Category: De lin e de lan

Reprodusisqui, peth sòn interès, eth posicionament deth Govèrn deth Conselh Generau d’Aran dauant era lei d’organizacion vegueriau, que vò portar entà dauant eth Departament de Governacion e Administracions Publiques.

Eth Sindic rebotge totaument era inclusion d’Aran en ua vegueria

Demane qu’era Generalitat reconeishe era Val coma ua Entitat Territoriau Autonòma

Eth sindic d’Aran, Francés Boya, a tornat a mostrar eth refús totau e absolut deth Conselh Generau a includir era Val d’Aran en ua vegueria o en quinsevolh encastre territoriau que non sigue eth pròpri. Boya vò hiscar ath Govèrn dera Generalitat a que prengue en consideracion era volentat deth Plen deth Conselh, manifestada en ua declaracion conjunta eth 16 de seteme de 2008, entà qu’Aran non sigue pas includit ena organizacion vegueriau de Catalonha, que se prevé de desvolopar en ua lei, ne en cap de division territoriau que non sigue era madeisha, cossent damb çò qu’establís era Lei de Regim Especiau de 1990, pr’amor qu’eth Govèrn aranés enten que “era inclusion d’Aran en ua vegueria desvirtuarie totaument era singularitat politica e er exercici deth sòn autogovèrn”, consolidat d’ençà de 20 ans d’experiéncia.

Eth Sindic a proposat qu’eth Govèrn catalan incorpòre ena naua lei d’organizacion vegueriau era reconeishença dera Val d’Aran coma ua Entitat Territoriau Autonòma laguens de Catalonha, mès dehòra de quinsevolh vegueria, en tot reivindicar era singularitat d’Aran enes sues relacions bilateraus damb era Generalitat. Boya a defenut era propòsta aranesa entara reforma dera lei de regim especiau, qu’establís qu’Aran “non s’intègre en cap de division territoriau entara organizacion des servicis dera Generalitat” e se relacione e coordine damb aguesta de forma dirècta e bilaterau (article 62). En aguest sens, eth Govèrn a previst de consensuar ua naua declaracion conjunta entà deféner er Estatut, er autogovèrn e era singularitat territoriau d’Aran.

Conselh Generau d’Aran, 11 de deseme de 2009

Parlarem clar i català: Catalunya és, sens dubte, una nació. En l’eufemisme constitucional, és una nacionalitat, que és com dir « nació ». Així ho demostra la seva història, la seva cultura i, sobretot, la voluntat popular expressada al Parlament. Per això, perquè així ho creu el Parlament, que, « recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària » (preàmbul de l’Estatut), cap sentència adversa de cap tribunal constitucional no ho podrà revocar. Es podrà manllevar d’un text normatiu, però no pas de tota una voluntat col·lectiva.

Ni es podrà revocar la voluntat ferma dels aranesos per fer prevaldre el seu autogovern i la seva llengua en un Aran autònom, dins de Catalunya, però al marge de qualsevol vegueria o de divisó territorial que no sigui la pròpia. I sembla mentida que els qui malden per fer prevaldre la nació catalana a l’Estatut i, és més, promouen, des de CDC a ERC, consultes independentistes per arreu, vulguin passar pel sedaç català la singularitat política de l’Aran, que també tindria molt a dir no només de la independència catalana, sinó, sobretot, del seu futur com a territori autònom. El que ens cal, a catalans i aranesos, és aprofundir en el nostre autogovern i millorar els recursos i el finançament per millorar les polítiques públiques que afecten el benestar de les persones, com així estan fent els governs que encapçalen el president Montilla i el sindic Boya.
 
Ara bé, que Catalunya sigui una nació, clau de volta del catalanisme polític, o que la majoria de catalans així la consideri, no pot donar carta de naturalesa als qui tenen la punyetera mania d’expedir carnets de catalanitat, a la recerca tan perillosa, perquè mai es mesuren prou les conseqüències, del mal català o botifler irredempt. I a això juguem. Així és la religió, necessitada sempre d’expiar els seus errors en l’heretgia dels tolerants. No ens equivoquessim, el nacionalisme és l’última religió secular, i l’independentisme, el seu fonamentalisme necessari.
 
