Rurau-urban

Eth cambi de paradigma epocau a tanben eth sòn reflèxe en desequilibri territoriau qu’era ONU acabe d’avertir damb es sues donades de concentracion urbana mondiau. Segontes aguest organisme, mès dera mitat dera populacion deth planeta viu dejà en granes ciutats que tendissen a agranir-se mès, sustot enes sòns airaus metropolitants. De hèt, aguest percentatge arribarie a ocupar lèu lèu eth 70%, de cap tar an 2050. En Espanha, es chifres criden fòrça era atencion, pr’amor qu’era màger part dera populacion viu en ciutat, mentre eth 70 % des nuclèus son consideradi vilatges. Era henerècla entre er encastre rurau e er urban creish, a despièch dera simplicitat d’aguesta separacion, pr’amor qu’ei dejà urban er entramat dominat per espaci de carrèrs e larèrs que conforme es nòsti pòbles, mentre qu’eth limit naturau ei fòrça mès propèr, ara man, tanben transformat pera accion umana (toristica, agrària, eca.). Ei curiós er emplec deth lenguatge quan definim un entorn pòc uman ar intervengut fòrtament per òme, e, ara invèrsa, mos semble mès uman, proporcionat, eth qu’ei mès avient ara nòsta natura, ara fin. En tot cas, es moviments migratòris se produsissen pera expectativa d’oportunitats sòcioeconomiques que, malurosament, son fòrça mès fèbles, redusides e dificiles de trobar en aguest mau dit “món” rurau, pr’amor que de món sonque n’i pòt auer un. Era convergéncia rurau-urbana semble improbabla a cuert tèrme, se hèm cas d’aguesti indicadors, damb granes concentracions populacionaus que, paradoxaument isolades, depeneràn mès des recorsi naturaus que sauvam enes municipis petits, plaçadi en “pati de darrèr”e “eth parc tematic” que non volem èster.

(DIARI SEGRE, 5-2-2016)

Prediccions

Er anterior columna confirme era mia incapacitat entàs prediccions politiques, pr’amor que, ara fin, Catalonha compde damb un nau govèrn, sense besonh de repetir es eleccions qu’era màger part des opinadors dauen per convocades. Veiram, totun, era longada dera legislatura, limitada a 18 mesi, encara que de forma orientativa, segontes manifèsten ara es sòns protagonistes. Ei de saludar, en aguest sens, ua cèrta modulacion en rumb d’aguest executiu, conscient des sues limitacions tan legaus coma legitimes, en çò que tanh ara dimension deth supòrt popular entà ua eufemistica desconnexion fòrça impròba. En aguesti cambis, era aranesa Mireia Boya pren possession dera sua acta de deputada, pera CUP, en un Parlament que compde tanben damb er aranés Javier Rivas, per C’s, entre es sòn membres, coma mòstra patenta deth pluralisme intrinsèc ara societat dera Val. Entre un e un aute, existís ua gamma d’opcions politiques e ideologiques autant de sensibilizades damb era realitat singular d’Aran, que, per cèrt, pòrte un an damb ua naua lei de regim especiau pendenta de desvolopar enes sòns èishi fonamentaus. Sigue coma sigue, eth país se tròbe damb era oportunitat de hèr a valer era sua autonomia dubèrta ara cooperacion e eth bon vesinatge de besonh entara prosperitat de toti, en miei d’aguest nau orizon. Mentretant, un nau govèrn damb accent reformista e progressista poderie formar-se en Estat, maugrat que, aué òc, m’estimi mès d’abstier-me de quinsevolh auta prediccion, atenudi es antecedents descrits.

(DIARI SEGRE, 23-1-2016)

