Category: De lin e de lan

Eth bram deth cèrvi ei er idòl dera natura abantes d’entutar-se en iuèrn. Enguan, totun, semble qu’aguest bram ei arribat un shinhau mès tard, atau coma se n’ei anat abantes d’ora, en aguesti tempsi capviradi, ben longa ua calor de cambi climatic innegable. Es bèsties criden e s’empunten damb es còrnes. Les sentem ben apròp, sonque en daurir era hièstra que da tath bòsc o, en tornar d’ua passejada pera montanha, damb era alendada deth bronit sauvatge en cogòt. Semble era votz deth desir deth món. Eth bòsc sancèr deven un bram. Aguest son ei indissociable dera pòur. Ei “eth bram ronc e desesperat dera soledat deth mascle qu’arrome solet e esquiu, mentre li creishie era cornamenta qu’auie perdut ena primauèra, e ara […] ven a mercar eth sòn territòri”, escriu González Sainz en Volver al mundo, reeditada ara, vint ans dempús, aguesta istòria deth sègle XX sus eth retorn entara Val, eth món, d’un vielh amor dejà desapareishut, aquiu a on eth món ère “er alicient deth desir, un espaci illimitat a on cadun non ère sonque eth frut lèu exclusiu dera sua volentat”. Ja ac didie Schopenhauer: era volentat ei era esséncia dera vida. Per aquerò, aquiu er amor venguie “aqueth designi de crear tostemp e cada còp eth món”, pr’amor qu’era realitat ei creada peth poèta, que bastís eth món en nomentar-le. Damb es paraules determinèren era vertat: uns meteren era illusion, er entusiasme, era fe e era innocéncia; d’auti i placèren eth ressentiment, er òdi e era supèrbia. Mès aguest món se’n va lèu, coma eth bram deth cèrvi, en qué s’origine un accident, era mòrt, un abandonament o un desenganh, que mos hèn a víuer encara mès desemparadi, damb eth sens deth limit e, segontes er escrivan, era menaça d’un destin pacient e ventatjós que, per fòrça torns que li dam entà esvitar-le, pòrte tostemp es de guanhar.

Gianni Vattimo qu’ère un des filosòfs mès subergessents d’Itàlia e Euròpa, enes darrèri tempsi. Autor de diuèrsi trabalhs qu’auem liejut ath long des ans: Era fin dera modernitat, Adiu ara vertat, Dera realitat, Dempús dera cristiandat, e tanti d’auti. Tan seguit coma discutit, sustot peth realisme especulatiu en vòga, Vattimo, mòrt aguest mes de seteme, ei coneishut coma eth profèta der aperat pensament fèble, alunhat deth relat dera Vertat unica e objectiva. Erèu deth nihilisme de Nietzsche e era ontologia pòstmetafisica de Heidegger, er italian defenie era umilitat d’un pensament damb talents de libertat, a on era decision der individu aquerís un pes que non tròbe en objectivisme metafisic, pr’amor qu’era metafisica dera preséncia criticada per Heidegger a portat ath món ara organizacion totau, a ua rotina autoritària e burocratica, de tecnologia auançada e contròtle absolut dera nòsta vida, que se realizen en capitalisme actuau e era dominacion dera razon esturmentau. Encara mès: era autodissolucion dera metafisica non compòrte sonque era pèrta d’un orde objectiu, estable, fondat, senon qu’amie ara especializacion des lenguatges scientifics, ara diversitat de cultures, ara fragmentacion des encastres dera existéncia e ath pluralisme babelic. Son desacreditadi es metarrelats que sajauen de reflectir era estructura objectiva der èster, retratadi per Lyotard. Per açò, era vertat sonque se pòt compréner ath finau e non coma principi, e per açò tanben, eth prètzhèt deth pensament ei ermeneutic, ei a díder, se base ena interpretacion e comprension des hèts ara lum deth sòn paradigma istoric, laguens d’un orizon dubèrt per un anonci. Er èster ei event e era vertat deven amor, amistat, caritat, unica forma de dubertura ar aute, tanben a un Diu fèble, diferent deth dera vertat absoluta e autoritària.

