Author: Amador

Més enllà de l’acord a què han arribat Montilla i Duran per articular ua resposta unitària i serena després de la sentència del TC sobre l’Estatut català, la trobada entre les cúpules del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) i Unió Democràtica de Catalunya (UDC) pot servir per fer palesa llur coincidència de parers en molts dels assumptes clau per a la governabilitat de Catalunya i Espanya. El PSC i UDC són avui els partits catalans que representen millor la centralitat i la moderació polítiques davant les apostes de caire centralista i sobiranista (per cert, Catalunya no es troba en decadència, com pretenen alguns; és el nacionalisme antiespanyol el que empobreix el país!).

Els valors i els projectes dels socialdemòcrates i els socialcristians tenen en comú la defensa de l’Estat del benestar en una societat cohesionada, on el més feble ha de rebre especial protecció (per alguna cosa comparteixen la denomicació de « social »). De fet, el cristianisme o l’humanisme cristià, com es vulgui dir, constitueixen una font de pensament i acció comuna, prou proclamada en la democràcia cristiana, poc difosa en el cas socialdemòcrata. I tanmateix, l’humanisme cristià és potser més evident en aquest últim en la construcció d’una societat justa, igualitària i fins i tot paritària, malgrat la pseudomodernitat que hom vol aplicar a aquest darrer vessant (el mateix Jesús de Natzaret i les primeres comunitats cristianes donaren a la la relació entre la dona i l’home un estatus d’iguals!).

Conscients de les moltes coses que també els separen (començant per la coalició d’Unió amb Convergència, últimament més inspirada en el sobiranisme, en la cosa nacional, i el neoliberalisme, en la cosa social; i acabant amb el moralisme carrincló que neguiteja els socialistes), el PSC i UDC han reemprès amb força una exploració mútua que en el futur pot acabar donant moltes possibilitats d’entesa. Així de transversal pot ser el catalanisme i les forces polítiques que el representen, a desgrat que més d’un (també a casa nostra, a l’Aran) confongui encara partit i país i vulgui tancar el catalanisme, per essència transversal, en les quatre parets d’una casa, per molt gran que es vulgui presentar.

A despièch de que me resulte dificil compartir fòrça des posicionaments publics der expresident d’Extremadura, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, cau reconéisher era originalitat e era planvoluda incorreccion que le caracterize. Dera entrevista que publiquèc ager El País damb eth personatge me quedi damb aguesta frasa, un shinhau exagerada, mès qu’incite a reconsiderar cèrti topics ideologics en uns moments en qué semblaue qu’eth conservadorisme auie guanhat eth combat des idèes:

« Yo creo que el proyecto socialdemócrata tiene un futuro esplendoroso. En 1989 se hunde el comunismo, y en 2008, el capitalismo; lo único que queda es la socialdemocracia ».

dera seccion DE LIN E DE LAN (diari Segre, 8 de noveme de 2008)

Tamplan que se pòt! Obama a demostrat qu’es cambis radicaument democratics son deth tot possibles dempús d’un long periòde d’egemonies advèrses. Eth pròplèu president american ac a comprenut ben lèu: era victòria ei deth pòble, pr’amor qu’ei eth país eth que s’a transformat. Experiéncies mès propères permeten de constatar qu’es practiques sedimentades d’ua societat son constitutives deth nau orde politic. Aran, autant de cambiant, ja non ei eth país isolat e barrat de bèth temps a, e pr’amor d’açò, se daurís ara cultura cosmopolita en un entorn interdependent. Un entorn qu’interprète coma exterioritat que le definís, pr’amor que non vò renonciar ara sua identitat mès pregona. A un país nau, li correspon ua politica nauèra. Mès aguesta non arribe per se: s’an d’aquerir er esfòrç e era creativitat de besonh entà encarnar er esperit des naui tempsi. Per aquerò mos encamarde tant era capacitat regenerativa des Estats Units ena articulacion a priori de çò qu’ei sociau e çò qu’ei politic, pr’amor qu’admitís tostemp era possibilitat de cambiar es causes e de renauir, per tant, era illusion de cap tara politica. Obama a complit damb era sua menaça sus era egemonia neoconservadora damb practiques contraegemoniques neoprogressistes (fòrça innovadores en usatge d’esturments coma internet), que pòden fondar ara un orde mès just, ua nacion mès amabla. Semble que non podiem començar melhor aguesta prumèra collaboracion damb SEGRE en sòn prètzhèt a favor der aranés/occitan, que m’aunore compartir damb eth companh Jusèp Loís Sans, pionèr d’aguest espaci.

