Judius evadits

Hè quauque dia acuelhíem, en Bossòst, era presentacion deth darrèr trabalh der istoriaire Josep Calvet damb eth nòm Huyendo del Holocausto. Judíos evadidos del nazismo a través del Pirineo de Lleida, publicat recentament pera editoriau Milenio. Era òbra ei un rigorós estudi sus un des aspèctes mens tengudi en compde dera istòria recenta des nòstes contrades, a on i reverbère un des capítols mès tragics deth devier dera umanitat ath long des tempsi. Sonque peth Pirenèu de Lhèida passèren uns 4.000 judius que hugien dera barbàrie nazi, laguens deth grop mès nombrós d’entre 18.000 e 20.000 qu’arribèren a trauessar era longa terminèra pirenènca, cadun damb es vicissituds pròpries d’uns exiliats que comencen a arribar per Pònt de Rei en 1939, e intensifiquen eth sòn pas un an dempús damb eth govèrn collaboracionista de Petain, enquia 1943, quan era policia alemanda susvelhe era frontèra de forma estricta. Aguesta evasion a meritat eth rebrembe dera Deputacion en tot mercar es rotes des exiliats que, coma era alavetz mainadonha Paquita Sitzer e era sua familha acuelhudes en Les, trobèren ací refugi. Calvet cride era atencion sus eth desbrembe eneth quau an queigut aguesti sauvadors lèu toti anonims (destaque eth nòm de Samuel Sequerra) en favor des acaçadi, fòrça d’eri vengudi, tara Val, de Tolosa o Luishon. Eri conformen ua rason neishuda ar hiu dera autoritat deth patiment, que ja non podem menspredar: era anamnetica, era dera memòria e era justícia: des victimes e vençudi, dera preséncia sense ròstre deth testimòni qu’a vist era iniquitat.

(DIARI SEGRE, 18 d’abriu de 2015)

Mejoras urbanas

IMG_20150417_1254550El Ayuntamiento de Bossòst, a través de su Brigada de Obras y Servicios y de una empresa contratada, ha llevado a cabo, en las últimas semanas, diversas actuaciones de mejoras urbanas, entre las que destacan los trabajos de reposición de aceras en la zona del eje comercial, al entorno del paseo de Eth Grauèr, así como la ornamentación floral en distintos puntos del espacio público y la pavimentación de tramos urbanos en las calles Piedad, Arnan y Pasaje de Piedad.

Hoy también se ha reparado la barandilla de madera del parque infantil de la plaza de Piedad, que completan los trabajos de mantenimiento realizados en su zona recreativa. Asimismo, el Ayuntamiento prevé continuar con estas labores en otras zonas del municipio, así como intensificar las tareas de limpieza con la máquina barredora recientemente reparada, después de unas semanas sin funcionar por una avería en el motor.

(COMUNICADO DEL AYUNTAMIENTO DE BOSSÒST)

Transformar

La capacitat de transformació d’un poble caracteritza també la manera de fer del seu govern, que no pot limitar-se a gestionar el que ja hi ha. Malgrat les enormes dificultats econòmiques que, a més, pateixen avui les administracions públiques, esdevenen encara més urgents l’esforç, la creativitat i el servei pel bé comú. Projectes com el de Bossòst, les rutes protectores, el primer en obtenir a l’Aran l’aval de la Generalitat a través del programa Viure al Poble Més, amb fons de la UE, volen contribuir a la millora integral del municipi, amb motiu de les ermites que envolten la població a mode de cinturó protector i donen identitat a Bossòst. La proposta serveix per gaudir dels racons amb encant i interès, com l’església romànica recentment declarada, tot seguint les rutes a peu, en bicicleta, en família, amb tres finalitats principals: la regeneració urbana, tan necessària; la promoció artística i cultural del patrimoni local; i, per tant, la dinamització turística i econòmica que ajuda a la prosperitat i l’ocupació dels seus habitants, perquè, en definitiva, es tracta d’això: de poder viure al poble el més dignament possible.

