Category: Collaboracions

La celebració d’una festa nacional és pràctica habitual en qualsevol país. Aquesta serveix per commemorar la història col·lectiva que es projecta en el patrimoni cultural i social compartit. En el nostre cas, el 12 d’octubre té el caràcter de Festa Nacional i Dia de la Hispanitat, a través del Reial Decret 3217/1981, de 27 de novembre, tenint en compte “la indiscutible complexitat que implica el passat d’una nació tan diversa com l’espanyola”, segons desenvolupa la llei 18/1987, de 7 d’octubre.

Aquesta norma justifica amb encert l’elecció d’aquesta data com a símbol d’una Espanya plural, políticament i culturalment, i de la integració “dels Regnes d’Espanya en una mateixa Monarquia”, avui parlamentària i democràtica, com a inici d’un “període de projecció lingüística i cultural més enllà dels límits europeus”. Penso que aquí rau la clau del dia d’avui, perquè la Hispanitat és l’oportunitat que té Espanya i els pobles que la formen per projectar-se exteriorment i reconèixer-se com a integradora d’un espai cultural i econòmic que la transcendeix i la potencia en l’àmbit europeu i internacional.

El Dia de la Hispanitat pot esdevenir un clar exemple de com una festa nacional és també una festa internacional, en què l’Espanya actual es reconeix en la seva unitat diversa i a la vegada es projecta com a pont d’enllaç europeu amb l’àmbit d’Hispanoamèrica i tota la regió de l’Amèrica Llatina i el Carib, a través del castellà o espanyol i la seva rica i excelsa literatura i d’un passat recent compartit que té en l’acollida de l’exili republicà un baluard cultural i polític, que hem de respectar, preservar i agraïr.  

Així ho fa valer el Govern de Pedro Sánchez a través de la presidència espanyola de la Unió Europea, que fixa com a prioritat una agenda compartida entre ambdues regions en l’àmbit de la pau, la cooperació, el comerç i les inversions i l’ocupació i el creixement sostenible. També defensa un acord equilibrat entre el Mercosur i la UE per afrontar els reptes de futur.

La presidència espanyola de la UE serà el punt de partida per reforçar aquesta relació, a través de noves cimeres iberoamericanes i projectes comuns, com la Carta de Drets Digitals, la conclusió dels acords comercials en marxa (Xile, Mèxic i Mercosur), el programa d’Enfortiment de la Democràcia, amb la defensa dels drets humans i el suport a les iniciatives de pau i diàleg als països de la regió.

Serà una oportunitat també per desenvolupar el Pla d’actuació per a la Internacionalització de la cultura espanyola, dels ministeris de Cultura, Afers Exteriors, Economia i Indústria per tal de reforçar la presència de la cultura espanyola a l’exterior i la millora de la seva competitivitat internacional, accedint al mercat d’Estats Units i Amèrica Llatina.

La Hispanitat del segle XXI serà cultural o no serà, perquè la cultura és el nostre millor estendard, el punt de trobada i enteniment tant de portes endins com enfora. Bona diada a tothom!

Diari Segre, 12 d’octubre de 2023

El pensador Pascal Bruckner escribió en 1994 un pequeño ensayo, fino y atinado, sobre la ambivalencia entre el cosmopolitismo y la globalización titulado El vértigo de Babel. Allí defendía que el auténtico cosmopolitismo “está arraigado en la profundidad de varias memorias y múltiples singularidades”, ante una globalización que “niega las diferencias entre culturas en nombre de un universalismo paupérrimo”. Abría esta obra con unas palabras del sociólogo liberal Raymond Aron: “El hombre es el ser que habla, pero hay miles de lenguas. Quien olvida uno de los dos términos recae en la barbarie”.

En efecto, el humano es un ser de lenguaje. Su mundo es el lenguaje. De hecho, la cadena del ser es la cadena del lenguaje, transmitida de generación en generación. El lenguaje, en la forma de una lengua, no le es ajeno o exterior, sino que forma parte intrínseca de su naturaleza, “en virtud del cual el mundo de las sensaciones se convierte en un mundo de representaciones”, según el filósofo Emilio Lledó. El lenguaje es actividad entre individuos y creación del que habla. Por eso, el lenguaje se nos presenta como algo tanto subjetivo (nuestro modo peculiar de representarnos las cosas) como objetivo (fruto de una comunidad cultural a lo largo de la historia).