Molts dels comentaris pseudoecologistes respecte a la presència de l’ós al Pirineu adquireixen dia rere dia un to més rocambolesc i, el que és pitjor, insultant per al país de l’Aran. Els intoxicadors de l’opinió pública, sense arguments ni proves (com ho van demostrant els jutjats), confonen captura amb captiveri, retirada amb extermini, aliens a la voluntat democràtica de l’Aran expressada mitjançant el Conselh Generau per decidir sobre el seu propi futur en qüestions mediambientals o directament de país (recordin, si no, la voluntat expressa perquè l’Aran no formi part de cap vegueria). Sense cap sentit de la mesura, els pseudoecologistes han exagerat tant que sembla que transmetin la idea que és més prioritari salvaguardar al Pirineu tots els óssos abans que els seus ciutadans. Per contra, el Govern de l’Aran no només prioritza la integritat de les persones i el seu dret a progressar i desplegar-hi el seu projecte vital, sinó que advoca perquè l’activitat ramadera no es perdi (així com ha demostrat amb la posada en marxa aquest estiu d’un pla pioner per agrupar els ramats aranesos i evitar els atacs de fauna salvatge) i vigila perquè l’óssa Hvala sigui capturada amb totes les garanties sanitàries per tal que no prengui mal ni es reprodueixi cap incident. El desig del Conselh Generau és que els óssos puguin viure en pau allà on tinguin assegurada una vida tranquil•la i solitària, així com ho requereixen. El discurs conservacionista està molt bé, però si aquest no va acompanyat de voluntat de diàleg ni de propostes realistes ni de recursos suficients per garantir la protecció de l’ós i la seguretat de les persones a les muntanyes no serveix de res. Ja ho diuen les Sagrades Escriptures: si no es demostra amb les obres, la fe tota sola és morta.

AMADOR MARQUÉS ATÉS, cap de Gabinet e Comunicacion deth Conselh Generau d’Aran (carta publicada en diari Segre, 2 de noveme de 2008)

Mientras la crisis (la palabra protagonista de este tiempo) se cierne sobre nosotros, el Gobierno del Conselh Generau se ha puesto las pilas y ha activado un plan de medidas importantes para, dentro de sus posibilidades, dar un nuevo impulso a la acción de gobierno que contribuya a paliar la delicada situación económica, según informa hoy el diario Segre en el apartado de Aran. De hecho, el Plan de Gobierno 2007-2011 ya prioriza un cambio de modelo para la economía aranesa. Ésa era la propuesta de Unitat d’Aran en la oposición, ése es su proyecto ejecutivo una vez ha asumido las responsabilidades de gobierno en el Conselh Generau.

El plan anticrisis se basa en cuatro pilares: la modernización del turismo, la apuesta por las políticas sociales, el desarrollo de las infraestructuras y el impulso de las nuevas tecnologías. Después de años de aletargamiento, es importante que el Conselh Generau asuma ahora los retos de una sociedad vulnerable para convertilos en nuevas oportunidades de progreso social y económico, así como de cohesión social y protección pública de los que sólo tienen lo público como última tabla de salvación.

En este sentido, resulta preocupante que las peticiones de ayudas socioeconómicas a Cáritas Española hayan aumentado un 40 % con relación a 2007, según alertaba La Vanguardia. El titular es suficientemente explícito: La crisis empuja a parejas jóvenes con hijos e hipoteca a pedir ayuda a Cáritas. Llama la atención, asimismo, que los solicitantes no configuran el típico perfil que atribuimos a la beneficiencia, sino que ahora « los nuevos rostros de la pobreza son las familias españolas en situación de vulnerabilidad ». Es decir: parados, hipotecados, sin margen para el ahorro ni para las prestaciones de paro. Hasta huérfanos del apoyo de la familia. Mucho me temo que Aran no es ajeno a esta situación.

Consciente de que en el marco financiero poco (por no decir nada) se puede hacer, el Conselh Generau trabaja para aunar esfuerzos con las otras administraciones con el horizonte, espera que cercano, de superar este tiempo de dificultades. En el próximo pleno del martes se abordarán ya algunas de estas medidas.

Potser no ens expliquem bé, potser són molts anys d’incomprensions mútues, potser… El rebuig de l’Aran a la seva inclusió a la vegueria de l’Alt Pirineu i l’oposició a una reintroducció de l’ós feta d’esquena al territori i, el que és pitjor, sense mitjans per fer compatible el seu assentament amb l’activitat humana (convivència greument vulnerada per l’atac d’un plantígrad a un caçador de Les) constitueixen dos bons exemples de la urgència de la pedagogia. I potser no som a temps. No ho sé, però la reacció irada d’una part important del poble català a la decisió del Sindic per exigir la retirada dels óssos, si la seua presència no garanteix la seguretat de les persones a les muntanyes, sí que n’és realment de desproporcionada i molt, molt injusta.

