectarisme politic e er estordiment culturau.

(DIARI SEGRE, 19 de seteme de 2015)

Eth mainatge

Era “crisi umanitària” des refugiats de païsi coma Síria, Afganistan, Iraq, Líbia o Mali, ei, totun, era crisi der òme d’aué e, atau, ua crisi antropologica, existenciau, sociau, economica e, sustot, etica. Ei era crisi deth món globalizat, d’ençà des païsi a on a lòc er orror dera guèrra enquia er Occident benestant e, per tant, dera vielha Euròpa, un aute viatge, dempús dera barbàrie nazi, en continent a on tant auem pensat sus aguesti encastres umanistes. Era mòrt de Diu qu’anoncièc Nietzsche e qu’a positivizat alègrament era modernitat e, sustot, era pòstmodernitat, ei devenguda ara fin era mòrt der òme, d’aqueth òme de carn e uassi, coma un mainatge fèble e vulnerable, que hug dera devastacion e ven a morir as pòrtes dera indiferéncia, perque ja arren le sosten, n’era possibilitat bona d’un diu volatilizat pera arrogància umana. Eth desbrembe der èster, contra eth que clamaue Heidegger, ei eth desbrembe der òme, deth sòn èster-ací, deth suenh e era dubertura ar aute en relacion fraternau e transcendenta, coma diderie Lévinas. Eth pensador judiu deishèc escrita ua frasa qu’aué ressòne damb especiau emocion: “En er arren que cree eth crim, er èster se condense enquiar estofament”. Non i a pensament ne istòria que poguen subsumir en eres era mòrt injusta des innocents e es victimes, que trenquen es cosedures des sistèmes absolutizadors d’ua dialectica dilhèu insuperabla. Era Totalitat integradora e impersonau, qu’a era sua mielhor metafòra coetanèa en mite dera Globalizacion, s’esbauce damb era compareishença der existent herit, acaçat, mòrt, totaument aute, tanben entad a eth madeish en sòn exili.

(DIARI SEGRE, 5 de seteme de 2015)

Ecologia

Dilhèu jamès enquia ara era umanitat non auie artenhut ua clara consciéncia ecologica, dilhèu perque jamès enquia ara era henerècla dera umanitat damb era natura non s’auie daurit damb tanta prigondor. Préner consciéncia de quauquarren ei dar compde dera distància, dilhèu ja insauvabla, damb aquerò que dauant nòste compareish: ua natura herida pera, justament, inconsciéncia d’ua umanitat qu’a confonut eth domèni e era conservacion damb er impèri dera rason esturmentau e era explotacion sauvatja, eth suenh encomanat peth creador, qui volgue que sigue, peth profitament illimitat dera natura creada. Totun, nosati èm natura e libertat, libertat arraïtzada ena natura dera quau brotoam e ara quau i tornam, en etèrn retorn, non sonque coma espaci qu’entore, a mòde de larèr, nòste impuls vitau, senon coma constitucion ontologica de çò que mos fonamente coma èsters umans. Non ei bric casuau qu’eth papa Francés, nòm que pren deth sant des praubi e era natura armoniosa, age escrit era prumèra enciclica damb aguesta consciéncia, pr’amor que tot çò qu’existís, “reflèxe de Diu”, ei “en intima comunion universau”. Era consciéncia anime atau ara practica des “vertuts ecologiques” dera proteccion, era custòdia e era susvelhança, pr’amor qu’er “idòl dera tèrra” ei tanben er “idòl de praubi”, des mancadi de totes eres, qu’an era primícia, coma èsters fragils, “creadi” e, per tant, sagradi, dignes de “responsabilitat e libertat”. Aguesta ei atau ua “ecologia integrau”, qu’implique un “cambi d’estil de vida”, mès senzilh, e “capacitat de conviuença e fraternitat”.

