Category: De lin e de lan

Tostemp è creigut ena bondat innata des persones. Ad aguesta credença i aurà contribusit decisivament era mia formacion cristiana e es mies lectures rousseaunianes. Mès tanben vau aprenent que per un aute costat existís era cara fosca dera condicion umana, que genère òdis, envèges e granes dòsis de mala idia, fòrça viatges per incompeténcia e ignorància, fòrça viatges per miei dera rumorologia e eth comentari sotto voce. Eth marqués de Sade darie un pas mès e m’avertirie que tot ei inscrit ena destruccion creativa que govèrne eth mon.

Acabi de liéger un article d’opinion plan interessant deth professor Antón Costas, que mos apòrte ua perspectiva dispariona sus es conseqüéncies deth 9-M. Aciu l’auetz:

A la política catalana le ha pasado con las elecciones del 9 de marzo como a la liga de fútbol con el llamado mercado de invierno de fichajes, en el que los equipos compran nuevos jugadores para fortalecer sus posiciones. Estas elecciones de invierno han hecho que los diferentes partidos políticos catalanes hayan salido reforzados o debilitados, según su acierto en el mercado electoral.

El equipo que sale reforzado de este mercado de votos de invierno es el PSC de José Montilla. De tal manera, que hay muchos elementos para pensar que a partir del 9-M comienza una nueva liga política en Cataluña. Y no sólo eso, sino también una larga etapa de dominio del PSC de Montilla, como la que en el pasado tuvo la CiU de Jordi Pujol.

Más allá de lo que este resultado signifique para el futuro particular de cada partido y de cada político concreto, la gran cuestión para todos los ciudadanos, para el interés general, es en qué medida este cambio va a permitir afrontar los grandes retos que tienen la economía y la sociedad catalana (retos cuya solución está atascada desde hace años) para cerrar esa ya larga etapa de pesimismo antropológico que le entró a Cataluña en la década pasada.

Pero antes de decir algo sobre esta gran cuestión, permítanme detenerme un momento en el análisis de los resultados electorales. ¿Cómo hemos de interpretar los resultados del 9-M en Cataluña? ¿Son un episodio reversible o marcan una nueva tendencia? Con el riesgo que siempre tiene el intentar adivinar el futuro, pienso que hay muchas probabilidades de que el avance del PSC de Montilla sea la señal de una nueva hegemonía política a largo plazo. Hay, a mi juicio, un antes y un después del 9-M en Cataluña. Por tres razones.

La primera es que el avance del PSC no puede ser explicado sólo en términos de voto útil para frenar la vuelta del PP al gobierno de España. Es decir, como un voto al PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero más que al PSC de Montilla. Hay que reconocer que el « si tú no vas, ellos vuelven » fue un mensaje muy eficaz. Pero el avance del PSC es demasiado intenso y amplio -abarca al conjunto de Cataluña y no sólo al área metropolitana de Barcelona- para ser interpretado como simple reacción defensiva a favor de Rodríguez Zapatero y en contra de Mariano Rajoy.

La segunda razón en favor de que estamos ante un cambio de tendencia es que CiU no ha conseguido frenar la pérdida de votos que experimenta desde antes de que Pujol dejase el timón en manos de Artur Mas. Esto deslegitima el intento de Mas de intercambiar su apoyo a la presidencia de Zapatero en Madrid por el apoyo de éste para ponerle a él en la presidencia de la Generalitat. La dulce derrota de CiU desvirtúa el intento de conseguir en la negociación de los despachos lo que no consiguió en la batalla de las urnas.

Todo jugaba en esta ocasión a favor de que CiU pudiese beneficiarse también del voto útil. Por un lado, el miedo a la vuelta del PP. Por otro, el deseo de muchos ciudadanos de condicionar al nuevo Gobierno de Zapatero evitando una mayoría absoluta que se ve mal desde Cataluña. Además, estaba el éxito logrado con la convocatoria de la manifestación contra la gestión de las infraestructuras y por el derecho a decidir, que había llevado a CiU a pensar en romper esa tendencia a la baja.