(Suplement AUÉ, del diari SEGRE, 28 de març de 2015)

Passions

Admiracion, amor, òdi, desir, gòi e tristesa son es sies passions primitives qu’eth pensador Descartes descriu en sòn tractat sus eres. Les ordène, les enumère e mos les aufrís coma passions der anma, dilhèu coma paradòxes entà un sistèma voludament racionau coma eth sòn. Se revèlen coma causes der èster racionau sense èster racionaus, coma “ahlama viua e pura”, coma “aqueri moviments que i a en nosati, en tant que non depenen deth pensament”, senon que “sonque apertien ath còs”. Era passion que cada dia sentem ena nòsta vida afectiva ei produsida per quauquarren extèrn, ei a díder, non volut, e a lòc ena confluéncia deth còs e er anma. Viuem era passion perque existís era accion. Quauquarren actue dehòra, encara que dilhèu configurat dejà pera nòsta fòrça imaginativa, que sentem laguens coma passion, inclinacion der anma ad aguesta facultat de sénter. Mès, coma hidar-se deth testimòni efimèr e cambiant des sentits o deth judici falaç dera imaginacion?, coma diderie eth madeish filosòf. ¿Coma hèr cas ad aguesti esperits excitats pera calor deth còr? ¿Ei desirabla ua vida que sonque admet er impuls temerari des sentits? Semble òbvia era responsa, mès tanpòc vau era esmenda ara totalitat, pr’amor qu’entath coneishement des causes ei de besonh emplegar toti es recorsi qu’auem ara man: er enteniment, era imaginacion, es sentits e e era memòria, atau coma reconeish Descartes. Alavetz, sonque (sonque…) ca endreçar-les, aguestes passions, enlumenar era confusion, esclarir era situacion, pr’amor que non sonque ei en jòc eth coneishement des causes, senon era virtut etica des òmes e es hemnes liures, ei a díder, deth sòn mau usatge o deth sòn bon govèrn. Totun, era natura umana ei “fèbla e dispause de pògues fòrces”, qu’ei coma acabe es meditacions metafisiques.

(DIARI SEGRE, 21 de març de 2015)

Cambi politic

Er hèt de voler recuperar era politica qu’ei un des darrèri succèssi que mèrquen eth devier d’aguest cambi d’epòca, caracterizat, ath temps, per tota ua sòrta de cambis que van mès enlà dera soma agregada. Semblarie qu’era consolidacion democratica amiarie ara exigéncia de mès democràcia, era reaccion contra era quau se postule en forma d’involucion contrareformista. En aguesta dialectica se placen es transformacions vigentes, e damb eres tanben, aumens, ua reestructuracion deth panorama politic atau com l’auíem coneishut enquia ara, cants de sirèna includidi. Damb era perspectiva qu’apòrte eth pensament dauant dera accion espontanèa des òmes que viuen cada hèt com se siguesse nau e unic, era filosòfa d’origina judiua Hannah Arendt escriu dejà, enes ans 50 deth sègle passat (ara calor dera convulsion des guèrres e es totalitarismes), que “era pregunta peth sens dera politica e era desconfidança de cap a era son fòrça antigues”, aumens d’ençà dera epòca de Platon (s. V aC). Totun, eth sòn ei un pensament sus era accion, per mor dera quau mos èm presents damb es auti. Coma diderie Arendt, non sonque èm en món, senon que tanben i prenem part. Era responsa depenerà dera pluralitat que fonamente era madeisha politica, pr’amor qu’aguesta “tracte der hèt d’èster amassa e es uns damb es auti des diuèrsi”. Era politica non ei d’un òme, senon que brotoe en er “entre” es òmes (e hemnes) e, per tant, s’establís coma relacion. Mès ei tanben ambivaléncia, ja que “o ei dominacion o ei suenh dera existéncia”; en tot cas “començaue a on acabaue era preocupacion pera vida”, a on eth tracte damb es auti ei coma iguals “ena pluralitat dera agora”, ena “isegoria” d’Erodòt, coma “autentic contengut der èster-liure”, pr’amor qu’era libertat ei poder (re)començar, méter-mos, un còp mès, en marcha.

(DIARI SEGRE, 7 de març de 2015)

