Author: Amador

Non voleria deishar escapar era oportunitat de referenciar er article d’opinion deth sindic Francés Boya, qu’eth diari Segre li publiquèc eth passat dia 16 de junhsèga, sus es naui orizons que se daurissen entà Aran enes pròplèu ans, en tot rebrembar eth passat recent d’un autogovèrn plen d’exits.

UN ARAN DE TOTI E TOTES

Ara que hè vint ans dera aprobacion dera Lei deth regim especiau dera Val d’Aran, que permetec era recuperacion des institucions d’autogovèrn, voleria, abantes d’arren, hèr especiau mencion a toti es qu’èren possible qu’aué era Val d’Aran gaudisque d’un estatus especific d’autonomia laguens de Catalonha. Voi rebrembar a toti es que, a compdar deth sòn compromís aranesista, concretat per miei dera Associacion de Vesins Es Terçons, an dedicat eth sòn temps entà hèr pedagogia, prumèr en Aran e dempús en Catalonha; hèr memòria collectiva, en uns tempsi en qué ne tansevolh se’n parlaue d’aguesta; e reivindicar aquerò qu’as aranesi e araneses mos siguec prenut ena prumèra mitat deth sègle XIX: eth nòste autogovèrn.

Eth 13 de junhsèga de 1990, eth Parlament de Catalonha aprovaue per ua ampla majoria (damb sonque dues abstencions) era prumèra norma democratica d’autogovèrn, dempús d’un long periòde de persutar-i damb tota sòrta d’arguments e reivindicacions. Aran ei aué ua comunautat civica damb clara consciéncia identitària, gràcies, en bona part, as que prumèr drevelhèren aguesta consciéncia collectiva, la materializèren ena lei e, ath long deth temps, l’an desplegat damb tota era sua potencialitat. Per aquerò, voi arreconéisher tanben eth mestièr amiat a tèrme pes sindics que m’an precedit enes sues responsabilitats publiques, depositaris coma son es dirigents d’un país d’aqueth sentiment compartit sense eth quau n’era politica n’era gestion propères non serien pas possibles.

Un aute 13 de junhsèga, mès der an 2009, es grops deth Conselh Generau d’Aran presentàuem ath Govèrn dera Generalitat era nòsta propòsta de reforma dera Lei damb era volentat unitària de mielhorar e actualizar eth nòste autogovèrn, d’acòrd damb eth mandat der Estatut d’Autonomia, qu’aué mès que jamès volem deféner ena sua integritat. An passat vint ans e era experiéncia acumulada mos permet aué d’èster ambiciosi, mès tanben conscients dera realitat dera nòsta arquitectura juridica e institucionau. Aguesta naua consciéncia implique qu’era complexitat dera practica der autogovèrn age eth sòn fidèu reflèx en ua naua norma, qu’a de balhar mès seguretat juridica en desplegament des competéncies, un mielhor finançament entà garantir-les damb un minim de qualitat e eficàcia e un reconeishement mès clar des relacions bilateraus entre eth Conselh Generau e era Generalitat.

A despièch des dificultats, eth nòste Govèrn a volut hèr der acòrd eth sòn drapèu e aguesta volentat mos a permetut auançar en reconeishement dera singularitat d’Aran e daurir naues perspectives de futur entar estatut politic e institucionau deth país. Coma rebrembèc eth president Montilla ena Hèsta d’Aran, deth pacte a brotoat un nau acòrd de finançament, signat en deseme de 2007; s’a auançat ena constitucion d’ua ponéncia conjunta entà elaborar ua naua Lei d’Aran, e, en çò que tanh ara lengua, auem promoigut ua lei pionèra entar aranés, dempús de trenta ans de demora.

