Category: De lin e de lan

Enes darrèri tempsi s’a produsit un estonant prejudici contra er aranés, qu’ara fin provòque un perjudici entath sòn pervíuer. Damb un motiu enesim (ara eth deth decrèt de creacion dera Acadèmia der Occitan), eth debat brotoe d’ençà d’un corrent de hons de personalismes (dilhèu tanben eth mèn, inconscient, en escríuer aguest article) e volentats de poder jos era desencusa dera defensa dera lengua, que pòden emportar-se per dauant eth futur deth dret de dispausar d’aguest nòste patrimòni, la parlem o non, pr’amor qu’aperten a tot eth pòble ath quau li da singularitat. Un prejudici que deven lèu lèu un provincianisme ara invèrsa. Semble que se volgue impausar, encara que non s’emplegue aguest mot malurós, un nomentat “occitan referenciau” (que pòt èster “ortopedic”, com diden), mentre se sage de relegar era nòsta forma occitana, er aranés (atau l’aperam, ar occitan que coneishem), a ua sòrta de parlar d’anar per casa. Alavetz, e coma exemple, aguest noble “occitan referenciau”, hèt d’esquia ara pròpria comunautat, serie usat entara correspondéncia oficiau, coma ua invitacion presidenciau, emetuda pera plan oficiau Generalitat dehòra enlà deth sòn encastre administratiu. Atau s’a arribat a explicar en monografica session plenària deth madeish Conselh Generau. Mès s’ei vertat açò, correm eth risc de daurir era pòrta ara diglòssia, en qué dus “parlars” serien usats damb un valor sociau disparion: er “occitan referenciau” servirie entàs foncions mès formaus e prestigioses, enfront der aute, er “aranés”, que, per “provincian”, serie destinat tàs foncions domestiques. Ei licit preguntar-se, en aguest cas, a on ei, en vertat, eth complèx provincian que se volerie combàter.

(DIARI SEGRE, 9 de març de 2013)

“E tu de quina casa ès?”, te preguntauen de petit es vielhs, e non tan vielhs, damb un arridolet de curiositat. S’eth mainatge ère un shinhau escarrabilhat encertaue a respóner: “De çò de…” o “d’es de..”, damb aqueres expressions bèn pròpries, e nomentaue era casa d’a on procedie era familha. Es cognòms semblauen anecdotics. D’auti non èrem capables de díder eth nòm, pr’amor qu’es pairs venguien d’un aute vilatge, e era casa a on demoràuem ère un pis com d’auti n’i a en ua madeisha bastissa. Ja se començaue a pèrder aquera abitud tan caracteristica des pòbles aranesi entà identificar a cadun pera sua “casa”. Encara ara tà saber-ne de quauquarrés, d’a on ven, de qui ei, s’emplegue eth nòm deth larèr, mès abantes que se desbrembe deth tot aguest patrimòni dera memòria populara, ei de laudar estudis coma er amiat a tèrme per Arturo Calbetò e Enrique Vidal sus eth nòm e eth plaçament des cases de Vielha entre 1850 e 1950 e que recuelh eth libre omonim editat recentament pera Fondacion deth Musèu Etnologic. Abantes qu’era societat aranesa se daurisse ara planvenguda diversitat d’origines e cambièsse era sua estructura sociau e economica, era casa determinaue ara persona, com se li dèsse esséncia e, per tant, identitat. Ère era condicion de possibilitat de cadun, coma aquerò que demore tostemp, ath hons de cada membre que en forme part, e l’estaque, volgue o non, ad aqueth grop. Èster volie díder èster de bèra casa. “Jacinta, casa e país”, ei era coneishuda òbra de Pepita Caubet. Eth títol exprèsse fòrça ben aqueth camin que va dera persona (subjècte), ara casa (que la determine) e eth país (a on demore). Eth país a cambiat, mès açò non esvite qu’exercisque un saludable dialòg damb aguesta tradicion qu’aué li permet reconéisher-se e compréner-se mielhor. E tu de qui ès?