Sin embargo, no ha sido así, aunque tampoco se ha hundido. Pero, como le escuché decir a un buen amigo e influyente militante de CiU, esto es quizá lo peor que le podía haber pasado a CiU, porque su dulce derrota no le fuerza a cambiar de rumbo, con la consiguiente tendencia a continuar la sangría de votos.

El tercer elemento que me lleva a pensar que estamos ante un cambio de tendencia en la hegemonía política en Cataluña es que el descalabro electoral de ERC se produce con Montilla en la presidencia de la Generalitat y reforzado en su poder y legitimidad. Esto es determinante. Por dos motivos.

Por un lado, porque eso significa que ahora no hay interés en financiar desde el Gobierno una nueva mitosis de ERC. Por otro, porque las incomodidades que causa el convivir con ese volcán adolescente que es ERC son más llevaderas cuando ya se está en el poder. ERC seguirá intentado estar en misa y repicando, en el Gobierno y en la oposición. Pero, más allá de la incomodidad, eso no sacará a Montilla de la presidencia. Hasta es posible que le fortalezca ante las próximas autonómicas.

Si no me equivoco, estamos ante un cambio de hegemonía política a largo plazo. Un cambio que significa que el nuevo pal de paller de la política catalana será el PSC. Un PSC que pasa a ser el eje de la institucionalidad, y al que las clases conservadoras y acomodadas votan ya sin temores. Un PSC que jugará en prácticamente todas las posibles combinaciones de gobierno a las que obligue la coyuntura política. Incluida la gran coalición de PSC y CiU. Pero con Montilla en la presidencia.

¿Qué significará este nuevo pal de paller para los retos de la economía y la sociedad catalana? ¿Pondrá fin a esa especie de pesimismo antropológico que se ha introducido en la psicología catalana, a modo de un 98 catalán similar al 98 español de inicios del siglo XX? ¿Dará más confianza a la sociedad catalana para afrontar el cambio de modelo y la desaceleración económica? No lo sé.

Pero de la misma forma que en los últimos 25 años el PSC, formando en muchos casos gobiernos municipales tripartitos con ERC e ICV, fue la gran fuerza que reinventó y modernizó las viejas ciudades de Cataluña, transformando los edificios de chimeneas fabriles en centros tecnológicos y universitarios, ahora puede ser decisivo para reinventar Cataluña y su papel en la configuración de la España del siglo XXI. El tiempo nos lo dirá.

E totun non i auie color. Atau ac a vist tanben era majoria de ciutadans aranesi, qu’a ampliat era victòria deth Partit Socialista en Aran respècte as anteriors comicis. De hèt, eth PSC a estat er unic partit qu’a pujat en supòrt electorau, tant en percentatge coma en numerò de vòts, en tot pujar quate punts e en tot aquerir mès de cent paperetes, a despièch de qu’era participacion a estat un shinhau mès baisha. Atau, e ara demora dera confirmacion des resultats, eth PSC artenh 1869 vòts (40,21 %), eth PP pèrd 150 vòts e demore damb 1164 (25,04 %), CiU s’estanque en tresau lòc damb 1074 (23,11 %), e a mès distància trapam Esquerra damb 215 vòts (4,62 %) e Iniciativa damb 126 (2,71 %).

Eth PSC s’a plaçat ath capdauant en toti es municipis deth país, a excepcion de Bausen e Arres, a on tanben a pujat en andús cassi. Eth resultat de Vielha, a on govèrnen PP e Convergéncia, a estat significatiu damb eth 39,15 % entath PSC, e simplament d’espectaculars se pòden qualificar es resultats des socialistes en Bossòst (50,08 %) e Canejan (61,54 %).