Procès trencat

Enes darrères ores entà acabar eth periòde d’investidura deth president dera Generalitat abantes dera convocatòria automatica d’eleccions, eth nomentat procès catalan entara independéncia a entrat en un temps de desconnexion d’eth madeish, i age o non acòrd, dempús deth non dera CUP ath candidat Artur Mas, qu’a volut mantier-se en cargue, de forma imperturbabla, damb eth distanciament manifèst d’enquia ara eth sòn sòci d’ERC. Er espectacle pòt seguir. Era desconfidança ei notòria. Es madeishi que profitèren eth procès coma ua forma de reinvencion partidista, dempús deth pujolisme malaguanhat, son victimes dera sua estratègia, en un moviment que, prèviament, a deishat herides a fòrces coma eth PSC, Iniciativa, Union, ara era pròpia CDC e, en ensem, era societat catalana. En ua des ironies dera politica, a agut d’èster era CUP, fèrma partidària deth trencament, era que, damb eth sòn vòt contrari, a enmiralhat ath procès ena sua farsa, segontes a reconeishut un des sòns membres de forma clara e crudenta: “eth procès ei eth major frau dera politica catalana”, enes darrèri ans, perque “ne guanhèrem eth 27-S, n’era UE harà arren per nosati, ne i aurà cap referèndum pactat, n’era oligarquia catalana non trencarà eth jòc”. Dilhèu non ère tot ua farsa, perque fòrça gent i a confidat, mès per aguest motiu era irresponsabilitat politica a estat plan nauta. Auem perdut cinc ans, damb tres eleccions celebrades, camin d’ua quatau, entà un objectiu, eth der Estat pròpri quan s’ei incapable de governar era Catalonha autonomica, e damb un metòde, eth dera unilateralitat, tan inviables coma contraprodusents. Seram a temps de cambiar eth rumb?

(DIARI SEGRE, 8-1-2016)

Pactes

Era nau Espanha que defeníem er aute dia a devengut plurau. De hèt, ja n’ère, de plurau, mès ara, aguesta pluralitat intrinsèca ara societat, compde damb eth sòn reflèx en nau Congrès qu’a de constitusir-se, mentre demore era investidura deth president, aué tanben ena incertesa que ja hè tres mesi ei plaçada en Catalonha. Era Catalonha plurau, tostemp capdauantèra, a contribusit a possar era Espanha plurau gessuda des eleccions de dimenge passat. Diden qu’ei temps de pactes, de dialòg e entenuda. Ei a díder, ei eth torn dera politica democratica, ena cerca d’espacis comuns que poguen favorir era recuperacion economica justa e der Estat de benèster, atau coma er acòrd territoriau e era regeneracion institucionau. Ei era ora des lidèrs generosi, des grani politics, en respècte des procediments democratics tara configuracion dera naua legislatura qu’aurie de vier, perque era propòsta de naues eleccions non serie ua gessuda, senon era mòstra dera incapacitat des nòsti representants entà arribar a acòrds, possibles en d’auti païsi, en un scenari que, dilhèu, en lòc d’esclari’c tot, ac poderie complidar encara mès, damb mès polarizacion e mens oportunitats entath dialòg e eth desbloqueg. Calerie profitar er esperit nadalenc d’aguesti dies entà hèr dera complexitat politica actuau ua escadença en favor des reformes pregones qu’a de besonh aguesta Espanha plurau, damb volentat de permanéncia e reconeishement des principaus fòrces amassades per uns objectius compartits, laguens d’ua Euròpa que volem mès federau e sociau, s’ei possible.

(DIARI SEGRE, 24-12-2015)

Naua Espanha

Mentre Catalonha seguís ena incertesa governamentau dempús des eleccions de seteme, pr’amor qu’encara non ei clara n’era investidura presidenciau n’eth programa de govèrn que n’a de gésser ne per quant de temps, er ensem d’Espanha afronte ues eleccions tà Còrts Generaus que pòden cambiar era dinamica abituau des darrères decades ena politica espanhòla, non sonque pera concurréncia de d’autes fòrces que pòden arténher representacion, senon tanben pera exigéncia de reformes que s’en pòt derivar. Er unic que semble vò mantier-se ath marge d’aguest corrent de hons ei er actuau president e candidat ara reeleccion, incapable de dar compdes en un debat televisiu damb es auti contendents damb opcions de governar er Estat. Un escandal tà quinsevolh país democratic. Totun, ad aguesta nautada dera campanha, ei de saludar que ja arrés non barre era opcion ara reforma constitucionau, es valedors dera quau n’an estat tostemp es socialistes. Cambiar era Constitucion entà cambiar Espanha. Aumens, n’a d’èster era sua condicion de possibilitat. Eth reformisme ei garantia des cambis pregons. Mès, tad aquerò cau estacar un gran pacte que pogue apuntelar eth nau país ena Euròpa deth sègle XXI, a despièch que dilhèu non toti le desiren. Mentretant, era governabilitat cooperatiua, non isolada e, per tant, integrada en projècte europèu, demane un lideratge pera recuperacion economica justa, era garantia d’un Estat de benèster questionat, un nau acòrd territoriau e era decéncia enes institucions de toti. Ath president entrant li auram de desirar tota era sòrt e tot eth coratge en aguest prètzhèt.