(DIARI SEGRE, 23 de hereuèr de 2013)

Quan es escandals de corrupcion se succedissen sense fin o, melhor dit, se descurbissen un darrèr der aute (per açò son escandals, perque mos chòquen en gésser ara lum e mos rebèllen contra tot aquerò que se restaque damb eth poder), fòrça “veus autorizades”, com diden, e d’autes que, sospeitoses, non en son guaire, reclamen “transparéncia” e “regeneracion democratica”, entre d’auti mots que sagen d’expressar aguesta bona volentat dempús d’auer clamat, com non pòt èster d’ua auta forma, ua sevèra critica ath darrèr cas publicat ena premsa. Semble qu’es limits deth poder son borrassuts e es sòns domènis s’estienen sense contròtle, ara qu’era politica democratica, que supòse per natura un limit ath poder, ei mès fèbla e mès sometuda ar interès economic d’ues pògues mans. De viatges pensi qu’era politica ei com ua caisha de ressonància d’aquerò que passe en comun dera societat, en uns moments en qué auem assomit alègrament e resignadament era condicion niilista dera epòca actuau, a on mos shaute parlar tot eth dia de valors e morau justament perque aguesti valors e aguesta morau an deishat de “valer” quauquarren. E alavetz, com qu’arren non vau, tot m’ei permetut, tanben parlar uedament, atau com parle aguesta columna quinzenau. Eth viatge ara transparéncia, en tot usar eth títol dera òbra poetica de Nelly Sachs, frut dera sua esquinçadura pregona, aurie relacion damb ua naua volentat de trèir ara lum, tostemp, aquerò que demore ath dejós, ena foscor, a on abite e se botge eth poder. Aquerò qu’a de brotoar ei un escandal (alavetz planvengut), perque se produsís era dubertura de besonh, eth trencament que permet veir tot ce qu’ei, per natura, pera natura deth poder, amagat. Era vertat ei preséncia e claror e se mos presente atau com ua henerècla insauvabla. 

(DIARI SEGRE, 9 de hereuèr de 2013)

Eth dia ei embromat, fosc, e era nhèu torne a campar ena Val e a caperar un paisatge dejà nheuat. Eth respire es darrères alendades de vida. Eth, que parlaue fòrça, e fòrça viatges damb mots dirèctes e irreverents. Mès, per mor dera sua bondat, non perdie eth bon umor n’enes moments mès critics dera sua salut precària, segontes era pòga coneishença que n’è podut aquerir. Era experiéncia dera mòrt mos retròbe soent damb eth vesin, er amic, eth parent, eth pair o era mair o, mès fotut encara, er hilh o era hilha que partís. De viatges agonicament damb aquera malautia maudita. Ei era mòrt era companha mès intima qu’auem, inexorabla e invisibla, tan presenta tostemp. Era meditacion dera mòrt merquèc era òbra literària de Salvador Espriu, com rebremben aguesti dies damb motiu deth sòn centenari. Mès, qué non dèishe mercar? Era indique eth limit de cadun e atau era plenitud d’ua vida. Èster ei morir. E era realitat ei possibilitat complida, com diderie Kierkegaard. Damb rason escriuie Rosenzweig, filosòf juèu, que “pera mòrt, pera pòur ara mòrt comence eth coneishement deth Tot”. Atau encète eth sòn libre principau, Era estèla dera redempcion. Higie: “tot aquerò qu’ei mortau viu ena angoisha dera mòrt”, ara demora d’aqueth “viatge de cap aquerò qu’ei escur”. Mès er òme òc que vò demorar, e açò vò díder víuer! Víuer dilhèu ener abisme. Era mòrt deven alavetz eth “prumèr principi”, dilhèu der arren. Aciu, ath costat, s’i tròbe. Ei com era ahlama qu’enlumène entre era broma d’aguesta net ua e universau e sagère eth cercle dera nòsta solitud existenciau, perque non i a arren mès vertadèr qu’era solitud, era mòrt e eth desarraïtzament deth món. Mo’n vam, acabam, èm, e, ara fin, ac hèm soleti.

