amadormarques.com

È de cohessar-vos qu’era mia relacion damb era independéncia catalana se base, sustot, en un sentiment esceptic, dilhèu desconfidat, pr’amor que, se ja dam per mòrta era via federau (encara per nèisher), ja m’explicaràn, alavetz, com s’artenh era desirada secession sense cap tipe de trauma e s’aguesta portarà, en contèxte actuau dera Euròpa meridionau, un país mès prospèr e just, objectiu qu’aurie de mercar quinsevolh projècte digne entà ua nacion. Com afirme er editor de L’Avenç, bric suspitosi andús, revista e editor, de fe unionista, ara fin podem trobar-mos damb un “estat sense país”, ei a díder, sense cultura e en fòrta regression sociau. Clar que, en expression catalana, “tinc mala peça al teler”, pera mia condicion d’aranés pactista e catalan federalista, en uns moments de dangeroses egemonies contra eth “pluralisme rasonable” (John Rawls) e “critic” (Valentí Puig), de besonh en ua societat democratica. Ei probable qu’aja queigut en costat erronèu dera istòria e non aja sabut veir qu’Espanha “non a solucion” perque “mos pane”, com diden, encara qu’eth famós deficit fiscau, que cau corregir, varie fòrça segontes eth calcul aplicat, mentre era Espanha independenta, com Portugal (per non parlar de Grècia), patís autant damb un carrèr que borís en contra der “espòli sociau”. Ei vertat que ja non valen es immobilismes, qu’era lengua e era cultura pròpries s’an de respectar (plan qu’ac sabem es aranesi!) e que dilhèu Catalonha s’a de constituir en un Estat (con)federat, mentre Aran aquerís, de forma liura, un nau estatus autonòm. Mès er orizon contunharà nere se non metem aguesti esturments a favor d’un capitalisme mès civilizat e ua alternativa de justícia entath pòble empraubit, aquiu a on comence eth viatge reaument encoratjant.

Es vicissituds istoriques e, sustot, era volentat politica des aranesi ath long des tempsi an mercat eth sòn devier coma territòri estretament restacat ath reiaume d’Aragon, atau com ac soslinhen es recercaires dera istòria locau d’aguest petit parçan deth Pirenèu centrau. Com tanben ei coneishut eth sòn plaçament nòrd enlà dera sèrra pirenènca, hèt qu’aurie de determinar, semblarie, ua vinculacion mès naturau damb França. Mès, es aranesi s’an sabut suenhar des invasions e es intents continus d’integracion dera Val entath costat francés (en aunor ath títol dera òbra omonima de Josep Lladonosa), e an practicat un sòrta d’equilibri des podèrs, d’acòrd damb eth quau eth militar demorarie ligat a Aragon, eth juridic a Catalonha e er eclesiastic a França. Era darrèra collaboracion relevanta entre Aran e Aragon (e Catalonha), damb era exposicion Aran, clavis regni, a permetut redescurbir aguesta ligason, de natura pactista (vau era pena rebremba’c en aguesti tempsi de convulsions territoriaus), que va mès enlà dera arraïtz deth nòm d’andues comunautats, sense descuedar era realitat d’un present de vincles comerciaus e de servicis e, sustot, de caractèr sanitari, a on er Espitau Val d’Aran ei tanben punt clau d’aguesta cooperacion sociau e territoriau damb es vilatges dera Ribagòrça. Ja en sègle X, era Val siguec possedida per Aton, bisbe de Roda de Isábena, senhor de Ribagòrça, de Palhars, d’Aran e de Sobrarbe, data mès antica dera quau demore constància sus es dominacions senhoriaus en Aran, segontes era cronica Fragmentum Historicum (s. XIII), trobada enes manuscrits deth Cartulari deth monastèri d’Alaon, en Sopèira (veir eth catalòg d’Aran, clavis regni). En 1108, Alfons eth Batalhaire la includís enes sòns domènis, e damb eth Tractat d’Emparança (1175), aguesti ligams s’arrefortissen encara mès. Dempús dera derròta de Muret (1213), se daurís un periòde de luta diplomatica, e tanben bellica, sus era possession d’Aran, en mans sustot de França. En 1312, es delegats des reis reconeishen ara fin era relacion dera Val damb eth reiaume d’Aragon, dempús des negociacions encetades tà esclarir es pretensions d’andues corones. Damb eth Tractat de Poissy (1313), Felip IV restituís Aran a Jaime II d’Aragon, e eth 22 d’agost deth madeish an, eth monarca autrège as aranesi Era Querimònia, amàs des drets consuetudinaris, que sigueren confirmadi dempús per d’auti reis. Er an que ven se’n complissen 700. Un erós aniversari deth quau Aragon se’n pòt sénter ben partícep.

