Amador

El ejemplo McCain

La campaña de McCain ha entrado en un proceso de desesperación que sólo puede conducirle a un punto de no retorno. Errante va con lenguaje faltón y simplón. Los estrategas republicanos se han percatado del errático rumbo y hasta el mismo McCain ha tenido que amonestar a sus simpatizantes por los insultos que día sí, día también, vierten contra Obama. Nada nuevo bajo el sol. Cuando la derecha universal teme por su poder, echa a pasear los demonios de la descalificación personal, transformando la lucha política democrática (de raíz agonística, donde la discordia es entre adversarios, o sea) en una cruenta batalla antagonística (donde la discordia es entre amigos-enemigos). En el ámbito político más próximo e inmediato, en Aran pues, en fin, qué voy a contarles que no sepamos ya de las malas artes de algunos de nuestros adversarios… Claro que así les va…

Atent lector

Mentre es extrems sagen de negar era diversitat lingüistica deth nòste entorn, a compdar d’ara prepausi d’explicar-me tanben enes autes dues lengües oficiaus deth país, non sonque en atencion a quauques demanes, senon pera volentat pròpria d’usar uns idiòmes que senti autant de propèrs. Mès tostemp damb er aranés-occitan (lengua minorizada) coma lengua preeminenta e veiculara des nòstes pensades. Atau ac senti, atau m’exprèssi.

1. Unitat. Eth sindic Francés Boya a artenhut, en còr dera representacion deth pòble aranés, eth Plenari deth Conselh Generau, era unitat politica contra era inclusion d’Aran ena vegueria dita de Naut Pirenèu e Aran, concretada ena Declaracion Conjunta deth 16 de seteme, qu’es grops d’Unitat d’Aran, Convergéncia Democratica e Partit Renovador d’Arties e Garòs an aprovat en ua mòstra clara de fòrça intèrna e dera volentat d’auer ua soleta veu ar entorn d’un ahèr tan transcendentau entath futur der autogovèrn. Longa vida ara unitat!

2. Governacion. Eth problèma entà Aran ei qu’era prepausa territoriau deth conselhèr Ausàs se base ena organizacion administrativa de Catalonha sense tocar era integritat dera província. En aguest cas, ei clar qu’Aran non pòt demorar includit en cap entitat territoriau nauèra, pr’amor qu’aguesta inclusion signifique, essenciaument, ua menaça entath principi d’autonomia en suberpassar eth marc especific en exercici des competéncies pròpries.

3. Coeréncia. Des d’aguest punt d’enguarda, era claretat e era coeréncia deth Sindic an estat en tot moment -aué e ager- impecables e irrefutables. Eth sòn esfòrç entà arténher era unitat enes institucions ei frut dera sua volentat entà hèr-mos mès fòrts eneth dialòg damb era Generalitat. A despièch dera desconfidança interessada des que an hèt d’aguest ahèr er unic ahèr dera sua existéncia politica, Francés Boya a exercit eth sòn lideratge e d’ençà d’aguest s’a limitat a deféner eth compromés qu’er alavetz conselhèr Puigcercós aqueric publicament damb Aran e es sues institucions en afirmar que non formarien part de cap vegueria. Mès, tant s’auien creigut era caricatura qu’auien hèt deth Sindic, que s’an mantengut en un estat incomprensible de silènci e estordiment enquiath moment en qué eth cap deth Govèrn d’Aran a requerit eth sòn prononciament public. Benvengudi siguen, dempús deth sòni!

4. Fòrça. Per aquerò, vau era pena persutar-i: era coeréncia e era unitat de toti es grops politics en procès de redefinicion territoriau de Catalonha consitusís era nòsta fòrça, era nòsta integritat coma pòble decidit a deféner eth sòn autogovèrn coma eth melhor esturment entà apregondir ena democràcia dera proximitat e eth pogrès des qu’i demoren, venguen d’a on venguen.

Era darrèra setmana mos dèishe un sentiment que barrege era impoténcia e era misericòrdia dauant dera mòrt accidentau -era mòrt tostemp mos semble accidentau, broma macabra…- des cinc trabalhadors que pujauen per Salient entà survelhar era seguretat des persones contra es lauegi e despreniments enes montanhes. Cinc persones d’orígens ben disparions qu’an amassat eth sòn punt finau en Aran. Era montanha drevelhe ua fascinacion dificila de resistir, mès amague es risques mès dangesori e brutaus. Autentic desafiament, eth capinaut d’un tuc ei immisericòrde.

