Espera o esperança?

A la vida és un fet que l’home se les veu sovint amb l’esperança, com una actitud d’espera, confiança i desig per quelcom que vol que s’esdevingui. Posem l’esperança en una persona per tal que nos ens falli, en què una situació injusta pugui canviar i millorar (a la feina, a la família, amb els amics, a la societat, al món de l’economia, etc.), fins i tot en què l’amor que hem dipositat en l’altre sigui correspost en la mateixa mesura. Tinc esperança en l’altre perquè hi confio. Hi tinc fe! Sé que al final no em defraudarà. Per tant, l’esperança es desplega per mitjà de la fe, de la confiança, fins i tot de l’enteniment (ho ), i a la vegada ja s’esdevé com una anticipació d’allò bo que ha de venir, perquè així ho espero.

Tanmateix, si ens volem aclarir, i hi pensem una mica, veiem que l’esperança neix d’un esquinçament existencial, perquè la realitat es mostra ferida, danyada, potser incomplerta, mai del tot satisfeta. Llavors, correm el risc de reduir l’esperança a la simple espera, que implica paciència, certament, però no només, perquè l’espera és com el desig: espera quelcom: s’adreça a un objecte, a quelcom objetivable, identificable, constatable, ja que es pot copsar, encara que no s’hagi esdevingut encara, mentre que l’objecte (si és que n’hi ha tal) de l’esperança no es pot mesurar, no és tan identificable. L’esperança seria com un existenciari (com diria Heidegger), perquè forma part de l’ésser-home, com un anhel d’allò totalment altre que resta més aviat en una indeterminació, condició de possibilitat de tota transformació (conversió) pregona.

Sí, tinc esperança, però perquè visc en una situació de desesperança. Tinc esperança perquè ex-isteixo, és a dir: em trobo a la intempèrie, en soledat, vers el límit (mort), com un àngel caigut i abandonat de la mà de Déu. I alhora, la ferida existencial, en la seva ambivalència, indica una possibilitat de possibilitats, que es va obrint cada dia, en aquesta situació natural, podríem dir inautèntica, fins que elevo la consciència i hi reflexiono (actitud teòrica, autèntica), en actitud d’espera i tensió, però també de projecció més enllà de mi mateix, i m’adono que això ha de canviar perquè quelcom ha de succeir, però no sé exactament el què, perquè em sobrepassa, i per això, des del punt de vista filosòfic, l’esperança no s’esdevé tant com una espera o una confiança rutinàries (inautèntiques i necessàries) en alguna cosa o un algú abastables, en tant que compreses dins el procés esperançador, sinó més aviat com l’espelma encesa d’un nou advent, que posa en qüestió l’existència tota.

Advertisements

Daissar una responsa

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Cambiar )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Cambiar )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Cambiar )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Cambiar )

Connecting to %s