(ARAN INFORMACION + VIVIR LOS PIRINEOS, seteme de 2012)

Non ei 24 de junh ne tanpòc Sant Joan d’agost, en rebrembe dera decapitacion deth Baptista. Ei 8 de seteme. “Eth ueit”, atau com le coneishen es autoctòns, en un municipi qu’a per patron Sant Sernilh (29 de noveme), celèbre era hèsta major eth 29 d’agost e hestège eth dia des Mairs de Diu trobades ací, en nuclèu de Sant Joan de Toran. S’i amassen aranesi de Quate Lòcs e vesins der aute costat dera termièra. Dempús dera tradicionau missa de romiatge, mos assetiam en prat ath torn dera bona vianda aragonesa hèta ara brasa, eth mielhor hormatge dera Barosa e un vin de Caors que se dèishe estimar. I a pagesi de Canejan, Bots, Hòs e Sant Gaudenç. Damb un parent luenhan, mos saludam en francés, mès tot viste recupère eth vielh parlar de casa, ara perdut entre es sòns hilhs. Aguesti ramadèrs, tanben eth mès joen, en tot auer eth francés coma lengua abituau, parlen ara eth patuès autant de ben que nosati, diria que mielhor, com se l’auessen sabut suenhar, delicadament, des incleméncies jacobines. Aspiracions des haches e cada th o t prononciada coma ch neurissen un parlar d’expressions pròpries, com “te foteràs peth segàs auat [ch]”, e de vertats clarentes com eth veire a on beuem, abantes que mutèsse en pastós (tara forma aranesa) vaso. Meten de relèu qu’eth parlar de Canejan ei mès parièr ad aguest aranés de dehòra d’Aran, causa que non hè sonque renfortir çò que ja sabíem e mos shaute de poder constatar cada an de forma distesa e familhar. Pensi alavetz ena contribucion inestimabla des nòsti recercaires lingüistics, com Frederic Vergés, a despièch des injustes e infondades caricatures sus er “aranés de Ficus”, o eth madeish mossen Jusèp Amiell, que mos acabe de regalar es Psalms damb ua dusau edicion (corregida) deth Nau Testament ara salut der aranés.

(DIARI SEGRE, 22 de seteme de 2012)

Damb era mòrt deth cardenau Carlo Maria Martini, auem perdut a un referent morau e intellectuau, a un mèstre que mos a ensenhat a liéger era Bíblia damb es sòns exercicis espirituaus publicadi, lectio divina includida. Gran expèrt biblista, Martini mos a daurit, a nosati, lectors ignorants, un camin d’aprenedisatge e comprenença pregona des mistèris dera Paraula a trauèrs d’un lenguatge senzilh e un exercici de pedagogia admirable. Arribèc a volar naut pera plaça de Sant Pèir coma cardenau papable, mès era sua vocacion pastorau impregnaue tot çò que hège damb era passion e era audàcia que da ua opcion de fe ara lum der itinerari des grani personatges biblics, perque eri, ath sòn torn, dèren testimòni d’ua misericòrdia qu’aué manque en fòrça encastres, en tot començar per eclesiastic, atau com d’ua esperança naua e viua. Bona pròva en son es títols dera sua òbra: Era audàcia dera passion, Es ales dera libertat… Quan se complissen 50 ans deth Concili Vatican II (que restituïc era Bíblia as fidèls), e era sua eréncia demore petrificada per alendades pòc evangeliques laguens dera Glèisa, Martini s’atrevic a deféner era renovacion eclesiau, en tot compartir eth desir de tanti catolics “prògres”, com diden, que tanben n’i a e jo me n’i voi compdar, per ua auta Glèisa, capabla de “reconéisher es sòns errors e empréner un camin radicau de cambi” dauant d’ua Glèisa “cansada”, qu’“a demorat 200 ans entà darrèr”, com afirme ena sua darrèra entrevista a mòda de testament. Çò d’important ei “era fe, era confidança, eth coratge e er amor”, mès manquen “òmes liures e mès propèrs” as que patissen. Coma eth pastor que mos a deishat.