Eth PP manten era dusau plaça en ues eleccions generaus, causa que demòstre qu’eth partit compde damb un capitau pro considerable que non sap rentabilizar ne tàs eleccions municipaus ne tath Conselh Generau. En sens contrari se pòt interpretar eth papèr de Convergéncia, fòrça de govèrn en Aran pendent catorze ans, e que d’ençà de 1996 a perdut eth sòn prumèr lòc en ues eleccions legislatives, en tot passar ara tresau posicion en 2000. Es crides ath vòt entàs « nòsti » non an hèt efècte, pr’amor qu’era ciutadania sent tan sues es opcions que representen eth PSC o eth PP coma era de CiU, partit nacionalista catalan. Sonque ua donada mès: era diferéncia entre eth PSC e CiU ei de 17 punts, a favor des prumèri. Ei a díder: es patents d’aranesitat hè temps que s’an extingit, pr’amor qu’Aran ei un país plurau d’identitat dubèrta. Qui non ac age clar ei condamnat ath mès absolut fracàs, atau coma s’acabe d’evidenciar.

En aguest contèxte, Unitat d’Aran e eth PSC son es partits qu’an ua omogeneïtat mès solida en comportament electorau que receben des ciutadans en totes es convocatòries. Açò demòstre que, en tot parafrasejar a Zapatero, Unitat d’Aran e eth Partit des Socialistes son es partits que mès se semblen as societats que representen, enquiath punt de devíer es èishi fondamentaus deth sòn espaci public. D’ençà qu’auem democràcia, eth PSOE ei eth partit que mès temps a governat e qu’a bastit es pilars basics d’ua societat democratica de benèster (salut, educacion, pensions, Euròpa, drets civils, igualtat òme-hemna, drets des persones dependentes, eca.). Pera sua part, Unitat d’Aran a entestat era reivindicacion nacionau entà recuperar er autogovèrn aranés en tot préner eth relèu deth moviment Es Terçons, e ara recupère eth sòn lideratge entà consolidar er autogovèrn en plen sègle XXI.

Unitat d’Aran e eth Partit des Socialistes son fòrces de futur qu’es ciutadans an volut plaçar ath capdauant des nòstes institucions e que, d’ençà des sues responsabilitats, an eth prètzhèt de hèr auançar as païsi qu’entèsten a compdar d’ua collaboracion sincèra que dongue era melhor respòsta possibla as sòns rèptes e aspiracions. Qu’atau sigue. Pera nòsta part, ja i trabalham.

En memòria d’Isaías Carrasco

Dempús der atemptat d’aué, deven un imperatiu aumplir es urnes de vòts. ETA mos a arruïnat era alegria qu’ager visquerem quauqu’uns de nosati ena hèsta grana deth PSC en Palai Sant Jordi, e per tant dera democràcia, mès non mos empedirà pas de reafirmar-mos ena volentat inequivòca de que sonque era paraula ei valida entà garantir era conviuença democratica.

Ena politica democratica non i caben n’eth terror n’era coaccion n’era menaça ne tanpòc aquest terrorisme verbau d’escala petita basat en ensult, ena difamacion, en atac personau. Sonque era paraula, sonque era paraula razoada, sonque era paraula razoada contraposada ar auta paraula razoada, sense era quau non i aurie pluralisme, açò ei, democràcia.

Eth triomf ei nòste, tanplan que òc, pr’amor qu’auem, des d’opcions ideologiques dispariones, era paraula e eth vòt. ETA vò eth boicòt e era abstencion. Eth descrèdit dera democràcia parlamentària. Mès non ac artenherà. Mos a arruïnat era alegria d’ager e, çò qu’ei piri, se mos a emportat -vilment, lordament- era votz, era paraula, d’un ciutadan socialista, d’un companh basc comprometut damb es ahèrs publics, mès non pas er exemple deth sòn compromés democratic en un contèxte de terror politic.

Eth sòn compromés dificil e valent refortilhe era illusion d’ager en Palai Sant Jordi, pr’amor que, mès enlà des petites misèries, des interèssi particulars, exprèsse era illusion collectiua e imparabla per un projècte comun, en aguest cas eth deth Partit Socialista, per un projècte, per tant, centenari, consolidat ath long deth temps. Eth sòn compromés dificil e valent refortilhe era illusion deth Sant Jordi per un modèu concrèt de societat, per uns valors (de respècte e de conviuença, de justícia redistributiva e d’igualtat d’oportunitats), pr’amor que, totun, eth socialisme ei tanben un sentiment, qu’aué idòle contra era barbàrie que li a tocat patir.