(DIARI SEGRE, 22 d’agost de 2015)

Bach

Un concèrt d’ací, un concèrt de delà, en aguesta sason d’ostiu, mès propícia ath gaudi dera bona musica per miei d’ua programacion culturau amendrida es darrèri ans. Es cites ineludibles damb eveniments coma eth Festivau de Musica Antiga des Pirenèus permeten retrobar-te damb er esperit qu’anime era interpretacion excellenta d’ues pèces dejà etèrnes, a on era musica de Bach tostemp s’i hè presenta, non cau díder que, de forma especiau, en projècte des cantates dera Acadèmia 1750 en Festivau de Torroella de Montgrí o en certamen monografic qu’acuelh eth caplòc catalan, eth Bachcelona, en tot incorporar eth Bach zum mitsingen, integrau des cantates en format participatiu, enguan ena Basilica de Santa Maria deth Pin, damb era oportunitat d’escotar-les, ath delà, en contèxte liturgic d’ua missa, tath qué sigueren composades. Era Ofrena Musicau BWV 1079, interpretada en Petit Palau, damb delicadesa e refinament, per Ton Koopman, ua des majors autoritats mondiaus bachianes, e es solistes dera Amsterdam Baroque Orchestra, dauric era trobada dejà obligada entàs aimants dera musica deth compositor alemand, que dèc lum ad aguesta òbra tanplan reflexiva e sublima, a compdar dera qu’auie d’èster ua simpla transcripcion d’ua fuga improvisada dauant deth rei Frederic II de Prússia, damb arrengaments individuaus basats en madeish tèma, dera forma mès variada. Ei un bon exemple dera capacitat erudita deth vielh Bach, punt de fuga qu’amasse es possibilitats de çò de mès antic e de mès nau, en aguesta armonia susprenenta, coma contrapunt acumulat, referéncia der equilibri, deth quau sonque eth ei capable, entre era intelligéncia e era emocion, entre era originalitat deth gèni, era tecnica rigorosa e eth frut d’ua beresa irrepetibla.

(DIARI SEGRE, 8 d’agost de 2015)

Òmnium

Recebi ua ofèrta promocionau d’Òmnium Cultural entà captar sòcis. Me telefone ua hemna ben amabla a qui li exprèssi eth mèn gòi peth prètzhèt dera entitat entà promòir era lengua e era cultura catalana, afrairada damb era occitana-aranesa, d’ençà dera sua creacion, er an 1961, non atau pera sua deriva politica tan decantada es darrèri ans, ja qu’es que tanben les defenem, mès a compdar de posicionaments politics disparions (federaus o d’entenuda damb era rèsta d’Espanha), non mos i sentem representadi. De hèt, era presentacion enviada peth collectiu se centre sustot en remercar qu’eth principau objectiu des sòcis ei “assolir la independència de Catalunya” e qu’eth nau rèpte ei ara “les eleccions del 27 de setembre”, ena madeisha setmana en qué se hè publica ua “lista unica” (quina desconfidança, es unicitats!) de tipe sobeiranista, damb era enquia ara presidenta Casals ena plaça tresau, un president dera Generalitat qu’òpte ara reeleccion de numero quate, un cap dera oposicion que renoncie a entestar ua alternativa e un prumèr candidat tan politic coma es auti, exèurodeputat exècosocialista, que declare tres dies dempús qu’aguest acòrd sui generis tanpòc explicite qu’eth president serà Mas. Semble que dera politica catalana ac podem demorar ja lèu lèu tot, ath temps que tot e toti (omnium) se sage de profitar (egemonia, en diden), sigue er “espòrt”, era “cultura” o era nomentada “societat civil”, damb eth risc cada còp mès acusat que damb era volentat de bastir un “nau país” ara fin l’acabèsquem hènt mès petit, isolat, endogamic, autoreferenciau, acritic, fotudament aluenhat der ideau illustrat deth republicanisme cosmopolita deth quau ja lèu arrés en parle.

(DIARI SEGRE, 25 de junhsèga de 2015)