Pero hay miles de lenguas. Y cada una de ellas guarda algo así como un íntimo tono vital, como diría Herder, referente de la filosofía del lenguaje, aunque conocido también por su claro anticosmopolitismo. Sin embargo, un cosmopolita contemporáneo, George Steiner, de origen judío, agradece a su padre el aprendizaje del griego antiguo, porque “vio que cada lengua que se aprende es una nueva libertad, una lengua nueva, un cosmos y un mundo en sí mismo”, nos recuerda Bruckner. Entonces, se pregunta éste, “¿por qué no elogiar el sabor de las pequeñas sociedades, las lenguas y los dialectos regionales?”.

¿Por qué no saborear, además de nuestra rica lengua común e internacional, el castellano, las demás lenguas oficiales (el catalán, el aranés, el gallego, el euskera) en el seno de la soberanía popular, esto es el Congreso de los Diputados, en su uso libre e indistinto, reflejo de la España plural y diversa que representa, según la reforma del reglamento que venimos de aprobar en sesión plenaria? No en vano, estas lenguas constituyen una riqueza que nutre nuestro “patrimonio cultural”, objeto de especial respeto y protección, según reza la Constitución en su artículo 3.

Antes de Herder, Aristóteles definió al hombre como el animal que tiene logos, es decir, lenguaje, pero animal político. Por tanto, el lenguaje no es un mero instrumento de comunicación, entendida ésta como mera transmisión de información, sino que el lenguaje crea comunidad, hace posible el entendimiento y acercamiento entre distintos, cada uno con su lengua, porque el logos, en palabras de Lledó, “crece y alienta entre las estructuras de la sociedad, en la convivencia del hombre con el mundo creado por él, y con los otros hombres”.

Las lenguas nos arraigan a una tradición, a una cultura, a un paisaje familiar, desde el que entendemos el mundo y a los demás. Si no se echan raíces, uno anda a ciegas y todo nos resulta artificioso. Sólo desde nuestra singularidad podemos abrirnos al otro. Y descubrimos que la unión sólo es posible a partir de los diversos.

Por eso, las intervenciones de los diputados y las diputadas en las distintas lenguas de España no es un simple juego dialéctico caprichoso, sino la mejor expresión del rico entramado cultural en el que España se desenvuelve. Con la posibilidad de usar el aranés, el catalán o el castellano en el Congreso, los representantes somos hoy más representativos, y España está más cohesionada por medio de su diversidad, como espejo del cosmopolitismo encarnado y arraigado que proponía Bruckner.

El PSC va guanyar les passades eleccions generals, el 23 de juliol, a la província de Lleida amb gairebé 54.000 vots, dos diputats al Congrés i tres senadors. Ens sentim honorats i agraïts del suport obtingut per part de la ciutadania de Lleida, Pirineu i Aran, que, com a la resta de Catalunya, ha decidit majoritàriament barrar el pas a la dreta extrema del PP i la ultradreta de VOX, que malden avui per una investidura improbable, i seguir avançant en les polítiques de progrés impulsades pel govern del president Pedro Sánchez.

Som conscients que bona part d’aquesta confiança prové de persones que mai no havien votat el PSC, de les dones de la nostra demarcació o de nous votants joves que han vist en la nostra opció la més vàlida per garantir els drets i les llibertats, posats en qüestió per la coalició de la involució de PP-VOX.

En efecte, constituïdes les Corts Generals, volem contribuir, a través de la força que ens dóna aquesta representació, a fer possible una majoria plural de progrés al Congrés dels Diputats, que blindi els drets i les llibertats de la ciutadania, especialment de les dones, els joves i els col·lectius discriminats al llarg de la història, com el LGTBIQ+, perquè treballar per ells i elles és fer-ho per tothom, per una societat més justa, amb una efectiva igualtat d’oportunitats. En aquest sentit, tenim clar que no podem fer ni un pas enrera.

Aquesta alta responsabilitat ens interpel·la a liderar una política de diàleg, convivència i cohesió territorial, que tants bons fruits ha donat i ha de seguir donant a Catalunya. En concret, la nostra tasca vol centrar-se en millorar la qualitat de vida dels ciutadans i ciutadanes de Lleida, Pirineu i Aran, treballant, com ha fet fins ara el govern liderat per Pedro Sánchez, per unes pensions i uns salaris dignes, per noves oportunitats de treball al Pirineu i la plana, per la millora de les infraestructures i connexions de la demarcació, per una prosperitat econòmica més justa, més social i més verda i pel reconeixement de la nostra realitat diversa i plural, que té en l’aranès i el català una riquesa cultural de primer ordre.