Resulte inversemblant de mantíer era divina equidistància dempús des cara a cara des candidats a president deth govèrn centrau. Zapatero e Rajoy contrapòsen dus projèctes disparions entara governabilitat d’Espanha.

Sincèrament, non veigui clara era (in)dependéncia de Kosovo, pr’amor que, mès enlà de que m’estimi mès era liura apertiença a projèctes comuns interdependents, era sua a estat ua declaracion de dependéncia, coma remèrque aué quauque analista (Andrés Ortega en El País). Dependéncia d’Estats Units, tanplan que òc. Mès tanben dependéncia dera màfia, des corruptèles: dera dròga, dera prostitucion e des armes. Dependent d’un prumèr ministre coneishut coma Era Sèrp qu’a coma unic merit eth de parlar er anglés damb fluïdesa. Producte dera darrèra guèrra balcanica e dera criminalitat de Milosevic, Kosovo ei aué un enclau mafiós que non produsís arren e qu’a artenhut era sua (in)dependéncia sense er acòrd des parts.

Mentretant, era Union Europèa pague era dependéncia d’aguest estat insostenible, frut amarg d’un fracàs collectiu e vergonhós. Kosovo auie enquiàs ans vint ua majoria sèrbia qu’invertic Mussolini damb era Grana Albània. « ¿Qué hacemos cuando un territorio cambia de habitantes? ¿Construimos estados según el sueño neocon, a partir de las creencias? », se preguntaue Gregorio Morán en ¡Al fin, un Estado mafioso! (La Vanguardia, 12 de gèr). ¿Qué cau hèr alavetz damb es 120.000 serbiokosovars? ¿Cau que se separen ath còp de Kosovo entà seguir amassadi damb Sèrbia? Morán se mostraue contundent: « Ni es el derecho a decidir, ni la autodeterminación, ni la identidad albanesa, ni demás zarandajas que nos inventemos. La creación del estado de Kosovo es una decisión de Estados Unidos de América, que desde 1992 se propuso convertir Albania en su cabeza de puente hacia el sudeste de Europa ». Sincèrament, me còste compréner era nòsta satisfaccion.

Non pogui deishar de hèr mencion ar esclau que m’a deishat era exposicion Fábulas de Velázquez, que podetz visitar enquiath 24 de hereuèr en Musèu deth Prado. En era se gahe plan lèu era subtilesa e complexitat deth pintor deth Sègle d’Aur. Neurida d’òbres deth musèu de Madrid mès tanben d’ues autes institucions coma era National Gallery de Londres o tanben deth MNAC, era mòstra ei un recorrut pes interèssi tematics der artista atau coma dera evolucion dera sua tecnica narrativa e des influéncies d’uns auti pintors, quauqua òbra des quaus tanben s’expòse entà contextualizar eth sòn trabalh. Rubens a un papèr plan destacat, segontes reflectís era exposicion. E tanplan, un crebacòr m’a estabornit en retrobar-me damb eth joen dera cistalha de frutes de Caravaggio dempús d’un an que l’auessa descubèrt ena Galleria Borghese de Roma.

Eth 29 de gèr s’amassèc eth prumèr Conselh de Terçon en Irissa d’ençà dera sua recuperacion. Aguest ei un conselh especiau qu’istoricament a format part der entramat institucionau deth Conselh Generau d’Aran e qu’aué se materialize coma espaci de trobada enter era administracion deth Conselh damb es administracions locaus deth terçon (ajuntaments e pedanies) entà abordar de mès apròp es ahèrs qu’afècten mès dirèctament as ciutadans (lordères, accèssi as nuclèus, eca.)