(DIARI SEGRE, 26 de gèr de 2013)

Suspren fòrça era seguretat damb era quau parlen politics, analistes e diuèrsi actors dera vida mediatica e sociau. Mos shaute pontificar, exercir catedra, crear e impartir doctrina, assetiar es bases d’ua naua vertat revelada ar òme deth carrèr que demore ena tenèbra. E, totun, tot ei tan inestable… Tan precària ei era nòsta paraula com era actuau societat trepidanta. Campi tà darrèr, e aquerò qu’ei escrit me semble hloish. Opinions facilament rebatibles, pòc matisades, qu’ara dilhèu ne compartisqui (damb jo madeish) o, aumens, argumentaria d’ua auta forma. En acabar un article, mos estabornim en dubte e era incertitud per mor des afirmacions que tan alègrament auem deishat inscrites damb aur ludent, naut enlà dera signatura, perque, clar, çò que compde ei “mia” paraula. E era der aute? Passe alavetz que te tròbe e gause plaçar-la ara lum d’ua auta sensibilitat, d’un aute fenomèn que la revire o la cambie dirèctament, perque era paraula balhe un lòc ath món, bastís un temple ena tèrra deformada dera indiferéncia. Era paraula ei sagrada, mès aguesta condicion compòrte tanben un risc. Totun, Calvin, inquisidor dera Reforma que non tolère ua auta opinion que non sigue era sua, ère considerat “ministre dera paraula sagrada”, com rebrembe Stefan Zweig ena òbra Castellio contra Calvino, de lenguatge viu e vèrb fluïd. Castellio, bric parion a un predicador segur d’eth madeish, desafièc ara “autoritat” tiranica, sustot dauant era crema der “eretge” Servet. Aguest cas devenguec detonant d’aquera luta a vida o mòrt, aquiu a on ara se da eth jòc dera critica vista coma simpla divergéncia o coma pur delicte d’Estat (pròpri o com volgatz), en moment de besonh entà deféner era libertat espirituau contra eth tutelatge qu’exercís eth pensament unic.

(DIARI SEGRE, 12 de gèr de 2013)

Es auguri des italians entàs boni desirs qu’entenem en aguesti dies de Nadau e Cap d’An, en lengües coneishudes e propères, an arraïtz enes auguris des auantpassats dera antiguitat classica quan aqueri èren presagis extrèti deth vòl e eth cant des audèths e de d’auti signes. Fòrça son es exemples, mès se gaham era Odissèa, a on comence tot, trobaram a Teoclimen, “figura divina”, que “profetize damb tota franquesa” e “arren non amague”. En cant XVII, en dia cabdau en qué Ulisses entre en sòn palai dempús de vint ans d’abséncia, revèle a Penelòpe: “Sabi qu’Ulisses ja se tròbe ena sua tèrra patèrna […]. “Ère aqueth eth sens der audèth que vedí”. Mès tà dauant, era hemna assegure que s’eth tornèsse “castigarie lèu, damb er hilh, er abús d’aguesti òmes” (es sòns cortejaires). En díder açò, esternude fòrt Telemac, “e era casa retronic de forma terribla”. Penelòpe arric. Enténer un esternut en moment d’expressar un desir ère signe favorable entath sòn compliment. Ei vertat qu’es senhaus que vedem ara non permeten liéger es boni auguris que voleríem entà 2013. Er Ulisses dera bonança non acabe d’arribar, e ena nòsta tèrra, auem vist en pòc de temps anoncis que tanpòc conviden ar optimisme, com es mesures d’ERO e barrament temporau de Paradors, pèça clau deth desvolopament toristic, o era aprupta decision contra era residéncia de Les, sense aufrir ua alternativa viabla. Per contra, auram en 2013 ua tripla efemeride dera quau haram rebrembança: es 800 ans dera batalha de Murèth, es 700 d’Era Querimònia e es 500 ans deth Tractat deth Plan d’Arrem. Ja qu’eth present ei com ei, serie desirable, aumens, qu’aguesta commemoracion non demorèsse en passat e convidèsse a predar-se per un futur de progrès equitatiu e cooperacion entre es pòbles. Auguri!