(DIARI SEGRE, 12-12-2015)

Terror

Estordidi encara pes atemptats perpetradi en París peth terrorisme islamista contra ciutadans, liures e erosi de víuer ua net de léser, dera vesia Republica Francesa, valedora des principis universaus dera libertat, era igualtat e era fraternitat, intrinsècs ara Illustracion, prenem mès consciéncia dera escalada de violéncia que patís eth món enes darrèri ans e qu’a en Síria un des sòns epicèntres mès sagnants. Ací, era dicotomia entre era seguretat e era libertat renèish de forma topica en debat public, a despièch que son dus béns de naturalesa dispariona, pr’amor que, en ua societat democratica, era seguretat, refortilhada quan era integritat fisica ei en jòc, a de vier un miei entà hèr possibla era libertat, un d’aqueri fins que la constitusís, atau coma era conservacion dera vida, coma diderie Spinoza, precursor dera modernitat illustrada e der “òme liure” guidat peth dictamen dera rason. Eth filosòf dera vida, coma l’aperarà eth parisènc Gilles Deleuze, ja vedec qu’eth “gran secrèt” des regims tiranics, coma eth der Estat Islamic neishut d’ua guèrra evitabla en Iraq, “consistís en enganhar as òmes en tot desguisar damb eth nòm de religion era pòur damb era quau se les vò sométer, coma s’aguesta luta siguesse pera sua sauvacion”. Eth (mau) usatge dera religion coma recors politic encadene ad aguesti subdits “ara opression, eth despotisme e era coercion espirituau”, enes paraules qu’emplegauen es pensadors illustradi des sègles XVII e XVIII. Atau, eth tiran e es sòns sometudi s’amassen “per òdi ara vida, peth ressentiment contra era vida”, comente Delleuze. Eth cant a Diu, hònt de vida, se convertís en un idòl de mòrt e destruccion.

(DIARI SEGRE, 27 -11-2015)

Una Catalunya resilient?

[Ponència pronunciada a la Jornada Catalunya Resilient, Governança i Smart City, organitzada per l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya]

Bon dia a tothom.

Gràcies per convidar-me a aquesta jornada sobre Catalunya Resilient, Governança i Smart City. Em presento abans: sóc l’Amador Marqués, alcalde de Bossòst, d’ençà del passat mes de juny, i president de l’àmbit de Territori, Sostenibilitat i Serveis Urbans de la Federació de Municipis de Catalunya, d’ençà del passat mes de novembre. Per tant, sóc força novell en aquestes tasques i, en conseqüència, vinc amb el propòsit d’escoltar-vos sobretot, obert, en tot cas, a l’aprenentatge mutu en aquesta jornada. Bossòst és un municipi de 1.200 habitants, situat a la Val d’Aran, un dels més septentrionals del país, sotmès a múltiples riscos, propis d’un espai de muntanya: risc d’allaus, inundacions, barrancades, també químics per la proximitat d’una planta de cogeneració, etc., amb una economia molt centrada en el turisme, els serveis i el comerç de frontera, per tant, amb limitades possibilitats d’ocupació, per poc diversificades, i de formació, per la llunyania respecte dels centres universitaris i d’estudis superiors, limitacions característiques de les zones rurals, a les quals cal afegir les dificultats pròpies d’accessibilitat. Aquest és només un exemple que fa palès que Catalunya és un territori divers i desigual, com indiquen els indicadors poblacionals, geològics, econòmics, socials. Si ens centrem en la població, veiem una gran concentració d’habitants a l’entorn de la regió metropolitana de Barcelona, amb 4.774.561 de persones, que representen quasi les dues terceres parts de la població de Catalunya, i una concentració notable també a la línia costanera i a l’entorn dels principals eixos de comunicació, mentre que bona part dels municipis del rerepaís no arriben als 2.000 habitants. De fet, dels 947 municipis catalans, el 63% no arriba als 2.000 habitants. Són dades de l’Atles de la Fundació del Món Rural. Això vol dir que la Catalunya resilient és tan dispar com el seu territori, amb condicionants força diferenciats per atendre la seva població i les seves necessitats.