Era prumèra amassada a suposat era constitucion d’aguesta figura institucionau en sègle XXI e a servit entà veir es possibilitats que mos pòt balhar en benefici dera governança deth país. Era atenta participacion de fòrça ciutadans qu’i an assistit a despièch dera ora (dètz deth maitin) e eth sincèr dialòg public enter eth sindic Francés Boya e eth conselhèr de terçon e alcalde de Es Bòrdes, Francés Medan, a exemplificat era volentat deth Govèrn d’apropar-se as ciutadans atau coma deth món locau entà hèr arribar es sues demanes e inquietuds ara maxima institucion mejançant un esturment permanent, qu’en sòn prumèr pas mos a aufrit ua interessanta inspiracion entath rebastiment der espaci public pr’amor que centralize en eth ciutadan era dimension dera vida collectiva e dera sua expression mès cabau: era politica.

Reaument, eth president Zapatero a agut ua legislatura plan dificila. En un extrem, a agut era pression des nacionalismes periferics, sustot eth catalan, damb era ajuda bric menspredabla d’un excompanh de partit, eth president Pasqual Maragall, de bracet damb era pinça ideologica dejà asfixianta en Catalonha que formen CiU e ERC. Cau avertir un còp mès qu’aguesti guanhen dia a dia eth combat des idèes gràcies en bona part ath còp de man des mejans publics de comunicacion (TV3 e Catalunya Ràdio), enquiath punt que çò que non sòne a independentisme en univèrs mediatic catalan semble frut d’un pensament fèble e feniant.

En aute extrem, era brutalitat deth PP, qu’a exercit era oposicion mès incivica, irresponsable e desproporcionada que se pogue rebrembar. Melhor dit, era dreta espanhòla non a exercit era oposicion, senon qu’a lançat ua ofensiva desestabilizadora pr’amor que jamès a acceptat era pèrta deth podèr per mejans electoraus, e encara mens en moments d’egemonia politica clara. Era defenestracion d’Alberto Ruiz-Gallardón certifique era deriva extremista que desmentís eth camin tara moderacion per motius electoraus. Eth PP represente aué ua dreta guerrilhèra, respectuosa en generau damb es principis centraus deth parlamentarisme, mès democraticament inescrupulosa e fòrça mau educada. Mentre non s’omològue damb eth centredreta europèu, eth PP non pòt auer cap responsabilitat ena governacion d’Espanha.

Benvengut sigue eth I Congrès de Convergéncia Democratica Aranesa (CDA), pr’amor qu’eth Congrès ei de tota era vida eth maxim organ de decision d’un partit democratic omologat. Unitat d’Aran, que non a estat pas convidada entar eveminet, ven de celebrar-ne cinc d’ençà dera sua constitucion. Non ei, per tant, un hèt nauèth entara politica aranesa.

Totun, que CDA assomisque per prumèr còp aguesta figura dempús de 30 ans ei un motiu de satisfaccion entà toti es democrates d’aguest país, en tot que “es partits politics son eth nuclèu dera democràcia”, atau coma assegure damb contundéncia Hans-Jürgen Puhle, un des mès destacadi especialistes en Sciéncia Politica sus es partits, qu’amassa damb uns auti professors acaben d’escríuer un descurbiment plan recomanable: Partidos Políticos. Viejos conceptos y nuevos retos, editat per José Ramón Montero, Richard Gunther e Juan J. Linz (Editorial Trotta).

De hèt, amassa damb es ciutadans coma votants, es partits politics e es sòns representants elèctes son es actors clau en procediment mès elementau de çò que constituís era esséncia dera democràcia: era eleccion dera assemblada (legislatiu) e, dirècta o indirèctament, deth govèrn.

Atau madeish, ua des funcions mès remercables d’un Congrès ei era d’establir era estratègia e era linha politica entath país qu’aspire a governar. Ei en aguest punt a on i trapam eth motiu entà manifestar eth desacòrd.

Mès enlà der enunciat de valors generics que facilament se pòden compartir, era Ponéncia ideologica de CDA non ei bric credibla, pr’amor que s’i manifèsten contradiccions plan inassumibles entath ciutadan: ath temps que se denóncie era “subordinacion” e “anacionalizacion” –non podien trapar ua auta paraula?- des malefics socialistes, s’assomís sense problèmes era reproduccion des paramètres dera politica catalana e era lengua catalana coma idioma unic entara sua presentacion publica.

