Category: De lin e de lan

Carles Duarte, poèta, a estat secretari generau dera Presidéncia dera Generalitat en darrèr govèrn presidit per Jordi Pujol (1999-2003). Òme, per tant, dera maxima confidança der expresident convergent. A escrit un des articles mès remercables des darrèri dies en referéncia ath president Montilla dempús der 11au Congrès deth PSC. Aciu que va:

Després dels congressos dels partits, la negociació del nou finançament ha passat a ocupar el primer pla de la política catalana. I ho ha fet un cop que tant el Govern català com l’espanyol han presentat les dades de les balances fiscals, amb versions diferents però que en tot cas reflecteixen un dèficit fiscal excessiu que limita seriosament les possibilitats de desenvolupament de Catalunya.

Les relacions entre Catalunya i Espanya passen per un moment d’expectatives i d’inquietuds, marcat pel nou finançament i per la sentència del Constitucional sobre l’Estatut. En aquest escenari és fonamental que tots els partits catalans facin pinya. Ho és perquè permet defensar millor els interessos de Catalunya. Possiblement qui més s’hi juga és el president Montilla, perquè en pot sortir reforçat si demostra fermesa i capacitat d’aconseguir uns resultats positius o en pot quedar afeblit si es veu obligat a resignar-se a un acord insatisfactori.

Montilla ha adquirit una autoritat creixent per la seva actitud seriosa, responsable i allunyada de temptacions demagògiques en els grans temes que té plantejats el país: el finançament, els recursos energètics, les infraestructures de comunicació, la crisi econòmica, la formació i la recerca, la defensa de la llengua i la cultura catalanes… Fins i tot hi ajuden les febleses dels seus socis al Govern de la Generalitat i les mancances de l’oposició.

Mentre el PP de Catalunya continua tenint dificultats per abandonar posicions que resulten antipàtiques a una bona part de l’electorat, com el rebuig al nou Estatut, CiU no acaba de trobar la fórmula d’erosionar Montilla i alguns desencerts –com les crítiques agres als defectes que en l’ús del català comet el president de la Generalitat– acaben afavorint-lo. Els qui critiquen Montilla no es poden oblidar que molta gent veu amb simpatia el seu estil serè i tenaç, que demostra també amb l’esforç persistent per millorar el seu domini del català.

Al Congrés del PSC, Montilla ha fet intervencions consistents i rellevants, i una brillant jugada d’escacs situant una de les figures més respectades, interessants i admirades de la política catalana dels últims 30 anys, Isidre Molas, com a president del PSC. CiU s’haurà d’espavilar si no vol perdre pistonada.

Haurà de fer-ho potenciant la seva posició transversal dins el nacionalisme i calculant millor l’equilibri necessari entre la defensa de la pròpia ideologia i la responsabilitat institucional, que l’ha de portar a ser intel.ligentment crítica respecte de l’acció del Govern, sense, però, deixar de fer-li costat quan la situació ho requereixi. L’estil de Montilla potser no provoca entusiasmes exaltats, però genera confiança. Qui vulgui combatre’l ho haurà de tenir present.

CARLES DUARTE (El Periódico de Catalunya, 25-07-08)

Er 11au Congrès deth PSC a mercat ua hita ena istòria deth partit. Eth silent José Montilla a estat reescuelhut damb un discurs que mos a emocionat e ath temps hèt arrasoar ena causa comuna deth socialisme federalista coma èish centrau dera politica catalana. Dilhèu jamès un prumèr secretari deth PSC auie plantejat tan clarament es aspiracions dera gent de progrès dauant deth maximom responsable deth partit frair, eth PSOE. « Prumèr ei Catalonha, era sua gent, es sòns problèmes, inquietuds e expectatives coma societat », a vengut a proclamar aqueth qu’entàs deth pensament de barretina (que non deishe veir mès enlà) ei un charnego o pijo (en version aranesa) que parle mau eth catalan, en tot referir en hons era sua condicion de « mau catalan », òme de catalanitat incorrècta e incomplèta pr’amor que « non ei des nòsti ». Totun, aqueth que « non ei des nòsti » a consolidat coma jamès ath principau partit de govèrn ena centralitat politica e sociau de Catalonha damb un projècte clarament integrador, plurau e dubèrt. Sectors catalanistes? Er ADN deth PSC ei pur catalanisme progressista. « Leçons de catalan, totes es que calguen; leçons de catalanisme, cap ne ua ». Chapeau!