El problema de l’independentisme és que no suposa un sí a Catalunya, sino un no a Espanya (i l’una i l’altra són difícilment explicables per si soles). El seu motor ideològic es basa en un sentiment negatiu: l’aversió a tot el que representa Espanya. I la veritat és que Espanya hi ha contribuït massa vegades, a aquesta rèplica separatista, perquè on hi ha separatistes hi ha separadors. Certament. Però molts no hi volem jugar, ni al gat ni al gos, perquè, entre altres coses, a vegades no se sap qui es qui i, perquè, ai las!, confiem en la intel·ligència de la política, que és com dir del pacte. Una heretgia en la Catalunya que pretenen exorcitzar.

Eth sindic d’Aran, Francés Boya, a parlat clar. Ei eth moment de deféner er Estatut aprovat pera majoria des aranesi e es araneses, perque garantís eth nòste dret d’autonomia e era lengua pròpria, er aranés, aué en ua situacion d’incertesa pes recorsi d’inconstitucionalitat presentadi peth PP ath Tribunau Constitucionau. Ua demana ara quau s’aurien de híger es principaus fòrces politiques d’Aran entà hiscar ara retirada d’aguesti recorsi. Atau ac a manifestat en marc dera commemoracion deth 30au aniversari dera constitucion deth Conselh Generau Provisionau entà reivindicar era reinstauracion dera maxima institucion d’autogovèrn dera Val d’Aran. Peth sòn interès, reprodusisqui ara seguida era intervencion deth Sindic.

INTERVENCION DETH SINDIC D’ARAN EN ACTE DE COMMEMORACION DETH 30AU ANIVERSARI DETH CONSELH GENERAU PROVISIONAU (Aran, 2 de deseme de 2009)

Aué èm ací peth coratge d’ues persones que, sense mieis ne recorsi, mès damb tota era illusion e eth desir de hèr justícia istorica, entestèren en 1979 era reivindicacion democratica entà qu’Aran recuperèsse es sues institucions d’augovèrn per miei deth Conselh Generau d’Aran, reinstaurat ara fin en 1991. Èm ací en aunor ath sòn prètzhèt, qu’a permetut possar un moviment autonomista neishut hè dejà 30 ans e qu’a desembocat en un present d’assolidament e arrefortilhament der autogovèrn dera Val d’Aran en ua Catalonha modèrna, en ua Espanha plurau e democratica.

Coma aué, ère tanben un 2 de deseme, mès der an 1979. Alavetz, fòrça des presents ací s’amassèren ena Casa dera Vila de Vielha ena prumèra session deth Conselh Generau Provisionau, dempús dera sua constitucion eth 2 de seteme ena glèisa de Santa Maria de Cap d’Aran. Ena aguesta amassada de deseme, Arturo Calbetó siguec escuelhut secretari generau e, entre d’auti punts, s’aprovèc qu’era casa deth Senhor d’Arròs siguesse era sedença deth Conselh Generau Provisionau. S’acordèc dotar ath Conselh d’un umil pressupòst de 300.000 pessetes. Aguest ei un petit exemple que servís entà illustrar eth contèxte en qué dèc lum ath Conselh Provisionau. Tot ère per hèr e tot ère possible, coma diderie eth poèta. Se tractaue de començar de nau, de reempréner er hiu dera istòria, talhat en 1834, quan era Reiau Cedula abolic es institucions pròpries.

Artenhuda era majoria d’edat e quan, seguint er exemple, enguan a artenhut per prumèr viatge un pressupòst de 30 milions d’èuros, eth Conselh Generau d’Aran se sent damb era obligacion de reconéisher eth trabalh de toti aqueri qu’an precedit eth sòn prètzhèt, coma govèrn dera Val d’Aran, coma eth govèrn mès propèr des aranesi e es araneses amassa damb es ajuntaments, des que celebrèrem tanben, eth passat mes de mai, eth trentau aniversari.