Aciu auetz quauqui exemples:

Lengua
“Cal potenciar sens falta l’ús social de l’aranès” (plana 19). Non serà pas ena ponéncia ideologica, qu’ath delà d’èster publicada sonque en catalan, recupère era malaguanhada terminologia qu’er Estatut deth 79 aplique ara “parla aranesa” quan establie qu’auie d’èster “objecte d’especial protecció” (plana 19).

Politica catalana
Era reproduccion des paramètres dera politica catalana se concrète en argumentari tipic que CiU aplique contra eth PSC: “subordinació de la política aranesa als interessos dels socialistes catalans i espanyols i l’acatament submís del Consell General (?) a les instruccions del govern de Catalunya” (plana 13). Cambiatz aranès per català e enteneratz a parlar a Artur Mas. O tanben: “Convergència Democràtica Aranesa – Partit Nacionalista Aranès ha de fer front al procés d’enderrocament o deconstrucció –ua auta paraulòta- nacional que els nostres adversaris, subordinats –per se non auie quedat clar- a partits d’àmbit estatal… (plana 34). Estatau? Non auiem quedat que UA ère subordinat ath PSC? Error naturau quan es documents politics s’escriuen en Barcelona. D’ua auta forma non s’enten era acusacion de “pèrdua de convicció identitària” deth nau govèrn deth Conselh, pr’amor que se relacione damb “estructures intermitjes” (plana 33), en tot qu’eth Govèrn a fixat es relacions institucionaus as mès nauti rangs, enter uns auti factors, perqué està demostrant mès e melhor capacitat de negociacion politica. Era prumèra amassada bilaterau enter eth Sindic e eth President dera Generalitat siguec eth 2 de junhsèga de 2007 en Palau e d’alavetz ençà, en sies mesi de mandat en tot includir er ostiu, eth maximom representant d’Aran s’a entrevistat de forma bilaterau damb lèu toti es conselhèrs dera Generalitat, hèt que sens dubte non a precedent enes 12 ans anteriors.

‘Consell General’
Se nomente “Conselh General” enes planes 34 e tanben 33. ¿Se permeterien es nacionalistes catalans nomentar ara Generalitat coma Generalidad en un document politic pròpri encara que siguesse escrit en castelhan?

D’esquia ara actualitat
Semble que a CDA non li a arribat era notícia der acòrd enter eth Sindic e eth conselhèr Puigcercós entà qu’Aran non sigue includida en cap vegueria, pr’amor qu’era ponéncia e quauque dirigent persuten encara en qu’era sua formacion “no acceptarà ser integrada en una unitat territorial catalana més enllà de la de la Val d’Aran” (plana 14).

Autocritica?
“Els anhels nacionalistes s’han d’entendre com un acte d’afirmació d’Aran i no pas de confrontació amb els altres indrets de Catalunya, amb els quals es vol tenir, sempre, una relació de respecte i cordialitat” (plana 15). Se per quauquarren se caracterizèc eth darrèr periòde der exsindic Barrera siguec justament pera confrontacion damb uns auti parçans de Catalonha, damb ua actitud fòrça aluenhada precisament deth respècte e era cordialitat. Tanben ei vertat que quan un partit celèbre un Congrès dempús d’auer perdut es eleccions sòl entonar un mea culpa, ua timida autocritica, mès pensi pas qu’aguest sigue eth cas.

Mieis de comunicacion
Ua darrèra observacion que coma periodiste me cride fòrça era atencion. Era ponéncia de CDA non dubte en assegurar que vò “uns mitjans de comunicació públics i privats que vulguin servir, des de la independència i la professionalitat, la nostra identitat nacional i que, en conseqüència, participin dels seus valors (plana 19)”, en tot reprodusir eth modèl de mieis publics catalans ath servici deth relat nacionaliste e, per tant, excludent e marginador dera realitat plurau e divèrsa deth país. Quan es politics persuten massa en coma an d’èster es mieis, tremòli pera ingeréncia que pòt vier. Era premsa sonque pòt èster servidora dera realitat que sage d’explicar.