Us parlo d’ençà de l’àmbit públic i, en concret, el político-institucional, el que té a veure amb la gestió però també amb el lideratge i la pedagogia i també el de la creació i recreació dels espais comuns. La política és la praxi en un espai intersticial, el que es fa entre la comunitat prepolítica o societat civil (empresaris, treballadors, professionals de diversa mena) i l’horitzó ètic compartit. La política és resiliència, resistència, reconstrucció contínues. És governança de l’espai resilient, en tant que obert al canvi i a la transformació. Per aquest motiu, la resiliència no pot ser un terme políticament neutre, sinó que té a veure amb el model de ciutat, de poble, de país que democràticament volem articular, en cada moment, i en què hi intervenen molts factors i polítiques: d’habitatge i planificació urbanística, de serveis urbans, com la neteja de la via pública, aigües, residus, etc.

Diuen que estem davant un nou paradigma: polític, social, econòmic. Ha esdevingut un tòpic parlar de paradigma, però el paradigma és un terme que prové de la filosofia de la ciència, introduït per Thomas Kuhn. Paradigma és un complex referencial de valors, una obertura històrica i hermenèutica, un marc que fa comprensible el món, en un moment determinat, que aporta estabilitat a la comunitat científica que el comparteix i alhora és obert a la renovació. El paradigma d’avui es relaciona directament amb la Revolució Tecnològica, que facilita la informació en xarxa, encara que no forçosament el coneixement, perquè conèixer és sintetitzar, orientar, en acceptabilitat racional, donant validesa i justificació al que hom fa, a partir de la informació amb la qual comptem.

En aquest paradigma, si volem adquirir un coneixement més adequat de la societat, sorgeixen necessitats relacionades amb les gestions integrals, amb el diàleg interdisciplinar i la cooperació multisectorial. Aquest paradigma afecta al cor de la política, davant la contínua especialització i l’aïllament de les disciplines. És evident que tots no podem fer de tot, però els polítics tenim l’obligació d’intentar copsar el sentit del temps i la societat. Sovint, però, la gestió del dia a dia no deixa lloc a la planificació i l’estratègia, a la visió integral, que erròniament se sol deixar en mans dels “especialistes”. Però, com és pot ser especialista de la pólis, d’allò que, per definició, és genèric i multidisciplinar? No és una contradicció? Un sofisma, tal vegada? Hem de ser hermeneutes de la societat, del paradigma en què ens trobem. Però no només: hem de ser també impulsors i constructors de noves possibilitats. Creadors de noves condicions de posibilitat. I és aquí on hi interveniu vosaltres: enginyers, científics, professionals de tota mena, perquè necessitem instruments, mètodes i eines que ens ajudin a adquirir informació per a un coneixement millor i una perspectiva més integral de l’espai que cal governar.

Tampoc defenso la República platònica governada pels filòsofs, però sí una política més oberta als horitzons hermenèutics, en què la resiliència és clau per millorar la governabilitat. Per això hem d’agrair trobades com la d’avui. Permeteu-me fer una incursió en la filosofia, sense que ningú s’espanti, perquè la filosofia, malgrat els intents d’arraconar-la al currículum escolar, és ciència de ciències, aporta saviesa universal, i del seu horitzó teòric se’n poden derivar conseqüències pràctiques molt rellevants, de les quals la majoria de les vegades no en som conscients. M’explico. De forma resumida, la filosofia moderna s’ha dividit en dos grans corrents: l’idealisme, que ha dominat més el discurs, i el realisme. A grans trets i de forma grollera, podríem dir que en l’idealisme, el subjecte construeix la realitat, mentre que en el realisme, la realitat es desplega al marge del subjecte cognoscent. Quins riscos poden tenir aquestes concepcions filosòfiques per al tema de la resiliència que avui ens ocupa? Crec que l’idealisme pot portar al domini, al control de tot, i que el realisme pot tenir com a conseqüència el determinisme i una actitud de resignació davant la incertesa. Tanmateix, ni podem controlar-ho tot, ni ens hi podem resignar.

