Darrèr dia de campanha. Cèrtament, començam a èster cansadi. Mès a valut era pena. A valut era pena sénter-te partícep d’un projècte comun e ath temps sénter-te part d’un equip que l’a volut hèr saber ara opinion publica. Tostemp en positiu: ne ua paraula d’òdi ne un acte de jòc lort. Coma tostemp, me quedi surtot damb era qualitat umana der equip damb eth quau è trebalhat. Bèn, e damb aquera qualitat umana extralaborau mès canalha e que te reafirme en plaser de víuer per plaser… Lhèida a estat ath temps un descurbiment, tan près qu’ei e tan desconeishuda e enquia estereotipada que l’auia. È descubèrt per prumèr còp era Seu Vella. Un imponent claustre, de proporcions gegantines, m’a alendat era tremolor dera transcendéncia.
Fin finau, auem cada còp mès a tocar era possibilitat qu’eth candidat Montilla devengue eth prumèr president dera Catalonha postnacionalista e sociau, en favor deth benestar de toti es ciutadans, surtot d’aqueri que non an ua auta garantia qu’era proteccion des institucions deuant des qui sa’c pòden pagar tot. Montilla president!
amadormarques.com 