Unitat d’Aran – PNA ei un partit independent qu’ei vinculat ath PSC per miei d’un protocòl peth quau aguest darrèr assomís era singularitat e eth principi d’autonomia d’Aran en tot balhar era sua representacion en territòri a UA – PNA. Aguesta relacion non dèishe de reflectir era realitat der autogovèrn aranés, exercit peth Conselh Generau d’Aran, qu’exercís foncions dera Generalitat en Aran, talament coma era Generalitat ei Estat en Catalonha. Sens dubte, ua mòstra clara dera concepcion federau dera organizacion dera societat que compartim es progressistes d’un costat e d’un aute. A despièch des desacòrds que de viatges se pòden manifestar, son fòrça es valors e principis que mos amassen. Per aquerò, d’ençà der 11au Congrès deth PSC e deth 5au Congrès d’UA, que celebrèrem en abriu, ei satisfactòri constatar era volentat d’andús d’assetiar es bases entà devier puntaus dera construccion nacionau de Catalonha e Aran, respectivament. Se totun entath PSC, Catalonha ei prumèr, non ei mens cèrt qu’entà UA – PNA n’ei Aran entà tostemp. Pr’amor qu’Aran, format per toti es que i demoram ara, ei era nòsta rason d’èster.

« Qu’èm çò qui èm », que canten es de Nadau. E era cançon a devengut un simbèu dera superviuença des pòbles occitans. Un imne ar orgulh d’èster. Ath nòste capinaut, que tanben en podem díder, e me shaute plan era paraula, pr’amor que te place plasticament en aqueth punt d’enguarda que sonque pòt balhar era expression dera altivesa non autoritària, generosa e segura entà un madeish. Aué culminen en Madrid es celebracions deth capinaut d’èster omosexuau, engoan damb especiau incidéncia ena « visibilitat des lesbianes ». Per qué orgulh? Ei era respòsta ara umiliacion. Era afirmacion retorica dera realitat des gais que viuen era sexualitat damb naturalitat, libertat, serenor e gòi, a despièch de que a mès d’un li còtz e li putz, dilhèu perqué ac vò tastar… Arrés non ei contra era omosexualitat, coma tanpòc arrés non ei racista. Mès… Tostemp, ara seguida, ven era adversativa. « Mès açò non ei naturau ». « T’agradarie qu’eth tòn hilh…? » Son expressions qu’entenem quan se plantege eth tèma. E enquia ei facil d’usar era condicion coma ensult o atac entà estiéner era sospita.

Es manifestacions pòden èster istrioniques, antiestetiques. Son lhòques e isteriques, de ben segur. De « chulazos » de tan plan que òc! Totun, que mòstren tot aquerò qu’a estat acornerat, isolat, amagat, aucit e tot. Encara en fòrça païsi e contrades. Son un idòl erós (gai), hèsta de « lo gai aimar »: èm mariques, e qué? Ací èm, ara lum publica, e ja sabem que çò qu’existís, ei. « Ei lo que i a », en tot rebrembar un aute lèma erós. E era manifestacion, es hèstes, es discursi, es vivéncies personaus explicades, pòden ajudar as umiliats, e a dilhèu (ei ironia, ei ironia) convidar a quauqu’un entara reconversion exquisita, per dispariona, minoritària e sublima, contra ua vida mediòcra e « normau ». E que pòden bastir un contèxte mès favorable, melhorar es situacions dificiles d’encastres que coma eth rurau pòden devier asfixiants. Per aquerò a sentit eth capinaut. Pr’amor qu’èm çò qui èm.