Se’n torne a escríuer fòrça, sus aguesta filosòfa autentica, activista, de vida tan mistica coma practica, coma bona aimanta dera revolucion e era vida. Damb motiu deth ueitantau aniversari dera sua mòrt, quan sonque auie 34 ans, consumida pera pena e era anorexia volentària, dempús deth sòn pas pes fabriques e era guèrra civila espanhòla, Simone Weil protagonize aguesti dies quauqui articles d’opinion, monografies literàries e d’autes ressènhes, qu’ara fin remèrquen aguest perfil singular, de filosòfa crestiana, d’origina judiua, d’un pensament tan pregon e originau coma d’ua espiritualitat arraïtzada e encarnada. Rebrembi auer liejut, enes tempsi d’universitari, es sues reflexions sus era civilizacion occitana medievau, coma eth nèrvi deth sòn projècte etic entath reequilibri espirituau d’Euròpa. Tanben ei vertat que non ei pas eth prumèr còp qu’en parlam, d’aguesta hemna, en aguesta columna, mès sa referéncia ei tostemp vigenta. Mentre Diu ei sapiença etèrna, unica, estienuda per tot er univèrs, cau qu’er uman s’arraïtze ena totalitat dera vida (morau, intellectuau, espirituau), ena existéncia dera collectivitat, dera quau i pren part activament, coma mos ditz e exemplifique Weil damb eth sòn testimòni. Per açò, era fe en Diu ei fe ena vida bona e bèra, beròia. “Era fe constitusís era experiéncia dera quau era intelligéncia ei enlumenada per amor”, escriu. S’era beresa ei era unica finalitat deth món, coma convierie Kant, pr’amor qu’era beresa vau per era madeisha, sense allusion a cap finalitat mès, per miei dera “preséncia de Crist en tota era matèria”, alavetz “era beresa deth món ei er orde deth món quan se l’aime”, ei a díder, Diu. D’ací ven er arraïtzament, pr’amor qu’eth desir de beresa deven essenciaument “desir d’Encarnacion”. E per açò, er amor mistic ei tan carnau.

S’acabe er ostiu e damb eth, era afluéncia constanta de gent entà destinacions coma era nòsta, pendent, sustot, eth mes d’agost, quan era màger part des mortaus pòt gausir des sues meritades vacances. Ara ei temps de reempréner era vida d’abantes deth suposat descans, en aguesta epòca de connexion permanenta. Era tardor que ven ei propícia entàs autoctòns, que gessem des nòstes tutes entà tornar tara natura, tara montanha, ocupada enquia aguesti dies peth fenomèm toristic. Totun, encara que non ac volgam reconéisher, nosati qu’èm tanben toristes, pr’amor que tanben partim tà d’auti endrets a on cercam d’auti aires e d’auta gent. Eth torista ei tostemp er aute, jamès un madeish. Ja ac didie Sartre, eth lunfèrn ei er aute. E un madeish demore ena illusion d’ua pretenuda distincion, que prenerie part dera elit deth viatjaire, d’experiéncia qualitativa, en contrast damb eth torista, laguens dera massa despersonalizada. Era ironia alavetz pren forma quan eth madeish torista denóncie eth torisme, vertadèr motor economic de tanti parçans. Compartís aguesta reflexion eth pensador Pascal Bruckner, tanben montanhaire, en un polit escrit sus es sues vicissituds vitaus respècte dera amistat damb era montanha. Aquiu mos rebrembe qu’era passion pera nautada exprèsse aguest vielh dilèma, entre era aristocràcia deth grand tour deth sègle XIX e eth torista de masses deth sègle XX, quan apareishec era paraula tourism ena Anglatèrra de 1811. Per açò, aimam tant çò de sauvatge, pòc concurrut, en desafiament e enigma dera montanha convertidi en plaser e gòi, en aqueri cornèrs qu’encara en casa nòsta son solitaris, a on podem trapar-mos bèsties coma er os e es isards, a despiech que, coma diderie Heraclit dera natura en generau, aimen d’amagar-se.