Povàs

“Rebremba, òme, qu’ès povàs, e qu’ath povàs retornaràs”, ditz eth caperan ena imposicion des cendres as crestians, segontes mane era liturgia d’aguest dia (dimèrcles passat) que da pas ath periòde quaremau, en tot adméter d’autes formules se voletz mès doces e amables (“convertís-te e cre en Evangèli”). Simbèu dera condicion finita umana e signe de peniténcia e conversion, i reverbèren es paraules paganes deth Memento mori (“rebremba qu’ès un òme e que moriràs”), pronunciada peth servent qu’anaue darrèr des generaus ena desfilada dera victòria pes carrèrs dera antiga Roma entà qu’esvitèssen era temptadora supèrbia e poguessen préner consciéncia dera limitacion comuna ara rèsta des mortaus. Com se der arren venguèssem e ar arren tornèssem, er uman pèrd era innocéncia quan descurbís era sua soletat mortau, era sua existéncia virada tota era de cap tara insauvabla mòrt. Contra cèrta idèa estienuda respècte d’un infantilisme acusat, era crestiana ei ua des vides mens ingènues e mès conscientes dera finitud, sense era quau, ei clar, non a lòc era esperança de resurreccion, un impossible que sonque un diu pòt aufertar. Mès, mentretant, se non te n’auies percebut, cau que rebrembes, ò praube, qu’ès povàs, e non un povàs quinsevolh, senon eth que deven frut dera passion dera vida que s’ahlame e consumís enquia que s’amòrte e pren dejà forma de cendre. Un cendre que, s’encara demorèsse bèth dubte, s’aplique damb eth signe mortau dera crotz. Eth povàs ei era unica certesa qu’auem dera contingéncia singulara, pr’amor qu’era certesa ei delimitacion, discerniment o finitud; totun, discernir ei separar ua causa dera auta, establir limit, coma eth que i a entre èster o non èster, identitat que s’establís (aguesta ei era esperança) sus un hons infinit, preontologic, d’a on gessèrem e i (re)tornaram coma povàs transcendent.

(DIARI SEGRE, 21 de hereuèr de 2015)

Per un pòble e ua politica de uelhs e còr dubèrts

Bona tarde a toti e totes. Bona tarde alcalde, Paco, Àngel, Miquel. Gràcies ath Centre Sociau de Jubilats per deishar-mos aguest espaci.

Se aué sò ací ei pera entrega e era generositat der alcalde Paco Rodríguez Miranda. Tà jo tostemp serà er alcalde. Com sabetz, se Paco se caracterize per quauquarren ei pera sua abnegacion, peth sòn compromís ample e desinteressat, qu’a portat Bossòst a ua mielhora e ua transformacion inimaginables hè uns ans.

Paco, contigo se encarnó la ilusión y la esperanza por un pueblo digno y confiado en él mismo. Como en tus maratones, tu has representado el esfuerzo, la lucha y la insistencia por conseguir lo que Bossòst necesitaba en cada momento: un nuevo puente, por ejemplo, que ha resistido una tremenda riada y ha demostrado con creces su necesaria construcción para garantizar la comunicación y la seguridad de la población.

También has sabido crear equipo, confiar en los demás, acercarte a los problemas e inquietudes de la gente. Te has implicado como nadie. Preocupándote. Alegrándote. Nunca sabremos agradecértelo suficientemente. De ti hemos aprendido un valor poco traído en la política: la bondad. Sí, se puede hacer política con bondad, que no hay que confundir con ingenuidad. ¿Cómo, si no, podemos trabajar por el bien de un pueblo, por una comunidad y una sociedad sanos y justos, no corrompidos ni egoístas, si no es con bondad? Sólo así, estamos en disposición de adivinar, al menos intuir, lo que le aqueja al otro. Ésta es una política de ojos y corazón abiertos. Cuando la política no se practica con bondad, se convierte en un frío cálculo que busca el poder por el poder, cruel con el adversario, indiferente al sufrimiento ajeno. Y la indiferencia es la negación de la política.

Paco, Bossòst ha sido y es tu pasión. Y desde esta pasión, desde esta ilusión y esperanza, tomo tu testigo para encarar los próximos años al frente de la alcaldía, si así lo deciden los vecinos. Por dos motivos esenciales: 1) porque me apasiona la ardua tarea de servir a los demás y de promover el bien común, en la medida de mis capacidades; y 2) porque creo en el enorme potencial (económico, social y cultural) de Bossòst, al que quiero darle un nuevo impulso, de la mano de todos vosotros.

Bossòst no es cosa de uno ni de dos. Tras un tiempo de reflexión con amigos, familiares y compañeros (pienso en especial en María Angeles, Luisita, Álex, Miguel, Conchita y tantos otros que tampoco quiero comprometer aquí), he decidido dar el paso: porque sé que no estoy solo, no sólo por el equipo que habrá que formar a partir de hoy, sino por toda la gente que ya está implicándose cada día por nuestros niños, por nuestros jóvenes (desde el fútbol, la comisión de fiestas…), por la economía local desde sus negocios y comercios, por la gente mayor en este Centro.