El Pirineu no és el jardí bucòlic que els urbanites (amb tot el bon sentit de la paraula) voldrien tenir per gaudir-lo el cap de setmana, després de cinc dies d’atmosfera enteranyinada (cal lloar en aquest sentit les mesures dràstiques per reduir-hi la contaminació). Els pirinencs som, primer de tot, ciutadans (etimològicament, de ciutat) orgullosos del seu entorn natural excepcional i alhora desitjosos per desenvolupar-hi el seu projecte de vida amb els mateixos drets i deures que els ciutadans de les grans ciutats. Per entendre el que dic, fóra bo preguntar-nos per què l’ós o el llop constituïrien una amenaça a Collserola i dibuixen, per contra, una imatge idíl·lica a prop de les poblacions del Pirineu.

Vull dir que l’aposta per les polítiques conservacionistes que preservin els ecosistemes, la fauna salvatge i el valor paisatgístic de les nostres muntanyes són necessàries i obligades. Prioritàries fins i tot en temps de canvi climàtic. D’ella en depèn en bona part la salut, el benestar i àdhuc la felicitat de les persones. No obstant això, l’aplicació d’aquestes polítiques no pot en cap cas menystenir el dret a la pròpia integritat física, a la seguretat dels que voluntàriament han decidit desplegar el seu projecte vital al bell mig del Pirineu. D’això parlem.

LLEIDA, 22 (EUROPA PRESS)

Convergència Democràtica Aranesa (CDA), partido de ámbito aranés vinculado a CDC, no presentó los gastos que hizo por las últimas elecciones de 2007 al Conselh Generau d’Aran, según afirmó hoy en un comunicado el diputado del PSC en el Parlament Jordi Terrades. Lo dijo después de que el informe de la Sindicatura de Cuentas, presentado ayer, constatara que CDA no presentó ante el organismo fiscalizador su contabilidad electoral. Para Terradas, la razón de que CDA no haya presentado estos datos es que ha infringido el gasto máximo que permite la Ley Orgánica del Régimen Electoral General (LOREG). « ¿Sancionará el Tribunal de Cuentas esta infracción? », se preguntó el diputado, quien dijo que « sería interesante saber de dónde salen los recursos » de CDA para la última campaña electoral.

(Teletipo de la agencia Europa Press, recibido a las 20.03 horas.)

Más información también en e-notícies y Unitat d’Aran.

Todavía no puedo reprimir mi carcajada. Los de la Reserva, léase Convergéncia Democratica Aranesa (partido en la oposición en Aran), han publicado un fotomontaje fantástico en el que el Sindic y yo nos abrazamos con actitud más que cariñosa. Hombre, lo único que les reprocho a nuestros adversarios es que no hayan encontrado una foto más actualizada en la que yo aparezca. El Sindic está maravilloso, divino como diría aquél, pero el rostro de un servidor es de un tedio insoportable (blanquecino, más bien mantecoso: un horror). Sólo por eso, esta pareja de portada de periódico sensacionalista poco futuro tendría; no sintoniza, no cuadra. Tendré que facilitarles fotos mías más recientes para el próximo fotomontaje y hacer más creíble una cierta armonía visual entre ambos.

Después de escuchar en la radio al líder de la oposición con un discurso algo errático y dubitativo (lástima de la forma en que lo expresa), ahora entiendo el porqué de tanto tiempo de silencio y desorientación de nuestra oposición constructiva (de construcción de fotomontajes y demás levedades): en lugar de elaborar propuestas para el país, Convergencia se dedica a jugar con el photoshop. Cada día me gustan más los de la Reserva, me encantaría tomar un té con ellos, charlar y reírme a partir de sus ocurrencias, explicarles que soy fan de las fans del Club de Fans de Paco Boya, del que, aunque piensen (?) lo contrario, nada tengo que ver (ojalá conociera a sus responsables, pero no hay manera, y ojalá continúen con su buen humor y campechanía), porque, entre otras cosas, no tengo tanto tiempo libre como el que los opositores pudieran tener. Lo cual es normal, porque en la política aranesa, unos gobernamos, y otros… otros hacen lo que pueden.

PD. No se lo tengas en cuenta, Verónica. No quiero ni puedo suplantarte, de momento…

PD. Estimados reservados, les he dejado arriba una foto actual (recortada, tampoco tengo muchas) para el próximo posado. Otro día hablamos de política. ¿O eso del debate y las ideas no va con ustedes?