(DIARI SEGRE, 29 de deseme de 2012)

Cada epòca se plantege tot soent eth sòn prètzhèt de renovacion, dempús d’arribar a moments critics de decadéncia. Ara semble que mos i trobam, en aguest punt de non retorn. Eth cambi pòt èster a piri, e malurosament non en manquen, d’exemples fòrça viatges tragics. Mès era renovacion que cau ven d’un impuls de cap tara plenitud d’ua viuença collectiva bona, a on era fòrça imperativa morau se botge per ua accion liberadora (Edmund Husserl). Mès non i aurà renovacion culturau sense (bona) educacion. Mès enlà des frivolitats e era irresponsabilitat d’un ministre, era escòla se tròbe tanben dauant d’aguest nau e vielh rèpte. Non sò mèstre ne pair, sonque formi part dera prumèra generacion que comencèc a estudiar damb eth modèl dera ESO, mès era educacion se transcendís e permet reconéisher-mos damb eth eth crit de toti “èm escòla”. Ua escòla publica e fòrta, integradora e de qualitat, damb immersion lingüistica e plurilingüisme. Non a neishut entà formar patriòtes catalans, aranesi o espanhòls, senon entà educar a ciutadans liures e iguals, damb critèri e coneishement. Esvitem qu’er ensenhament sigue “patrimòni de classe”, com constataue eth politic Fermando de los Ríos, òme renovador e parent londan deth fondador dera auançada Institución Libre de Enseñanza, e trabalhem tà qu’era persona, era persona “plea e possibla”, era mielhor persona que pogam èster, sigue eth punt de partida e eth punt d’arribada entara educacion, eth mandat prumèr dera quau ei “refinar era sensibilitat e predispausar atau er esperit favorable ara comprenença e era simpatia, perque sensibilizar ei crear interès, agranir er encastre dera curiositat, estimar era interpretacion e non arturar-mos en un plan primari e immediat”.

(DIARI SEGRE, 15 de deseme de 2012)

Es prumères nhèus qu’an queigut ena Val pinten eth paisatge d’un país damb mès coratge tà afrontar era sason que comence, maugrat es adversitats actuaus en larèrs e empreses, dessús d’amics e coneishuts. Era nhèu que, en aquera societat agrària d’alavetz, possaue ar embarradon dempús des trabalhs der ostiu, ara, en parçan toristic, deven doça pluja de coton, pluja que suavize era tèrra seca pera recession shordanta. Pòt semblar manna deth cèu, mès aumens ahisque tar auanç. Manque contunhar, de vertat, eth debat tà qu’eth país consolide, dilhèu damb nau public, era economia der iuèrn e es sectors que ja foncionen, e apòste, de vertat, per d’auti encastres e d’autes formes de progrès, s’ei qu’encara existís eth progrès, entà que d’autes sasons dèishen de passar per incompareishença. Subergessen, com pòden, iniciatives, privades e publiques, en aquera direccion. Pòc a pòc, quan tot mos prèsse. Demoram encara era vision integrau, eth projècte globau. Me sabi. Tot a cambiat. Damb era nhèu d’aguesti dies, a arribat tanben un nau país, com didie eth lèma damb eth quau se presentaue ERC enes darrères eleccions tath Parlament. Ei era vertadèra guanhadora en aguesta Catalonha mès plurau e complèxa, a on, de forma paradoxau, e damb un PSC encara estordit, es aventures de CiU en Mar Ròi li an dat ales, mentre en Aran, un PP creishut a servit tà frenar era desobediéncia as Taules dera Lei constitucionau. En aguest mentretant qu’ei era vida (sustot politica), de nhèu e desèrt, cau tornar a cóser aquerò que s’a esparrecat entà qu’eth nau país, includit Aran damb es sòns ahèrs pendents (nau estatus, finançament, supòrt ara economia locau), non sigue encara piri qu’eth qu’auem deishat darrèr.