E, dempús d’un long e dificil procès, Aran a trobat eth sòn encastre dehòra dera organizacion vegueriau, que permet campar es pròplèu vint ans damb era possibilitat d’apregondir eth camin diboishat pes que, enes prumèri ans dera democràcia, pensauen dejà en bastir un país mès just, equilibrat e damb es sues institucions respectades. Artenhe’c e assolida’c fòrtament non sonque ei possible, senon que depen sustot de nosati, dera liura volentat expressada pes ciutadans e es ciutadanes que vòlen hèr d’Aran eth sòn projècte collectiu, un país, ara fin, de toti e totes.

ERA CORSA ‘ARAN PER SA LENGUA’ ARRIBE ARA 17au EDICION

Era corsa Aran per sa lengua, qu’organize cada an eth collectiu Lengua Viua, arribe eth pròplèu dimenge, 25 de junhsèga, ara detzasetau edicion. Enguan, era corsa gesserà de Les e Montgarri mès dora, entàs 12.00 h. D’aguesta forma, era organizacion sage de hèr-la mès participativa e mès dubèrta entà toti.

I aurà ua arturada en Es Bòrdes, entàs que vien de Les, e ua auta en Unha, entàs que vien de Montgarri. En aguestes arturades, es caminaires profitaràn entà hèr un mòs que portaràn en sòn morralet. Cau persutar en qué toti es caminaires se i pòden ahíger en quinsevolh punt deth recorrut.

Era arribada ei prevista entàs 20.15 h, ena plaça dera glèisa de Vielha, a on dempús deth parlament deth collectiu e er autrejament deth prèmi Lengua Viua, aurà lòc eth concèrt deth grop Parpalhon.

Lengua Viua profite un an mès entà reivindicar eth besonh de prebotjar er usatge sociau der aranés e entà que sigue possible víuer damb normalitat en país ena sua lengua pròpia. Totun, aguest ei eth motiu principau peth quau s’organize era corsa.

Aran, 23 de junhsèga de 2010 

Era vida gahe de viatges camins decisius. Se tròbe en aqueth punt en qué cau escuélher, non badar guaire e començar un nau projècte personau. Tanpòc se tròbe era eleccion en un moment determinat, n’i a pro d’auer-la ena pensada d’un orizon. De viatges, ei frut d’ua volentat particulara. De viatges, aquerò qu’auem batiat coma “es circomstàncies” t’i possen, en ua sòrta d’inevitabla destinacion. Macabra fatalitat. O non! Totun, s’ei vertat qu’er òme (era hemna) escuelh era sua pròpria vida, escuelh es pròpris designis, qu’ei coma escuélher es pròpris desirs, coneish pensament, artenh saviesa, conscient des rebrembes que s’auien des.hèt, alavetz es valors intims son inexpugnables. Serà tan facil? Sonque eth pas deth temps ac permet? Eth poèta ja didie qu’es linhes dera vida son diuèrses, son coma camins, coma es contorns des montanhes, e tanben que cares e patisses, e non t’entenen, atau ei era vida. Mès eth temps que cor, estimat viatjaire, e ja non son entà tu estonantes es montanhes que te coneishen…, vertat? Mès non cau èster dramatics. Perque, a despièch de tot, de crisis e malurs, eth món encara mos semble beròi. Es uelhs seguissen era linha d’un orizon que cau arténher, a on es dius t’apèren ath costat des eròis de cada dia. Son eròis de vida, non de mòrt, eròis en companhia, perque non volem eròis solitaris orgulhosi d’eri madeishi, dilhèu son es nòsti eròis ua sòrta d’antieròis, orgulhosi deth món, qu’encara non ei, qu’encara a de vier, abantes qu’es buhades deth mau temps mos estabornisquen enes roïnes. Mès non cau èster dramatics, qu’eth solei lutz damb fòrça s’eth camin ei hèt de bonança…

(Diari Segre, 17 de junhsèga de 2010) 

