Enes darrèri tempsi s’a produsit un estonant prejudici contra er aranés, qu’ara fin provòque un perjudici entath sòn pervíuer. Damb un motiu enesim (ara eth deth decrèt de creacion dera Acadèmia der Occitan), eth debat brotoe d’ençà d’un corrent de hons de personalismes (dilhèu tanben eth mèn, inconscient, en escríuer aguest article) e volentats de poder jos era desencusa dera defensa dera lengua, que pòden emportar-se per dauant eth futur deth dret de dispausar d’aguest nòste patrimòni, la parlem o non, pr’amor qu’aperten a tot eth pòble ath quau li da singularitat. Un prejudici que deven lèu lèu un provincianisme ara invèrsa. Semble que se volgue impausar, encara que non s’emplegue aguest mot malurós, un nomentat “occitan referenciau” (que pòt èster “ortopedic”, com diden), mentre se sage de relegar era nòsta forma occitana, er aranés (atau l’aperam, ar occitan que coneishem), a ua sòrta de parlar d’anar per casa. Alavetz, e coma exemple, aguest noble “occitan referenciau”, hèt d’esquia ara pròpria comunautat, serie usat entara correspondéncia oficiau, coma ua invitacion presidenciau, emetuda pera plan oficiau Generalitat dehòra enlà deth sòn encastre administratiu. Atau s’a arribat a explicar en monografica session plenària deth madeish Conselh Generau. Mès s’ei vertat açò, correm eth risc de daurir era pòrta ara diglòssia, en qué dus “parlars” serien usats damb un valor sociau disparion: er “occitan referenciau” servirie entàs foncions mès formaus e prestigioses, enfront der aute, er “aranés”, que, per “provincian”, serie destinat tàs foncions domestiques. Ei licit preguntar-se, en aguest cas, a on ei, en vertat, eth complèx provincian que se volerie combàter.
(DIARI SEGRE, 9 de març de 2013)
amadormarques.com 