Les Catalunyes

L’espuri dret a decidir ha esdevingut l’última bandera estrellada que el nacionalisme català oneja amb altivesa i obcecació. Tanmateix, què és la política si no un continu decidir? No decideixen els ciutadans quan voten? I, ai las!, és llavors quan, sobiranament, situen al lloc que creuen convenient les opcions del dret a decidir…

Ve això a col•lació per fer palès que mentre el nacionalisme català reclama per a si un equívoc dret per arribar a la meta de la “Catalunya lliure” (com si ara fos víctima d’un règim autoritari), és incapaç de reconèixer en si les diferents Catalunyes que hi conviuen, és a dir, la diversitat interna d’ella mateixa com a país plural (i lliure!) en pertinences culturals i territorials.

Sorprèn (o potser no tant) constatar que aquells (representants de la política i l’opinió publicada) que haurien d’entendre millor la ferma voluntat de la majoria de ciutadans aranesos de no incloure el seu país en la vegueria de l’Alt Pirineu, segons el veredicte indefugible que les urnes han atorgat als partits que s’hi oposen (posicionament explicitat unànimement al Conselh Generau d’Aran en una Declaració Conjunta) i com per altra banda hom pot interpretar a partir de l’Estatut d’Autonomia de 2006 i de la Llei d’Aran de 1990, es comportin amb l’Aran amb el mateix capteniment que una certa Espanya (no cal dir quina) ho fa amb la Catalunya que ara reclama amb tota la justícia del món un millor sistema de finançament.

Potser haurem de concloure que l’arrel homogeneïtzadora del nacionalisme no cívic (per dir-ho d’alguna manera) és comuna en totes les seves variants, ja sigui estatal o perifèriques, i que tanmateix no només la pedagogia pel federalisme és més necessària que mai (en contra del catastrofisme induït), sinó que la reivindicació del dret a conviure en llibertat i en solidaritat amb les diferents comunitats politicoterritorials, a Catalunya i a Espanya, ha de ser l’ensenya dels que volem que les persones puguin desplegar el seu projecte de vida allà on siguin, allà on vulguin.

(Carta ath Director publicada en Segre e La Mañana, de 24 de seteme de 2008)

Solidaritat progressista (I)

Unitat d’Aran – Partit Nacionalista Aranés (UA – PNA) i el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) venim de celebrar enguany els nostres respectius congressos nacionals: el cinquè en el cas d’UA, l’onzè per als socialistes catalans. Des de llavors, esdevé satisfactori constatar que ambdós partits compartim la voluntat ferma de consolidar-nos com l’eix principal de la centralitat política, institucional i social d’Aran i Catalunya, respectivament.

La relació d’UA – PNA i el PSC és fruit i reflex de l’encaix d’Aran a Catalunya com a territori històric amb autogovern i llengua propis. Per això, el PSC sempre ha tingut en compte el principi d’autonomia en reclamar “un tractament particular per al cas de l’Aran”, segons els seus Estatuts (article 33), refrendats a l’últim Congrès. El PSC i UA – PNA són dos partits independents que mantenen una vinculació política a través del protocol signat el 1999 i que ara volem reforçar i millorar per tal d’afermar la voluntat política dels dos en la millora de l’autogovern d’Aran i en l’aprofundiment d’un projecte progressista hegemònic per als propers anys.

Els progressistes d’un costat i un altre som conscients que les nostres aportacions són els puntals de no pas una defensa essencialista d’una identitat preconstituïda, sinó de la construcció d’una identitat cada vegada més compatible amb els valors de la democràcia pluralista. En els nostres anhels, resulta visible la defensa d’una “societat autogovernada amb tants nivells de govern com vulgui”, en paraules d’Isidre Molas, nou president del PSC i gran teòric de la política catalana (Les arrels teòriques de les esquerres catalanes). Això vol dir que la llibertat personal, la igualtat de condicions d’autogovern i la solidaritat voluntàriament assumida constitueixen els principis per unir-nos en societat: per unir-nos en Aran i per unir-nos a Catalunya, a Espanya, a Europa.