Fernando ère tà nosati Oncle, coma s’aguest siguèsse eth sòn nòm pròpri, coma se non auèssem lèu un aute oncle. Er oncle soltèr estimat pes hilhs de sa fraia. Malaut de ben joen, siguec suenhat pes nòsti pair-sénhers e seguic era tradicion ramadèra de casa. Pastor de Canejan, aimant deth bestiar, des oelhes que portaue pes parçans deth solan e des cans que les susvelhauen. Aguesti cans aquerien un estatus privilegiat de membres dera madeisha familha, pr’amor que li hadien bona companhia, sustot dempús dera pèrta de Genoveva prumèr e Fernandito dempús, es sòns pairs, es nòsti pair-sénhers. Carilong, damb eth sòn mostachet etèrn, Fernando auie ua bona tèsta, pr’amor qu’ère adret damb es numeròs, observador, damb caractèr, seriós, de clars principis, mès tanben d’un gran arridolet, reflèxe de sa generositat. Le rebrembi damb eth mocador en cap e era dalha en man, ath solei, sense camisa o damb era camisa a quadres, e descurbí damb eth era flaira dera èrba dalhada, quan apileraue es modelhons enes prats, amaradi qu’èrem de palha, coma quan escariaue damb fòrtes lajerades entà curbir es losats dera bòrda d’Eth To. Atau, nòms coma aguest, eth To, mès tanben era Piara, Pujamenlèch, eth Cap des Malhs, era Montanhòla, eth Cap dera Potèrla, era Pica, anaràn tostemp restacadi ara sua peada. De salut delicada, coma delicada ère sua sensibilitat d’òme intelligent, Fernando a partit massa joen, laguens d’un cèrt pessimisme vitau. Encara poguec veir, erós, eth maridatge dera neboda e era eleccion deth nebot entath Congrès. Mès eth pren part dejà d’aqueri grani referents qu’enes nòsti pòbles conformen un bagatge irremplaçable.   

Era lum d’agost encara ei lorda, emboirada, coma es dies d’ostiu, quan hè calor. Er orizon se confon damb ua bromèra grisa qu’amare era siluèta dera serrada. Dilhèu per açò, ei en aguesta sason en qué sòlen transcendir es hèts luctuosi, a manca de d’autes notícies. Era condicion umana semble tan ambigua coma aguesti jorns. Dies d’aparences e mieges vertats, qu’amaguen çò de piri e criminau dera persona. Totun, ena lum d’agost se crotzen es istòries tan terribles coma bères deth mèstre Faulkner ena omonima novèla. Aquiu, ara mieja lum, era siluèta d’ua hemna endonvie ua edat joena, de tot just trenta ans, mès qu’a plea lum deth dia artenh era quarantea. “Ère un dia d’agost. Un dia hastiós”, daurís, en rebrembe, un des capítols de Falconer, de John Cheever, sus eth presoèr Farragut, protagonista ambigu a on les i age, acusat d’aucir ath sòn frair, aqueth frair de relacion maishanta evocador deth der autor, ambigu autant ena sua condicion sexuau, coma era d’un Farragut daurit ara amistat omoerotica, aquera qu’ath còp descriu Cheever enes sòns diaris. Coma era familha des Farragut, atau era saga des Wapshot, aqueth tipe de persones que credien fonamentar es sues vides ena tradicion, “mès qu’en realitat s’assetiauen ena decidida cerca d’ua improvisacion qu’auie de foncionar sense es ligams dera coeréncia”. Farragut, professor, culte, latent omosexuau, drogaticte, coma diseccion morau dera societat americana, mès qu’ei era deth món actuau, per miei d’ua pròsa eleganta, entrelaçada de tan diuèrsi detalhs ath torn dera preson e des sòns personatges. Cheever, eth sòn creador, aqueth que cerque tant er amor que semble desirar er amor de Diu, revèle en sòn diari, pr’amor qu’era beresa deth dia intensifique es sòns sentiments, escriu un aute dia, mès dejós d’ua lum ja de tardor.

