As pòrtes d’ua naua Setmana Santa, revèrbere ena consciéncia seculara era condicion finita der uman, pr’amor qu’aquerò que poderie demorar d’aguesta sason, abantes deth renaishement primaverau, ei tot just eth malur de saber-mos mortaus. Eth “Diu a mòrt”, decretat per Nietzsche e que, semble, a portat tanti maus de cap ath discurs religiós ena modernitat, non ei pas ua nauetat, pròpria dera actualitat nihilista, senon que, coma sosten Gianni Vattimo, ei intrinsèca ath madeish cristianisme, que profèsse era fe en un Diu que morís. Era Vertat s’a hèt carn (en sòn procès de “kénosis”), s’a hèt finita, a aquerit era forma dera perspectiva, lèu lèu relativa, personau, e, per tant, a deishat d’èster pròpriament era grana Vertat, dogmatica, metafisica e etèrna. Tanplan objectiva. E qué ei era vertat?, se pregunte, esceptic, eth condamnador. Era vertat, en minuscula, daurís era sua perspectiva istorica, en marc dera sua comprension temporau e destinau, ara lum, per tant, dera sua epòca, coma complèxe referenciau e acceptat de forma, se non racionau, aumens rasoada, ath temps que dubèrta ath cambi, ara renovacion, d’acòrd damb era sua comunautat de descurbidors, coma diderie eth recentament desapareishut Harnoncourt, ara comunautat d’ermenèutes deth sens. D’alavetz ençà, d’ençà d’aqueth Diu que morís, perque s’a rebaishat ara condicion umana e d’un praube uman, mès en concrèt, era vertat sempitèrna sonque se pòt conjugar en dialòg, intersubjectiva, en mutuau reconeishement. Ei a díder: coma defen Vattimo, era vertat, ena epòca democratica que volem víuer, a agut de deishar pas ara caritat, perque, dera forma coneishuda pera poetica becqueriana, era vertat… ès tu, e er aute, ena sua demanda infinita.
(DIARI SEGRE, 19-3-2016)
amadormarques.com 