Parafrasejant Molas quan parla de Catalunya, podem assegurar que Aran és “una comunitat social que ha de viure com a comunitat política en llibertat i en solidaritat amb les altres comunitats nacionals”, en la mesura que els ciutadans així ho vulguin. Des d’aquesta perspectiva federalitzant, sembla necessari recuperar el “discurs del Pirineu”, com diria el secretari general i síndic d’Aran, Francés Boya.

En vista de la crisi dels Estats – nació i del projecte europeu, el reforç de la singularitat d’Aran no s’ha de veure com una retracció, sinó com una nova forma de concebre la ciutadania que recupera el significat de la democràcia des de baix, en un nivell multilocal, a partir de les localitats regionals, perquè creiem que la democràcia entesa a partir de demos més petits permet que les persones tinguin més possibilitats d’exercir els seus drets de ciutadania.

Diari Segre, suplement Pirineus, 2 de seteme de 2008

Reforçar ara institucion, enfortir ath país

Un des compromesi entath refòrç e dignificacion dera maxima institucion qu’Unitat d’Aran a aquerit e complit un còp govèrne qu’ei era creacion deth Conselh de Terçon. Bèth còp n’auem parlat ací dejà. Dempús d’auer-ne celebrat quate d’ençà dera sua recuperacion, podem afirmar qu’eth Conselh de Terçon ei ua figura institucionau de prumèr orde qu’apròpe eth Conselh Generau entath territòri en tot balhar transparéncia e informacion as politiques que desvolope en cada terçon.

Pr’amor dera naturalesa institucionau d’aguest organ territoriau, m’a costat de compréner d’ençà deth prumèr moment era oposicion que CDA a mostrat entara sua creacion. Eth sòn posicionament a estat un error e demori que, pera fòrça des hèts, le vage reconsiderant. Eth Conselh de Terçon forme part d’aqueri ahèrs que van mès enlà des aportacions partidistes, pr’amor que, fortunosament, mentre es govèrns passen, es institucions perduren.

Eth darrèr Conselh de Terçon qu’auem celebrat a estat eth d’Arties e Garòs, deth quau eth Govèrn n’a demorat fòrça satisfèt, pr’amor que des dera sua responsabilitat entà survelhar er interès generau a pogut constatar es inquietuds e expectatives mès locaus, que tanben, e sustot, hèn país, coma ven de passar en toti es Conselhs de Terçon qu’auem amassat (Lairissa, Quate Lòcs, Pujòlo e Arties e Garòs).

Constituït en ua pedania unica, Arties e Garòs ei un terçon damb ua grana potencialitat e ua riquesa patrimoniau e naturau excepcionaus, que deven un imperatiu de promocionar, conservar e dinamizar entath progrès economic e sociau deth terçon e, per extencion, deth conjunt deth país.

Er esfòrç qu’en aguest sens hè eth Conselh Generau en Arties e Garòs en favor der entorn naturau e era promocion economica, atau coma en patrimoni, ei considerable. Ès òbres que s’amien a tèrme ena glèisa Santa Maria d’Arties en son un bon exemple, a on s’i restituís eth volum dera absida e se consolide era façana principau dera bastissa. Totun, eth nau Govèrn destine eth triple d’inversion entar ensem deth patrimoni aranés; dit d’ua auta manèra: en sonque un an de govèrn, er executiu qu’entèste Unitat d’Aran damb eth supòrt deth PRAG a destinat era madeisha quantitat qu’era invertida enes tres darrèri ans dera legislatura passada. Hèt que demòstre eth major ritme de trabalh deth govèrn aranesista e sociaudemocrata.

En aguest sens, pòt èster illustratiu eth contrast dera accion de govèrn damb es legislatures passades. Er abantes e eth dempús d’ua administracion repossada. Bèth dia que ne calerà parlar mès abundosament, deth pas deth govèrn des « projèctes » e es granes paraules ath deth planejament clar e es respòstes concrètes as naui desafiaments.