Tenim molta feina i molts reptes endavant però estem convençuts que els sabrem afrontar amb dedicació, passió i treball en grup, amb els nostres companys senadors i senadora, i amb una clara vocació de servei a tota la ciutadania de Lleida, Pirineu i Aran.

Montse Mínguez i Amador Marqués, diputats del PSC al Congrés

[Ponència pronunciada a la Jornada Catalunya Resilient, Governança i Smart City, organitzada per l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya]

Bon dia a tothom.

Gràcies per convidar-me a aquesta jornada sobre Catalunya Resilient, Governança i Smart City. Em presento abans: sóc l’Amador Marqués, alcalde de Bossòst, d’ençà del passat mes de juny, i president de l’àmbit de Territori, Sostenibilitat i Serveis Urbans de la Federació de Municipis de Catalunya, d’ençà del passat mes de novembre. Per tant, sóc força novell en aquestes tasques i, en conseqüència, vinc amb el propòsit d’escoltar-vos sobretot, obert, en tot cas, a l’aprenentatge mutu en aquesta jornada. Bossòst és un municipi de 1.200 habitants, situat a la Val d’Aran, un dels més septentrionals del país, sotmès a múltiples riscos, propis d’un espai de muntanya: risc d’allaus, inundacions, barrancades, també químics per la proximitat d’una planta de cogeneració, etc., amb una economia molt centrada en el turisme, els serveis i el comerç de frontera, per tant, amb limitades possibilitats d’ocupació, per poc diversificades, i de formació, per la llunyania respecte dels centres universitaris i d’estudis superiors, limitacions característiques de les zones rurals, a les quals cal afegir les dificultats pròpies d’accessibilitat. Aquest és només un exemple que fa palès que Catalunya és un territori divers i desigual, com indiquen els indicadors poblacionals, geològics, econòmics, socials. Si ens centrem en la població, veiem una gran concentració d’habitants a l’entorn de la regió metropolitana de Barcelona, amb 4.774.561 de persones, que representen quasi les dues terceres parts de la població de Catalunya, i una concentració notable també a la línia costanera i a l’entorn dels principals eixos de comunicació, mentre que bona part dels municipis del rerepaís no arriben als 2.000 habitants. De fet, dels 947 municipis catalans, el 63% no arriba als 2.000 habitants. Són dades de l’Atles de la Fundació del Món Rural. Això vol dir que la Catalunya resilient és tan dispar com el seu territori, amb condicionants força diferenciats per atendre la seva població i les seves necessitats.

Us parlo d’ençà de l’àmbit públic i, en concret, el político-institucional, el que té a veure amb la gestió però també amb el lideratge i la pedagogia i també el de la creació i recreació dels espais comuns. La política és la praxi en un espai intersticial, el que es fa entre la comunitat prepolítica o societat civil (empresaris, treballadors, professionals de diversa mena) i l’horitzó ètic compartit. La política és resiliència, resistència, reconstrucció contínues. És governança de l’espai resilient, en tant que obert al canvi i a la transformació. Per aquest motiu, la resiliència no pot ser un terme políticament neutre, sinó que té a veure amb el model de ciutat, de poble, de país que democràticament volem articular, en cada moment, i en què hi intervenen molts factors i polítiques: d’habitatge i planificació urbanística, de serveis urbans, com la neteja de la via pública, aigües, residus, etc.

Diuen que estem davant un nou paradigma: polític, social, econòmic. Ha esdevingut un tòpic parlar de paradigma, però el paradigma és un terme que prové de la filosofia de la ciència, introduït per Thomas Kuhn. Paradigma és un complex referencial de valors, una obertura històrica i hermenèutica, un marc que fa comprensible el món, en un moment determinat, que aporta estabilitat a la comunitat científica que el comparteix i alhora és obert a la renovació. El paradigma d’avui es relaciona directament amb la Revolució Tecnològica, que facilita la informació en xarxa, encara que no forçosament el coneixement, perquè conèixer és sintetitzar, orientar, en acceptabilitat racional, donant validesa i justificació al que hom fa, a partir de la informació amb la qual comptem.