La sentència del TC aixeca molta polseguera a Catalunya. Molts opinadors coincideixen a concloure que « res no tornarà a ser igual ». Hi ha també una opinió majoritària sobre el paper impecable del president Montilla en la seva resposta política i institucional. Només cal llegir la premsa de fora de Catalunya, trasbalsada i escandalitzada per la determinació del president d’origen andalús. I, tanmateix, i en aquest joc d’escenificacions, s’ha centrat l’atenció de manera prou intencionada i tendenciosa en els 25 diputats del PSC al Congrés. « El PSC és el problema », hem arribat a escoltar a la ràdio pública catalana. Aquesta particular focalització de la « resposta catalana » constata, paradoxalment, que el PSC no és que sigui el problema, sinó que és el reflex més clar i transparent de la realitat plural i complexa que viu avui Catalunya. El problema és llegir en clau exclusivament catalana el « què fer » dels 25 diputats, perquè aquests 25 ni són del PSC ni són del PSOE, sinó dels ciutadans que, de forma majoritària, han donat el seu suport als socialistes en totes les eleccions generals. Un suport ampli que d’alguna manera avala el capteniment del PSC a Madrid, perquè ja se sap que forçar comportaments polítics que poden divergir de les casuístiques electorals de què són deutors té riscos evidents. Què és el PSC? Un partit catalanista, federalista i de centreesquerra, com, per cert, la majoria dels catalans i les catalanes, segons reflecteixen totes les enquestes fins al moment. Defensar la integritat de l’Estatut, buscar solucions pactades per refer l’acord estatutari i promoure una reforma federalista de la Constitució és coherent amb aquesta realitat complexa, tant interna (de partit) com externa (de país). Fugir de la unitat amb moviments « tacticistes », defensar lemes sobiranistes i, a la vegada, votar en contra de les iniciatives per convocar referèndums independentistes no ho és tant…

Me güejaue parlar sus er ahèr politic dera setmana e, totun, ac hèsqui ahiscat pes coïncidéncies dera vida, perque, en tot previer un article sus es “totalitarismes”, le poderè hèr de forma indirècta. Non sabi se sabetz qu’eth Tribunau Constitucionau a emetut senténcia sus er Estatut, ne tanpòc sabi se reaument, a despièch deth tapatge, as ciutadans les preocupe era resolucion motivada peth recurs deth PP, qu’ara a paralizat era lei der aranés en recórrer-la (non ei un vèrb agradiu e, totun, quin gòi senten es deth PP en utilizar-le tot soent!) ath Conselh de Garanties Estatutàries. Tostemp i a ua sòrta de “conselh de savis” que susvelhe era activitat des mortaus, en Estat o enes autonomies. Semble qu’eth regim especiau d’Aran, garantit per Estatut, non ei afectat pera senténcia. Mès semble qu’era anullacion der usatge “preferent” entath catalan (tanben recuelhut ena lei entar aranés) incidirà, per extension, ara nòsta lengua. Ei inacceptable qu’un tribunau en prorròga prengue ua decision d’aguesta naturalesa dempús de quate ans de paralisi. Uns an responut damb eth reclam oportunista d’auançar es eleccions; uns auti, convenientament provocadi, non an dubtat en hèr sòn eth lèma der “adiu, Espanha”. Es “populars” qualifiquen ath president, seren e contundent, de “fòrça fascista”, e fòrça “franquistes” son es institucions estataus entà reputats politics nacionalistes. ¿De vertat pensen uns e uns auti qu’es actituds denonciades son “fascistes”? ¿Cau rebrembar qu’es fascismes, coma es formes sauvatges deth comunisme, son totalitarismes, regims que tot ac estofen sense marge ara liura alendada? Per qué tanta banalizacion?