Era prumèra vista de Vielha que sòl aquerir eth viatjaire quan arribe en Aran sòl provier der accès, en baishada, dera carretèra N-230, en òbres en aguesti moments e tostemp reivindicada sa reforma. Aquiu auetz ara antiga Vetula, ath hons dera val, “ath miei des tres Arans”, com diderie er imne ara “Senhora” de Mijaran. Un presèp tàs mainatges, mès vedible ara damb es marges nets dera via. Se hètz cap a trauèrs dera C-28, Vielha apareish damb aquera fisionomia d’avenguda ampla e centric campanau, pròpria d’ua vila importanta, que tant agrade de destacar as sòns vesins damb era satisfaccion abituau des vilatgesi d’un caplòc. Totun, qu’ei caplòc d’Aran. Era vila des servicis, que cerque eth sòn lòc ena economia toristica pirenènca. Eth municipi qu’acuelh ara mitat, o dilhèu mès, dera populacion aranesa. Mès a on eth paisatge se mòstre tanplan imponent e aupin, airau industriau apart (de besonh en un municipi atau), ei damb era sèrra deth pòrt e Sarraèra en cogòt, de pales dretes com ua paret, que mèrquen ben clar eth lumedan dera pòrta borbonica tara peninsula. Ací, en Mijaran, Vielha complète eth nòm municipiau e rebrembe as aranesi, aimants des centralitats, qu’en passat, en santuari marian aué en hèsta, s’assetièc eth centre politic e religiós dera sua vida collectiva. Un modèrn e foncionau temple acompanhe es roïnes der antic, malurosament esbauçat per un explosiu pendent era guèrra civila. Un còp mès, era vila se dispòse a cantar er imne a sa patrona (“Vielha ei era tua vila”, afirmen es gòis), que n’ei tanben d’Aran, “ath cant des aigües deth Garona”, ath miei d’aguest present damb roïnes e era esperança vigorosa peth futur que cau rehèr.

(ARAN INFORMACION, agost de 2012)

Era Associacion de Hemnes de Les, amassa damb er Ajuntament, ven de plaçar ua placa commemorativa en aumenatge as victimes der exili, representades per persones com Paquita Sitzer, superviuenta dera IIau Guèrra Mondiau. Sitzer auec de húger dera Euròpa ocupada peth totalitarisme nazi e siguec acuelhuda en pòble de Les, atau com auem sabut pera dinamica associacion. “Un rebrembe des vesins aranesi qu’ajudèren as qu’escapauen des guèrres”. Eth memoriau se hig ara redescubèrta deth nòste passat recent e, malurosament, mès trist e tragic, provocat quan er òme pèrd era rason o met aguesta ath servici des crudeltats mès inimaginables des qu’ei capabla de realizar era condicion umana, radicaument ambigua, ja qu’ath temps pòt generar çò de mès excèls e çò de mès sordid. En aguesta setmana, veigui tanben era plaça dedicada as evadits deth franquisme dauant der Hospice de France, parada obligada abantes de gahar eth camin deth pòrt de Benasc. Es peades dera istòria se van hènt presents en fòrça cornèrs des nòstes contrades, en tot indicar-mos qu’i a agut tempsi fòrça piri, a on víuer ja non ère demorar, senon partir, tostemp partir, e per tant supervíuer, enquia non se sap a on, en tot arrincar ar òme dera sua natura arraïtzada tà devier un desterrat sense rumb ne sòrt ne dilhèu pròle, ath bòrd dera termièra, com der hiu que dessepare era vida dera mòrt. Aqueri desbrembadi, que semblen gésser d’un desbrembe, mos ajuden a veir as desarraïtzadi d’ara, ad aqueri que dilhèu ja non hugen dera guèrra o dera bota d’un totalitarisme, mès qu’expliciten qu’er estat present de causes non va, qu’era Euròpa actuau non ei ara nautada de çò qu’es sòns pòbles demorauen d’ua Euròpa liura e solidària, perque era libertat damb hame e desigualtats prauba qu’ei. Era istòria ja hèc sòn crudèu avertiment.