En aquest paradigma, si volem adquirir un coneixement més adequat de la societat, sorgeixen necessitats relacionades amb les gestions integrals, amb el diàleg interdisciplinar i la cooperació multisectorial. Aquest paradigma afecta al cor de la política, davant la contínua especialització i l’aïllament de les disciplines. És evident que tots no podem fer de tot, però els polítics tenim l’obligació d’intentar copsar el sentit del temps i la societat. Sovint, però, la gestió del dia a dia no deixa lloc a la planificació i l’estratègia, a la visió integral, que erròniament se sol deixar en mans dels “especialistes”. Però, com és pot ser especialista de la pólis, d’allò que, per definició, és genèric i multidisciplinar? No és una contradicció? Un sofisma, tal vegada? Hem de ser hermeneutes de la societat, del paradigma en què ens trobem. Però no només: hem de ser també impulsors i constructors de noves possibilitats. Creadors de noves condicions de posibilitat. I és aquí on hi interveniu vosaltres: enginyers, científics, professionals de tota mena, perquè necessitem instruments, mètodes i eines que ens ajudin a adquirir informació per a un coneixement millor i una perspectiva més integral de l’espai que cal governar.

Tampoc defenso la República platònica governada pels filòsofs, però sí una política més oberta als horitzons hermenèutics, en què la resiliència és clau per millorar la governabilitat. Per això hem d’agrair trobades com la d’avui. Permeteu-me fer una incursió en la filosofia, sense que ningú s’espanti, perquè la filosofia, malgrat els intents d’arraconar-la al currículum escolar, és ciència de ciències, aporta saviesa universal, i del seu horitzó teòric se’n poden derivar conseqüències pràctiques molt rellevants, de les quals la majoria de les vegades no en som conscients. M’explico. De forma resumida, la filosofia moderna s’ha dividit en dos grans corrents: l’idealisme, que ha dominat més el discurs, i el realisme. A grans trets i de forma grollera, podríem dir que en l’idealisme, el subjecte construeix la realitat, mentre que en el realisme, la realitat es desplega al marge del subjecte cognoscent. Quins riscos poden tenir aquestes concepcions filosòfiques per al tema de la resiliència que avui ens ocupa? Crec que l’idealisme pot portar al domini, al control de tot, i que el realisme pot tenir com a conseqüència el determinisme i una actitud de resignació davant la incertesa. Tanmateix, ni podem controlar-ho tot, ni ens hi podem resignar.

Dos exemples molt concrets que he viscut: el desbordament del riu Garona al juny de 2013, causat per una acumulació de factors: el desgel de gruixos molt grans de neu als cims, altes temperatures, pluja, sembla que una gestió deficient del control de les comportes de les represes que haurien obstaculitzat el pas de l’aigua i haurien fet augmentar el cabal, segons un informe de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, la inexistència d’una gestió integral i de plans de prevenció, restauració i protecció del riu al llarg de tota la Vall d’Aran, que ara es vol pal·liar amb un sistema novedós basat en la instal·lació de sensors en diferents punts del riu per a la recollida de dades de nivells de l’aigua i informació meteorològica, a la qual s’hi pot accedir a través d’una aplicació mòbil i, pel que fa a la gestió i planificació, amb l’elaboració d’un Pla especial de Garona per detectar els riscos i les mesures correctores que caldria implementar, especialment en zones urbanes ja consolidades. En aquest cas, l’idealisme del domini hauria de ser imputat a l’ocupació, durant anys, fins i tot segles, del sòl amb diferents usos sense la precaució necessària respecte de la llera del riu. I el realisme de la resignació hauria provocat una manca d’alerta, d’accions preventives i d’una resposta més concertada entre les diferents administracions implicades. Un bon ús del realisme hauria servit per prendre consciència dels límits del terreny i de l’imponderable davant d’un riu com el Garona, mentre que el bon ús de l’idealisme hauria servit per desenvolupar les mesures de control i prevenció derivades d’aquest risc.

L’altre exemple, més recent i menor si el comparem amb l’anterior, té a veure amb les informacions i recomanacions alertant de les nevades que havien d’afectar una part important de Catalunya, sobretot, clar, al Pirineu, l’últim cap de setmana de febrer, per tant, en ple hivern. Les previsions van ser exagerades i l’alarmisme generat es va saldar amb l’anul·lació de reserves de més del 50% als hotels i apartaments de muntanya, amb la crítica conseqüent d’alcaldes de la zona i entitats del sector, com la Federació d’Hostaleria. L’idealisme del domini es va passar de frenada, però també el realisme del determinisme, en aquest cas paternalista, al qual tendeixen les institucions en una societat que vol restar determinada, és a dir, sobreprotegida, perquè li fa por l’impoderable.