(Diari Segre, 3 de junhsèga de 2010)

Vau era pena de soslinha’c, de persutar-i, se cau. Eth president José Montilla a dat pròves pro clares e contundentes deth sòn compromís damb Aran en èster present, per prumèr còp, ena Hèsta d’Aran e respectar era singularitat dera Val ena lei de vegueries. Vau era pena de rebremba’c, perque eth combat a estat pro long coma tà non hèr-ne dejà mencion, coma s’era solucion satisfasenta non age costat pro esfòrci. Pensi que, coma a afirmat eth conselhèr generau deth PRAG, José Antonio Bruna, era Val d’Aran a estat mès presenta que jamès enes mieis de comunicacion catalans e espanhòls e s’a dat conéisher coma jamès ac auie hèt abantes, en un moment plan transcendent tath futur der autogovèrn (nau finançament, lei de vegueries, lei d’Aran e lei der aranés). Era determinacion deth sindic Francés Boya, qu’a metut per dauant es interèssi de país, a estat clau en tot eth procès. Vau era pena de reconeishe-la’c. Pes motius nomentadi e pera sua importància istorica, vau era pena d’aufrir-vos un extracte deth discurs que prononcièc eth president dera Generalitat en acte institucionau dera Hèsta, eth passat dia 17 de junh.

“HEM TROBAT UNA SOLUCIÓ FAVORABLE PER A L’ENCAIX DE LA SINGULARITAT D’ARAN »

Molt bon dia a tothom.

Fa tres mesos, em penso que era per Sant Josep, vaig ser aquí a Vielha. Aquell dia celebràvem una jornada de portes obertes als Jutjats i també l’ampliació de la residència de gent gran. El 2007, quan feia tot just tres mesos que havia assumit la meva responsabilitat com a President, ja havia estat aquí, fent una visita institucional al Conselh Generau i veient alguns equipaments i actuacions impulsades pel nostre govern.

Tant en aquelles ocasions com, de manera molt especial, avui, que fa dinou anys d’una data tan assenyalada de la seva història contemporània, he volgut manifestar, en tot moment, el meu interès personal i institucional per Aran, per la seva gent, per les seves inquietuds i pels anhels i projectes de futur.

Aquest és un territori singular únic al nostre país. Ric en fites històriques i, alhora, carregat de raons i voluntat de ser i de projectar-se cap el devenir. Avui Aran és una realitat admirada com mai, pel tarannà i la determinació de la seva gent. Una àrea interessant pels seus atractius naturals, patrimonials i culturals, i que es guanya dia a dia el respecte en el terreny institucional.

L’Estatut de 2006 va establir les bases per a un reconeixement d’Aran, superior al que havia tingut fins aleshores, que havia estat el que permetia l’Estatut de 1979. Com en tants altres aspectes del nostre autogovern, aquests darrers 4 anys hem treballat per fer realitat el desplegament del que preveu l’Estatut de 2006, en relació amb la Val d’Aran. I el que preveu el nou Estatut és prou més ambiciós que el que contemplava l’anterior.

El nostre Govern ha demostrat voluntat de donar un impuls necessari al reconeixement de la singularitat d’Aran:
– en temes clau com el finançament (a partir de l’acord signat el desembre de l’any 2007), 
– avançant en la constitució de la ponència que ha d’elaborar la nova Llei de Règim Especial d’Aran,
– o pel que fa a la llengua, amb l’aprovació de la Llei que aquí en diem de l’Aranès, i que ara és al Parlament. 
– També, de manera especial, trobant una solució favorable i positiva per a l’encaix de la singularitat d’Aran a la Llei de Vegueries. Unes paraules recents del Síndic Francés Boya resumeixen molt bé el balanç que compartim, quan diu que: “la bondat de l’acord és que permet albirar un futur on les institucions araneses tindran possibilitats de seguir creixent en la construcció d’un marc propi per desenvolupar l’autogovern”.

Tot això, com dic, s’ha fet per respondre adequadament al desplegament de la nostra llei de lleis, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. […] Res del que ambiciona el nostre Estatut, per a Catalunya en el seu conjunt i per a l’Aran especialment, insisteixo: res ens ho pot negar cap sentència.