Eth pròplèu Conselh de Terçon s’amasse en Castièro…

Fòto de Montse Cuixart

Es postcomunistes

China. Era possibilitat, qu’en plena hèsta olimpica subergés coma nauta probabilitat, que China devengue era prumèra superpoténcia mondiau me provòque non tant pòur, pera desconeishença, coma desconfidança e inquietud, pr’amor qu’eth gegant asiatic ei eth paradigma der ideau deth capitalisme sense contròtle: ua economia liberalizadora ath cent per cent « aliberada » ath temps de quinsevolh forma democratica d’exercici deth podèr. Açò vò díder: partit unic, qu’apòrte estabilitat ath sistèma, fòrt contròtle dera populacion, e per tant manca de drets e libertats (eth Tibèt ei cas apart, per favor), educacion e sanetat « publiques » de pagament, eca, eca. Eth conjunt ei aberrant. Me quedi damb Estats Units…

Rússia. Quin gran país e quantes oportunitats perdudes, de ben segur. Ena mòrt d’Alexsandr Solzhenitsyn, è profitat entà devorar eth volum prumèr d’Archipiélago Gulag (1918-1956). Eth detalhisme deth relat, neurit de cassi particulars identificables e fòrça soent indigeribles ath long dera òbra (umiliacions, detencions, orrors, crims de guèrra: ath darrèr tostemp un subjècte que les patís damb totes es sues conseqüéncies), la convertissen non tant ena novèlla tolstiana que dilhèu auesse desirat er autor, coma en un valurós e excepcionau documentau dera realitat mès contradictòria deth sègle XX. Eth finau des sònis.

Guèrra en Caucas. Tanpòc Rússia non ei era democràcia que desiraríem, e Putin n’ei eth valedor dera sua mancança. Vage per dauant. Totun, era provocacion de Georgia e era ipocresia d’Occident en tot deféner-ne era « integritat territoriau » ei un monument as despropòsits qu’aquerò qu’aperam era comunautat internacionau ven d’acumular dempús d’auer establèrt era independéncia ara carta damb eth reconeishement d’er estat corrupte de Kosovo. Per qué non Ossètia deth Sud? Rússia a arturat era umiliacion e mès que possibla neteja etnica des ossètis per un illuminat aperat Mijaíl Saakashvili. Non vos sònen es arguments? Mès alavetz eth tipe ère Milosevich e era brutau intervencion dera OTAN contra era societat civiu sèrbia siguec « justificada e bric desproporcionada ». Aquera òc! Era guèrra contra eth terror ròi semble que non a mòrt.

Aran per sa Lengua

En tempsi de manifiestos omogeneïzadors, tornam entar esfòrç dera corsa pera normalizacion d’ua lengua minorizada, pr’amor qu’er aprenedisatge d’ua lengua ei esfòrç contunhat, un persutar plen d’errors e de retrobades entà un madeish punt de gessuda. Mès er esfòrç ei compensat damb era hèsta que la celèbre, la cante, la estime en còdi qu’era mos a autrejat, que nosati, aranesi de naishença e aranesi de volentat, auem adoptat coma era nòsta manèra primordiau de nomentar eth món.

Era lengua non ei sonque un esturment de comunicacion; pro n’auríem alavetz damb eth redusit lenguatge der « sms ». Era lengua (que non existís; existís era parla de cadun) mèrque era causa, er aquiu de cadun, d’un que passe, coma diderie eth poèta. Pr’amor que sense Lengua, non i a Món. E sense ua lengua, non i a aquera vision deth món. Era lengua, paraula articulada, fonde un lòc, ua intimitat especiau, un espaci particular que mos retròbe damb çò que mos entore.

Eth món s’a hèt lengua e era lengua daurís eth món. Era paraula viua que gahe eth poèta entà hè eth món abitable, nomentable. Mès es poètes creen, bastissen, fabriquen paraules, e per tant bastissen eth món. Mès non les usen. Aqueth ei eth nòste mestièr coma comunautat.

Aran per sa Lengua s’amasse en tot rebrembar un an mès (quinze ne portam) qu’entà díder quauquarren ei de besonh d’usar era lengua, d’escotar ath poèta mòrt que justament ei mòrt pr’amor que mos a autrejat era paraula capabla de convertir eth món en lenguatge. Per aquerò pòt auer rason d’èster era bastissa d’ua escultura. Totun, eth poèta a mòrt quan nosati començam a parlar. Totun, gràcies ath poèta, era vida umana ei possibla, era tèrra deven abitabla, era comunautat, sentida (balhe sentit, interrelacion e calidesa mutua).