Quan tot ère per hèr, quan, tot just, era democràcia daue es prumèri passi, es cargues elèctes locaus dèren eth pas decisiu entà sajar de recuperar eth camin perdut der autogovèrn, que non vedec era prumèra lei de regim especiau dempús de dètz longui ans de negociacion damb era Generalitat. Deishatz-me, en aguest punt, reconéisher enes persones d’Arturo Calbetó, Emilio Medan e Francisco Berdié, secretari generau e sots-secretaris deth Conselh Provisionau, respectivament, es lideratges e era capacitat des qu’amièren a bon pòrt es desirs deth pòble aranés entà tornar a èster, entà non pèrder era consciéncia de saber qu’èm vius, qu’èm ací e que i volem seguir damb totes es conseqüéncies.

Totun, aué podem assegurar damb gòi qu’eth camin dubèrt hè trenta ans ei fèrm e ben traçat, perque eth pòble aranés a decidit damb era sua volentat inquebrantabla de seguir-le amassa coma ua comunautat liura d’iguals, que vò pervíuer, en contèxte dera globalizacion, damb era sua identitat mès pregona e autentica e, per aquerò, mès valurosa, en passar de generacion en generacion, a trauèrs de persones de provenences ben dispariones en cultura, ideologia, classe o religion.

An passat 30 ans d’ençà dera constitucion deth Conselh Generau Provisionau. An passat lèu 20 ans d’ençà dera aprobacion dera lei d’Aran de 1990. Consolidat eth Conselh Generau d’Aran, ara èm en plen procès de revision dera norma de regim especiau entà assegurar er autogovèrn e aumentar era sua capacitat entà exercir es competéncies damb mès e mielhors garanties ath servici deth benestar des ciutadans e es ciutadanes.

En aguest periòde fructifèr entar autogovèrn, eth Conselh Generau a anat aquerit diuèrses competéncies en matèries plan fonamentaus entara vida vidanta des persones. Ara, en aguesta naua etapa, volem garantir era prestacion eficaça des servicis, sustot en aguesti moments de dificultats economiques entà fòrça familhes. Er autogovèrn non ei pas ua finalitat en si, senon qu’ei un mejan entà mielhorar es condicions de vida des persones a compdar dera proximitat, que permet dar compde de forma lèu immediata des decisions prenudes coma govèrn.

Se tracte, totun, d’apregondir eth marc der autogovèrn coma era expression dera volentat d’èster d’un pòble e de mielhorar eth bon servici as persones que viuen e trabalhen en Aran.

Permetetz-me, totun, de hèr ua referéncia ath moment actuau en qué mos trapam, quan er Estatut que mos a de perméter revisar e actualizar eth règim especiau se tròbe ara demora d’ua seténcia deth Tribunau Constitucionau qu’a de resòlver es recorsi d’inconstitucionalitat presentadi per un partit politic, dempús de tres ans d’ençà dera aprobacion dera norma en Parlament e enes Còrts e en referèndum peth pòble de Catalonha, a on tanben i cau includir ath pòble d’Aran. La voi hèr, aguesta referéncia, perque eth debat generat ar entorn dera “dignitat de Catalonha” afècte tanben ar autogovèrn aranés. Voi díder qu’era dignitat de Catalonha ei tanben era dignitat dera Val d’Aran, perque es recorsi interposadi s’adrecen tanben contra era identitat aranesa, er autogovèrn e era lengua pròpria. Tota ua afrenta contra era dignitat d’Aran e era sua lengua, que merite era desaprobacion deth Govèrn d’Aran e era sua demana entà retirar aguesti recorsi en Tribunau Constitucionau.

Voi profitar entà hèr ua crida a favor der Estatut, perque garantís eth dret d’autonomia d’Aran. Deféner er Estatut vò díder desvolopar un mielhor autogovèrn per miei d’ua naua lei de regim especiau. Deféner er Estatut vò díder garantir, per miei dera Lei d’Educacion, qu’er aranés sigue era lengua veïculara dera escòla. Deféner er Estatut vò díder arténher, per prumèr viatge, ua Lei der Aranés, er auantprojècte dera quau eth Govèrn dera Generalitat a elaborat entà desplegar era normalizacion complèta dera lengua en Aran e era sua promocion en Catalonha, coma lengua oficiau, segontes establís eth madeish Estatut.