Era exposicion d’enguan dera Fondacion, com se li coneish ara nòsta fondacion deth Musèu Etnologic, ei dedicada as cabanes comunaus dera Val d’Aran, en tot seguir era sua linha de recerca e difusion deth patrimòni deth país, gràcies ar esfòrç e era dedicacion dera junta e es collaboradors que participen ena revista Tèrra Aranesa. Recebi era carta de rebrembe dera presidenta e me’n vau tà Arties tà visitar era mòstra. Campi abantes eth huelheton informatiu, qu’a per portada era cabana d’Uishèra presidida, ath hons, peth massís imponent dera Maladeta. Un còp en pòble, era glèisa de pèira refrescanta de Sant Joan, espaci expositiu de tostemp, me sauve dera calorassa d’aguest dia d’agost. Talament, com se siguesse ara era cabana que balhe arrecès, usclat com sò pes ahlames der ostiu ena montanha, mès dirèctes e incisives. En aguesta epòca toristica, vau era pena rebrembar ua obvietat: qu’es cabanes, bastisses plan umils e senzilhes, se lheuèren tà sauvar deth rigor e era duresa dera nauta montanha as pastors e tanben as caminaires e caçaires, a on i passauen era net. Ath long deth desèrt des tucs pirenèncs, era cabana da ath caminaire un punt de referéncia, perque ei eth refugi, coma lòc sagrat, qu’acuelh era anma perduda en sa soletat infinita. Martin Heidegger, “pastor der èster”, passaue longues sasons en sa casa-cabana de Todtnauberg, ena Sèlva Nera. Aquiu “naut” bastie eth sòn pensament complèx, neurit tanben pera sua activitat universitària, aquiu “baish” ena ciutat. Sabie qu’ei faussa era contraposicion entre provincialisme e cosmopolitisme, perque, de tant en tant, auem de besonh demorar ena cabana, arraïtzada ena lei pròpria dera montanha, abantes de tornar tara masèga deth hons dera val.

(Diari Segre, 11 d’agost de 2012)

Mentre s’estien era ombra deth rescat, açò vò díder, dera intervencion der Estat espanhòl, damb eth ministre Montoro bisturí en man (e era pèrta consegüenta dera autonomia financèra), e lèu totes es leis que prebotge eth Parlament a instàncies deth grop governamentau son aprovades damb era concertacion inquebrantabla deth partit deth ministre, non guaire aimant dera descentralizacion quan aguest non govèrne era autonomia (e ath revès, en Congrès fòrça d’eres compden damb eth supòrt deth grop catalan de govèrn), mentre tot açò passe, e ei efectiu, reau e veritable, Catalonha se dispòse a demanar un nau pacte fiscau, que, de forma plan resumida, implicarie era gestion intègra de toti es impòsti qu’ací se genèren, des quaus ua petita part retornarie ar Estat en forma d’ua aportacion “solidària” mercada prealablament pera autonomia de part. Moments estonants en qué era solidaritat ei limitada, ath delà, damb er acòrd de partits progressistes. Ací e ena Alemània federau respècte dera feniantassa Espanha. Totun, s’eth nomentat pacte pòrte mès progrès e justícia sociau as ciutadans deth país catalan que mès patissen, benvengut sigue. Non pogui, per tant, obviar qu’era demana catalana aurie de possar a Aran, comunautat articulada tanben a trauèrs deth principi d’autonomia, a reclamar-li, ath viatge, un tracte mès just des deth punt d’enguarda economic e financèr, aspècte non menor qu’a encalhat era naua Lei de regim especiau, defèctes de forma a part. Dilhèu ei ora de plantejar un pacte fiscau aranés, eth nòste pacte fiscau, que dongue mès estabilitat ath finançament der autogovèrn e non le hèsque a depéner tant des volentats politiques deth moment o dera situacion economica dera Generalitat. Es aranesi tanben mos i jogam eth futur deth país.