Es verdad que a los 30 años de edad, uno se plantea su inmediato porvenir personal y ya sabéis que me rondan otras inquietudes, como el periodismo, la filosofía, incluso la teología, qué sé yo… También sabéis como soy, para bien y para mal, pero no puedo abstraerme de mi condición de hijo de Bossòst, enraizado en nuestro Valle de Aran, y abierto al compromiso y a trabajar colectivamente con gente cuanto más diversa mejor. Sabéis dónde podéis econtrarme para la escucha, el encuentro y resolver, si es el caso, aquello que esté en mis manos. Por eso, os anuncio que estoy abierto a elaborar una lista plural, trabajadora y representativa del pueblo.

La vida (o Dios, como díriamos los creyentes) te va llevando por sendas que ni te imaginas, y debo reconocer que, hace unos años, poco podía pensar que un día como hoy estaría aquí, y de hacer esta presentación ante cuatro de mis referentes políticos: Paco, nuestro alcalde; Paco, nuestro síndico, el único capaz de darle también un nuevo impulso a Aran desde un proyecto ilusionante y modernizador, alejado de la inercia y la resignación que estamos viviendo ahora; Àngel, alcalde de Lleida, el vivo ejemplo de cómo es posible la mejora y la transformación de una ciudad con un proyecto claro y sólido; y Miquel, un apasionado del socialismo y de la política como forma de emancipación, una de las mentes mejor amuebladas de la política catalana, que tanto escasean en la actual coyuntura. Miquel i Àngel, gràcies per venir i estar avui entre nosaltres. Compteu amb els amics i les amigues de Bossòst i la Vall d’Aran a favor d’una Catalunya més justa i pròspera, respectuosa amb la identitat aranesa i amb la identitat diversa i plural d’ambdós pobles.

Como dice el filósofo (Heidegger, comentando la filosofía de Leibniz, con perdón), “el impulso es el estímulo que, precisamente por su naturaleza, es estimulado por sí mismo”. Esto quiere decir que el impulso “está ya siempre desencanedado, pero de un modo tal que está todavía cargado, tenso”. El impulso que queremos darle a Bossòst no parte de la nada ni de nada externo, sino que viene de propio: de las propias fuerzas, de la propia experiencia, del bagaje compartido. Mi paso primero por el gabinete del Conseller d’Agricultura, luego por el gabinete del síndic Paco Boya y estos últimos años en el Ayuntamiento como teniente de alcalde, son hoy mi estímulo, mi fuerza, que generan este impulso nuevo por Bossòst.

Han sido 4 años ciertamente difíciles, como nos recordaba Paco. Pero a pesar de las dificultades, hemos alcanzado metas que parecían imposibles: ¿Quién nos iba a decir que con los recortes presupuestarios actuales pudiéramos obtener 646.000 euros para financiar el proyecto Bossòst, las rutas protectoras, que elaboramos en verano de 2012, y que nos está permitiendo desarrollar las obras de calle Mayor, plaza de la Iglesia, calle de la Iglesia, y luego calle Sant Ròc, entorno de las ermitas de Piedad y San Fabián, reforma de la Oficina de Turismo, con la señalización de estas rutas culturales y turísticas en torno a las ermitas que dan identidad a nuestro pueblo, convirtiendo a Bossòst en el único y primer municipio aranés en obtener esta ayuda de la UE a través del programa Viure al Poble Més de la Generalitat? O que, al final, después de tantas incomprensiones y vicisitudes, nuestra iglesia románica haya sido reconocida como merece a través de su declaración como Bien Cultural de Interés Nacional, como celebrábamos el sábado pasado. O que, después de tanto insistir, nos aceptaran una bajada del IBI y plusvalías, de aplicación para este año, y que, con esfuerzo y restricciones, como Paco bien sabe, el Ayuntamiento se encuentre hoy en situación de solvencia financiera, con una economía saneada, con 0 deudas y un superávit de más de 500.000 euros para garantizar un Bossòst mejor en el futuro próximo. O que probáramos suerte también con otra subvención, de Gestión Forestal Sostenible, y que nos ha permitido reabrir la pista forestal de Margalida, con mejoras pendientes en nuevas fases, aunque también nos encontramos con reticencias y hasta malas caras. Paco, coma sindic de toti, te demanam un Conselh Generau ath servici de tota era Val d’Aran, un Conselh que collabòre damb toti es municipis, siguen deth color que siguen, e non pas un Conselh d’esquies as ajuntaments e as nòsti pòbles e vesins.