Eth coratge demostrat pes que hè trenta ans s’anticipèren ath règim d’autonomia deth quau aué gaudim mos a de possar a deféner damb era madeisha veeméncia, fòrça e sapiença çò que mos aperten coma pòble que se bastís cada dia e se projècte en futur a favor des persones que, en cada moment, son e hèn Aran. Aqueth ei eth sòn exemple, aguest ei eth nòste prètzhèt.

Amb el títol La dignitat de Catalunya, publiquen aquest editorial El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen

L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana

Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Aran comence era setmana damb suspresa e eth besonh civic per saber ce qu’a passat. Aguesta dimenjada auem sabut qu’era fiscalia a enviat ath jutge deth cas Millet un anonim que denóncie eth pagament de comissions a quauque ajuntament dera Val d’Aran per part der ex president deth Palau dera Musica entara crompa de terrèns. Es tentacles dera trama deth saqueg a ua des institucions mès emblematiques de Catalonha arribe en Aran. Sonque cau confidar ena justícia entar esclariment des hèts, vertadèrs o faussi, pr’amor que, de confirmar-se, son pro preocupants entara credibilitat des institucions locaus, independentament der ajuntament afectat.

[…]

Ahora resulta que heredar una empresa no tributa y recibir una vivienda habitual con un valor de hasta 500.000 euros, tampoco. Correcto. Queda por solventar el legado en metálico y las segundas viviendas. Está muy bien que se busque una salida justa para los trabajadores que ahorran.
 Lo que habría que hacer para compensar esa caída de ingresos que el Estado del bienestar necesita sería crear, por ejemplo, un impuesto para grandes fortunas. Pero seguro que los mismos que defienden la supresión del impuesto de sucesiones dirán que es imposible, que el dinero e mobile y que abandonaría el país. Entonces, en qué quedamos. ¿Todo esto es para beneficiar a las clases medias o al dinero, sin apellido? No se dejen engañar: el sistema fiscal de este país no ha sido heredado, fue creado por los mismos que ahora proclaman que es tan injusto.

Joaquín Romero (El Periódico de Catalunya, 22 de noviembre de 2009)

Eth desplegament der autogovèrn se justifique pera mielhora des servicis que prèste. Era proximitat mos a de perméter era garantia dera competéncia transferida. Èm Aran, perque, totun, bastim eth progrès entre toti, d’ençà des pròpries institucions. Sègles d’experiéncia atau ac permeten concludir, mès enlà, que tanben, deth caractèr aranés e eth sòn determinisme geografic, culturau e lingüistic.

Aué mos cau felicitar peth reconeishement qu’era Generalitat a efectuat per miei der acòrd damb eth Conselh Generau entath finançament deth Plan d’equipaments publics o Plan d’infraestructures damb ua aportacion de 4 milions d’èuros en dus ans. Un Plan gestat peth trabalh desplegat peth sindic d’Aran, Francés Boya, e eth vicesindic 1èr e conselhèr d’Administracion Publica e Finances, Rufino Martínez, en negociacion permanenta damb eth Govèrn catalan.

Era implantacion deth Conselh Generau s’a vist compensat per aguest convèni plan important qu’a de perméter adequar es equipaments basics der autogovèrn. Ua hita plan remercabla encara en contèxte de crisi economica, qu’a de besonh de mesures de reactivacion publica: òbra publica ath servici de toti.