[…] Mentrestant, però, l’acció del nostre govern, tant aquí a Aran com al conjunt de Catalunya, seguirà abocada a lluitar contra els efectes de la crisi en els treballadors, les famílies i les empreses. […] Estiguin segurs que tindran la Generalitat al seu costat. Tant per als objectius de progrés i benestar del conjunt de Catalunya com per fer realitat els anhels i la singularitat d’aquesta terra i la seva gent.

Moltes gràcies a tothom i molt bona festa.

Es aranesi auem estat acompanhadi, per prumèr viatge ena nòsta Hèsta, e damb balh tradicionau includit, peth president dera Generalitat. Un hèt plan destacable e autant de simbolic dempús deth debat territoriau intens qu’auem mantengut entà hèr a prevàler er estatut territoriau dera Val d’Aran, era votz dera quau a estat liderada de forma nauta e ben clara peth sòn sindic. Eth procès a estat long e dificil, mès ara fin a vençut era politica, ei a díer, er acòrd e era volentat d’entenuda. Vau era pena de soslinha’c en aguesti tempsi en qué, justament, era politica non passe per un des sòns mielhors moments. Deth problèma, a brotoat ua grana oportunitat. Non sonque era Val demore excludida de quinsevolh encastre que non sigue eth pròpri, senon que se daurís era possibilitat a qu’aquerisque ua naua naturalesa de singularitat territoriau, que l’apregondís e la consolide entàs pròplèu ans. Montilla e Boya an sagerat publicament eth pacte renauit entre andues comunitats. Eth president a rebrembat es paraules qu’eth sindic escriuec en un article e que son pro illustratives: “Er acòrd mos permet aubirar un futur a on es institucions araneses auràn, s’eth pòble aranés ac vò, possibilitats de seguir creishent entà desvolopar er autogovèrn”. Èm dauant era politica democratica en estat pur, perque, ara fin, ei eth pòble, er ensem de ciutadans que demoren en Aran, eth que decidís d’acòrd damb es leis. Arren a veir damb er exercici trampós deth “dret a decidir” era secession de Catalonha, que convergents e republicans proclamen coma panacèa. Arren a veir, perque, sonque damb eth pacte, eth nòste futur ei plen d’esperança.  

(Diari Segre, 19 de junh de 2010)

Ara seguida trobaratz un interessant, solatjat e ben pensat article deth sindic d’Aran, Francés Boya, qu’aué li publiquen es diaris Segre e La Mañana.

VEGUERIES: SER I NO SER

Francés X. Boya Alós, síndic d’Aran i diputat del grup Socialistes – CpC al Parlament

En aquests últims anys, poques coses no han sacsejat tant una part de l’opinió pública, i també publicada, com la llei de vegueries. No cal dir que, especialment, a l’Aran. Les afeccions i desafeccions territorials són difícils de gestionar, legislativament parlant, i el soroll mediàtic ha evidenciat que els anhels d’una nova divisió territorial havien i han de superar no només els esculls propis d’un complex procés legislatiu i institucional, sinó que també han de resoldre com encaixar les peces del trencaclosques que, per la seva diguem-ne singularitat, no encaixen en un mapa homogeni.

El cas d’Aran ha estat, finalment, el més costós i el més laboriós de resoldre per diversos motius: uns de caràcter polític i altres de caràcter jurídic. Els primers s’han d’entendre des del principi que totes les administracions tendeixen a aplicar l’uniformisme com a norma. És a dir, per a elles el mapa ha de resultar homogeni i les normes també. Per tant, aquesta ha estat la primera dificultat a vèncer. També hem hagut d’afrontar la tasca per convèncer els que s’oposaven al reconeixement de la diferència o bé als que ho feien amb tants recels que finalment el resultat de la seva proposta era decebedor. Encara avui, en determinades declaracions de responsables polítics, s’intueix aquesta resistència que, francament, sorpren més venint dels que professen conviccions nacionalistes.