Er ostiu ei ua bona sason entà recuperar es lectures pendentes d’ua vida. Ua d’eres qu’ère tà jo, encara, era de Sosten Pereira. Un testimòni, d’Antonio Tabucchi, que se pòt considerar un classic contemporanèu, publicat en 1994, d’aguest escrivan italian encamardat de Portugal, especialista deth gran poèta pensador Fernando Pessoa. Tabucchi seguís es vicissituds de Pereira, jornalista dera plana culturau deth diari Lisboa e admirador d’escrivans catolics coma Bernanos e Mauriac, d’ençà des sòns malurs restacadi damb eth còr e es sues teràpies sanadores, d’anma, còs e esperit, atau coma damb es coneishences de naues persones que hèn evolucionar eth personatge mentre incremente eth ritme dera narracion sustot ena darrèra part dera òbra. D’ua forma magistrau, er escrivan cree aguesta testimonianza damb era paraula precisa, en mens de dues centes planes, a on era istòria personau e era istòria collectiva des ans 30 deth passat sègle XX se crotzen e posssen a ua naua consciéncia comprometuda deth protagonista, enquia alavetz centrada en sòn unic interès literari, jos eth domèni d’un nau jo egemonic, segontes er especialista que le tracte. E sense solucion de continuïtat, què enes mies mans Salvo mi corazón, todo está bien, der autor colombian Héctor Abad, sus era istòria de mossen Luis Córdoba, un òme pòc suenhat damb dolences cardiaques tanben. Era vida deth còr n’ei era d’aguest caperan, autant de brave, coma Pereira, lector tanben deth Journal d’un curé de campagne, de Bernanos, e tanben influït per ua metamorfòsi vitau, que mos explique un aute caperan, gran amic, dubèrt a condar-mos era sua vida autant d’interessanta. Ací es detalhs e es digressions abunden mès, pensi, mentre evòqui a un Pereira que ja non posqui desbrembar.

Bèth temps ha que li dongui torns a ua des frases mès coneishudes deth poèta Arthur Rimbaud, sustot a compdar dera lectura dera novèla Jo ei un aute, dera monumentau òbra Septologia, der escrivan Jon Fosse. Aguesta qu’ei un jòc de miralhs damb un protagonista qu’escindís eth sòn jo coma se siguesse un aute, o de hèt ei un aute parion, en ua des narracions mès singulares des darrèri tempsi. En efècte, Rimbaud definís atau ath subjècte modèrn, quan en 1871 envie ua carta ath professor Izambard ena quau regrète que “seguir eth bon camin” ei incompatible damb er “esbauç de toti es sentits”, pr’amor que non se pòt servir ath temps ara societat e ara poesia. Rimbaud desafie eth subjècte definit per Descartes (cogito ergo sum): “Ei faus díder: jo pensi. S’aurie de díder: me pensen. Excusi eth jòc de paraules. Jo ei un aute”. Je est un autre. Eth poèta desafie era istòria deth pensament d’ençà deth mandat de conéisher-se a un madeish. Qui ei eth jo que parle? Eth d’ara o eth de hè un temps? Eth que camine o eth que trabalhe? Eth que me percebi o era imatge qu’an bastit es auti de jo? Se jo sò eth que me pensen es auti, alavetz òc, jo ei un aute. Me semble ua bona descubèrta, fòrça temptadora totun, pr’amor deth descargue de responsabilitat que pòt supausar. Ai era responsabilitat, virada civil dera vielha culpabilitat… Eth jòc pòt èster dangerós, e de hèt inaugure era sua tempsada en lunfèrn, a on patís diuèrses metamorfòsis, e per aquerò aquiu ja avertís que “se li deuien diuèrses ues autes vides”. E atau, “se succedissen mil vides”, comente er escrivan Sylvain Tesson, que ven de publicar er exquisit Un ostiu damb Rimbaud. Eth jo non ei permanent, se dividís, en açò que dempús Rimbaud definirà es nòsti tanti lhòcos viraments.