Plan urbanistic

Eth Plan director urbanistic ei objècte, enes darrères setmanes, d’ua utilizacion partidista feròtge per part dera oposicion politica en Aran e fòrça de govèrn en quauqui ajuntaments. Sens dubte, aguesta ei ua estratègia legitima. Totun, met en evidéncia era sua irresponsabilitat en dar carta de naturalesa ath descontròtle e era arbitrarietat. Pensi qu’ei mielhor auer un Plan urbanistic que non auer-le, perque ei garantia d’ordenacion generau, de proteccion patrimoniau e paisatgistica e, en conseqüéncia, de qualitat toristica. Se volem èster ua destinacion de referéncia, ei de besonh omologar eth creishement as paramètres d’ua estratègia territoriau que met er accent ena preservacion des valors que singularizen Aran (entorn naturau e conjunt patrimoniau), en impuls d’un progrès equitatiu (un urbanisme non massificat) e ena mielhora des comunicacions (N-230, C-28 e es accèssi as pòbles). Se de quauquarren mos a de servir eth Plan ei, entre d’autes causes, entà esvitar projèctes tan mau plantejadi coma eth dera urbanizacion de Ruda, aué en ua situacion d’inseguretat juridica, qu’ei frut, en hons e ena forma, des prèsses e era manca de planificacion. Sense tantes prèsses, eth Plan director, frut deth Plan territoriau de 2006, s’a consensuat damb es ajuntaments e es sectors mès afectadi en un procès que comence en 2004 e qu’ara se tròbe en periòde d’allegacions entà sajar de mielhorar-le. Totun, non ei enquia er an 2000 en qué Andòrra se dòte d’ua lei d’urbanisme. Es resultats son pro evidents ara lum deth principi deth “tot ei urbanizable”. Serà aguest eth “País” que defen Convergéncia?

(diari Segre, 7 de noveme de 2009)

« […] VAL A DIR QUE, A LA PRÀCTICA, ELS CASOS de corrupció s’han donat majoritàriament en els àmbits de la contractació pública i l’urbanisme […]. La concentració de potestats en els ajuntaments és aclaparadora. Ells són els que elaboren i modifiquen els plans, els desenvolupen i els executen, i a més preserven la disciplina urbanística; decideixen on i qui pot construir, autoritzen la urbanització dels terrenys, donen les llicències i controlen que les obres s’executin segons el que s’ha autoritzat.

És cert que les comunitats autònomes són les que aproven els plans generals i les seves modificacions, però la seva vigilància és distant i afecta més qüestions materials que possibles conflictes d’interessos. A més de tota aquesta concentració de poders, els ingressos de l’activitat urbanística reverteixen totalment en els ajuntaments per diverses vies: els aprofitaments urbanístics obligatoris (10% dels nous solars, a més dels equipaments públics), els ingressos per llicències d’obres i urbanístiques, l’impost de construccions, sobre les plusvàlues i finalment sobre totes les propietats construïdes (IBI).

SERIA BÀSIC PER REDUIR LA CORRUPCIÓ en l’àmbit immobiliari la separació de funcions: la mateixa administració no pot planificar el creixement urbà, executar el creixement, controlar aquest creixement i quedar-se amb tots els ingressos que genera. La planificació i la disciplina urbanística haurien d’estar en mans d’ens supramunicipals, i la modificació dels plans, que actualment, des del punt de vista material és gairebé lliure, hauria d’estar més limitada.

Una altra via de millora que té l’urbanisme rau en el control intern que actualment es fa. Hi ha un contrast molt fort entre el sistema de controls de l’activitat econòmica municipal i el control intern urbanístic, en què no està sistematitzat i ni tan sols està regulat qui l’ha de fer. Actualment cada ajuntament ho fa a la seva manera, n’hi ha que utilitzen funcionaris, d’altres personal laboral, sense faltar càrrecs de confiança i assessors externs; tampoc hi ha uniformitat quant a les titulacions exigides. Per últim, l’establiment d’un informe anual urbanístic a l’estil del compte general, on es resumissin totes les actuacions efectuades seria un inestimable ajut a la transparència. »

[Extracte de l’article Evitar la corrupció, de Guillem López Casasnovas i Alfons Méndez Vidal, al diari Avui, 5 de novembre de 2009]

Tostemp vau era pena de liéger es afinades reflexions de Maria Vergés ena sua naua faceta coma « bloguista », encara que hè quaque mes dejà qu’ei per aguest món, mès aué recomani damb entusiasme eth sòn darrèr pòst, fòrça esclaridor sus era metuda en evidéncia dera oposicion politica en Aran en debat sus eth Plan director urbanistic. De ridicula comedièta ei eth sòn papèr, atau coma podem concludir. Tanpòc pogui deishar de recomanar-vos era pensada deth sindic Francés Boya en madeish sens, en tot assegurar qu’es objectius deth Plan director « semblen rasoables tà un territòri que vò víuer deth torisme en tot aufrir paisatge, qualitat e un patrimòni a recès dera voracitat especulativa ». Quanta rason an andús!