(DIARI SEGRE, 1 de deseme de 2012)

Era grèva generau deth 14 de noveme, damb mès manifestacions que seguiment entà paralisar era ja arturada activitat economica (hèr grèva semble ua redondància en tempsi de caumatge e precarietat laborau), a servit, aumens, entà méter dessús dera taula deth debat politic era agassanta situacion sociau que viuem (o auem de resistir). Venguíem ja d’uns dies de convulsion pes conseqüéncies tragiques dera cobdícia dera banca damb es impagaments des ipotèques, mentre er Estat a d’assomir, en forma de deute sobiran, eth deute contrèt pes bancs damb es creditors deth nòrd. Un desproposit. Cau rebrembar qu’es dretes mos prometeren que, en arténher eth podèr, tot anarie plan ben, qu’auríem un país mielhor e mès urós, perque damb eres, s’aurie restablit era confidança des mercats e es inversors. Totun, aué i a mès recession. Eth contèxte a estat e ei encara advèrs. Mès era via d’estofar eth sector public, mentre eth privat ei lèu enfonsat, ei contraprodusenta, perque ara vista son es resultats tara economia deth país. Quan eth problèma non ei era despena sociau, senon era manca d’ingrèssi (provenenti abantes deth boom immobiliari), dilhèu serie bon prebotjar ua fiscalitat mès justa, combàter mès fermament eth frau fiscau, dar facilitat as petites empreses e as autonòms, negociar damb Espanha e Euròpa un aute modèl de desvolopament, fòrça mès basat ena inversion publica (eficienta e sostenibla) e era reactivacion deth consum (responsable) intèrn, com a tornat a deféner eth reescuelhut president Obama. Reformes possibles que dilhèu ajudarien a encarar eth malur. Dilhèu… Totun, encara se sage de desplaçar era promesa d’ua felicitat complèta entara arcàdia dera miraculosa independéncia. Mès non i a bandèra pro grana que pogue amagar tanta injustícia.

(DIARI SEGRE, 17 de noveme de 2012)

Entretengudi com èm damb eth debat qualificat d’identitari (encara qu’a fòrça implicacions economiques) e mentre demanam, tanben tà Aran (per qué non?), un referèndum tà “decidir eth futur” collectiu (tota ua paradòxa, se hèm autocritica, entà un país, Catalonha, que non a estat capable d’aprovar ua lei electorau pròpria en mès de trenta ans de democràcia), m’escapi tà Barcelona a visitar era prumèra hèira sus era economia sociau e solidària. Aguest tipe d’economia se forme per un corròp d’iniciatives damb esturments “mès democratics, equitatius, solidaris e respectuosi damb es persones, eth miei ambient e es territòris que non pas es empreses e institucions capitalistes”, segontes remèrquen es sòns organizadors. Mès era critica ath capitalisme imperant non se tradusís ena aplicacion tradicionau d’un comunisme. Aguesta economia a un caractèr, sustot, cooperativista (de trabalh en comun), a on mès important qu’eth guanh peth guanh, n’ei satisfar es besonhs e contribusir ath ben comun, de manèra que toti (productors, venedors, consumidors…) poguen obtier recompensa. De hèt, existissen projèctes que cerquen cofinançament e mesuren eth grad de retorn tant personau coma sociau. Pensi alavetz en merit des activitats d’economia convencionau qu’apòrten fòrça ath desvolopament d’ua societat (en totes es escales), de viatges damb mès esfòrci que beneficis. Mès, justament per açò, pren fòrça era idèa d’ua economia liura dera hame especulativa qu’a caracterizat eth capitalisme des darrèri tempsi, damb un evident fracàs sociau e ambientau. Un modèl deth quau, segurament, pòc en parlaram enquia qu’arribe eth moment de “decidir eth futur”, mès qu’ua renovada e renovadora esquèrra poderie començar a plantejar com ua alternativa possibla. Peth ben e eth futur de toti.

(DIARI SEGRE, 3 de noveme de 2012)