Celebre-ma’c. Aran pòt auer un gran futur. D’aquiu eth prètzhèt indispensable dera escòla publica e dera television coma pilars segurs entara superviuença dera lengua; d’aquiu eth prètzhèt coesionador des podèrs publics damb iniciatives coma eth Volentariat per Aranés que prebotge eth Conselh Generau; d’aquiu fin finau eth prètzhèt existenciau dera societat civiu que s’organize entà reivindiar ua Lengua Viua que hè possibla era abitabilitat dera persona en món. Erós aniversari; eth futur ei nòste!

Quinze ans pera Lengua

Exposicion

Ena sedença deth Conselh Generau d’Aran en Vielha

Enquiath 30 de seteme

Fòto: Eth filosòf Heidegger, que tant e tan ben a suenhat era Lengua qu’es poètes (Hölderlin) mos an dat entà sostier-mos en miei des causes, en món nòste de cada dia.

Serenor politica

Carles Duarte, poèta, a estat secretari generau dera Presidéncia dera Generalitat en darrèr govèrn presidit per Jordi Pujol (1999-2003). Òme, per tant, dera maxima confidança der expresident convergent. A escrit un des articles mès remercables des darrèri dies en referéncia ath president Montilla dempús der 11au Congrès deth PSC. Aciu que va:

Units, més forts

Després dels congressos dels partits, la negociació del nou finançament ha passat a ocupar el primer pla de la política catalana. I ho ha fet un cop que tant el Govern català com l’espanyol han presentat les dades de les balances fiscals, amb versions diferents però que en tot cas reflecteixen un dèficit fiscal excessiu que limita seriosament les possibilitats de desenvolupament de Catalunya.

Les relacions entre Catalunya i Espanya passen per un moment d’expectatives i d’inquietuds, marcat pel nou finançament i per la sentència del Constitucional sobre l’Estatut. En aquest escenari és fonamental que tots els partits catalans facin pinya. Ho és perquè permet defensar millor els interessos de Catalunya. Possiblement qui més s’hi juga és el president Montilla, perquè en pot sortir reforçat si demostra fermesa i capacitat d’aconseguir uns resultats positius o en pot quedar afeblit si es veu obligat a resignar-se a un acord insatisfactori.

Montilla ha adquirit una autoritat creixent per la seva actitud seriosa, responsable i allunyada de temptacions demagògiques en els grans temes que té plantejats el país: el finançament, els recursos energètics, les infraestructures de comunicació, la crisi econòmica, la formació i la recerca, la defensa de la llengua i la cultura catalanes… Fins i tot hi ajuden les febleses dels seus socis al Govern de la Generalitat i les mancances de l’oposició.

Mentre el PP de Catalunya continua tenint dificultats per abandonar posicions que resulten antipàtiques a una bona part de l’electorat, com el rebuig al nou Estatut, CiU no acaba de trobar la fórmula d’erosionar Montilla i alguns desencerts –com les crítiques agres als defectes que en l’ús del català comet el president de la Generalitat– acaben afavorint-lo. Els qui critiquen Montilla no es poden oblidar que molta gent veu amb simpatia el seu estil serè i tenaç, que demostra també amb l’esforç persistent per millorar el seu domini del català.

Al Congrés del PSC, Montilla ha fet intervencions consistents i rellevants, i una brillant jugada d’escacs situant una de les figures més respectades, interessants i admirades de la política catalana dels últims 30 anys, Isidre Molas, com a president del PSC. CiU s’haurà d’espavilar si no vol perdre pistonada.

Haurà de fer-ho potenciant la seva posició transversal dins el nacionalisme i calculant millor l’equilibri necessari entre la defensa de la pròpia ideologia i la responsabilitat institucional, que l’ha de portar a ser intel.ligentment crítica respecte de l’acció del Govern, sense, però, deixar de fer-li costat quan la situació ho requereixi. L’estil de Montilla potser no provoca entusiasmes exaltats, però genera confiança. Qui vulgui combatre’l ho haurà de tenir present.

CARLES DUARTE (El Periódico de Catalunya, 25-07-08)