Les raons jurídiques han estat certament complicades, sobretot, per resoldre un fet indiscutible que és l’obligació de romandre adscrits als àmbits provincials, definits per la Constitució a l’article 141. Una qüestió que només es pot resoldre amb la modificació de la pròpia Carta Magna. Tanmateix, la llei deixa clares, implícitament, dos coses importants:

1. Que l’Aran té el dret a resoldre aquest fet i, per tant, a reivindicar-se, si és el cas, com un àmbit territorial similar a un territori foral o amb condicions d’adaptar el mandat constitucional tal i com succeeix amb els cabildos o consells insulars.

2. Que mentre això no passi, el Conselh Generau tindrà la competència que disposa la llei per a la província, és a dir, la cooperació supramunicipal. Per tant, si bé obliga al compliment del mandat constitucional en l’efecte pràctic, atorga al Conselh la possibilitat d’exercir aquesta potestat, atès que la resta de competències que tindrà el Conselh de Vegueria ja li són donades per l’article 10 de la pròpia llei.

En definitiva, la bondat de l’acord és que permet albirar un futur on les institucions araneses tindran, si el poble aranès ho vol, possibilitats de seguir creixent en la construcció d’un marc propi per desenvolupar l’autogovern. Tanmateix, cal dir que aquesta és una discussió per a iniciats i que, en general, el debat se circumscriu a plantejaments més directes i més intrínsicament vinculats al “ser o no ser”, a l’acceptació o negació del principi fort d’identitat d’un poble i la proximitat del seu govern, perquè per a nosaltres no es pot acceptar cap altra capitalitat que no sigui la pròpia, ni cap altra instància de govern que no sigui la que els ciutadans voten directament. Parlem d’allò que qualsevol poble aspira per a si: ser allò que vol ser i no allò que altri l’imposa.

Tanben en Aran informacion poderatz trobar era opinion d’Unitat d’Aran, amassa damb es auti partits politics damb representacion institucionau, sus er ahèr des vegueries.

ARAN, FUERA DE LAS VEGUERÍAS
Amador Marqués, secretario de Comunicación de Unitat d’Aran 

El síndic Francés Boya ha conseguido que finalmente Aran quede fuera de las veguerías, según el acuerdo alcanzado por los grupos que dan apoyo al Gobierno catalán (PSC, ERC e ICV). Así, se excluye Aran de la veguería del Pirineo de forma clara y precisa, de acuerdo con el ordenamiento jurídico del Estado. La propuesta no da lugar a dudas: la veguería de Alt Pirineu i Aran pasa a denominarse “Alt Pirineu”, que está formada por los municipios de “Alta Ribagorça, Alt Urgell, Pallars Sobirà, Pallars Jussà y la Cerdanya” (artículo 9).

Además de reforzar la relación “bilateral” entre el Conselh Generau y la Generalitat (artículo 10), se abre la posibilidad a que Aran adquiera el estatus de ente provincial. Mientras esto no sea así, el propio Conselh asumirá las competencias del Consejo de Veguería. No hay que ser un alumno aventajado de Derecho para saber que, efectivamente, tanto la constitución de las veguerías como la consideración de Aran como ente provincial dependen del acuerdo de las Cortes Generales. Así es nuestra arquitectura jurídica e institucional.

Lo más relevante es que el president Montilla ha cumplido con su palabra al consolidar la singularidad de Aran y su consideración de “entidad territorial singular”, como marca el Estatut. El Valle, con su Conselh, se convierte así en la única referencia territorial para sus ciudadanos. Es una pena, sin embargo, que la oposición de Convergencia, que ha mantenido un silencio clamoroso en todo este proceso, no haya sabido sumarse, una vez más, al consenso, y haya optado, incomprensiblemente, por votar en contra del dictamen que determina que Aran queda fuera de la organización “veguerial”, como reiteradamente ha reclamado de forma mayoritaria el pueblo aranés.