Son ua bona còlha d’amistat e aficion. S’an amassat ena plaça deth pòble e, se non son guaire maitèrs, poderàn esdejuar un mòs ena tauèrna, abantes de partir damb es tot terrèns plaçadi en carrèr entara gessuda programada. Aguesti trastes caushigaràn un tròç de pista que les portarà as pòrtes deth bòsc e dera nhèu apilerada en monte. A fòrça d’eri, a despièch deth dromilhon, se les diboishe en ròstre un arridolet fresc, renauit, d’aqueth qui sauve ua esperança dauant deth dia que comence. Convenientament equipadi damb era ròba e eth caucèr tecnics de rigor, impermeables e compactes, mès ath temps leugèrs, e fòrça vedibles damb un color florescent pujat (com a d’èster), se dispòsen a hicar-se laguens des gòrges d’un parçan boscat, fòrça topit, entre era broma tenebrosa e es prumères lucades que sajaràn de trencar-la. Aguest espaci sòl èster pòc coneishut entath caminaire dera mapa-guida toristica e, per contra, a estat transitat ath long deth temps tant per eri coma pes pastors des vilatges propèrs. En aute costat dera ribèra, arribe dejà eth resson d’aguest concèrt sasoèr, precedit dera observacion atenta a ua natura e a ua fauna, que, susvelhades pes nòsti agents de miei ambient, mos amaren e encamarden, damb musica qu’altèrne es idòls tenors (quini boni paumons a quauqu’un d’eri!) e eth pet sec que retronís enquiàs pales de naut e secodís er anim deth passejaire e eth bestiar distrèts, un pet tant liberador entà un coma menaçador entà un aute. Acabada era sason e d’ençà dera distància deth qui non en pren part, atau intuïsqui era caça, activitat ancestrau, qu’a agarrat naues formes e esturments, mès qu’encara consèrve era ambivaléncia dera atraccion dera natura sauvatja.

(Diari Segre, 18 de hereuèr de 2017)

Deishèrem eth coche en cap deth Portilhon, e aquiu comencèrem era expedicion damb raquetes, en tot hicar-mos en bòsc de grani auets d’Aubàs. Pugèrem prumèr pera pista forestau, en tot seguir era traça alongada des practicants d’esquí de trauersada que i auien passat, e baishèrem peth camin de petit recorrut, qu’atrauèsse eth còr d’aguest espaci tan misteriós coma terapeutic e, tanplan, concorrut pes aimants dera natura e era montanha, pendent aguesta sason d’iuèrn. Eth bòsc ei reservat, tostemp en ombra, d’a on proven eth cant joen des audèths damb talents de primauèra, mès s’i daurissen, de tant en tant, clarulhes que permeten era guardada entath cèu blu d’un dia ludent, com aguesta d’ací naut que dèishe veir era sèrra ardona deth Malh deth Cric, tanben compartida damb eth país vesin francés e occitan. Era clarulha definitiva comence a hèr-se lòc a compdar dera cabana forestau, en limit deth bòsc e eth còth, qu’ei coma un clòt, e d’aquiu era confusion abituau deth nòm d’aguest parçan de Barètja. Se campes tà naut comences a endonviar eth contorn concau que da pas as montanhes de Luishon e Benasc. A tot just 1.750 m, Còth de Barètja conforme un balcon priviligiat des Pirenèus mès agrèstes, que tot nheuat complís autant damb es delícies de toti es intrepids montanhaires. “Era nhèu ac egale tot e tot ac envolope en pregon sen dera natura”, escriu Thoreau en un petit relat, aperat Ua passejada ivernau, hèta tanben en gèr, que, curiosament, è descubèrt era madeisha setmana en qué pujam enquiath Tuc d’Aubàs, a on buhe un aire gelat, pur, qu’amare toti aguesti tucs. Coma sentencie Thoreau, “tot aquerò que demore dehòra a de préner part dera estructura originau der univèrs, damb un valor comparable ath de Diu madeish”. Dilhèu, per aquerò, non podem parar de pujar-i.

(Diari Segre, 4 de hereuèr de 2017)