Era perspectiva des dies transcorrudi mos balhe ua avaloracion fòrça satisfasenta des actes de celebracion dera Hèsta d’Aran. D’ençà que hè un an qu’eth nau govèrn deth Conselh Generau prenec possession, era d’engoan qu’a estat era prumèra Hèsta Nacionau que venguem d’organizar. Cèrtament, tostemp i a actes subjèctes de melhora e ja se sap qu’en politica lèu tot se pòt criticar. En aguest sens, recomani arderosament era lectura atenta dera cronica que, evidentament sense dar era cara (non sabi qui ei mès marica ací), aufrissen es adversaris deth Govèrn deth Conselh Generau pr’amor que demòstre coma jamès eth tipe d’oposicion qu’auem dempús d’un an de legislatura. Ja veiratz que s’en politica tot ei melhorable, era oposicion d’aguest país encara mès.

Er objectiu entà dignificar era nòsta Hèsta s’a artenhut pro abundosament, pr’amor qu’era diada aranesa venguie de celebrar-se damb ua cèrta insignificància institucionau e massa procediments incorrèctes e antiestetics. Sonque cau rebrembar qu’eth parlament deth Sindic se prononciaue en madeish recinte de culte a on s’acabaue de celebrar era missa e un gran dinar entà politics metie punt finau ara celebracion. Aran se meritaue mès, se de vertat mos credem qu’ei un país.

Un des grani prètzhèts d’ua hèsta nacionau qu’ei amassar ath pòble coma subjècte politic ar entorn d’ua celebracion autoreferenta, d’afirmacion e reivindicacion des drets civics e des libertats publiques. Pr’amor d’açò, es institucions an de suenhar ben era sua Hèsta de país e ath servici d’aguesta idèa qu’auem trabalhat entà arténher un 17 de junh pro digne e ara nautada deth madeish.

Era serada senzilha e eleganta des prumèri Prèmis 17 de Junh a encetat era Hèsta damb toti es onors e significacions. Era institucion d’aguesti Prèmis mos a servit entà compréner que non supòsen tant eth reconeishement dera gent guardonada entà prestigiar eth sòn prètzhèt. Per contra, ei eth sòn prètzhèt, per si prestigiós, eth que dignifique e apòrte valor ar ensem deth país que pòt apréner des sues trajectòries singulares atau coma des sòns valors enes quaus coma societat s’i pòt veir guidat de bèra manèra. En uns tempsi en qué de viatges semble que tot ei igualment valid, es Prèmis centren era atencion enes trajectòries plenament valides en un procès de discerniment collectiu. En aguest sens, ben pòden èster clarividents entara societat que volem.

Dejà enes actes purament institucionaus, eth Govèrn a complit damb ua des sues vielhes demanes: eth besonh de separar es actes liturgics des actes civius. D’aquiu qu’eth Sindic dèsse eth sòn messatge institucionau enes roïnes de Mijaran, plan emblematiques entar autogovèrn. Tanben eth dinar entre politics lançaue un messatge de distanciament qu’en arren ajudaue a apropar era institucion. Clar ac vedí en dinar de Nadau, de pòga utilitat se non se càmbie eth plantejament. D’aquiu, era sua substitucion per un aperitiu popular.

Mès non i a Hèsta Nacionau meritòria s’en aguesta eth drapèu que simbolize eth País non ei issat damb er imne avient. Eth còs de Pompièrs balhèc uns moments d’emocion en tot plaçar ua bandèra capinauta alendada pera sonoritat des Montanhes Araneses. E, coma se totes siguessen ua, es còlhes de dançaires amenizèren damb Eth Cadrilh tradicionau.

Eth caractèr austèr der aumenatge as conselhèrs generaus defuntadi, que per prumèr còp rendie era maxima institucion, gelèc eth còr des assistents peth viu rebrembe des familhes presentes. Ad a eres, eth Sindic adrecèc ues paraules d’arregraïment e estima peth servici des conselhèrs ath sòn país, atau coma referie tanben ena carta d’invitacion enviada as familhes damb gessuda deth tres de junh de 2008.