Ara fin, se tracte d’aquerò: de víuer eth pòble, de víuer Bossòst e en Bossòst, dera forma mès digna possibla, a compdar dera libertat de cadun, dera igualtat entre toti e era fraternitat que mos amasse, que vò díder solidaritat e responsabilitat d’es uns damb es auti. Non voi hèr pòble sonque entàs auti, senon que voi hèr pòble damb es auti. Voi hèr pòble damb vosati.

Demoren fòrça causes per hèr, fòrça d’eres dejà començades. Demore fòrça pòble per víuer. Vos propòsi que caminem amassa, que campem tath futur, que ja ei ací. Damb vosati, voi revitalizar era economia locau e contribuir, ena mesura des nòstes possibiliats, ara prosperitat de totes es famílies. Damb vosati, voi priorizar servicis basics coma er aigua, que mos cau acabar de melhorar encara. Damb vosati, voi completar era regeneracion urbana deth pòble, sustot d’airaus d’interès coma eth Cap dera Vila, que mos cau potenciar. Damb vosati, voi melhorar eth dia a dia d’ençà deth servici a toti e totes, sense distincions.

Damb vosati, voi hèr possibla ua politica de uelhs e còr dubèrts; voi un Bossòst de uelhs e còr dubèrts: un politica de conviuença, d’acuelhuda, de compassion, tanben d’alegria, se pòt èster, que survelhe, qu’ei atenta e dresvelhada. Contra era trista resignacion, m’estimi mès aguest nau e erós impuls per un pòble inquiet, dinamic, damb tres esses: senzilh, sensible e solidari, que se botge damb naues energies, que sap véncer es fòrces dera apatia a favor dera comprometuda empatia. Un pòble, Bossòst, qu’ei pura vida, estimul de trobada e lòc entara esperança.

Fòrça gràcies a toti!

(Discurs de presentacion dera candidatura ara alcaldia de Bossòst, en Centre Sociau de Jubilats, eth 26 de hereuèr de 2015)

L’església romànica de Bossòst, bé cultural d’interès nacional

L’església romànica de Santa Maria de la Purificació de Bossòst (segle XII) ja és Bé Cultural d’Interès Nacional, segons l’acord adoptat aquesta setmana pel Consell Executiu de la Generalitat. Conclou així un tràmit que va començar l’any 2009 de la mà del govern del Conselh Generau presidit pel síndic Francés Boya, que va tenir l’encert de voler preservar les nostres esglésies a través d’una elemental catalogació, ja que, fins ara, només s’havia declarat com a BCIN l’església de Santa Maria d’Arties, als anys 70. Durant aquest mandat, l’Ajuntament de Bossòst va haver de reemprendre l’expedient per tal que el Conselh Generau, competent en la conservació del patrimoni, el dugués endavant, amb l’adequat criteri tècnic i arquitectònic.

En un temps en què amb la modificació del Pla director urbanístic de la Val d’Aran hom ha volgut desprotegir els entorns d’aquests temples que tant caracteritzen la imatge dels nostres pobles, la declaració de l’església de Bossòst posa en evidència la necessitat que tenim els aranesos de reconèixer, dignificar i promoure el nostre patrimoni artístic i cultural, com un dels béns més preuats que configuren la identitat col·lectiva i el paisatge i la bellesa que contemplem en aquestes muntanyes i donen sentit a una estratègia turística i de prosperitat que inclou també una lògica cultural i fins i tot espiritual.

En el cas de Bossòst, és clar que l’església romànica que s’ha conservat d’una forma més pura a l’Aran (l’exemplar “més notable de la comarca i representatiu del romànic de la Vall d’Aran”, segons l’informe de l’Institut d’Estudis Catalans, d’agost de 2009), per la seva unitat estilística i cronològica, amb un dels campanars més esvelts i antics (segles XI-XII), i amb béns tan peculiars com el conjunt monumental de la Setmana Santa, època durant la qual tenen lloc les úniques processons araneses, mereixia un reconeixement d’aquest tipus amb la finalitat d’optar a actuacions rellevants que posen a disposició administracions i entitats privades, quan els pressupostos ho permeten, certament.