Dos exemples molt concrets que he viscut: el desbordament del riu Garona al juny de 2013, causat per una acumulació de factors: el desgel de gruixos molt grans de neu als cims, altes temperatures, pluja, sembla que una gestió deficient del control de les comportes de les represes que haurien obstaculitzat el pas de l’aigua i haurien fet augmentar el cabal, segons un informe de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, la inexistència d’una gestió integral i de plans de prevenció, restauració i protecció del riu al llarg de tota la Vall d’Aran, que ara es vol pal·liar amb un sistema novedós basat en la instal·lació de sensors en diferents punts del riu per a la recollida de dades de nivells de l’aigua i informació meteorològica, a la qual s’hi pot accedir a través d’una aplicació mòbil i, pel que fa a la gestió i planificació, amb l’elaboració d’un Pla especial de Garona per detectar els riscos i les mesures correctores que caldria implementar, especialment en zones urbanes ja consolidades. En aquest cas, l’idealisme del domini hauria de ser imputat a l’ocupació, durant anys, fins i tot segles, del sòl amb diferents usos sense la precaució necessària respecte de la llera del riu. I el realisme de la resignació hauria provocat una manca d’alerta, d’accions preventives i d’una resposta més concertada entre les diferents administracions implicades. Un bon ús del realisme hauria servit per prendre consciència dels límits del terreny i de l’imponderable davant d’un riu com el Garona, mentre que el bon ús de l’idealisme hauria servit per desenvolupar les mesures de control i prevenció derivades d’aquest risc.

L’altre exemple, més recent i menor si el comparem amb l’anterior, té a veure amb les informacions i recomanacions alertant de les nevades que havien d’afectar una part important de Catalunya, sobretot, clar, al Pirineu, l’últim cap de setmana de febrer, per tant, en ple hivern. Les previsions van ser exagerades i l’alarmisme generat es va saldar amb l’anul·lació de reserves de més del 50% als hotels i apartaments de muntanya, amb la crítica conseqüent d’alcaldes de la zona i entitats del sector, com la Federació d’Hostaleria. L’idealisme del domini es va passar de frenada, però també el realisme del determinisme, en aquest cas paternalista, al qual tendeixen les institucions en una societat que vol restar determinada, és a dir, sobreprotegida, perquè li fa por l’impoderable.

En la ciutat o el poble intel·ligent que cerquem, hauríem d’atenir-nos al savi principi de l’equilibri i la prudència a través d’un realisme idealitzador de les possibilitats que tenim a la mà o un idealisme empíric subjecte als límits i l’inabastable de la realitat. Per obtenir territoris intel·ligents (terme aquest discutible), calen institucions i persones intel·ligents, capaces, formades, amb possibilitats reals i efectives de formació i realització, amb accés a la informació, sí, però amb una gestió, personal i pública, més adequada del coneixement tant per millorar la convivència amb la incertesa com per canviar i transformar les deficiències actuals en favor d’un esdevenidor més empoderat, és a dir, més responsable i solidari. L’empoderament, tan de moda com la resiliència, és, de fet, presa de consciència, aclariment de la situació en què un i la societat es troba, coneixement adequat i exercici de la llibertat en la responsabilitat dins la comunitat política. Una comunitat que, més enllà de la resiliència, ha de poder seguir guiada per la cooperació social, l’interès pel desinterès, la mútua dependència i el reconeixement de les capacitats de tothom.

Moltes gràcies.

Barcelona, 15 de març de 2016

Colors

Es colors dera tardor son coma es reviscolades abantes dera mòrt ivernau. Semblen resplendors de vida que les sabem dejà efimères, perque ja va damb nosati qu’er hèt d’èster-i ei finit, e per tant, quauquarren prèvi que regís eth nòste destin. Devier ei perir, finir. E non ac digui sonque perque deman hestejam Toti es Sants e, deluns, Dia de Defunts. En aguest entretant, entre un lòc e er aute dera partida, en pas que dam ara e un còp e un aute, ei a on mos i jogam era orientacion d’ua vida dubèrta ara conformitat deth sòn món. Voi díder qu’aguesti colors que ja auem vist d’auti ans en madeish bòsc de huelha caduca, finita e reneishuda, mos rebremben qu’en pregon pas vitau opère ua escission que non podem pas sauvar non sonque damb era natura que mos entore e encamarde, senon tanben respècte de nosati madeishi. E açò non ei pas un accident o ua sòrta de trencament damb un passat suposadament ludent coma era primauèra o tanben er ostiu qu’auem deishat darrèr, un còp mès tanben, e per fortuna. Es maus dera finitud son prèvis, non pas de forma cronologica, senon sincronica. Ei eth destin der esperit qu’abite en nosati, tostemp, mès damb era possibilitat de préner part en aguesta partida per miei dera activitat pensada d’ua ment, tan limitada e conscienta dera sua praubesa d’esperit, coma dubèrta ath cambi, ara libertat e as sues possibilitats, atau coma ara configuracion d’un món en equilibri constant entre era natura viua des colors de cada sason, en aguest madeish parçan, e era autonomia der esperit contrariat damb eth e, ath temps, admirat per tanta beresa e tanta vida que i a aquiu dehòra.