Era entrèga des actes dera Junta Revolucionària d’Aran de 1868 que sauvaue er Ajuntament de Balaguer barrèc es actes institucionaus d’un dia plan significat entà Aran e era sua rason d’èster coma país damb identitat compartida e dubèrta, e qu’auie de besonh d’un nau plantejament entara sua mès nauta consideracion e dignificacion.

Quan un politic persute damb es sues obsessions, era parròquia ges lèu ena sua defensa en tot alegar qu’ei un politic de conviccions pregones. Era dusau part deth Plan Ibarretxe ei frut deth paradigma deth politic testut incapable de pactar ne de hèr autocritica, que sage de tirar entà dauant damb es vielhi parametres qu’an devengut un error e un problèma mès qu’era solucion que ditz aportar. Non, senhors. Eth lehendakari Ibarretxe poderà èster un òme de conviccions, mès ei un irresponsable e un imprudent. Un governant non pòt adoptar ua actitud tan parciau ne mesures tan extrèmes. Eth sòn prètzhèt se base en includir, en amassar a despièch des diferéncies. E damb mès motiu e incidéncia quan era violéncia criminau acace per rasons politiques. Ei basic mantier uns minims de consens en ua societat entà esvitar fragmentacions irreparables.

Eth sòn referèndum a tanben reverberacions enes nòstes contrades damb uedes prepauses de « dret a decidir », mès qué ei era politica se non un constant decidir? Non decidís eth pòble quan vòte?… E, de moment, es opcions sobiranistes an eth supòrt popular que an, maugrat que cèrta opinion publicada, damb era complicitat inestimabla des mejans publics catalans, mos vò hèr creir qu’èm en paradís nacionalista.

A despièch des moments descarnadi dera nòsta politica, en Aran gaudim d’uns consensi basics entre es dus grani partits ena defensa dera singularitat d’Aran, deth sòn autogovèrn e institucions, damb era volentat d’includir e de respectar es normes e ara majoria de ciutadans. En aguest sens, era via aranesa ei illustrada peth clima d’enteniment entre es representants des grops politics deth Conselh Generau d’Aran ena prumèra amassada mixta entà reformar o elaborar era naua Lei d’Aran, en especiau pera bona sintonia entre eth sindic Francés Boya e eth cap dera oposicion, Carlos Barrera. Un bon començament entà ua lei, era norma que regule eth nòste autogovèrn, qu’ei de besonh que s’artenhe damb eth consens des principaus partits d’Aran. Arren a veir damb era via Ibarretxe…

Era òbra de Thomas Mann exercís ua fascinacion que me ten encamardat. Semble impossible escríuer damb aquera perfeccion, damb aqueth estil tan suenhat, tan estructurat, tan corrècte. Non i manque ne sobre ua paraula, era sintaxi se sosten damb ua disciplina inquebrantabla. Arren ei casuau, tot forme part d’un entramat d’interconnexions, suggeriments, sentiments e moviments ontologicament relevants, incompatibles dilhèu damb era vulgaritat dera vida.

Unitat d’Aran – Partit Nacionalista Aranés ven de celebrar eth sòn 5au Congrès Nacionau damb un discurs solid e ben estructurat, atau coma tostemp l’a agut, e ua equipa que combine, en paraules deth reescuelhut president Arturo Calbetó, era « esséncia des valors istorics » damb era « saba naua » des que, segontes eth tanben reescuelhut secretari generau Francés Boya, contribusim a « garantir eth futur » deth partit mès plurau e transversau d’Aran.

Era dialectica der òdi ei malurosament causa massa correnta enes contrades peninsulars, atau coma se constate en aguestes citacions qu’ena relectura d’un libre senzilh e fòrça pedagogic è pogut avalorar mès pregonament. Aquiu van:

« Estamos ante personas que no respetan al discrepante y que, además, por su escaso espíritu crítico y su débil formación son influenciables y reciben todos esos mensajes del rencor. »

« La insinuación, el comentario insidioso, el rumor, son algunas de las técnicas de envilecimiento que potenciaron las prácticas totalitarias. »

Gregorio Peces-Barba, pair dera Constitucion de 1978 e catedratic de Filosofia deth Dret ena Universitat Carlos III de Madrid, victima atau madeish dera insídia e er atac personau.