(Nòta de premsa d’UA-PNA, a 17 d’octobre de 2008)

Unitat d’Aran – Partit Nacionalista Aranés (UA – PNA) a refortilhat aué en plen dera Deputacion de Lhèida eth sòn fèrm compromés entà qu’Aran non sigue includit en cap de division territoriau que non sigue eth madeish, atau coma a formalizat per miei der unic representant aranés ena institucion provinciau, Joan Riu. Eth deputat Riu a balhat supòrt ara Declaracion Conjunta deth 16 de seteme entà mantier Aran ath marge des vegueries, qu’eth Plen deth Conselh Generau aprovèc per unanimitat “a prepausa deth Sindic e deth grop d’Unitat d’Aran”.

Joan Riu a destacat qu’Unitat d’Aran “exprèsse atau, en toti es òrgans a on a representacion, era volentat manifèsta deth pòble aranés de respectar era autonomia d’Aran en sòn encastre territoriau especific, atau coma se despren der Estatut d’Autonomia de 2006 e dera Lei sus eth règim especiau d’Aran de 1990”. Segontes Riu, Unitat d’Aran considère que “a d’èster eth Conselh Generau d’Aran, coma principau institucion d’autogovèrn, er interlucotor dirècte qu’a de survelhar per qu’Aran reivindique es sues legitimies aspiracions territoriaus, sense cap tipe d’intermediacion ne distorsion partidista”.

Fòrça decisiva

Pr’amor d’açò, eth deputat aranés a profitat entà rebrembar qu’Unitat d’Aran ei ena Deputacion “era votz d’Aran e era fòrça decisiva que compartís projècte de govèrn damb es grops progressistes sense pèrder de vista era sua rason d’èster, qu’ei Aran e eth servici as sòns ciutadans”. “Era prioritat per Aran pòt comportar en ocasions eth dissentiment damb era majoria de progrès”, a explicat entà argumentar eth sòn vòt favorable ara mocion que balhe supòrt ara declaracion conjunta deth Conselh Generau.

Oportunisme de CiU

Dempús de deishar constància deth long procès qu’Unitat d’Aran a emprenut ena defensa des “drets nacionaus” d’ençà dera sua fondacion, Joan Riu a desacreditat era actitud politica de Convergència i Unió pr’amor deth sòn “oportunisme politic”, frut dera “incoeréncia mès flagranta” e era “sua pèrta de credibilitat ena defensa dera autonomia aranesa”. Eth deputat a rebrembat qu’Aran “auec de patir era umiliacion d’èster includit en mapa comarcau de Catalonha coma ua comarca mès, umiliacion qu’eth Govèrn de Convergéncia ena Generalitat amièc entà dauant damb era aprobacion dera Lei d’organizacion comarcau de 1987, sense cap tipe de consens e en tot violentar era identitat pròpia deth pòble aranés e era sua longa tradicion d’autogovèrn”.

D’alavetz ençà, atau coma a referit, “eth combat persistent e incansable d’Unitat d’Aran a favor des drets nacionaus durèc dètz ans damb persevància e compromés e damb un còst politic fòrça important entara nòsta formacion politica”. Pr’amor d’açò, “non mos dèishe de surpréner er hèt de qu’aqueri que pendent ans e ans diluïren Aran en mapa territoriau de Catalonha s’erigisquen ara en campeons dera defensa des drets nacionaus d’Aran”, a assegurat.

Manca de credibilitat deth PP

Joan Riu a censurat tanben era manca de volentat de Convergència entà sajar de consensuar era mocion qu’a presentat en Plen, a diferéncia dera declaracion conjunta qu’Unitat d’Aran artenhec damb era concertacion de totes es fòrces politiques deth Conselh Generau abantes dera sua aprobacion. E a avertit tanben sus era “manca de credibilitat deth PP en aguest ahèr, pr’amor qu’a recorruts en Tribunau Constitucionau es articles der Estatut que mos reconeishen coma pòble diferenciat”.

Eth deputat s’a reafirmat en qué er objectiu d’Unitat d’Aran ei “arténher era maxima autonomia possibla que mantengue e assolide era nòsta identitat coma pòble, sense desbrembar jamès que tot eth qu’a determinadi drets a coma expression dera sua dignitat era obligacion de defener-les”.

Lhèida, 17 d’octobre de 2008

(Fòto dera darrèra executiva d’UA, celebrada en Vielha eth passat dia 10 d’octobre)

www.unitatdaran.org