En la ciutat o el poble intel·ligent que cerquem, hauríem d’atenir-nos al savi principi de l’equilibri i la prudència a través d’un realisme idealitzador de les possibilitats que tenim a la mà o un idealisme empíric subjecte als límits i l’inabastable de la realitat. Per obtenir territoris intel·ligents (terme aquest discutible), calen institucions i persones intel·ligents, capaces, formades, amb possibilitats reals i efectives de formació i realització, amb accés a la informació, sí, però amb una gestió, personal i pública, més adequada del coneixement tant per millorar la convivència amb la incertesa com per canviar i transformar les deficiències actuals en favor d’un esdevenidor més empoderat, és a dir, més responsable i solidari. L’empoderament, tan de moda com la resiliència, és, de fet, presa de consciència, aclariment de la situació en què un i la societat es troba, coneixement adequat i exercici de la llibertat en la responsabilitat dins la comunitat política. Una comunitat que, més enllà de la resiliència, ha de poder seguir guiada per la cooperació social, l’interès pel desinterès, la mútua dependència i el reconeixement de les capacitats de tothom.

Moltes gràcies.

Barcelona, 15 de març de 2016

L’església romànica de Santa Maria de la Purificació de Bossòst (segle XII) ja és Bé Cultural d’Interès Nacional, segons l’acord adoptat aquesta setmana pel Consell Executiu de la Generalitat. Conclou així un tràmit que va començar l’any 2009 de la mà del govern del Conselh Generau presidit pel síndic Francés Boya, que va tenir l’encert de voler preservar les nostres esglésies a través d’una elemental catalogació, ja que, fins ara, només s’havia declarat com a BCIN l’església de Santa Maria d’Arties, als anys 70. Durant aquest mandat, l’Ajuntament de Bossòst va haver de reemprendre l’expedient per tal que el Conselh Generau, competent en la conservació del patrimoni, el dugués endavant, amb l’adequat criteri tècnic i arquitectònic.

En un temps en què amb la modificació del Pla director urbanístic de la Val d’Aran hom ha volgut desprotegir els entorns d’aquests temples que tant caracteritzen la imatge dels nostres pobles, la declaració de l’església de Bossòst posa en evidència la necessitat que tenim els aranesos de reconèixer, dignificar i promoure el nostre patrimoni artístic i cultural, com un dels béns més preuats que configuren la identitat col·lectiva i el paisatge i la bellesa que contemplem en aquestes muntanyes i donen sentit a una estratègia turística i de prosperitat que inclou també una lògica cultural i fins i tot espiritual.

En el cas de Bossòst, és clar que l’església romànica que s’ha conservat d’una forma més pura a l’Aran (l’exemplar “més notable de la comarca i representatiu del romànic de la Vall d’Aran”, segons l’informe de l’Institut d’Estudis Catalans, d’agost de 2009), per la seva unitat estilística i cronològica, amb un dels campanars més esvelts i antics (segles XI-XII), i amb béns tan peculiars com el conjunt monumental de la Setmana Santa, època durant la qual tenen lloc les úniques processons araneses, mereixia un reconeixement d’aquest tipus amb la finalitat d’optar a actuacions rellevants que posen a disposició administracions i entitats privades, quan els pressupostos ho permeten, certament.

Tanmateix, la declaració és garantia perquè l’església de Bossòst no caigui en l’oblit i obligui tots els ens responsables a adoptar les mesures necessàries per preservar-la i conservar-la, amb intervencions de manteniment i restauració, quan s’escaiguin. Bossòst, com tants pobles aranesos, no s’entendria sense la seva església, que segueix i ha de seguir centrant l’atenció de la fesomia de la vila després de 900 anys fent-ho. Al campanar hi ressona no només l’hora, sinó la història, la fruïció social, espiritual, religiosa i cultural, i la identitat compartida d’un poble, amb el castell medieval i les sis ermites que l’envolten, d’origen legendari, a mode de cinturó protector, i que formen part del projecte Bossòst, les rutes protectores, a càrrec del programa Viure al Poble Més, del Departament de Governació amb fons de la UE, que ara executa l’Ajuntament per a la regeneració urbana, la conservació patrimonial i la dinamització turística i econòmica. Culmina avui un llarg procés, del qual tothom se’n pot felicitar, però se n’obre ara un altre per tal de fer prevaler el patrimoni d’un poble que s’esforça per restar ben viu i actiu, amb el seu millor bagatge i l’empenta per un futur que ja ens esperona.

DIARI SEGRE, 14 de febrer de 2015 / LA MAÑANA, 15 de febrer de 2015