Extrèt de La España civil, editoriau Galaxia Gutenberg.

País. Era accion de govèrn que va a tot ritme. Gestion e lideratge, burocràcia e projècte politic s’amassen en ua naua singladura que tot just mos dèishe arturar en camin entà assetiar-mos un moment ara ombra des pensades bloguères. Mès cada causa a eth sòn temps e aué podem referir tranquillament era plasmacion, dia a dia, d’un nau projècte nacionau entà Aran: solid, ambiciós e reformista. Es bases entath cambi non sonque son assetiades dejà, senon qu’era experiéncia de dètz mesi de govèrn mos permet d’agarrar un nau impuls, mès decisiu encara, entà amiar ath país tara modernizacion, tara naua cultura deth civisme democratic e tath convenciment d’un nau aranesisme sociau e politic. Mentre es mòrts van enterrant as sòns mòrts, agonicament, eth Govèrn a mès ganes, mès illusion e mès capacitat de trabalh que jamès. Pensi qu’enes darrèri dotze ans non s’auie hèt tant en tan pòc de temps. E se non, atents as pròplèu mesi.

Partit. Eth cincau Congrès Nacionau d’Unitat d’Aran-Partit Nacionalista Aranés, que se celèbre dissabte jos eth lèma Amassadi entà auançar, balharà era fòrça precisa entà consolidar-mos coma er èish vertebrador deth país, eth centre dera institucionalitat e era referéncia clara der aranesisme integrador e transversau. Unitat d’Aran complís trenta ans e arribe tath sòn cincau Congrès damb ua salut de hèr, per’mor d’uns resultats electoraus excellents dempús de tempsi dificils, e damb era umilitat de besonh entà saber convertir er èxit de partit en èxit de país. Totun, Unitat d’Aran ei eth partit que represente a mès aranesi, eth partit nacionau damb eth discurs melhor articulat e damb ua vocacion majoritària que compartís es valors deth progrès, era justícia sociau e era igualtat d’oportunitats. Eth Congrès l’apunta-le coma era fòrça que mès se semble a Aran e era que melhor le represente.

Republica. Republica ei govèrn dera causa publica a compdar dera consideracion qu’es ciutadans que la conformen son liures e iguals. Libertat, igualtat, fraternitat son es principis que la regissen e que tot partit de quèrres a adoptat ath long des darrèri dus sègles. Eth 14 d’abriu de 1931, dia de proclamacion dera II Republica espanhòla, mos demore massa luenh. Hilha d’ua epòca plan contradictòria, d’ua societat plan escindida, eth rebrembe dera Republica non ei tant ua reivindicacion d’uns hèts controvertits laguens d’ua conviuença damnada, senon d’uns valors, d’un esperit e d’un projècte reformista e modernizador, qu’aué pòt servir-mos entà aprengodir ena qualitat democratica dera activitat publica. Non ei tant era demana d’un nau regim politic, senon d’ua naua governabilitat: mès prudenta, mès amabla, mès concertada. Visca era Republica!

Dilhèu ja ei ora de parlar ben clar e sense circumlòquis. A arribat eth moment d’interpellar dirèctament, sense intermediaris, ara nòsta oposicion politica, en un debat seren e respectuós. Eth problèma non ei er ensult, era mentida, era calómnia, era insídia, er atac personau e eth rumor mauintencionat; eth problèma non ei çò que poguen díder es degeneradi e aspirants a talibans o a terroristes deth vèrb qu’atempten contra era conviuença democratica; eth problèma non son es persones damb representacion politica que publiquen espacis webs « anonims » damb comentaris repugnants. Non. Pr’amor que n’aguesti cassi, çò de melhor ei non hèr cas en tot formular eth desir evangelic de qu’es mòrts entèrren as sòns mòrts. Eth problèma ei eth papèr dera oposicion dauant de tanta indignitat.