Conde era legenda que Blancaflor, protagonista d’Era Maladeta, destacaue pera sua “guapesa”, segontes era expression emplegada per Mn. Josèp Condò, que recree era istòria recuelhuda per Verdaguer en Canigó. La veigui ena escultura elaborada per Glòria Coronas entàs Prèmis 17 de Junh, ara desapareishudi, coma eth simbèu des prèmis nacionaus d’Aran, qu’era gent escuelhie entàs persones e collectius en reconeishement deth sòn trabalh e es valors d’aunestedat, solidaritat, coratge e esfòrç qu’auien encarnat en diuèrsi encastres dera vida sociau aranesa: era ei ua gojata efectivament beròia e exuberanta, damb un peu long e abundós e ues popes ben ardones e turgentes, que subergés liberada e desafianta dera tèrra maudita dempús d’auer patit segrèst e exili forçat. “Qu’alègra ei era vida en aguesta montanha! / Que clarent eth dia, que doça era net!”, auie cantat, innocenta, en sòn Plan de Beret, abantes qu’eth gigant Còrdehèr (“eth gran rei ère d’aguesta gran montanha”) volguesse hèr-la sua “dera net ath nere abric”. Prauba Blancaflor! Espantada, trista e plorosa, a tornat a pèrder eth món de vista. Un nau Còrdehèr, reneishut des heiredes entranhes d’ua auta maudita, l’a tornat a embarrar en sa preson de fallàcia e supèrbia, perque tròbe qu’ei “cara” de veir-la. Non pòt èster tan confidada, era, que mès s’estime dar es croquetes tath pòble e es coquilhons tàs reis. Còrdehèr jògue ara damb er amor virtuau d’ua hemna estonanta e capriciosa, sabenta des arts numeriques e de totes es lengües, a excepcion der aranés (auer-la ua setmana li a costat 150.000 reaus). Mentretant, ara nòsta Blancaflor “l’aumplís d’amenaces, ensults e desprècis”. Mès era ei ara mès fòrta, perque ja se n’a sabut gésser en passat. “Hè-te enlà, era li cride”, rebèl e prèsta tà ua naua liberacion.

(Diari Segre, 14 de junhsèga de 2012)

Era estadistica se prèste ath jòc des interpretacions. Aguesti dies auem sabut qu’Aran ei era “comarca” (òc, malurosament, encara mos en considèren) mès “arrica” de Catalonha. Semble que tanpòc l’auem perdut, aguest “aunor” materialista, mès dilhèu calerie mesurar, ath delà, se aguest hèt ei reaument ua fortuna. M’expliqui. Se poderie interpretar qu’eth país ei ua hèsta e qu’es nòstes familhes non ac passen autant de piri qu’era rèsta. Es croniques matisen ara seguida que, a despièch d’entestar eth ranquing elaborat per Institut d’Estadistica de Catalonha, era Val ei tanben eth parçan qu’a patit un descens mès fòrt dera sua renda per abitant. Ei a díder, non èm tan arriqui (es que en siguen) coma hè uns ans. Causa que, per un aute costat, ja intuïem sense es donades publicades. Totun, aguesta “riquesa”, per definicion apilerada en pògues mans, amague ua realitat damb desigualtats creishentes e injustícies paupables. Dilhèu pera sua dimension de país petit, era coesion sociau non ei tan en risc, mès òc eth sòn futur de pòble damb progrès, ja qu’era menaça des retalhades contra politiques basiques entath benèster ciutadan ei encara mès dramatica, en auer ací mens populacion e èster luenh des centres damb servicis. Era injustícia provocada pera manca de finançament residís tanben en descontentament catalan recuelhut per ua auta enquèsta oficiau, que da ara opcion independentista ua posicion majoritària per prumèr viatge en un ipotetic referèndum. Ath viatge, era màger part des ciutadans (lèu un 60 %) se mòstre a favor de formules territoriaus que non trenquen damb Espanha (autonomia, estat federau). Bèth dia, era estadistica mos acabarà d’estordir, se non ei qu’aguesta reflectís ja era contrarietat en qué viu era societat enes moments de malur.

(Diari Segre, 30 de junh de 2012)