(DIARI SEGRE, 31 d’octobre de 2015)

Plebiscit

Arriben es tresaus eleccions catalanes enes darrèri cinc ans, sense compdar era “consulta” deth passat 9 de noveme. Aguestes se plantegen coma un plebiscit a favor o en contra dera independéncia, coma ei per toti coneishut. En d’autes circonstàncies, eth plebiscit autentic, escassi en democràcia pr’amor qu’anullen era complexitat e era pluralitat pròpria d’ua societat en obligar a escuélher entre blanc o nere, virarie ar entorn des propòstes entara naua governabilitat e dera gestion deth govèrn gessent, en aguest cas deth presidit per Artur Mas, de balanç fòrça preocupant ena proteccion sociau e es politiques deth dia a dia e lèu lèu nul ena reactivacion economica, d’ua institucion bloquejada pera manca de dialòg. Pr’amor que, autant d’important qu’eth dia 27, en serà londeman. Auram, ara fin, govèrn? O seguiram pendents d’un “procès” de pulsion nacionalista, e per tant, interessat en refortilhar eth podèr regionau, sense eth contrapés der estatau, qu’a passat de deféner eth “dret de decidir” (autodeterminacion) ara “declaracion unilaterau d’independéncia” (dehòra dera lei e eth dialòg), sense solucion de contunhitat e damb un requisit menor (majoria absoluta) qu’eth qu’ei de besonh entara reforma estatutària? Enquia quan atau? E com demore Aran, que compartís imaginari, identitat, economia, damb Catalonha e era rèsta d’Espanha? Sigue com sigue, era herida ei dejà dubèrta, non sonque damb er Estat (escriui en Andalusia, a on, d’ençà deth respècte de cap a Catalonha, receben damb resignacion e amargor era possiblitat dera secession), e sonque poderà guarir-se damb era formula d’un pacte federau, pr’amor que hè possible er autogovèrn e eth cogovèrn, era autonomia e era cooperacion, abantes que Catalonha acabe devorada peth sectarisme politic e er estordiment culturau.

(DIARI SEGRE, 19 de seteme de 2015)

Eth mainatge

Era “crisi umanitària” des refugiats de païsi coma Síria, Afganistan, Iraq, Líbia o Mali, ei, totun, era crisi der òme d’aué e, atau, ua crisi antropologica, existenciau, sociau, economica e, sustot, etica. Ei era crisi deth món globalizat, d’ençà des païsi a on a lòc er orror dera guèrra enquia er Occident benestant e, per tant, dera vielha Euròpa, un aute viatge, dempús dera barbàrie nazi, en continent a on tant auem pensat sus aguesti encastres umanistes. Era mòrt de Diu qu’anoncièc Nietzsche e qu’a positivizat alègrament era modernitat e, sustot, era pòstmodernitat, ei devenguda ara fin era mòrt der òme, d’aqueth òme de carn e uassi, coma un mainatge fèble e vulnerable, que hug dera devastacion e ven a morir as pòrtes dera indiferéncia, perque ja arren le sosten, n’era possibilitat bona d’un diu volatilizat pera arrogància umana. Eth desbrembe der èster, contra eth que clamaue Heidegger, ei eth desbrembe der òme, deth sòn èster-ací, deth suenh e era dubertura ar aute en relacion fraternau e transcendenta, coma diderie Lévinas. Eth pensador judiu deishèc escrita ua frasa qu’aué ressòne damb especiau emocion: “En er arren que cree eth crim, er èster se condense enquiar estofament”. Non i a pensament ne istòria que poguen subsumir en eres era mòrt injusta des innocents e es victimes, que trenquen es cosedures des sistèmes absolutizadors d’ua dialectica dilhèu insuperabla. Era Totalitat integradora e impersonau, qu’a era sua mielhor metafòra coetanèa en mite dera Globalizacion, s’esbauce damb era compareishença der existent herit, acaçat, mòrt, totaument aute, tanben entad a eth madeish en sòn exili.

(DIARI SEGRE, 5 de seteme de 2015)