Em pregunten pel conflicte entre la fe i la raó: El debat és necessari en tant que ambdues dimensions de la consciència humana s’imbriquen i es complementen, perquè mentre la raó dóna raó de la finitud cognitiva (de l’ésser finit que som i des del qual hom ha de partir), la fe obre la persona vers l’incondicionat que apunta l’infinit, i eleva, per tant, la consciència més enllà del propi isolament (com a adreçament vers l’Altre).
Vull dir que una fe sense raó, o que ha perdut un mínim de raonabilitat, pot caure fàcilment en un fonamentalisme, intolerant i en fi inhumà, a la vegada que una raó sense fe pot produir els monstres de l’autosuficiència, l’arrogància i, pitjor, el totalitarisme o el relativisme a-moral de qui nega l’obertura-esperança cap a l’incondicionat en què arrela el sagrat de la persona.
amadormarques.com 