Era “crisi umanitària” des refugiats de païsi coma Síria, Afganistan, Iraq, Líbia o Mali, ei, totun, era crisi der òme d’aué e, atau, ua crisi antropologica, existenciau, sociau, economica e, sustot, etica. Ei era crisi deth món globalizat, d’ençà des païsi a on a lòc er orror dera guèrra enquia er Occident benestant e, per tant, dera vielha Euròpa, un aute viatge, dempús dera barbàrie nazi, en continent a on tant auem pensat sus aguesti encastres umanistes. Era mòrt de Diu qu’anoncièc Nietzsche e qu’a positivizat alègrament era modernitat e, sustot, era pòstmodernitat, ei devenguda ara fin era mòrt der òme, d’aqueth òme de carn e uassi, coma un mainatge fèble e vulnerable, que hug dera devastacion e ven a morir as pòrtes dera indiferéncia, perque ja arren le sosten, n’era possibilitat bona d’un diu volatilizat pera arrogància umana. Eth desbrembe der èster, contra eth que clamaue Heidegger, ei eth desbrembe der òme, deth sòn èster-ací, deth suenh e era dubertura ar aute en relacion fraternau e transcendenta, coma diderie Lévinas. Eth pensador judiu deishèc escrita ua frasa qu’aué ressòne damb especiau emocion: “En er arren que cree eth crim, er èster se condense enquiar estofament”. Non i a pensament ne istòria que poguen subsumir en eres era mòrt injusta des innocents e es victimes, que trenquen es cosedures des sistèmes absolutizadors d’ua dialectica dilhèu insuperabla. Era Totalitat integradora e impersonau, qu’a era sua mielhor metafòra coetanèa en mite dera Globalizacion, s’esbauce damb era compareishença der existent herit, acaçat, mòrt, totaument aute, tanben entad a eth madeish en sòn exili.
(DIARI SEGRE, 5 de seteme de 2015)