Tanmateix, la declaració és garantia perquè l’església de Bossòst no caigui en l’oblit i obligui tots els ens responsables a adoptar les mesures necessàries per preservar-la i conservar-la, amb intervencions de manteniment i restauració, quan s’escaiguin. Bossòst, com tants pobles aranesos, no s’entendria sense la seva església, que segueix i ha de seguir centrant l’atenció de la fesomia de la vila després de 900 anys fent-ho. Al campanar hi ressona no només l’hora, sinó la història, la fruïció social, espiritual, religiosa i cultural, i la identitat compartida d’un poble, amb el castell medieval i les sis ermites que l’envolten, d’origen legendari, a mode de cinturó protector, i que formen part del projecte Bossòst, les rutes protectores, a càrrec del programa Viure al Poble Més, del Departament de Governació amb fons de la UE, que ara executa l’Ajuntament per a la regeneració urbana, la conservació patrimonial i la dinamització turística i econòmica. Culmina avui un llarg procés, del qual tothom se’n pot felicitar, però se n’obre ara un altre per tal de fer prevaler el patrimoni d’un poble que s’esforça per restar ben viu i actiu, amb el seu millor bagatge i l’empenta per un futur que ja ens esperona.

DIARI SEGRE, 14 de febrer de 2015 / LA MAÑANA, 15 de febrer de 2015

Estatut d’Aran

Ara fin, eth Parlament de Catalonha a aprovat per 121 vòts a favor (CiU, ERC, PSC, PP, ICV e CUP) e 9 abstencions (C’s) era lei que regule eth regim especiau dera Val d’Aran, en tot actualizar e mielhorar era enquia ara vigenta de 1990. Ara fin, eth consens basic respècte dera nòrma s’a podut sauvar en darrèr moment, pr’amor qu’auesse estat incomprensible deishar ath marge d’aguest as socialistes catalans, referent d’Unitat d’Aran, er aute gran partit aranés. De hèt, aguest procès, motivat per un mandat estatutari, non s’entenerie, tanpòc, sense era aportacion deth sindic Paco Boya ath gran acòrd artenhut ena passada legislatura aranesa entre es fòrces representades en Conselh Generau, concretat en ua prepausa, sus era basa dera quau s’a elaborat era naua lei e que presentèren aguestes, eth 13 de junhsèga de 2009, ath govèrn dera Generalitat, coma rebrembèc ena sua intervencion eth deputat aranés Álex Moga, que li a dat eth darrèr impuls, damb era rèsta de ponents. Dempús de cèrtes vicissituds (legislatures catalanes que s’acaben en 2010 e 2012, defèctes de forma en reiniciar era tramitacion per miei d’ua iniciativa legislativa comarcau, eca.), era lei a podut veir era lum a trauèrs d’ua ponéncia conjunta, acordada, per tant, per toti es grops parlamentaris, a despièch des granes mancances pendentes de resòlver. Tara Val aguesta lei non dèishe d’èster eth sòn Estatut, com destaquèc eth deputat socialista Òscar Ordeig, pr’amor qu’en garantís era sua autonomia, renfortís era identitat culturau e era volentat politica des aranesi d’autogovernar-se e les motive, a compdar d’aué, a cercar eth modèl de finançament e er acòrd electorau, qu’ara non an podut èster, entà un mielhor servici as ciutadans e ues institucions mès transparentes, justes e, per tant, democratiques.

(DIARI SEGRE, 24 de gèr de 2015)

Muerte de Dios, muerte del hombre

Cuando la fe en Dios desaparece, « al no poder ya acusarse a un Dios al que se niega, la responsabilidad del mal debería ser cargada sobre el hombre. Pero se desplaza esa culpabilidad cargándola ya sea sobre factores neutros presentados como leyes de la historia, ya sea sobre rivales objetivados. El sujeto de la historia no lo es, así, nada más que en un primer impulso. Pero como una tal mistificación no puede durar, el sujeto quedará abolido cuando sea visto como culpable. Se hablará de una muerte del hombre. El Evangelio exorciza tales sortilegios… ya que no puede ser recibido nada más que por aquel que se reconoce pecador. Orientado hacia el porvenir, el movimiento [que quiere ser] liberador, acepta la muerte de inocentes como precio de la dicha que se espera. Pero así se somete a la historia a una especie de ley de la selección natural y queda negada como historia humana. La salvación de Cristo, por el contrario, se realiza en un acto de solidaridad con los machacados ».

(Henri de Lubac, S.J., en Pequeña catequesis sobre naturaleza y gracia, haciéndose eco de palabras de F. Bussini, en Revue des sciences religieuses.)